Recordant Antoni Gelabert i Casas

Com potser alguns de vosaltres sabeu, formo part del petit nucli (sis entusiastes d'aquestes petites obres d'art), que l’any 1989 vam fundar l’Associació Catalana d’Exlibristes. Passats més de vint anys, i per satisfacció de tothom, l’associació gaudeix de bona salut. Ahir, en un assolellat diumenge de Pentecosta, i sota la presidència de Marià Casas, junta, socis i amics dels ex-libris vam retrobar-nos en el IV Fòrum de l’exlibrisme català a la població d’Altafulla. El motiu central era la inauguració d’una esplèndida selecció d’obres d’Antoni Gelabert i Casas (1911-1980), excel.lent gravador al boix i del qual estem a punt de celebrar el centenari del seu naixement. En el mateix acte es va presentar el número 44 de la revista EX-LIBRIS, un número monògrafic dedicat a la seva fecunda i original trajectòria artística. La trobada en aquesta vila tan estretament lligada a la vida i obra d’Antoni Gelabert, es va cloure amb un dinar fraternal, on els socis vam poder intercanviar i obsequiar-nos mútuament amb un bon nombre d’ex-libris que nodriran les col.leccions respectives.

Cor literari

Amb motiu del 5è. Aniversari de la tertúlia literària Cor Literari del Garraf, ahir vespre vaig tenir l'honor de ser convidada a donar una conferència que vaig titular: Llegir i escriure, una via de coneixement. Entre alguns dels textos que vaig llegir per il.lustrar el fet d’escriure, reprodueixo Trànsit, que pertany al llibre Com un despertar de la memòria (Editorial Comte d’Aure, 2006):

La vida es fa pas entre dues llums.
Al claustre matern, els infants transiten de la llum interior a la llum exterior. Els infants neixen amb els ulls clucs per protegir-se de la sobtada claror, a poc a poc obren les pupil.les. Els nou nats ploren per l’esforç de néixer, i també per l’espant del desconegut.
Un part és un esdeveniment còsmic i tota la vida es commou; la vida es commou quan neix un infant. Res no serà mai més igual: un nou ésser s’incorpora a la música de l’existència. El plor de les criatures és alhora un clam i un cant: amb la seva presència comença una nova partitura.
Un llibre passa per un trànsit semblant: s’ha gestat a la llum del cervell i busca fenedures, escletxes, per sortir a la llum del dia. Aquest és el mite d’Atenea, la deessa d’ulls clars que va néixer del cap de Zeus.
Un llibre és una llum i una veu que empenyen; la llum i el verb volen eclosionar, fer via entre els clarobscurs de la ment.
Així, fent-se visibles al món, volen deixar testimoni, llum i verb sembla que vulguin perdurar a la terra. És el desig primitiu de la matèria: deixar memòria, palesar consciència; la matèria, que l’esperit agullona, vol deixar un record d’aquesta consciència, vol deixar una petja de l’esperit que l’ha habitada, que li ha donat l’alè.
El camí dels llibres és com el camí dels infants: una odissea fins que arriben a Ítaca.
Abans que les ecografies mostressin els fills futurs a la pantalla, no se sabia el sexe de l’infant. Ara se sap. Però això és tot, i és del tot irrellevant, ja que una persona (home o dona) és una incògnita per a ella mateixa i per als altres fins que comprèn el sentit de la seva vida (per això és bo que ens obrim a l’existència, que permetem que el món i la gent ens parlin).
Els llibres, com les criatures, van de dret vers aquest destí de transcendència de la matèria.
Es pot seguir la formació de l’infant al ventre matern, es pot tenir notícia del seu naixement i de la seva aventura vital fins a la plenitud: és la seva biografia, un correlat per capítols. En la biografia es troba el sentit de la vida temporal de cadascú. Que pot estar dirigit per l’amor, aquesta força universal que ens relliga, ja que tots depenem de tots.
El sentit de la vida dels éssers humans també pot estar conduït per un desig de recerca; amor i recerca sovint demanen sacrifici. I és que tot té un preu, paguem un preu per tots els nostres actes presents i passats. Els hindús, d’aquesta llei universal de correspondències, en diuen la llei del Karma. La saviesa popular, amb la seva senzillesa, afirma que el que res no costa, res no val... Per analogia, els llibres, criatures de l’esperit que es manifesten a través de la lletra escrita, també proclamen una intenció, són testimonis, portaveus d’un sentit.

