Bona mort

Més lentament o més de pressa, tots fem via cap al mateix, escriu Ovidi a Les metamorfosis. És així, però sovint ho oblidem.

En aquests primers dies de novembre en què amb les trobades familiars per menjar castanyes, panellets i moniatos celebrem la festa de Tots Sants i fem memòria dels nostres morts el dia dels Fidels Difunts, el calendari litúrgic ens ofereix una bona ocasió per reflexionar sobre l’única certesa que els humans tenim, la mort, i com a partir de la mort d’algun ésser estimat vivim aquest fet tan inexorable però també tan preciós, ja que segella el recorregut de les nostres vides.

Ho sentim a dir tant en converses de cafè com en converses serioses: molts voldrien morir de cop, sense patir, sense consciència del fet de morir-se i sense comiat, ja que a tants resulta dolorós enfrontar-se a aquesta situació límit difícil d’encarar. Sembla que mai no acabem d’estar preparats per a dir d’una manera definitiva a la gent que estimem paraules plenes de contingut, paraules essencials.

Preservar la consciència fins al final del nostre temps és un privilegi. Ho anem veient amb l’augment dels anys de vida. Gràcies a un cert benestar ambient i als indiscutibles avenços de la ciència, estem, però, cada dia més exposats a patir Alzheimer, o a alguna altra malaltia degenerativa, pròpia de la vellesa, que disminueixi les facultats cognitives. D’aquí ve que quan arriba el moment de creuar el llac Estígia en la barca de Caront, sigui també un privilegi viure amb tota lucidesa la cerimònia del comiat.

Una mort sobtada i insconscient no em sembla que sigui la mort desitjable. Al met parer, una bona mort ha de ser evitant el sofriment innecessari –afortunadament avui en dia les cures pal.liatives permeten el trànsit sense dolor-, amb consciència i amb l’oportunitat de poder acomiadar-nos dels nostres familiars.

Perquè si tenim la sort de poder preparar el darrer comiat, si som conscients de l’oportunitat que la vida encara ens ofereix en aquest moment àlgid, cal pensar quines paraules direm a les persones estimades, ja que aquestes paraules, tan senzilles com transcendents, només podran ser dites per última vegada.

La cerimònia de l’adéu permet agrair la companyia, l’atenció i l’amor dels qui han estat al nostre costat una part important de la nostra existència: marit o muller, fills, néts, parents, amics, companys, cuidadors. Aleshores aquesta hora de l’últim comiat, l’adéu més intensament emotiu que pot existir, es constitueix en un ritual sagrat, en una cerimònia santa a desgrat que molt sovint sigui viscuda en una habitació d’hospital.  

Lligar els fils de l’existència amb un comiat conscient, agraït, amorós, permet nuar el nostre pas pel món amb la vivència d’un últim moment de plenitud humana que li dóna sentit. Si el naixement és un do de la vida, la mort en pot ser un cant. Una mort serena i lúcida és la corona més bella a què pot aspirar tota persona al final del seu trajecte vital.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de novembre de 2012)

 

Absent per uns dies

Les tempestes d'aquests últims dies han deixat les nostres instal.lacions elèctriques i informàtiques a les fosques... Un cop reparades -tot just ahir després d'una setmana-, em trobo amb un saldo negatiu: l'ordinador espatllat! Ara escric aquest post des d'un ordinador manllevat... He trobat a faltar molt poder connectar-me a Internet i llegir els correus, escriure el post i visitar els blocs que acostumo... Ben a contracor, doncs, he estat absent per uns dies.

En Font

L’altre dia, i mira que m’hi he aplicat sovint, finalment vaig recordar el nom d’un dels companys-camarades del meu pare en el temps d’instrucció militar, guerra i estada al camp de concentració: Font. El meu pare parlava d’en Font amb un gran sentiment, i això que era un home d’expressió continguda. En una fotografia que conservem d’aquesta època el meu pare està enmig de dos amics, en Font entre ells. Però quin dels dos és en Font? La fotografia deu estar presa en el temps d’instrucció militar, quan aquests joves de divuit anys encara no havien passat les misèries del front.  

