Primera Comunió

Avui, 17 de maig de 2010, fa cinquanta-un anys que vaig fer la Primera Comunió (17 de maig de 1959). Ha passat molt de temps i a la meva ànima hi ha hagut molts moviments. Però allà, en aquell punt fix, el centre de la roda segons una imatge budista, aquest sagrament crístic roman càlid com el primer dia. Aquest memorial de Jesús em fa sentir que la vida és Eucaristia, on tot i tots estem connectats.

Purgatori

Vaig treballar set anys a Cronit, una oficina no tan sinistra com aquella de Kafka, però hi vaig patir, com ell, un purgatori. Havia de fer-ho perquè el sou que hi guanyava –una misèria- em permetia pagar el que volia fer: estudis d’art i encara ajudar a la magra economia de casa. Vaig començar a treballar al despatx de Cronit (una empresa de foneria que tenia la seu mare a Dinamarca) als catorze anys. Els primers temps encara hi anava amb mitjons blancs. Quan en vaig complir quinze, les companyes em van regalar un parell de mitges. Moltes nits no podia dormir pensant que l’endemà hauria d’asseure’m en aquella taula metàl.lica dels horrors, com una tortura de la Inquisició. Les de fusta feia poc que les havien retirat. A mi m’agradaven més: eren més càlides. Vaig treballar a Cronit set anys com el patriarca Jacob va treballar pel seu oncle i després sogre Laban. Amb el seu treball va aconseguir que li donés en matrimoni la seva filla Raquel. Jo només vaig assolir la satisfacció de fer bé el que no m’agradava fer com si m’agradés.
(extret de La Capsa Verda)

La pintura

Com que l’art és un enigma, un envitricoll com un teorema matemàtic, busquem la manera d’explicar-lo. En la contemplació d’una pintura experimentem una interrogació –a vegades més d’una- encara que es tracti d’una pintura figurativa. I com més abstracta és la pintura, més preguntes ens fem.
Davant d’una pintura, ja sigui una icona bizantina, ja sigui un clàssic paisatge romàntic, ja sigui una tela de Rotko, es produeix un diàleg a tres bandes entre l’artista, l’espectador i l’obra mateixa. Sí, l’obra té vida pròpia més enllà de l’artista i del contemplador.
La filòsofa María Zambrano deia que la pintura, tot i ser la més sensual de les arts, també és la més metafísica. L’artista, quan no és un farsant, quan no vol servir-se del seu art sinó servir-lo, busca l’aliança amb el misteri. L’artista pintor busseja en els oceans de l’existència buscant el seu secret per a oferir-nos-lo en forma d’obra artística.
El pintor o la pintora busquen la revelació de la realitat –immensa i infinita de possibilitats- que es va fent visible a mesura que avança el quadre. És com si, armats amb pinzells, els artistes anessin desbrossant una malesa espessa fins arribar al clar del bosc, al cor de la llum. A partir de la irradiació cromàtica de la llum es va revelant el quadre.
El recorregut que acabo de descriure té un gran paral.lelisme amb la metafísica d’Aristòtil que busca endinsar-se en cos, ànima i esperit en el més profund de la realitat perquè aquesta es manifesti en nosaltres. Com es manifesta, radiant i conmovedora, la naturalesa cada dia quan surt el sol.
La cultura supera el nostre estadi animal, primitiu, dependent. Com a forma cultural, el conreu de l’art no descansa, sempre és en recerca del que ens fa més humans i, per tant, més lliures. Cada pintura, cada realitat pictòrica és, com cada instant de la vida, una creació. L’artista, que és humà entre els humans, busca extreure el que de més humà té la realitat. Com diu María Zambrano, els humans -aquesta criatura tan estranya a vegades per a ella mateixa- no en té prou amb néixer una vegada: necessita reengendrar-se continuament, sempre buscant esdevenir un ésser no definitiu sinó complet.
La pintura, completa en ella mateixa, autònoma, tampoc mai no és definitiva. La contemplació per part de l’espectador és un fet dinàmic que la transforma no només amb la seva mirada sinó també amb els ulls del cor. La pintura, aquí un vell quadre penjat a les parets d’un museu, allà una tela a mig pintar a l’estudi de l’artista contemporani, és un fet temporal, sí, i sempre en temps present.
Quan l’espectador contempla una pintura i la interroga amb el cor i amb els ulls, passa alguna cosa. Les paraules busquen explicar això que passa. Aleshores, per aproximació, pot escriure’s: Emoció. Però és difícil explicar aquest estremiment que tant com ho és dels sentits ho és de l’esperit.
És per aquesta raó que m’he referit a la metafísica per parlar de pintura. La pintura, tan humana, entronca amb el misteri. El misteri, que és de naturalesa sagrada, ens interroga tant com ens meravella. La pintura, la seva humanitat, fa de pont entre una cosa i l’altra.
(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de maig de 2010. Dedico aquest escrit al pintor vilanoví Pere Brull Carreras, que va morir el dia 12 de maig, i autor de la pintura que il.lustra aquest post)

Pedres i pelegrins

En els inicis del Camí de Sant Jaume, a Triacastela era tradició que els pelegrins agafessin una pedra i la transportessin amb ells fins a Compostela per tal d’ajudar amb aquesta pedra a la construcció de la Catedral. Bell símbol, com tot el Camí és símbol, a la terra, del caminant que respon a la crida de l’Esperit.

Memòria dels dies

La dona de vuitanta-dos anys que ara s’asseu a l’escriptori heretat d’un seu oncle, va desgranant sobre el paper la seva infantesa i joventut en el si de la seva família burgesa anada força a menys després de la guerra, com tantes. La gent de la seva generació que no va exiliar-se després de la contesa, van estar privats de la natural obertura al món, i això li dol. El règim franquista era una cotilla fèrria que no deixava respirar, tot i que tants joves de l’època a penes en van ser conscients: semblava que allò era el més normal del món perquè no coneixien res més. La dona de vuitanta-dos anys pensa en el que va viure i en el que potser hauria pogut viure… Això ja no té remei, el temps enrere mai no hi torna. Ara: la memòria, que té les seves cambres fosques, també guarda les seves fulguracions. Tot ho escriurà perquè no es perdi el record d’un temps que ja no hi és. Temps inútil? No en pot tenir la perspectiva, només l’experiència. I ella ha sentit que vivia, que vivia a desgrat de tot.

(extret de La Capsa Verda)

L'amor de la rosa

Estimar de manera impersonal és molt difícil.
I entengui's amor impersonal per amor desplegat de forma universal.
La rosa -aquests dies n'hi ha tantes i tan belles- s'obren per a tothom.
És el poema d'amor de la rosa.

Jardí japonès al Holland Park

Una claror de sucre candi
grava amb burí el perfil dels arbres.
Pedres esmussades,
joncs i nenúfars,
arena nívia
i l’arc del pont
en la transparència de l’aigua
dibuixen una estampa zen.

Passegem fins aquí,
respirem aquest viu centre d’aire.

(London, Arola editors, 2009)