Frida Kahlo a la Tate

El viatge de l’ànima
qui sap quan va iniciar-se,
retaules i exvots són crònica d’un camí.

Duia un cos per guarir;
i els ulls de daina trista
són icona
del desig d’enlairar-se endins.

Lluita cos a cos amb la vida;
i desafia el cànon
pintant-se una calavera a l’ull del front.
A la garlanda d’espines
que li fereix la rosa del coll
hi penja un ocell mort.

(extret de London, Arola, 2009)

Desig de llum

Pel seu desig de llum, la tija creix vertical vers la llum.
L’esforç de l’ésser per elevar-se actua en sentit oposat a la gravetat dels instints primaris.
Així, el progrès humà, el veritable, no s’esdevindria en sentit horitzontal sinó en sentit vertical, com la planta que beu i que tendeix cap a la llum.

Històries del mal

He escrit històries que provenen de l’experiència o de l’observació; però a vegades també em trobo escrivint històries que neden en la veu misteriosa: són històries fantàstiques, relats de somnis o de visions.
Algunes parlen del mal.
El mal pot ser una acció de la desesperança, o de l’obnubilació de la ment, o d’una tendència al nihilisme per la via negativa; també hi ha un mal reactiu al dolor.
En el mal sembla que no hi ha esperança: hi ha descreença en la vida, incomprensió de la vida. Aquest mal s’actualitza en la destrucció.
Algunes vegades es veu el mal com una pedra llançada amb fúria contra no se sap què. Sovint colpeja qui no hi té culpa, tot i que la saviesa popular afirma que no hi ha mal que per bé no vingui... En la vida tot acaba equilibrant-se, fruit de la necessitat que té la vida mateixa d’aquest equilibri.
Ara: com un vel que cobreix els ulls, el mal encega algunes persones. Però si et treus el vel i mires la cara del mal li pots perdre la por (els herois, reals o literaris, perden la por al mal). El mal no és aliè a la naturalesa humana. Dins nostre hi conviuen l’àngel i el diable.
La vida es mostra terrible a través de l’acció del mal en estat pur; però els mals amb el quals convivim sovint són mals relatius, mals més o menys suportables. Els mals relatius, tot i portar una llavor anhiladora, també poden educar i despertar la consciència adormida, poden induir a crear empatia amb els sofrents, amb les víctimes. Aleshores provoquen un bé. Perquè en la naturalesa (física i espiritual) tot té dues cares.
Aquest gener (2005), la memòria europea recorda els seixanta anys d’Auschwitz amb l’ombra de l’Holocaust de fons. Imre Kertész, el premi Nobel hongarès de família d’origen jueu, a través de la seva novel.la autobiogràfica Sense destí ens deixa entreveure l’horror del mal en un dels estadis més cruels que la Història humana ha conegut.
La va escriure com a un exorcisme contra aquest mal.
A través de l’acció de l’art, de la literatura, Kertész congela el mal mortífer que va sorgir del cor d’Europa; el pot congelar perquè en va ser un supervivent. “Tots portem la petja d’Auschwitz”, afirma. “Viure, després d’Auschwitz fa vergonya”.
Tot i així, Imre Kertész asumeix que el mal forma part de la naturalesa humana i el metabolitza a través de la creació literària; l’escriptura del mal el salva de la mort moral a causa d’Auschwitz. I és que els sentiments que provoca el mal poden convertir-se en mal. Cal fugir-ne o metabolitzar-lo ràpidament, si un es vol salvar.
Des que va sortir del camp d’extermini nazi, Kertész ha escrit per sobreviure al mal: escrivint-lo s’ha retrobat amb el seu ésser humà. Imre Kertész ha explicat el mal situant-lo fora i dins d’ell mateix per tornar-se a sentir humà.
Hi ha mals físics i mals psíquics, hi ha mals mentals i mals morals: són els rostres del mal.
Hi ha gent que fan petits mals (encara que no innocents) perquè són maldestres. Gent que, com diu el filòsof Antonio Marina, fan el mal perquè actuen sense intel.ligència. El mal vist des d’aquesta perspectiva és un fracàs de la intel.ligència, de la clarividència d’allò que convé. Així, hi ha gent que obren de forma irracional, negativa, a vegades estúpida i, el que és pitjor, actuen en contra seu sense saber-ho. El mal els acaba allunyant de la gent i d’ells mateixos. El mal sense l’equilibri del bé, sense accions benèvoles, aliena.
El bé és intel.ligència. La consciència, el nostre Jo superior, allò que ens transcendeix, és intel.ligent. Però els humans som imperfectes, no som purs, tenim d’àngel i de diable, corrompem la intel.ligència, a vegades la malbaratem. Llavors el mite bíblic parla de caiguda, parla del pecat de supèrbia.
Amb l’acció del mal és destrueix vida. Vida física, però també vida espiritual, ja que en el món material una i altra estan relacionades. La matèria sense la direcció de l’esperit és matèria morta, matèria inert.
(extret de Com un despertar de la memòria, Editorial Comte d’Aure, 2006)

