Camarada

El passat 3 de juny el meu pare va fer noranta-un anys. Ets un home d’abans de la guerra, li dic sovint, pel seu esperit resistent. I ell riu. Els anys l’han fet petit com una figura de pessebre. Va anar al front amb divuit anys, quan van cridar la seva lleva. Volia ser aviador, que fardava tant, però es va marejar com una sopa amb les primeres proves. Després es va presentar voluntari per fer tots els treballs del món per a no veure’s en el càrrec d’agafar un fusell i haver de matar.
Perquè va ser a la batalla de l’Ebre, va viure aquell horror. Acabada la guerra va estar presoner en un camp de concentració fins que es va posar malalt de tifus. En va sortir pels pèls, la Parca ja li tenia la mà agafada. Al front els soldats s’anomenaven l’un a l’altre camarada. Els camarades s’ajudaven, se sostenien, alguns van sobreviure gràcies a la cura d’algun camarada que s’hi va jugar la vida. Per aquest motiu, a la gent que el meu pare aprecia li diu sempre camarada en senyal d’amistat, de respecte, fins i tot de reverència.
Ara llegeixo que a la Xina la paraula camarada, tan prenyada de connotacions comunistes (i en la nostra guerra també ho era), ha estat pràcticament oblidada. Oh, i encara com ha durat tant! Però no li ho diré al meu pare, que en realitat no era comunista ni res, simplement era un soldat, això sí, un soldat romàntic de cap a peus. Perquè per a ell el rang de camarada equival a germà.

La veritat

Els visitants d’aquest blog poden pensar que l’autora sempre s’enfila per les branques, que poc toca de peus a terra. I és que té una certa tendència a la metafísica, sí… Però ho sap, on té els peus. I en dóna testimoni quan ho creu necessari, i més quan comprova l’intent sostingut i interessat dels mitjans informatius i de les autoritats del moment de no dir la veritat. Segons mitjans i autoritats, en la manifestació d’ahir amb la proclama El dret a decidir, només hi havia cinc mil persones. Segons els organitzadors, cinquanta-mil. Dóno fe dels cinquanta-mil perquè hi era.

Fades i bruixes

Haberlas, haylas, diu l’expressió popular, referint-se a les bruixes. I per la mateixa regla de tres, o llei de correspondències, haberlas, haylas, fades. Creure-hi o no creure-hi pertany a una esfera de la comprensió que s’escapa d’això que anomenem raó per entrar en l’esfera de la intel.lecció metafísica. La de fada o la de bruixa no són realitats materials (fades o bruixes que van pel carrer), sinó qualitats de l’esperit en les persones, i que es manifesten en la llum o en l’ombra de les seves ànimes.
El mateix podríem dir de les figures dels àngels i dimonis, amb les quals podríem emparentar fades i bruixes. En els contes tradicionals apareixen unes i altres, cadascuna d’elles fent el seu rol en el destí dels protagonistes, generalment infants en el seu camí vers l’adultesa passant per grans proves, o amenaçats per tota mena de monstres (imatge, ja sigui física o espiritual, de les dificultats que anem trobant pel món) abans d’assolir el seu destí. Que no és altra cosa que l’acompliment de la missió que cadascú té en aquesta vida, o, si voleu, l’assoliment del sentit personal de la vida posat en comú en el conjunt del món.
El materialisme i el positivisme històrics han trinxat i estrafet el veritable significat dels contes de fades que, com no podia ser d’una altra manera, també inclouen les bruixes (ja que tota realitat té la seva contrària o complementària). Els contes de fades que s’expliquen als infants en realitat són històries dipositàries, si bé de manera fragmentada (i d’aquí ve la confusió i la incomprensió) de la saviesa universal.
La figura de la Blancaneus, interpretada erròniament pel materialisme històric com una fleuma, en realitat és una versió de la figura de Psiqué (l’ànima humana) que, tot mossegant la poma (imatge del fruit del Bé i del Mal bíblics), cau en un son de mort en el qual manté el mossec dins la boca fins que és despertada per la divina figura d’Eros, és a dir, l’Amor, i aleshores cau el fruit de la seva boca, cau la mort de la seva boca i desperta a la veritable realitat de l’existència. O, si voleu ressuscita a la vida de l’esperit ofegada dins la matèria i les seves servituds.
A mi m’agrada pensar, i se non è vero è ben trovato, que (com en els contes que m’explicava la mare) en el dia del meu naixement van comparèixer les tres fades (la paraula fada ve de fat, destí) o les tres Parques, o les tres Gràcies (totes són figures del destí) i, agafant-me en braços, van atorgar-me els tres dons immortals: bellesa, veritat i bé, com deia Plató. Mes, ai!, amb els tres dons va venir també la seva contrapartida mortal en lletgesa, mentida i mal (les bruixes, amagades rere les cortines, ho duen al seu cabàs).
Però en els contes s’explica el camí per transformar la consciència humana en consciència divina, com ja era al principi. No sense els seus treballs, que la mística fa passar per tres vies: la purgativa (preparació), la il.luminativa (doctrinal) i la unitiva (realització). El camí de la vida no és fàcil, ens diuen els contes de fades tradicionals, i s’han de véncer gradualment les dificultats, enfrontar-se amb coratge als perills de la foresta per arribar al clar del bosc.
Així, la vida n’explica molts, de contes iniciàtics, un per a cada persona en el seu camí, on trobarà fades (bones persones) que li donaran un cop de mà, i bruixes (que li posaran un fre o la faran caure). Igualment trobarà aquestes figures al seu interior, on lluiten les dues forces, l’angèlica i la diabòlica. Fades i bruixes, doncs, fora i dins de nosaltres, fan el seu paper. Cal estar atents i llegir els seus ensenyaments en l’experiència humana perquè al final el Sant Jordi que som (Matador del Drac en els contes orientals), preservi, sana i estàlvia, la donzella (l’ànima).
(article publicat al Diari de Vilanova, 11 de juny de 2010)

