Les trenes

Després de fer la Primera Comunió, l’any 1959, em van tallar els cabells, aquelles llargues trenes gruixudes de dos dits de les quals jo estava tan contenta. Exactament no sé què volia dir, aquest costum, perquè no vaig ser sola: la majoria de companyes d’escola van passar pel mateix tribunal que obria la porta, deien, a l’adultesa. Em pregunto com és d’adulta una noieta de vuit anys. I encara vaig tenir sort, ja que els cabells que em van deixar aureolaven el marc de la meva cara i m’arribaven just per damunt les espatlles. A algunes companyes els van tallar els cabells a la garçon sense miraments.
Per fer aquesta feina delicada, la meva mare em va dur a ca la senyora Tresina, la seva perruquera de tota la vida. L’establiment de la Tresina era al pis principal del número 235 del carrer Villarroel de Barcelona. La perruqueria va plegar fa moltíssims anys, potser parlo de trenta anys enrere, o més, quan la senyora Tresina es va jubilar. Però jo encara puc portar als ulls de la memòria les dues trenes que la dona ens va donar embolicades en un paper de diari.
Un temps després del tall de cabells que posava una ratlla fina entre la infantesa i la primera adolescència, la meva mare va fer-ne fer un postís, de les meves trenes. En aquell temps sembla que estaven de moda els postissos.
No he vist mai més el meu postís que va servir per guarnir el fantàstic pentinat d’una cosina meva quan va ser dama d’honor de no sé quina festa del cava. Algunes vegades he pensat que m’hauria agradat conservar-lo. Però qui sap on para.
(extret de La Capsa Verda)

Obra d'art

Cada dia és una obra d'art.

A les parets del món hi pengen amb igual mestria escultures clàssiques, Verges de la Llet i paisatges romàntics, com pintures negres de Goya, autoretrats de Vincent Van Gogh amb l'orella esmussada, crits de Munch i guerniques picassians.

El color dels sentiments

I si els sentiments tinguessin colors? I si la melanconia fos una combinació de gris i rosa a les vores com un fistó?
M’aturo al mig del carrer i veig unes llàgrimes que es vessen d’un fons verd. Deuen ser les llàgrimes de l’esperança que hi obren escletxes de llum.

Haiku

Al jardí amor
escampa pètals de seda
rosa de maig

Estalvis

La mare explica que quan vaig néixer jo tenia una gana normal, proporcionada al meu pes, que no era gaire. Però aviat vaig deixar de menjar de manera normal, vaig esquifir la gana. La mare avui sosté que vaig ‘endevinar’ que com que ella no tenia llet, i la llet que em donava per substituir la llet materna era comprada amb penes i treballs d’estraperlo (un pot de Pelargon a la setmana que s’allargava amb aigua i més aigua, i això quan n’hi havia), vaig deixar de menjar amb gana normal per no gastar el pot de llet en pols abans que al rebost n’hi hagués un altre.
Aquesta manera de fer devia deixar empremta. El pare anava a futbol els diumenges a la tarda. Del camp de futbol, al meu germà i a mi el pare ens duia uns caramels que eren llargs com un dit. El meu germà se’l menjava tot seguit, mastegant-lo. A mi em durava tota la setmana. El xarrupava una estona i el tornava a embolicar, i així cada dia fins al dissabte, perquè sabia que el diumenge en vindria un altre.
(extret de La Capsa Verda)

L'àngel de la malaltia

El meu àngel de la malaltia té dues ales, i totes dues pesen: l’ala de l’osteoporosi i l’ala de la fibromiàlgia associada a la fatiga crònica. Els noms d’aquestes ales, noms pomposos, noms de diccionari de medicina, en realitat són noms per anomenar el pes que les afeixuga. Per aquest motiu el meu àngel vola amb penes i treballs, però vola. Volar forma part de la seva naturalesa i no hi renuncia.

Adam i Eva, yin i yang

Les històries dels altres sempre acaben per explicar una mica la nostra pròpia història. I és que de forma remota, molt remota, tenim pares comuns. La Bíblia explica aquests orígens través de les figures d’Adam i Eva. “Totes les coses porten el yin (femení) damunt les espatlles i el yang (masculí) en els braços”, es llegeix al Llibre del Dao. Els pares de la vida: Adam i Eva, yin i yang. Per això les històries dels altres són també la nostra història.