La taula del menjador

Encara veig aquella taula de menjador quadrada, estil anys quaranta-cinquanta: fusta fosca i envernissada, i a sobre un vidre protector. Damunt la taula hi havia un tapet fet de ganxet per la iaia Teresa i un cistell de vidre de Murano, o una bona imitació. La mare hi posava fruites o flors, segons el temps. Al voltant de la taula, quatre cadires a joc i dues més repenjades a la paret. Al fons del menjador hi havia un buffet amb mirall que contenia la vaixella i molts calaixos amb altres andròmines, com ara la col.lecció de programes de cinema del meu germà, o l’àlbum de fotos familiar, o la pila d’exemplars de l’Azuzena, aquells quadernets amb il.lustracions, sovint de la Maria Pascual, que tant m’agradaven de nena. Damunt del buffet hi havia diversos bibelots que van anar canviant amb els anys.

També aquests mobles de menjador van desaparèixer un dia i van ser substituits per un menjador estil anglès, de fusta més bona. Ara parlo, però, de l’habitàció pròpia que vaig tenir per treballar en els meus anys joves: el menjador de la casa dels meus pares, i a la vista de tothom. En aquesta taula de menjador sempre hi vaig fer els deures escolars i els centenars de dibuixos que em portarien a ingressar, tan jove i per vocació, a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics. En aquesta mateixa taula de menjador vaig fer els treballs de l’Escola, que a vegades eren grans i de complicada execució. Això em feia patir molt de cara al resultat, ja que en depenia la nota. Naturalment havia de treure i posar les coses quan arribava l’hora de dinar o sopar. En aquesta taula de potes tornejades que vés a saber on para, van realitzar-se les nadales –una per una- que vaig començar a fer cap als dotze anys. Des de llavors no hi ha hagut interrupció. I en aquesta habitació pròpia van escriure’s tants dels poemes primerencs, i tantes cartes als amics, sempre intentant abstreure’m de l’entorn invasiu per força: el menjador no té portes i es troba al mig de la casa. En aquest espai-intempèrie hi havia, però, una taula… de salvació.

(text extret de La capsa verda. La fotografia està feta en una cel.la d'Escaladei)       

La cançó de l'univers

A vegades tenim la sensació de perdre el ritme, i a aquesta sensació se li agermana un sentiment de que alguna cosa no fem bé, com si desafinéssim. La música de les esferes deu ser això: pura harmonia. Per aquest motiu quan ens sentim feliços sentim que no perdem el pas, que estem en sincronia amb la cançó de l’univers.

Szymborska i els poetes

Es diu que l’art de la poesia prové dels déus. Però en un món on els déus són a l’ocàs i Déu ha mort, es consideren els poetes ben inútils. Inútil per a tants és allò que no dóna de menjar, i és evident que la poesia no pot ser la professió de ningú, tot i que demana talents extraordinaris. D’aquí ve que els poemes s’hagin de conrear a les catacumbes. O en aquell terreny que jo en dic vida paral.lela perquè no està subjecta al mercat, la qual cosa no significa que la poesia no tingui un valor, o molts valors. 

Els poetes conscients d’un mester a aquestes hores gairebé clandestí i contestatari amb l’ambient materialista i estimador de l’aparença, coneixen aquesta desconsideració. Però perseveren, sostenen la torxa. En tota circumstància, per més negativa que sigui, cal deixar una escletxa oberta a l’esperança. Perquè hi ha una minoria, si bé és com un pessic de sorra en una gran platja, que aprecia l’or amagat de la paraula poètica.

Cal preguntar-se si aquest menysteniment s’esdevé a tot arreu, i no. Hi ha cultures que respiren d’una altra manera, àmbits culturals que comprenen que la poesia neix de la necessitat de manifestació del transcendent, del desig, humaníssim, d’impregnar d’espiritualitat qualsevol acte quotidià perquè no hi ha res, en la vida humana, que no se’n pugui considerar. Altrament poetes com Wislawa Szymborska, una dona discreta casada amb el també poeta Kornel Filipowicz a qui va dedicar el poemari Un gat en un pis buit quan va morir l’any 1990, no hauria arribat a ser premi Nobel de Literatura 1996.