(extret de la Capsa verda)

Salut (mental)

Hauran vist els amables lectors uns anuncis en els mitjans escrits que fan referència als prejudicis que allunyen les persones amb diagnosis de malalties mentals de la resta de la gent. Obertament és el lema, és a dir, una invitació a obrir la ment a la comprensió d’una realitat que afecta a una de cada quatre persones. Això si no afecta almenys un cop a la vida a la gent considerada ‘normal’. I és que qui més qui menys està expossat a patir una depressió encara que sigui lleu.

Ja era hora que es comencessin a tractar els trastorns mentals d’una manera ‘sana’. La bona salut sembla que hauria de ser alguna cosa més que la salut corporal incloent’hi la mental. La bona salut s’hauria de mesurar per la capacitat d’humana comprensió precisament envers aquells que no en tenen, ja sigui d’una manera puntual o crònica.

Quan alguna persona comet un acte horrible es pensa en bogeria abans que en maldat, diu Enric Arqués, secretari de l’organització Obertament, i esmenta el cas de Breivik, l’assassí noruec. La maldat, ho sabem perfectament almenys des de l’Holocaust i dels Gulags, no és una bogeria, sinó una ceguesa espiritual que impossibilita conduir-se de forma humana, cordial (cordial ve de cor). Aquesta deficiència espiritual és la tesi de fons dels dos relats que integren Tot el que perdem, llibre que acabo de publicar. Les protagonistes no pateixen cap transtorn mental sinó un dèficit de visió interior i d’empatia envers els altres, la qual cosa les fa actuar de manera malèvola, perversa, i amb una gran indiferència envers el sofriment que causen.

La ratlla que divideix la salut de la malaltia mental és tan prima. A vegades es considera malaltia mental allò que simplement és diferència de la majoria, singularitat, personalitat al marge dels motlles establerts de manera convencional, ja que cada època marca els seus cànons de conducta. Sensible a aquests temes i amb interès creixent, acabo de llegir un llibre meravellós sobre experiències de treball en el camp de la salut mental: La creatividad como terapia, de Maite Kirch Ugarte. Aquesta professional experimentada i fundadora de la Comunitat Terapèutica de Malgrat de Mar (1981), en el capítol d’agraïments recorda en primer lloc Armand Cardona Torrandell, per tot el que em vas ensenyar –diu- sobre la creació i la vida viscuda de forma creadora. Tots els qui van conèixer el pintor Cardona Torrandell saben que, amb una intel.ligència privilegiada i una sensibilitat fora del comú, aquest artista no va ser una persona adotzenada ni de tracte fàcil.

A propòsit d’aquestes personalitats desconcertants. S’ha parlat molt, i se’n parlarà encara perquè és un misteri per a la ciència, de la relació entre el geni i la follia (a Ramon Llull també li deien lo foll). Va escriure Víctor Hugo: (…) hi ha alguns homes [i dones] misteriosos que no poden ser sinó grans. Ebris d’ensonyament i intuïció, en el seu avenç gairebé inconscient sobre les aigües de l’abim han travessat el llamp estrany d’allò ideal i aquest els ha envaït per sempre. Una suor pàl.lida els cobreix el rostre. L’ànima els surt per tots els porus. Quina ànima? Déu.

És evident que allò que anomenem Déu, no-Déu o algun altre nom, té molts rostres, tants com éssers humans hi ha a l’existència. El tapís de la creació és molt variat. I mentre algunes ànimes respiren Déu per tots els porus, d’altres no en senten cap batec. I és que, en la nostra llibertat, a estones curtes o llargues escollim ésser en la seva llum, en la seva l’ombra o, majoritàriament, en els infinits espais del gris.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 d’octubre de 2012. A la imatge, una pintura de Cardona Torrandell)

Cervantes

A Don Miguel, el judío de Cervantes (Cervantes és un poble de Sanabria, Zamora), Leandro Rodríguez sosté que Cervantes tenia arrels jueves (també Teresa d’Àvila era filla d’un convers). L’àvia i la mare de Cervantes li van ensenyar les Sagrades Escriptures. Certament moltes cites de la Torah (els cinc primers llibres de la Bíblia) abunden en el Quixot en una època que poc es coneixien les Sagrades Escriptures. Diu Leandro Rodríguez que el Quixot és l’ànima ambulant de Miguel de Cervantes. La seva dama i guia, Dulcinea, és una imatge de la Shekinah, la Saviesa, o si ho voleu dir d’una altra manera, la imatge del Mestre Interior. 

