Fills

Tots els nascuts som fills. Aquest és un fet tan radical com ser dona o home.
Homer ho va dir poèticament: Cap criatura humana no neix d’una alzina ni en soledad, sinó en braços dels seus pares. A partir d'aquí comencen totes les històries.

Diàleg

En el diàleg socràtic es dóna una mútua i fecunda influència. Un exemple clàssic: la 'quixotització' de Sanxo i la 'sanxificació' de Don Quixot.

'Mum'

Molt sovint la meva filla em diu ‘mum’, una de les traces que li han quedat de la seva estança de cinc anys a Londres. ‘Mum’ és una expressió carinyosa de mare en anglès. I tant és així que en un passeig pels cementiris de Londres es veuen moltes làpides amb aquesta inscripció sota el nom de la difunta. Aquesta expressió col.loquial i íntima és adoptada molt fàcilment per immigrants al Regne Unit de tots els orígens possibles. En una parada d’autobús, per exemple, a cada moment pots escoltar com una nena li diu a la seva mare d’origen jamaicà, o un nen li diu a la seva mare d’origen pakistanès: ‘Mum’.
I és que ‘mmm’, així, sense cap vocal perquè està pronunciat amb la boca mig closa, cap endins, és el primer so que emeten els infants de pit. És un so tan vell com el món. Per aquesta raó, Om (o Aum) és el mantra sagrat per als hindús, la cançó uterina sorgida del més profund de l’ésser que relliga el cor i la ment dels humans fets a imatge i semblança del Principi creador. Que, capgirant la imatge occidental que ens ha servit la Bíblia, podem veure en forma de Mare divina, oceànica, celeste, arbòria.
En un dels primers contes que vaig escriure fa molts, molts anys, donava forma literària a una dona-arbre que la gent havia convertit en símbol d’una genealogia femenina en la qual les qui donaven nom de família als fills i filles eren les mares. Com extret d’un llibre remot guardat en la llibreria de la memòria, vaig recordar-lo com un flaix el dia de Sant Jordi, tot passejant per Barcelona. Entre la multitud de parades de llibres i roses, va aparèixer una d’aquestes escultures humanes que anava disfressada d’arbre. Movia el braços enlaire, com flames verdes que es confonien amb les branques. Era l’estampa viva de la mítica Dafne, la dona-arbre!
A l’inici del capítol quart d’El Devi Gita (en una traducció excel.lent de Josep Maria Duch i Plana i publicada per R.Dalmau, editor) es llegeix: “En l’inici, Jo, tan sols existia. No hi havia res més […] El meu veritable Ésser es coneix com la Pura Consciència”.
Els devots s’adrecen a aquest Ésser Pura Consciència d’aquesta manera: “Oh, Mare eterna! Sé que sóc immortal perquè existeixo en Tu. He perdut tot temor perquè veig que tot canvi només és en Tu.”
Tot té una mare, l’univers també. Tota forma, ja sigui física o metafísica, procedeix d’una matriu, d’un motlle, d’una idea. En el seu treball sobre El Devi Gita, Duch escriu: “La Mare és l’arquetipus més antic en la iconografia religiosa de la humanitat, la Magna Mater. La maternitat és el lliurament del cos, del cor i dels seus recursos, del temps i dels afectes en una línea temporal inabastable [l’arbre de la vida que vaig imaginar!], de les energies i dels projectes personals que passen de ser egocentrats a ser altercentrats.”
La creació no només es manifesta en la maternitat física sinó també en la maternitat espiritual, aquesta encara més deslliurada dels llaços de la sang, a vegades viscuts d’una forma tan material que resulten ben engavanyadors per a la manifestació del veritable esperit de la maternitat pura. La qualitat materna de la vida (que és igual per a dones i homes) és la donació constant de la vida en un sentit ampli, sense egoisme, orgull, aferrament o possessió. La qualitat materna ens fa néixer i créixer fins al límit de les nostres possibilitats.
(publicat al Diari de Vilanova, 30 d'abril 2010)

La carta

Una dona enamorada no ha dormit gens: s’ha passat tota la nit escrivint una carta mental al seu amor. Ja no ho és, el seu amor: han trencat la relació de manera dolorosa. Ell, que era gelós fins a l’extrem de no deixar-la sortir de casa, l’ha traïda amb una venedora de la botiga de comestibles del barri. Li va dir una veïna: Escolta, jo diria que vaig veure el teu company amb aquesta dona... Va resultar cert i no se’n sap avenir. Va decidir trencar la relació per dignitat, però ara escriu cartes mentals al seu amor de dia i de nit, amb l’ànima com un vidre a trossos.

(extret de La Capsa Verda)

(extret de

Escriure

Era fosc quan pujàvem les escales metàl.liques del Centre Pompidou de París. A fora feia fred, el primer fred de la tardor del mil.lenni. Volíem visitar la biblioteca. A dins l’ambient era càlid. Ens vam asseure en una taula plena d’estudiants. Alguns mossegaven distrets en la lectura les puntes dels bolígrafs.
Vaig acostar-me a les lleixes. Buscava els llibres de la Marguerite Duras. En vaig trobar dos prestatges plens! Vaig entretenir-me una estona llegint els lloms. A vegades, llegint els títols dels lloms ja sembla que s’hagin llegit una mica el llibres... Els títols, suggeridors, disparen la ment. Vaig trobar el volum que volia llegir en la seva versió original: Écrire.
“Quan jo escrivia a casa tot escrivia. L’escriptura estava per tot arreu.”

L’escriptura, com l’amor, és una força poderosa que et pren, que et demana lliurament absolut.

(extret de La Capsa Verda)

Principis

Morir per un principi? No! Viure d'acord amb un principi, tot i que això pot ser molt més costós...

La casa

¿S'imaginen arquitectes i mestres d'obra la transcendència de l'edificació d'una casa? La massificació fa oblidar el ritual que potser fóra necessari realitzar per tal d'encomanar a la casa bones energies, rastres de bondat.

La casa és com una perllongació de la persona. I sembla que tots tenim al cap una casa ideal: futura o passada, ja que la casa present sempre és en construcció d'una manera o altra.

A vegades enyorem allò que ens sembla que s'ha perdut. Per això sovint ens trobem lligats emocionalment a la casa de la infantesa, que pietosament oblidem o mitifiquem segons si ens porta bons o mals records.

"Amb tanta gent que ha viscut amb mi, i que de sobte se'n vagin tots...", va escriure Dulce María Loynaz, la delicada poeta cubana, en veure casa seva convertida en una closca buida, exànime, com un vestit sense cos que el sostingui. Per a ella, que sempre va lamentar no haver tingut fills, la casa li era "posteritat, família... fonament, pedestal, arca de l'Aliança."