Reaccions d'aniversari

Aquests dies donen molt de sí, ja que les festes sembla que els allarguin no el sentit de les busques del rellotge sinó en el temps de l’amistat.
Una amiga em comenta un fet que segur que molts de nosaltres hem experimentat tantes vegades: la nostra psique recorda ‘aniversaris’, encara que no siguin al calendari convencional. Són aniversaris de fets personals amb un component traumàtic, la petja dels quals és més o menys intensa. La psiquiatria té un nom per aquesta memòria, segons recordo haver llegit en un dels llibres de la doctora junguiana Jean Shinoda Bolen: “reaccions d’aniversari”, que provoquen diversos malestars, ja sigui a nivell físic o psíquic, o totes dues coses alhora.
La qüestió, que es pot enfocar de moltes maneres, cadascú la seva, en general suposa un aprenentatge de les nostres pròpies reaccions enfront de fets passats, així com una nova oportunitat per a resoldre algun fil –algun problema- que se’ns hagi escapat del teixit de les nostres vides.
Això és el que li dic a la meva amiga, perquè és el mateix que em dic a mi mateixa.   

Els regals dels Reis

La màgia és el natural en els infants, que tant contrasta amb un món ben desangelat i que compartimenta la realitat a tall de ganivet. Amb paraules i sense paraules els infants ho comprenen tot perquè són dins mateix de la comprensió. No hi ha més envitricolls que els que passant el temps se’ns van ficant al cap quan perdem la innocència, quan perdem la visió de les coses en la seva transparència, quan ens allunyem de la plenitud de l’ésser en ell mateix.
Si alguna cosa fa plorar, avui, és l’infant perdut en les fondàries de la ment, la seva capacitat de veure el possible en l’impossible. Així, doncs, Reis d’Orient, una vegada més us agraïm els regals que heu deixat als infants, expressió del que són ells mateixos: un regal que la vida ens ofereix; i us agraïm també que amb la vostra presència màgica ens hàgiu recordat el que encara som a temps de recuperar: la capacitat de ser llum en els camins que nosaltres mateixos hem obscurit.

(a la fotografia, els Reis d'Orient del pessebre situat a la Plaça de la Vila, de Vilanova i la Geltrú)

Salutació de la Carla als Mags

Hola, Reis Mags! Sóc la Carla, i ja tinc tres mesos. Els pares m’expliquen a cau d’orella que veniu seguint una Estrella… Jo també vaig venir seguint una estrella! Els pares em diuen que vau seguir molts camins fins a trobar-la, i que això és el que a mi m’espera: seguir molts camins fins a trobar la meva estrella. És molt lluminosa, tan lluminosa com la Llum que ja comença a posar colors a les coses que vaig veient. Vosaltres sou mags, i podeu fer moltes meravelles, com ara en una sola nit arribar a totes les cases i regalar joguines als infants. Jo encara no sé què podré fer, però confio en l’estrella que vaig seguir: ella m’anirà indicant l’itinerari. Mentrestant, els pares em donen la mà…

(a la fotografia, la Carla en braços de la seva mare) 

Poema i trobada

Una vegada, un reconegut professor em va demanar una explicació per a un poema difícil. El poema, em semblava a mi, parlava per ell mateix, tot i que, certament, potser no ho donava tot en una lectura. El llenguatge poètic, quan no és descriptiu, precisa o de més lectures o d’aquella compensió instantània que prové de la intuïció.

Ara trobo escrit el que va dir Paul Celan a Israel Chalfen, un dels seus biògrafs, en una ocasió com la que he explicat més amunt: “Llegir, llegir una i una altra vegada; la comprensió arribarà per ella mateixa.”

És clar que també podríem pensar que un poema ‘difícil’ és com una carta adreçada a un lector anònim. Un obre la carta i no li diu res, o a penes res. L’altre obre la carta i de sobte se li il.lumina el rostre. El poema es creua amb ell d’una manera commovedora. És com si dos caminants s’haguessin trobat enmig d’un camí i s’haguessin reconegut en una dimensió que essent la pròpia és també de l’altre.

Amb el flux de la vida

Per necessitat psicològica volem veure en l’univers un fonament segur. Però l’univers simplement és, i segur com nosaltres voldríem no en resulta pas, només cal mirar entorn i endins. Hi ha, doncs, distància entre el que és i el que voldríem que fos en tots els àmbits. La roca a la qual aferrar-se és tan sols una pila de sorra més o menys compacta, una il.lusió de roca. Quan ens fem conscients d’aquesta realitat comença a canviar el nostre punt de vista pel qual veiem que immergir-se en el flux de les aigües de la vida demana nedar, surar-hi. Però veure-ho és tan sols un tímid moviment, ja que el pas veritable és l’acció de fer-ho, i això és el que costa. Almenys a mi em costa, tot i comprovant que en les ocasions que he seguit aquest corrent em sento més lleugera.
(fotografia presa a Aigüestortes, l'agost de 2009)

El to

Ho he escrit, em sembla, en altres ocasions. Tinc una idea al cap, que a vegades flueix com l’aigua d’una font. La inspiració és una manifestació de la gràcia pura. Però a vegades la idea s’hi està força temps perquè no troba l’escletxa per on sortir. I és que no troba el to… com si momentàniament fallés alguna connexió.

El to, això tan difícil de definir, té a veure no només amb la musicalitat sinó amb la personalitat literària de qui escriu. Sovint observo com el to, finalment trobat, marca el que serà l’obra futura: un poema, una narració, un assaig.

¿El to té a veure amb l’estil, allò que respon, més enllà del tema i de la forma, a la personalitat profunda de l’escriptor o escriptora?

La meva follia

Entre les lectures d’autors contemporanis, incorporo lectures d’autors clàssics, sempre sorprenentment actuals. A estones, doncs, aquests dies vaig llegint Mi religión y otros ensayos breves, de Miguel de Unamuno. L’assaig titulat precisament Mi religión és una declaració de principis del seu autor, quan diu, i tradueixo: “La meva religió és buscar la veritat en la vida i la vida en la veritat, tot i sabent que no he de trobar-les mentre visqui.”

No, és clar, ja que la veritat és un absolut i nosaltres, humans, ens movem en el terreny del relatiu. Però hi ha aquest instint vers l’absolut del qual el relatiu procedeix, que ens empeny al retrobament amb aquesta font en última instància. En algun moment d’aquest camí veiem, si és pot dir així, el perquè d’aquest impuls, que és de naturalesa espiritual; veiem el destí de tanta fatiga d’anar contracorrent de la peresa i de la son, veiem que hem de complir aquest destí que no és altre que el de ser humans en el sentit més ple del terme.

Ahir va fer setanta-cinc anys que Miguel de Unamuno va morir a Salamanca, refusat pels uns i pels altres (en el seu cas, per les dues Espanyes), com reportava López-Burniol en un article publicat a La Vanguardia, i en el que recordava una de les seves frases: “Acostuma a dir-se, amb raó, que cada boig té el seu tema; i el meu tema és el de l’espiritualitat, el de l’estat íntim de les consciències d’un país i les seves inquietuds supremes.”

Els qui hagin llegit les coses que he escrit en aquest blog i les dels meus papers, hauran endevinat que, salvant la distància oceànica que em separa del saber del mestre Unamuno, el meu tema (la follia que conscientment no vull evitar) és també l’espiritualitat, o l’estat íntim de la consciència que, al meu entendre, ens fa ser qui som: criatures responsables del ser ser.

Bon començament de l’any 2012!