(imatge d'un molí de vent presa camí d'Andalusia)   

Teresa de Jesús va morir a Alba de Tormes el dia 4 d'octubre de 1582.

A la imatge, el seu sepulcre amb el que queda de les seves despulles. En van fer una estripada gran. Ja sé que eren altres temps i que en aquell temps les relíquies dels sants eren molt apreciades. Al petit museu que hi ha al convent es pot veure el cor incorrupte, tot i que encongit, de la santa.

Celebro la meva patrona imaginant-la en la quietud de la seva cel.la escrivint amb bella caligrafia:

Estando una vez en oración, se me representó muy en breve... cómo se ven en Dios todas las cosas y como las tiene todas en Sí.    

En el principi

Quan diem que tot en la naturalesa expressa, diu la immensitat de la Creació, o de l’Evolució, segons cadascú ho vegi, estem parlant d’una forma de llenguatge. Aquest és el sentit la cita evangèlica de Sant Joan: En el principi va ser la Paraula, és a dir, la Paraula (l’alè de Déu o el Principi fonamental) es va manifestant en tot allò creat.

(El gerundi del verb manifestar simplement indica que la Creació és un procès).

Instant de meravella

El quadre, l’escultura, la peça ceràmica, la composició musical, la pel.lícula, el poema, la narració són aquí. Brillen amb la seva llum.

I el pintor, l’escultor, el ceramista, el músic, el cineasta, el poeta, el narrador se’n meravellen.

El treball, sovint tan lent i ple de fatics, per un instant de meravella.

 

"El vell i el nou"

Aquesta fotografia va ser presa el 20 de juny passat, a la Toscana, a la població de Volterra. En aquest casalot s'hi preparava una festa i les cadires anaven amunt i avall, i en un moment determinat van donar aquesta imatge.

En general, a tot Itàlia el "vell i el nou" conviuen amb harmonia...

Temps

Encara et passa tant a poc a poc, el temps?, em pregunta l’amic.

Diuen que amb els anys la sensació del pas del temps s’accelera. No per a mi. Em trobo dins del temps com dins de l’aire. Sóc temps. Però, quin temps? Temps de rellotge, sens dubte, però també un temps-sense-temps.

(a la imatge, jardiner treballant al claustre de Ripoll)

La poesia, entre el temps i el no-temps

La poesia, un acte creatiu en el present, és, no obstant això, ahistòrica.

Immersa en el temps proclama també el no-temps; o allò que hi ha d'etern almenys fins on arriba la consciència que en podem tenir.

(a la imatge, una antiga vil.la toscana posada al dia)

Priorat paradís

Durant bastants estius, amb la família vaig estiuejar al Priorat. Primer a La Vilella Baixa i després a Cabassers (conservo aquesta grafia en lloc de Cabacés, que és la que s’ha imposat finalment). Me’n vaig enamorar el primer dia del que es veu i del que no es veu a simple vista. La màgia del Priorat es va revelant a mesura que se’n respira l’esperit, i no només en aquest lloc de religiositat silenciosa i plena com és la cartoixa d’Escaladei: en tot el Priorat el sagrat i el profà conviuen en una harmonia prodigiosa. Res de més sagrat que la pròpia terra prioratina d’aparença ferèstega però d’ànima sensible. Res de més sagrat que el vi i l’oli i que s’hi produeix, or pur, alquímia pura de la naturalesa.