Memòries dels llocs

La Terra, que és un ésser viu, té memòria. Els llocs, per més remots i amagats que siguin, tenen la seva memòria. Les cases tenen memòria com tenen memòria les ruïnes. Els romàntics en sentien la veu simplement perquè hi posaven l’orella del cor.
Tots hem experimentat potser una estranya sensació en entrar en algun lloc. Sensació de benestar, però també de rebuig. Fa una colla d’anys, bastants, vaig entrar en una església d’extraradi per oir la missa. Tan bon punt vaig haver travessat la porta i asseguda en un banc, vaig notar una sensació ambient terrible: en aquell espai, ni feligresos ni capellà no semblava que experimentessin cap devoció. Això es respirava amb una gran gelor a l’aire, i més quan no feia fred. Vaig sortir tan destrossada com confosa per aquesta percepció subtil.
Així, durant molt de temps em vaig sentir gairebé culpable per aquesta sensació que em va fer tremolar l’ànima, però no la fe. Em va treure la sensació d’estranyesa la lectura d’El camí interior (Viena), de Marià Corbí. En aquest assaig, on Corbí parla de la vida espiritual més enllà de les formes religioses, explica una experiència semblant quan intenta submergir-se en la cerimònia d’unes monges carmelites descalces, en el cant dels salms, en la lectura de textos i rés de pregàries. Diu Corbí que va sentir-se repel.lit per la cerimònia, a desgrat de la seva indiscutible bellesa externa.
Vet aquí la qüestió. En aquella cerimònia, com en la meva missa vespertina, tot devia ser tan mecànic, tan buidat de devoció, quan no de fe, tan absent d’ànima. L’esperit n’havia estat ben foragitat, d’aquell espai, i això és el que es respirava a l’aire.
Dos estius enrere vam viatjar a Praga. Els viatgers a aquesta ciutat, una hora o altra fan la ruta de les sinagogues. Quan s’hi entra, malgrat estar plenes com un ou de turistes, si hom és capaç de concentrar-se en una pregària, hi experimenta una sensació de dolor que entra per tots els porus. Baldat per l’experiència, hom arriba a la conclusió que s’hi ha sofert molt, allà dins, com s’ha sofert en els camps de concentració fins al límit del patiment humà.
Un altre any vam viatjar a Munic. Molt a prop hi ha el camp de concentració de Dachau, el primer que es va construir a Alemanya, ja a l’any 1933. Les corrues de visitants són constants. Malgrat aquest brogit, un silenci fred i desavinent penetra els ossos. La bonança del sol de juliol no és prou per atemperar l’ànim entristit, aclaparat per la visió de dutxes i crematoris. Les llàgrimes surten espontànies dels ulls, i la sensació de tragèdia insuportable esdevé extrema tot i el temps que ha passat. L’ambient és ple de laments, d’angoixa, d’agonia, de por, de mort.
Deia que els llocs tenen memòria i els últims que acabo de descriure estan carregats de sofriment. Escoltant la veu del lloc hom pot fer-se càrrec de tanta desolació, de tanta manca d’amor o de pietat. També els objectes tenen memòria. Per això uns commouen pels alts sentiments que provoquen i uns altres produeixen temor, angoixa o pena. El banc de l’església on vaig asseure’m traspuava una pena infinita, ja que en altres temps s’hi devia haver assegut gent no crèdula sinó creient de veritat, cristiana fins al moll dels ossos. No en som massa conscients, però a cada pas que donem entrem en una memòria. Si es roman a l’escolta es percep la seva càrrega o la seva lleugeresa, si ens esgota o entristeix, si ens aviva o regenera.
(article publicat a la meva secció Aires del segle al Diari de Vilanova, 21 de maig de 2010)

És cosa certa

Aquesta història és cosa certa.
La set de veritat del poeta és cosa certa.
Asseguda a les escales de la sinagoga
la meva set de justícia és cosa certa.
A les parets, per ordre alfabètic,
els noms dels tancats a Terezin,
dels ajusticiats als camps d’extermini
són cosa certa.

Cases, jardins que flairaven mimosa
i estables plens de palla fresca restaren buits
quan van marxar com xais amb una maleta a cada mà.
Els fardells s’abocaren sense miraments
a les portes de la mort,
milers de vestits i sabates quedaren per terra.
Mai més no els vestirien ni les calçarien.
És cosa certa.

(de Blau de nit a Praga, poemari inèdit)

Com àngels caiguts

Amb consciència d’éssers caiguts, éssers amb l’ànima adolorida i anhelant, ens busquem en el camí perdut, com diu el Dant a l’inici de la Divina Commedia. Allunyats de la Llum –oblidats de la nostra part immortal- i enyorant aquella expressió suprema de la vida, emprenem pelegrinatge per a retrobar-la. La vida sembla, doncs, un retorn. Per aquesta raó, com fills pròdigs busquem recuperar la filiació amb el Principi que mai no ens ha abandonat… Un cordó invisible, Amor que il.lumina la fosca, és el testimoni viu de la nostra veritable naturalesa.

El coixí del poeta

El dia 15 de maig vaig compartir una estona de poesia amb els alumnes de batxillerat de Carles Montfort, a l’Institut Josep Lluís Sert de Castelldefels. Vaig llegir-los uns quants poemes de London, tot explicant-los els avatars. En un correu, Carles Montfort em diu que el poema que els va colpir més vivament va ser El coixí del poeta. Per edat i sensibilitat, ells i elles possiblement van identificar-se amb la joventut i fragilitat del poeta romàntic anglès John Keats, que va morir tísic a Roma a l’edat de vint-i-cinc anys:

Una flama obscura el cremà per dins.
I escoltà veus,
druïdes que el despertaren a mitjanit.
Llavors s’alçà i escriví
com quan l’alè del zèfir el prenia en braços.

No fou la fantasia del seu vers
allò que restà suspès entre núvols:
era la Parca que es mostrà abissal.
Tenia vinc-i-cinc anys
quan a la tomba del poeta
hi començà a créixer un coixí de molsa.

Missatgers de la Paraula

Hermes (o Mercuri) és l’aspecte missatger de la deïtat. S’identifica amb la transmissió de la Paraula i patrocina i ensenya totes les arts i les ciències als éssers humans. El seu homòleg egipci, Thoth, és l’escriba dels déus i l’inventor de l’alfabet. Un àngel missatger de Déu, Gabriel, va anunciar a Maria l’encarnació en ella del Verb.