Passeig per Bloomsbury

L’escriptor seu amb un full de paper al davant,
intenta reflectir el que veu...
Virginia Woolf


El sol rogenc que tenyeix les façanes
vibra a les finestres
amb randes del nou-cents.
Rere els vidres emplomats,
flors en búcars Modern Styl.

Fa anys que Virginia deixà plegat el paraigua
a l’entrada de casa:
ja no esmorza torrades
amb mel de maduixa,
ja no pentina cabells de sirena.

Abans de negar-se al llac d’Ofèlia,
abans de plorar violetes com Ginebra,
escriví fins a trencar-se l’ànima.

(extret de London, Arola editors, 2009)

El camí és el caminant

Sigui com sigui, es possible trobar camí. No hi fa res que hom s’hi hagi perdut una, deu vegades, o que l’hagi malbaratat cent vegades. Es troba camí encara que sembli que no ho és, que aquest viarany no pot ser-ho, de tan pedregós que fa caure o que l’autopista apareix tan emboirada que no es veu. L’és encara que vingui en forma de pobresa o de malaltia; o potser vingui en forma de traïció, o de clara injustícia, constructes humans de la inhumanitat. Sigui com sigui, hi ha camí perquè el camí és el caminant, fosos camí i caminant com l’Amat en l’Amada, com l’Amada en l’Amat.

Inferns

Si a l’Orient –sobretot el Pròxim Orient- i a l’Europa mediterrània el culte als morts està lligat a libacions refrescants, els nòrdics coneixen un Walhalla on els guerrers morts s’escalfen “bevent licors servits per les Walquíries”. A Bretanya, els morts pateixen fred i solitud, tanmateix com en vida. Per això “tornen per asseure’s a la vora del foc, escalfar els peus a prop de les brases i enraonar amb la família o els servents”.
És clar que aquesta bona gent creia en una vida post mortem, i el temps passat bevent i escalfant-se és una avantsala de la vida immortal, alliberada de tots els inferns, ja siguin calents o freds.

Diàleg

L’escriptor/a no escriu per a ell/a mateix/a, sinó per a contemplar i comprendre en ell/a mateix/a el Tu primordial que va del particular a l'universal, i a la inversa, en un joc de miralls i correspondències.

Apunts d'història

El dia s’ha llevat tranquil, els ocells canten aliens al soroll ambiental, el sol apunta la seva poderosa llum d’estiu sobre els rajols de la cambra en silenci. Poso la ràdio i diverses veus dibuixen en les ones apunts d’història que potser s’endevina però que encara no es veu a l’horitzó. On anem? El final dels humans en els camins de la Terra el sabem, però mentrestant habitem aquest tros de terra que clama i no podem fer el sord.

L'escriptor/a

L’escriptor/a (el creador en general) contempla el món amb ulls diferents no perquè sigui millor ni més savi/a, sinó perquè, essent fidel a la seva naturalesa, escriu la manera com els seus ulls contemplen aquesta diferència.

Força interior

Si veiéssim l’ésser humà com una circumferència amb circumferències concèntriques que van des de la més perifèrica fins a la més íntima, els lectors i les lectores que visiten aquest blog entendran que avui, una de les circumferències, la que ateny al meu lloc de naixença (per a altres, la seva pàtria d’adopció) i a la meva màtria lingüística, que és la llengua catalana, està malferida. I dic malferida perquè hi ha voluntat de mal, en la procura d’aquesta ferida. No obstant això, al cor de la circumferència no em permeto que hi arribi, aquest mal. Perquè d’aquí ha de sortir l’energia per fer front a l’antidemocràcia que ens atenalla.