Ho he escrit en altres ocasions perquè és una dada rellevant en la meva biografia: en el Priorat, en aquest indret on el silenci es constitueix en part del paisatge, vaig rebre l’energia i l’impuls necessaris per dur a terme la vocació d’escriure amb voluntat literària, és a dir: d’inserir el meu treball en aquesta llarga i fecunda genealogia d’escriptors catalans que fan de la nostra literatura un tresor cultural de primer ordre. Enfilada dalt d’un turó als afores de La Vilella Baixa, amb aquell cel blau prioratí que retalla amb precisió botticelliana el perfil de les muntanyes, vaig decidir fer de la meva vella vocació un camí i un destí fins allà on les meves forces arribessin.

He viscut en el Priorat i l’he recorregut i revisitat tantes vegades. És com un quadre al qual sempre trobes matisos, és com una música escoltada mil vegades i de la qual no te’n canses mai, és com un llibre que mai no voldries acabar. El Priorat, un lloc per a ser viscut intensament, és també un lloc per a ser contemplat profundament.

Se m’acumulen un munt de sensacions mentre vaig llegint amb interès (quina bona notícia que s’hagi publicat, gràcies Arola editors!) A peu pel Priorat del vi i l’oli, amb fotografies de Rafael López-Monné, amb textos de Toni Orensanz i un pròleg d’Eduard Punset. Són dotze passejades i excursions per aquest paradís de terra càlida i ànima suspesa a l’alçada dels ulls que és el Priorat.

Amb el record m’aturo un moment en el camí que va de La Vilella Baixa a la Vilella Alta, o en el caminoi paral.lel al riu després d’haver travessat el pont Gran, o en el camí que voreja, abraçant-lo, el poble de la baronia de Cabassers, o en l’excursió fins al pont de Cavaloca o fins a l’ermita de sant Roc, camins fets tantes vegades en els capaltards d’estiu, quan el sol roent comença a amansir-se. Respiro fons i sento com aquesta terra i aquest cel se’m fiquen dins del cos, dins del cervell, per a no deixar-me mai més, mai més. Perquè passats tants anys encara puc tancar els ulls i sentir aquest respir del paisatge del Priorat dins meu.

Reflexiona l’escriptor i periodista de Falset, Toni Orensanz: Potser és veritat que el Priorat ajuda a creure en Déu i en els miracles. Es cregui o no en un Déu, és veritat que la força tel.lúrica del paisatge del Priorat parla d’alguna cosa que, sent part de nosaltres, ens sobrepassa. Sobreamor, en podríem dir, tal com el van viure i el van escriure Ausiàs March, Ibn Arabî, Ramon Llull. Un gran sentiment de sobreamor és el que transmet i provoca el Priorat a qui se n’enamora, tenint ben present les diverses fesomies del Priorat, ja que no és el mateix el Masroig que Porrera, Ulldemolins o Torroja, Poboleda o Siurana, Cornudella o Capçanes, Falset o La Bisbal, per posar només uns exemples. I presidint els costers de vinyes i camps d’oliveres, rius, ponts, baumes i ermites, pobles i masies, els imponents i magestuosos cingles del Montsant, en altres temps habitatge d’ermitans, que trobaven l’esperit de Déu en el més pur de la naturalesa.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 28 de setembre de 2012)

    

    

   

Aniversari

Ahir, 30 de setembre, va fer un any que la meva néta Carla és al món. A la falda del seu pare es mira el pastís per celebrar-ho. Les lletres de galeta li van agradar molt, vull dir que es va menjar la C i la A, les altres se les van menjar els cosinets.

Memòria dels morts

El passat dia 26 de setembre va fer tres mesos de la mort del meu pare.

Ningú no podria afirmar d’una manera absoluta que els morts no existeixen.

Existeixen en aquest espai que és l’absència que se superposa a la presència. I també existeixen en la memòria: una recreació constant, és a dir, en el moment present, d’allò que un dia va ser i d’aquells que un dia van ser. La memòria ens retorna els nostres morts una i una altra vegada, indefinidament. Amorosament5.