El petó de Judes

Quan ha tret el moneder per comprar el passi de metro que necessita per als desplaçaments d’avui, Vera ha mudat el rostre: el bitllet de deu euros que s’hi estotjava ha desaparegut com per art d’encantament! De seguida, però, ha reaccionat, ha lligat caps, i s’ha sentit tan dolguda, tan vexada… En un segon ha recordat les paraules d’aquell vell mestre que, ella ja amb més de trenta anys, li deia: “No tens malícia”. No, no n’ha tinguda mai. No veu cap mal ni es malfia de res fins que una o altra cosa li peta a la cara Ara bé: un fet així, com el d’avui, tampoc no li havia passat mai.
Vera en fa memòria. Es trobava asseguda en un banc dels jardins de l’Escola Industrial, descansant del pes dels llibres que ha comprat, quan se li ha acostat una jove embarassada que li mostrava uns fulls. La jove li ha demanat la firma, i la voluntat!, per a la construcció d’una escola per a nois i noies discapacitats, ara no recorda on, el disgust –i la vergonya, oh, Déu meu- li entela el nom d’aquesta localitat fora de Barcelona. Vera ha signat al costat del seu DNI sota d’una pila d’altres signatures amb el seu DNI. En acabat, ha tret el moneder de la bossa i ha posat a la guardiola que la jove li presentava dues monedes de dos euros. Una bagatel.la si es compara amb la seva bona voluntat, que és més gran. Com la jove embarassada ha sostret el bitllet de deu euros del moneder de la Vera és un misteri…
Però no, no ho és. Ara recorda, amb esglai, que abans de marxar, l’embarassada, amb un gest ràpid, li ha fet un petó: el petó de Judes. Deu haver estat en aquest moment fugisser, i que ara se li mostra tan terrible, que la jove ha actuat amb una mala voluntat que, ara ho comprèn, deu ser crònica, millor dit: un ofici. A la Vera li han vingut al cap les altres signatures del full on ella amb bona fe ha estampat la seva. Una pila d’innocents –potser fóra millor dir: incauts, beneits- tan traïts com ara ella se sent traïda.
(extret de La Capsa Negra, on hi ha els records que fan mal o produeixen desencís)

La presa

Només el nostre concepte de temps ens fa anomenar així el Judici Final.
Franz Kafka

Camina com una busca
que senyala el temps a la paret.
És alt i prim,
i així es dibuixa quan no escriu.
Escriu a tothora,
no hi pot fer res contra aquesta febre,
febre que el pren avui fent tentines pel call.
No va borratxo,
tot i que no menysprea beure amb els amics.
La seva embriaguesa és d’un altre món:
ha begut d’un calze que unifica totes les fes.
L’esperit de vi que li escalfa el cor és la paraula eterna
que un dia insuflà el Gòlem* d’alè vital.
Li fuig la vida en l’escriptura.
És presa a la boca dels lleons de la lletra.
El profeta Daniel, no els amansia?

*Al segle XVI, Rabí Löw va crear del fang el Gòlem, una criatura que havia de protegir els jueus que vivien al guetto de Praga. Li va donar vida posant-li a la boca una tauleta d’argila gravada amb paraules màgiques.

(La presa, poema dedicat a Franz Kafka, pertany al poemari inèdit Blau de nit a Praga)

L'escriptura és llum

L’escriptura és llum. Per això sento l’escriptura com un acte de resistència en aquests temps foscos, temps on s’ha densificat, embromat tant la matèria, que no deixa passar la llum, la seva bellesa salvífica.

Els marges

El blau necessita espais de blanc. El blau, com tots els colors de la paleta, necessita respirar a la pàgina. El blau no seria tan blau sense constrast, o sense harmonia. Les lletres volen respirar blanc, volen respirar llum.
L’any 1931, quan Max Pulver va publicar El simbolisme de l’escriptura, els estudis de psicologia havien fet grans progressos. Va escriure Pulver: “L’escriptura conscient és un dibuix inconscient”. L’escriptura es la projecció de la manera de ser de l’individu, expressa l’estat de la seva fisicitat i la seva vida psíquica, a més de la personalitat moral i del caràcter.
L’escriptura, tant com la consciència, reflecteix l’inconscient, la part oculta de la persona i també allò que la motiva... Això vol dir que a mesura que escrigui aniré bastint un retrat: qui em sembla que sóc, però també qui vaig a ser.
En aquest camí hi ha d’haver marges: comprensió, tolerància, fins i tot pietat per a un mateix, ja que la rigidesa mental i moral esqueixen. Els marges deixen que la lletra respiri a la pàgina, afavoreixen que l’ànima respiri en l’escriptura.
Som éssers en formació permanent. Aquest devenir es veu a la lletra i a l’escriptura, que va variant amb els anys. La cal.ligrafia va canviant, l’escriptura va transformant-se, tot i que conservin això que en diem l’estil, quan una personalitat ha adquirit un estil.
En aquest delta d’escrits [Com un despertar de la memòria] s’hi expressen vivències concretes en diversos plans existencials en el camí de recerca. Tot acostant-me a les coses, als fenòmens de la naturalesa i a mi mateixa, trobo correspondències en el sobrenatural. Com si en els objectes hi hagués una llum oculta que em cridés. Tot crida, tot parla, tot té vida pròpia.
Així escric per aclarir camins, per conèixer i per conèixer-me en la resposta, en el sentit; escric tot reflexionant en veu alta i, conscient de la imperfecció, deixo marges per a l’error.
Cap pensament ni cap sentiment no tenen entitat: si no s’anoten es desfan com núvols. Per analogia, la nostra entitat (la nostra identitat) és una substància efímera... Per això l’escriptura esdevé un testimoni del nostre pas per la vida. És com una fe de vida.
La literatura és un vehicle d’aquesta fe en la vida.
En una entrevista, va dir Julian Barnes: “La veritat literària és la veritat real... Si no és a la literatura, on és? No és a la boca dels polítics ni, amb tot el respecte, a la dels periodistes, ni a la de l’Església... Em temo que la veritat és a la boca dels escriptors imaginatius. I quan anem enrere normalment mirem Shakespeare i Cervantes per trobar com vivia la gent, què pensaven i què creien, i no llegim els comunicats oficials de les corts espanyola o anglesa”.
(extret de Com un despertar de la memòria, Editorial Comte d’Aure, 2006)