El pianista

Aquell estiu al Priorat va ser un estiu amb piano. Sentíem tocar aquest instrument els dies que anàvem a banyar-nos a la piscina. La música ens acompanyava tot el trajecte que fèiem pel caminet a la vora del riu, que estranyament aquell any baixava ple.
El pianista interpretava romàntics: Chopin, Liszt, Shumann.
Va anunciar-se un concert a l’església. Finalment es desvetllaria el misteri de l’artista anònim, finalment li veuríem la cara.
No ho va ser, anònim. Per sorpresa meva ja el coneixia.
Quan jo era una adolescent, era força habitual encara que en algunes cases de poble i amb motiu de la Festa Major, es convidés a dinar o a sopar un músic de l’orquestra. La meva àvia sempre s’havia ofert a acollir-ne un. Em feia seure al seu costat, sempre s’aprèn alguna cosa, nena, em deia. Amb aquell músic un any havíem compartit dinar.
Quan les últimes notes es van haver escampat per les naus de l’església, deixant un regust de melangia, vaig cuitar a felicitar el pianista. Un estiu vam coincidir a la taula de la meva àvia, li vaig dir. Em va mirar i va somriure: recordava la noia de catorze o quinze anys que li havia parlat de la música, gairebé etèria, de Satie.

(record guardat a la Capsa Verda)

Capsa verda

La filla li va regalar pel seu aniversari, ja fa uns anys. És una capsa de jade verd, un objecte rectangular de pedra semipreciosa de reduïdes dimensions: trenta mil.límetres de llarg per vint-i-cinc d’ample i vint-i-cinc d’alt. És agradable al tacte. En obrir-la et trobes amb un espai buit encara més petit: vint-i-dos mil.límetres de llarg per divuit d’ample i divuit de fondària. Què hi pot cabre, aquí dins? Un dia hi va posar un anell: hi cabia de biaix.
Ha decidit no posar res dins la capsa. Més ben dit: hi posarà moltes coses. Coses invisibles que, tot i ser molt grans, no ocupen lloc.

Realitat

La sala d’exposicions és plena de fotografies: imatges en blanc i negre d’infants esparracats, abandonats a la seva sort a les estacions i als carrers de Calcuta. Els joves miren vers la càmera amb ulls brillants: interroguen amb aquests ulls. Ningú no els fa cas, estan a mercè dels elements, del temps que fa que viuen, sols amb l’esperança.
És digne de compassió, Gargi, l’home que abandona aquest món sense saber el que és imperible, es llegeix als Upanishads.
Poc coneixem la veritable naturalesa de la realitat. Amb els sentits (inclosa la ment) només percebem el nivell ordinari de la consciència del que és imperible…
Aquest vespre hem vist una seqüència d’imatges penjades a la paret, fotografies d’infants retratats que ens miren als ulls. Però més enllà dels infants i les seves imatges, hi ha una realitat que és la veritable manifestació de la vida.

Cant dels ocells

Ahir, en el vagó de metro on viatjava, vaig veure un grup de gent jove que duien uns paquets de forma quadrangular. Uns estaven fets amb mocadors de fer farcells, els altres estaven embolcallats amb robes de colors vius. El quadre era sorprenent i de pel.lícula: em va recordar Petit indi, el film de Marc Recha (el jove "petit indi" té l'habilitat d'ensinistrar una cadernera que guanya concursos). Aquest quadre inèdit era també un quadre amb música: dins dels farcellets misteriosos viatjaven, ocults, ocells que van omplir el vagó de metro amb els seus cants.

Sage-femme

En la paret de maons color de vi, el rètol apareixia amb reflexos de coure. Gravat amb lletra cal.ligràfica, sota el nom, hi havia una llegenda que anunciava l’ofici de la dona que habitava aquella casa de Villeneuve de Berg, a la contrada francesa d’Ardèche.
El francès té una paraula composta de dos mots per anomenar les dones que ajuden les parteres a portar fills al món: sage-femme. És a dir: dona sàvia, o el que és el mateix: dona que coneix els secrets de la vida i hi col.labora amb el seu treball.
Contemplant el rètol, vaig recordar que el nostre refranyer, ric i savi de temps i d’experiència, recull una dita que procedeix de la comarca del Bages: “La vella Setciències sap més que nou llevadores”.
La vella Setciències és una imatge de la vida. Res de més complet i més savi en aquest món que la vida mateixa, que es desplega i instrueix en els actes successius de viure, i el de néixer és el primer.

Imatges

Una amiga m'escriu un email i em pregunta si les imatges que il.lustren els textos són meves...

Ho són. En aquesta, feta a la casa que uns amics tenen a la Vilella Baixa (Priorat), se us convida a seure al voltant de la taula i a contemplar el paisatge...

Síntesi

L’oblit de la dimensió espiritual de l’existència ens deixa orfes de síntesi, escriu Francesc Torralba al seu llibre Inteligència espiritual.
La síntesi vindria a ser una mirada de conjunt, la consciència d’unitat en la fragmentació, l’harmonia dels extrems –tesi i antitesi- posats en diàleg.