Avui volem decidir

Tota experiència humana, tant en l’àmbit personal com en el col.lectiu, és filla del seu temps. Els humans som bàsicament temps, tot i que en nosaltres hi hagi l’herència del passat i la projecció del futur. Aplegant passat i futur avui volem decidir què fer de l’herència i com ens projectem vers el futur. L’ésser humà es manifesta en l’acció, no podem renunciar a actuar sense deixar de ser humans en plenitud.

(fotografia presa a la Via Laietana el dia Onze de Setembre de 2012)

Llenguatge poètic

El llenguatge poètic busca expressar el món, fer llum sobre el que l’habita. El llenguatge poètic busca comprendre el món, no prendre’l, no pretén dominar el món sinó estimar-lo.

(a la fotografia, l'aparador d'una botiga de la població de Burgo de Osma, agost de 2012) 

Catalunya viva

En aquests nous temps que hem començat a viure –després de la manifestació multitudinària de la Diada res no serà el mateix- es faran esforços per confondre –des de dins i des de fora de Catalunya- el procès de superació de les estretors autonòmiques. És humà, però s’ha de veure venir aquest ball de màscares.

La manifestació de la Diada va donar una resposta a una realitat de dependència que es percep com a negativa. És per aquest motiu que una gran civilitat va presidir una manifestació que ha fet història. Ha estat gran portada als mitjans, sobretot en els internacionals.

Ningú no ens va ensarronar: el convenciment de la necessitat d’un acte d’afirmació multitudinari venia de dins de cadascú i havia estat llargament madurat. Ningú no ens ha volgut enganyar amb artimanyes, com s’ha dit per rebaixar l’evidència. Simplement observant la realitat –injusta amb la nostra manera de ser i de fer, fins i tot en democràcia- ens ha anat obrint els ulls. Quan un desperta dóna resposta. És un procès natural en tota persona viva. Viure, en el sentit ple del terme, és sinònim d’evolució, no d’immobilitat. Només la mort ens deixa inerts, cadàvers.

Catalunya, malgrat tantes plantofades històriques, és un poble viu que vol continuar vivint i que sent que se l’asfixia. Per viure s’ha de respirar, és una llei física. En la manifestació de la Diada, a més de la reivindicació d’una part important de la població que vol que Catalunya es constitueixi en estat, hi havia molta èpica. La vida resulta eixorca sense èpica. Madurs i assenyats, però també èpics i entusiastes, molts ens vam manifestar per afirmar una voluntat de ser, de continuar sent. El permís per viure com som ens l’hem de donar nosaltres. Això val per a les persones, però també per als pobles. 

La voluntat mou muntanyes. Les raons per voler la independència (o sigui un estat propi) omplen un sac. És només al fons del sac, ple fins dalt de greuges acumulats, on sura el tema econòmic que, no obstant això, no s’ha de menystenir. Tal com van les coses al món, en els últims temps ens hem fet experts en economia. Per això, malgrat els fantasmes de la por que faran recórrer, sabem que Catalunya és viable. No en va tenim una generació de joves molt ben formats que han fet molts números, que coneixen bé les lleis que ens poden afavorir en les noves conjuntures i que han estudiat a fons les relacions internacionals. Molts d’aquests joves eren a la manifestació: joves catalans de diversos orígens que nodreixen la Catalunya del futur que va començar el dia Onze de Setembre de 2012. 

No hi era tothom, s’ha dit, per minusvalorar el valor social, polític i cultural d’una manifestació espectacular. És evident. Els uns perquè no hi van poder anar, els altres perquè no hi van voler anar. És natural que sigui així, cal comptar sempre amb la pluralitat d’opinions com també cal comptar amb la persistència d’algunes realitats. En el camp de la medicina, així com en el de la psicoanàlisi, s’ensenya que quan un problema no es resol torna a aparèixer, i sovint magnificat. Per això sobta que hi hagi gent sorpresa del que està passant, del fet que molts volguem anar on volem anar. Una transició descafeïnada va deixar el mal anomenat ‘problema català’ sota l’estora. Però Catalunya és una nació històrica i per això es vol estat. Les noves generacions hi tenen tot el dret i els més grans que pensem com ells encara no som morts.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de setembre de 2012)

 

No deixis que es rovelli...

