S’obre en perspectiva en una de les parets de casa com una finestra a l’exterior. És un quadre realitzat amb ceres on la vista es perd en una muntanya gris-malva. En primer terme d’aquesta piràmide tornejada com un pit, hi ha uns arbres fets amb unes pinzellades com bolics de llana verda i blava, traços que no semblen amoinar-se gaire per concretar els perfils. Al costat de la signatura, un any: 1916.
De Rafael Sala, el seu autor, no en sabia res fins que vaig llegir les Memòries d’Enric-Cristòfol Ricart. Ambdós artistes (tots dos nascuts a Vilanova i la Geltrú) s’havien trobat l’any 1914 en el seu ‘viatge a Itàlia’. A Florència freqüentaven el cafè-restaurant Giubbe Rosse. Hi prenien unes tasses de xocolata que els refeien de la migradesa dels menjars que els servien a dispesa. Jugaven a escacs sobre les taules de marbre d’aquest establiment quan van conèixer els futuristes (que tanta forolla havien d’armar amb el seu furibund Manifest). Més tard van saber que aquells futuristes (amb Marinetti al front) havien pres els dos amics per dos periodistes (espies?) russos.
Escriu Ricart a les seves Memòries respecte de la figura del llavors encara futurista Giovanni Papini: “L’expressió, la lletjor amable de Papini no s’esborra així com així”. L’escriptor florentí (que més tard s’havia de convertir al catolicisme) sempre llegia o escrivia, una mica apartat a la seva taula. Els ‘retrats textuals’ de Papini encara són un model de literatura. En un d’aquests, Papini conta com Dalí el va foragitar, l’any 1951. “Vagi-se’n, Mister Gog, jo no sóc l’home que busca. Vostè no podria comprendre cap dels meus pensaments. Vostè estima els homes originals, i jo estic ben per sobre dels homes originals, ja que represento el nou i l’etern.”
(extret de la Capsa verda)
