Després de l'hivern, la primavera

La primavera, en sentit literal, correspon a una estació de l’any, a l’equinocci que arriba després del llarg temps d’hivern, quan tot sembla que reposa, o simplement hi ha aparença de mort. Aparença, perquè la vida s’esdevé a diversos nivells invisibles, fins i tot a nivell físic.
Com que la primavera estacional esclata després de l’hivern, la primavera en llenguatge metafòric significa renovació. Més enllà d’aquest significant podem dir renaixement o resurrecció si ens referim a estats encara més complexos de la vida, ja sigui que es donin a nivell mental o espiritual.
En aquests darrers temps s’ha parlat i es parla encara de les primaveres àrabs quant a moviments polítics i socials en aquests països. I es parla també de brots verds per indicar tímides creixences o recuperacions en el camp econòmic.
És evident que estem al llindar d'alguna cosa que ha de venir. Així doncs, la primavera es presentarà d’un moment a l’altre. Quan li toqui segons el calendari, però també des d’un punt de vista històric. La tindrem perquè sempre l’hem tinguda, la vida es manifesta de manera cíclica. Arribarà, doncs, la primavera històrica, no sabem quan, i la consagrarem perquè ens omplirà el cor de joia després d’haver sofert tantes pèrdues i haver fet tants dols. Per aquest motiu, que en gaudeixin i siguin agraïts els qui puguin viure aquesta primavera, tot esperant que hagin après dels nostres errors i superat les tendències egoistes. La vida té continuïtat més enllà de nosaltres. La vida, que conté tants hiverns, conté també les primaveres que els segueixen i no només en sentit físic sinó també espiritual.  

Creació de la realitat

Les ciències, valuoses per l’aportació que aporten a la comprensió de la realitat, es queden lluny de la realitat, ja que la realitat és la vida en totes les seves manifestacions, des de les més materials fins a les més subtils. Són les realitats subtils les que escapen a les formulacions tancades. És per aquest motiu que les ciències modernes ja admeten, per exemple, que creem ‘una’ realitat cada vegada que fem una tria. Això no ho pot mesurar la física, no es pot pesar en cap balança, i, no obstant, la nostra decisió té pes en el nostre entorn… És fascinant!

L'ombra

En avançar la tarda
l’ombra s’allarga,
no ets pas tu qui creix.
O sí,
si el que el s’allarga
són els records
que es nodreixen de tu.

(la fotografia està presa al vell cementiri de Weimar a l'estiu de 2010)

Record de Cuba

Un amic ha fet un viatge recent a Cuba. Jo hi aniria sovint: els climes càlids m’atrauen, el meu cos nascut abans de temps agraeix les incubadores ambientals. Però l’atractiu de Cuba va per una altra banda: és un atractiu de signe cultural. En part ho vaig escriure a Estampes de Cuba, després del primer viatge, el desembre de 1998.

Recupero llibres sobre Cuba de les lleixes com ara Tierra madre. Reportaje de un viaje a Cuba, de la sociòloga italiana Gabriella G. Paolucci. En un dels apunts recull l’opinió d’una dissident, “María Elena”, que, entre altres afirmacions saboroses, diu sobre el caràcter cubà: “Los cubanos esconden una sabiduría propia y no tienen necesidad de leer: ya saben todo. No necesitan viajar porque ya han visto todo. Los cubanos forman un pueblo elegido… por ellos mismos.”

Els cubans llegeixen i es formen, i és un poble amb un alt grau d’autoestima, malgrat les circumstàncies adverses actuals i passades, ja que el poble cubà ha estat i és un poble molt sofert. Ara bé: “María Elena” té raó: fins i tot les persones més senzilles sembla que ho sapiguen tot, tenen una saviesa natural que deu sortir precisament de l’humus d’aquesta terra mare que és Cuba per a ells. Els cubans són molt nacionalistes, tant com els nordamericans, que ho són en el mateix grau. Es fan d’espill mutuament. I això no depén tant dels orígens (el poble cubà és mestís) com de la voluntat de ser el que són.

(la foto de la portada del llibre la vaig prendre a la ciutat de l'Havana)

El jo com a sentinella

Quan estudiava psicologia (vaig estudiar-ne uns anys pel gust d’aprendre’n, ja que la meva formació bàsica és de Belles Arts), el doctor Portuondo –un cubà exiliat que s’enyorava molt de Cuba- sempre ens advertia que si una afectivitat d’alta temperatura ens podia enganyar sobre els nostres sentiments, també la ment ens podia portar pel pedregar i fer-nos creure el que nosaltres volguéssim. Em va quedar gravat. Tant que sempre observo amb detall els moviments d’una cosa i l’altra per veure on sóc jo debò, entés el jo com a eina de discerniment i consciència.

Ahir, a La Contra de La Vanguardia, Petter Johansson, filòsof i neurocientífic, deia en una frase titular que ‘justifiquem les nostres decisions a posteriori’. És el mateix que ens venia a dir el doctor Portuondo. I sembla que només un 20% de persones s’adona de com ens enganyem i com justifiquem els nostres propis enganys. En aquestes circumstàncies, el jo ha d’exercir de veritable sentinella.

(a la fotografia, fragment de l'estupa del monestir budista tibetà Sakya Tashi Ling, del Garraf)   

Creació artística

En el camp de la creació artística –incloc la literària- fer el que un/una sent i creu que ha de fer sense trair-se s’ha tornat difícil, ja que sembla que mana el mercat i l’espectacle. Crec que aquesta manera de fer ha de ser defensada amb fermesa, no per heroisme sinó per coherència. Si un/una deixa de ser qui és, què li queda? L’art es nodreix del més profund de l’ésser i es dóna a través del més profund de l’ésser.

(a la fotografia, El jardí del poeta, pintura d'Alexandre de Cabanyes, Museu de Montserrat)  

L'esfera lluminosa

Ho he dit en tantes ocasions: Vaig viure una època daurada amb els amics del ‘grup’, que dèiem. Però una època daurada també comporta dolor. Em vaig enamorar d’un noi del ‘grup’ de manera romàntica –em sembla que no hauria pogut fer-ho d’una altra manera- i el calvari que va suposar aquesta relació el vaig escriure figuradament a La crisàlide. No obstant això, aquest va ser un temps de vida intensa que ha deixat en mi una petja profunda.
Entre les felicitacions d’aquestes festes he rebut la d’uns amics ben estimats del ‘grup’, l’Hèctor i la M. Dolça, una parella amb la qual ens hem anat escrivint. M’informen que per aquests mateixos dies han acomiadat un dels integrants d’aquella colla de joves, en Jordi Romea de Larrocha, nebot de la gran pianista. El cor em va fer un sotrac que encara em dura, com vaig estar força temps pensant en la mort sobtada de l’Anna Maria Balil, que va ser exercir d’oncòloga amb tanta capacitat professional com generosa, i confident en tantes converses metafísiques d’aquell temps.
És clar que anem fent anys, jo seixanta el març passat. I la mort, veïna de la vida fins a confondre-s’hi, és una amistat que no refuso pas. Però la mort dels amics em provoca un enyorament difícil d’explicar fins que incorporo el seu record en una esfera lluminosa, la dels meus morts, que m’acompanya allà on vaig.
(extret de La capsa verda)