En el Llibre de la vida, de Teresa de Jesús, en un paper que em devia servir de punt, he trobat aquesta frase que va signada per Teresa de Calcuta: Continua a desgrat que tothom esperi que abandonis. No deixis que es rovelli el ferro que hi ha en tu. No podia arribar en millor moment, personal i col.lectiu. Comparteixo amb vosaltres la troballa.

(a la fotografia, unes teules velles)

Demostracions

Els científics juguen amb una bona eina, que és la demostració de les seves hipòtesis. També els valors, de naturalesa tan extraordinària com indefinible, han de ser demostrats a través de l’acció.

(a la fotografia feta aquest juny passat, parada de llibres de segona mà a Florència)

Expressió de la multiplicitat

La unitat, expressió d’un ideal, és una realitat. Com també és una realitat que la unitat és multiplicitat. La vida és una. L’expressió de la vida és múltiple.

Fent teologia especulativa, si Déu (o el que anomenem Déu) s’hagués volgut únic i indivisible no s’hauria dividit en la creació, aspecte de l’existència que, ara com ara, està en procès.

Metafísicament parlant, doncs, un fenomen com la independència no està fora de la unitat sinó que l’expressa en la seva multiplicitat.

Tenim el que necessitem

Un mestre zen estava en trànsit de morir. Un dels deixebles li va preguntar: Mestre, com ho farem sense tu? El mestre zen li va respondre: No oblideu mai això: teniu el necessari.

En aquests nous temps que ens esperen, vindran cants de sirenes. Pitjor encara: insults, amenaces, por.

Tenim el necessari per tirar endavant.

Superar la dificultat

La dificultat és una percepció i una creença. Per aquest motiu, les coses se’ns fan dífícils perquè no ens atrevim a saltar l’obstacle o la creença en la dificultat.

(a la imatge, escala del jardí de la Fundació Apel.les Fenosa al Vendrell)

L'or de la vida

Gris, estimat amic, és tota teoria, i verd l'arbre d'or de la vida, es llegeix al Faust.
Aquesta rosa de setembre està collida el dia de la Diada.

Som en camí

Som en camí, som a la pasqua, vindran via crucis, però al final sempre hi ha resurrecció!

Som-hi! Bona Diada!

SOM-HI! BONA DIADA!

Apocalipsis i aurores

Som en èpoques apocalíptiques, de finals de món, això vol dir que estem tocant fons. És una llei física: la llei del pèndul. Per aquest motiu al mateix temps assistim a l’eufòria que atorguen els estats naixents. Sempre ens movem entre dos vectors, també col.lectivament, ja que la humanitat és orgànica, tots estem entrellaçats.

La consciència que tots estem entrellaçats i que portem a la pràctica amb multitud d’accions, tan quotidianes com històriques, no priva que, per exemple, es vulgui obtenir més llibertat per actuar amb més llibertat. Els drets humans van establir-se amb aquestes premises de justícia envers persones i pobles. Un nou estat europeu com podria esdevenir Catalunya en els propers temps no vol dir sortir de cap xarxa, simplement vol dir ser a la xarxa d’una altra manera, no subordinada sinó com ha de ser: en igualtat de condicions. 

Podem

Des de fa un temps que a Catalunya s’ha produït un hartazgo, dit amb la mateixa contundència que un personatge del Quixot. O un afartament. O la gota que vessa el got, com diria el nostre ja famós conciutadà literari oncle Baixamar. No es pot descriure de millor manera una situació econòmica, social, política i cultural que, de tant estirar la corda, ha arribat al límit i ja no dóna més de si. Tant s’ha inflat el globus que la goma ja no dóna per a més. Els límits peten o es travessen.

