Sacrifici de l'ego

Anar matant de gana l’ego, vet aquí la qüestió, si es vol que el jo espiritual tingui energia per a mostrar de manera lluminosa, transparent, el Crist interior, Déu, o el nom que en la nostra cultura volguem donar a l’última i primera Realitat.

La música

La música: experiència de l’indicible, de l’inobjectivable.
I, no obstant, una realitat concreta, audible, que parla d’un sentir còsmic, universal.

Gust amarg

L’àvia em va enviar a comprar a l’única botiga del poble, un petit poble amb un centenar d’habitants, per tant tothom conegut, tothom més o menys proper. L’hora de la migdiada tot just era a punt d’esgotar-se, calia tornar a la feina i a l’àvia li feia falta vés a saber quin ingredient per a fer vés a saber quina menja per l’hora de sopar. Quan vaig arribar a la botiga tot era en silenci, encara deuen dormir, vaig pensar, i vaig asseure’m en una cadira a esperar tranquil.lament. Tot d’una vaig sentir passes que venien del passadís de la vivenda, la botiga era dins la casa. Qui s’acostava era el fill de la botiguera, dos anys més gran que jo, que aleshores en devia tenir tretze.

Em va despatxar el que l’àvia m’havia demanat, com de fet havia fet altres vegades, quan ajudava la seva mare quan la botiga era plena i la gent perdia la paciència. Quan anava per sortir, el jove, sortint corrents de darrere el taulell, em va agafar pel braç amb una força estranya i em va violentar posant-me les mans sobre pit i el sexe. Vaig desfer-me com vaig poder d’aquells garfis que havien invadit la meva aura i, horroritzada, vaig fugir corrents. El pols m’anava a mil, les cames em tremolaven.

Quan vaig sortir a la llum de la tarda d’estiu em semblava que no era jo, que algú m’havia robat l’ànima, que l’ànima m’havia quedat atrapada en la por. Vaig córrer carrers avall un bon tros, tot i que ningú no em perseguia. Quan vaig ser a unes passes de casa l’àvia em vaig aturar pel calmar-me: no podia entrar a casa tan alterada. No podia dir res, més ben dit, no hauria sabut dir res. Perquè és difícil explicar què em va passar pel cap en tota aquella estona. En el meu interior percebia una traïció: aquell company de jocs de la meva infantesa s’havia convertit, ell també, en un altre, i m’havia fet mal. Un mal que va quedar ocult fins avui, en què ho explico per primera vegada.

Em van quedar la por i la vergonya tancades al cos. Algú podria dir que allò no va ser res, simplement quatre grapejades maldestres sobre un cos de noia. Però no ens equivoquem: allò va ser una agressió i un abús de confiança. Per aquest motiu mai més, mai més, no vaig poder mirar de cara aquell jove, avui un home casat, amb fills i amb néts.

Per què escric ara aquesta experiència? Dues circumstàncies m’hi han portat, com per casualitat. Una és una enquesta telefònica que vaig contestar pacientment un vespre de no fa gaires dies sobre els maltractaments que sofreixen les dones i que va des de l’agressió més violenta fins a la més venial, però sigui com sigui totes trasbalsadores. Algunes vegades em venia a la memòria aquest episodi que de seguida m’augmentava els batecs del cor, de manera que el foragitava immediatament. Me’n defensava amb un oblit forçat, i així ho vaig manifestar a l’enquestadora.

L’altra circumstància és un article de Lucía Etxebarria publicat en un dominical de La Vanguardia. L’escriptora parla d’una agressió sexual que va sofrir, una agressió no resolta que l’ha duta a necessitar ajuda psicològica. Explica en el seu relat que per guarir la seva ànima ferida s’ha tret l’etiqueta de víctima i s’ha posat la de supervivent. Oh, i tant!, com d’una guerra. Jo mai no he sabut quin nom donar a allò que em va deixar l’ànim encongit, una por que desconeixia.

Malte Laurids Brigge, el protagonista d'Els quaderns de Malte (El Cercle de Viena), de Rainer Maria Rilke, diu que va escriure els quaderns per transcendir la mort. Una agressió què és, sinó una forma de matar? I l’escriptura que és, sinó una forma de viure?

(publicat al Diari de Vilanova, 8 de maig 2010)

Queen's Park

Pluja i treball de jardiner
bategen mandales d’arrel celta:
pètals vermells i violeta
que refulgeixen com ametistes i robins.
Tota la vegetació respira
el ritme de l’univers.
Però aquí avets i roures
oficien de menhirs
en temples d’aigua.
Som a cobert en un cel opalí.
Les deesses que estrenen mirada
des de l’inici del temps,
sostenen amb mà auroral
la llum argent de la posta.

*S’anomenen suleves les deesses silvestres de la mitologia celta

(London, Arola editors, 2009)

Maitreia, el buddha del futur

El bodhisattva Maitreia mira endins. El veiem en una figura de color gris-blau. Entre les cultures d’Orient i d’Occident, la imatge greco-búdica que s’exhibeix al museu de les Arts Asiàtiques Guimet de París, va ser trobada per Alfred Foucher el 1895, a la frontera entre l’Índia i l’Afganistan.
Maitreia en sànscrit vol dir l’amigable. Segons la doctrina budista en els seus diversos camins, es parla dels cinc buddhes terrestres, el darrer dels quals és el buddha del futur. Iconogràficament, a Maitreia, el buddha de l’avenir, se’l representa sempre a peu dret (contràriament als altres buddhes, que romanen asseguts en la posició de la flor de lotus). Així, dempeus, Maitreia és a punt per presentar-se al món.

(extret de La Capsa Verda)

Les dones de Plató

Si Plató hagués cuinat
cada dia una olla de brou,
si hagués fet de mainadera
de tantes criatures de bolquers,
si hagués rentat i planxat
deu vestits com a poc,
i la muda blanca
i els llençols i les tovalloles;
si hagués fregat el trespol
agenollat a terra
com fan elles: les mares,
les germanes, les filles,
les idees s’haurien fet carn
en les seves mans cansades;
tot i així elles encara tenen temps
d’eixugar-li el front
amb les seves mans càlides com la llar de foc,
oloroses com la menta del jardí,
amables com la son del vespre
que clou un jorn atrafegat,
un dia i un altre.

(En el diàleg El Banquet, de Plató, la filòsofa Diòtima de Mantinea parla de l’amor)

Fe

La Fe no és una creença cega sinó una intuïció de la Veritat. La Fe és com una mena de guia interna que ens il.lumina més enllà de la ment, llum que traspassa aquesta pantalla i que ens fa besllumar la Veritat que s’oculta darrere les coses i fenòmens de l’existència.