Algú devia fixar-se en els poemes despullats de Wislawa Szymborska, poemes essencials que van al cor de les coses. Algú devia fixar-se en l’estilització verbal d’uns poemes que, no obstant això, revelen el més profund de l’existència. Algú que no es va deixar enganyar per la retòrica present en poetes de jocs artificials i que va veure en Szymborska l’impuls vital de poetitzar el remeiable i l’irremeiable de l’existència humana.

No és pas aquest un camí fàcil perquè la poesia no ho és per molt que hi hagi qui només vegi una dotzena de ratlles en un full gairebé en blanc. La poesia es manifesta en/i des de l’àmbit del germinal de la vida. És per aquest motiu que no mou soroll, que s’esdevé en el treball silenciós, com el de les llavors sota terra: la poesia treballa com un miner en les fondàries de la paraula. Aquesta paraula no s’esdevé en el temps lineal sinó en el temps còsmic, en el temps que va més enllà de la carn i la sang sense deixar de ser carn i sang.

Wislawa Szymborska, que va morir el dia 1 de febrer passat (al seu enterrament hi van anar a prop de 10.000 persones), era una poeta de paraula tendra perquè es posava les coses a la vora del cor. A Szymborska, que estimava el racó que havia triat per viure a la ciutat de Cracòvia i escrivia articles a la premsa a la seva columna  Lectures no obligatòries, la saviesa li venia de la seva particular filosofia de la vida i de l’observació de les coses, però, sobretot, de saber-les estimar. Tots els meus poemes neixen de l’amor –diu la poeta. La creació poètica en el fons és una forma d’amor envers el món. Aquesta contemplació pura i amorosa de la realitat la va portar a fer una poesia en la qual es pot veure la grandesa de la creació en un gra de sorra, com també ja va dir William Blake. No sembla inútil, doncs, aquesta poesia que acompanya com un bon te en els difícils capvespres de la vida, que cus bells vestits per als moments de dol, que crea mots guaridors per recordar aquells a qui hem estimat. Música callada que omple de sons lluminosos tantes nits obscures. Gràcies, Wislawa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de febrer de 2012)

    

Alquímia

L’or es cou lentament,

en el silenci del cos.

La metzina lateral és la cura exacta

per al mal imprecís

que cerca l’ànima sense tocar-la.

Terra guanyada al cel de la voluntat

de ser beneïda

amb una nova estructura.

Noces alquímiques

Així va anomenar Jung allò que sabíem d’una manera intuïtiva: som la trobada entre un espermatozous i un òvul, i, per tant, i independentment del sexe físic, contenim hormones masculines i femenines. Això es tradueix en la presència de l’ànimus (esperit) a la part masculina de la psique de la dona, i ànima (ànima) a les qualitats femenines de la psique de l’home. Ànimus i ànima són arquetips interns o figures inconscients. El treball d’unificació intern de les dues polaritats s’anomena matrimoni interior. En el seu llenguatge simbòlic, els alquimistes anomenaven aquest treball d’integració noces alquímiques. L’imaginari col.lectiu ens parla de l’androgin, que, està clar, és una figura interior.

Cal dir que per les mateixes circumstàncies històriques i desfavorables en la consideració del femení de l’existència en el món occidental –Orient és una altra cosa-, en general les dones van per davant en aquest treball d’integració entre els dos pols. A vegades les dificultats o la negació ambient per ser en plenitud proporcionen les eines per intel.ligir un coneixement més profund de la realitat essencial. Justament aquest saber s’ha posat en marxa a mesura que la dona ha reconegut l’ànimus al seu interior. 

(en la il.lustració, el yin/yang, imatge de la polaritat unificada)    

La sort i l'atzar

Tic-tac,

el diapasó de la vida

no és com el batec del rellotge previsible.

El compàs de la vida

es mou al ritme de l’atzar.

La sort es decideix com una moneda tirada enlaire

que es mostra en la cara o en la creu.

Déu no en sap res:

la vida despresa és autònoma.

Moments essencials

Hi ha moments essencials, com quan ens hem vist reflectits en els ulls de la persona estimada, com quan hem entrat en un temple i hem percebut alguna cosa que ens agermana al silenci ple, com quan hem rigut amb una colla d’amics al voltant d’un foc, com quan, seguint el fil de vida, hem infantat els fills o donat la mà a un moribund. Són moments essencials que ens connecten amb el més profund del nostre ésser. En aquests moments ens sentim ser nosaltres amb els altres, amb el món, amb l’univers.