Mestres

Tot llegint un llibre sobre mística jueva trobo escrit: “Una vegada, a un rabí li van preguntar on estava el Messies del moment. La resposta va ser: Busca entre els captaires de Roma". Metàfora per suggerir que messies, budes o eixos de l’Era (com en diuen a l’islam d’aquests mestres espirituals) són gent santa que, incardinats en el seu temps, no sempre fan una feina visible com ens podria semblar, i més en els nostres temps d’oripells. Quan així és més útil (cada època demana unes actuacions determinades), aquesta feina és humil, amagada, discreta.

Bozena Nemcová

Fica’t endins del món:
no t’entretinguis en bagatel.les.
La taula és parada com en el Sant Sopar.
No deixis que la magrana de la vida
s’escampi inúltilment a les tovalles.
Tracta les llavors com a tu mateixa:
cadascuna té una raó de ser.
Fa bonic el collar de granats al teu coll blanc,
procura que sigui rosari d’amor entre els dits.
Era de l’àvia,
que coneixia llegendes antigues.
Quan te les recitava a la falda,
àmplia i càlida com la vall,
insistia a dir que estaven lligades a l’història celeste
abans de la caiguda.
És hora que invoquis la veu de les mares
condemnades a parir amb dolor,
i escriguis el seu evangeli,
tan humà.

*L’escriptora Bozena Nemcová (1820-1862) va tenir un gran paper en la renovació de la prosa txeca. Va recollir contes i llegendes populars. L’àvia és la seva obra mestra.
El poema que li està dedicat pertany al recull Blau de nit a Praga

Ànimes bessones

Vera estava atenta a l’explicació del conferenciant. Més encara: prenia notes. Darrere seu escoltava algun ronc suau, la conferència havia estat programada a primera hora de la tarda, feia poc que havien dinat. El tema de la conferència era interessantíssim i el conferenciant era un savi. Però als seus companys de seients, a dreta i a esquerra, se’ls tancaven els ulls.
Tot d’una el va veure. La mirava atentament i li va somriure, com presentant-se. En aquell moment, Vera va saber que no se separarien mai més.

(extret de La Capsa Verda)

Drama de la Creació

Segons la Càbala, que és la dimensió esotèrica del judaisme (oculta, que no es veu a simple vista), l’existència humana té un propòsit, un pla diví, podríem dir.

Podem creure-ho o no. Però sembla evident que algun paper hi tenim, en el drama de la Creació, que escric en majúscula perquè d’aquesta imatge dels inicis, o Big Bang, parteix el nostre univers conegut, encara que per a cadascú de nosaltres tot comença amb el naixement. A partir d'aquí, se'ns convoca a interpretar el nostre paper a diari.