Espoli (o dèficit fiscal, si es vol dir d’una altra manera) és també una paraula exacta per anomenar la fuita de recursos econòmics que des de fa dècades (en realitat 300 anys) a Catalunya patim sense excepció. Es pensi com es pensi, se sigui com se sigui, tots som espoliats, tal com diu el tuit de l’economista Niño Becerra: CAT demana un rescat de 5 mil milions a algú a qui entrega cada any 16 milions més del que rep. Valga’m Déu. Però com que tota realitat té dues cares, l’hartazgo d’aquesta situació en desequilibri està propiciant no el trencament dels límits sinó l’escalada al mur. Aquí tenim experiència a aixecar castells humans. Aquesta imatge projectada en el cap i en el cor ens forneix d’una idea-força: podem. No hi ha murs massa alts que puguin obstaculitzar la recerca de la dignitat a la qual ni les dones ni els homes d’aquest país no podem renunciar sense esdevenir ningú.

Les paraules creen la realitat. El poder no és altra cosa que una energia que en democràcia no està en una sola mà o en unes poques mans, com molts voldrien, sinó en les nostres mans: les del poble en el seu conjunt. L’hartazgo, l’afartament o la gota que vessa el got, la consciència de que ja n’hi ha prou d’aquest tracte injust ens dóna l’oportunitat de saltar el mur. Aquest punt d’inflexió que és la gota que vessa el got és també el punt just de la força motriu que ha de donar l’empenta cap a una nova era cultural i política que desemboqui en un estat propi.

En el punt d’inflexió les paraules ja no fan por, en aquesta talaia se supera la por. El franquisme va crear molta por; i al postfranquisme disfressat de demòcrata ja li ha anat bé el romanent de por per dominar una situació que en el seu interior poc ha canviat. Només cal repassar les hemeroteques. El discurs per dinamitar la realitat de Catalunya sempre és el mateix. Malgrat tants intents de mano tendida per part de Catalunya, el resultat sempre és una sola mà que abraça l’aire.

Però s’ha de foragitar la por si es vol fer alguna cosa. Catalunya es val per ella mateixa perquè té un dels actius més poderosos per a sostenir-se: a Catalunya hi cap tothom. Sempre ha estat així. La història, la passada i la recent, és plena d’exemples d’aquest esperit d’acollida. És senzill ser català. A Catalunya és català, es fa català, qui vol ser-ne: els qui hi han nascut, però també els que van arribar fa unes dècades o els que acaben d’arribar.

Amb l’hartazgo, amb la gota que vessa el got, som al peu del mur a punt per salvar-lo. Ve un dia que arriba el moment. Per aquesta Diada de l’Onze de Setembre de 2012 es prepara una fita històrica que ho serà perquè així ho volem. Tots junts per recolzar Catalunya, una empresa que està en perill. Catalunya és una nació i com a tal té dret a ser ella mateixa. Per aquest motiu no podem permetre una corda que ens estreny fins al punt de l’ofec. Cal deslliurar-se’n. Submissió i silenci còmplice ens duen a l’anorreament. Un dia es va acabar l’esclavatge; i un dia es van reconèixer els drets dels homes, de les dones, dels pobles. La llibertat és poder i els diners són poder; d’aquí ve que llibertat i diners es vulguin retenir si cal amb la força. Ja hi ha qui diu que esmola el sabre per fer-nos por. Però tots junts podem. Gosem poder!

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 de setembre de 2012. Vaig fer la fotografia en la manifestació del juny de 2010)

           

   

La transformació dels morts

En una carta escrita a una dona a la qual se li va morir un fill, diu Jung: Tard o d’hora tots els morts es transformen en allò que nosaltres també som.

D’aquest ésser, si és que podem dir ‘ésser’, poc o més aviat res en sabem de la seva ‘existència’. D’aquí ve que Jung pugui dir que, amb el temps, aquest ésser es transforma en allò que nosaltres som. En l’última realitat, vius i morts som una mateixa cosa, com la vida és una tot i que inclogui la mort.

Records tancats

He observat que durant un temps –a vegades, anys sencers- hi ha records que queden com tancats en una mena de caixa forta dins la psique. Sembla com si el propi inconscient ens volgués preservar d’aquests records, sovint dolorosos o de gran incomprensibilitat. No és fins que hem madurat prou o que estem preparats, enfortits, que es torna a obrir la caixa, i encara a poc a poc. Aleshores van sortint aquests records a la llum perquè hi reflexionem, perquè n’extreiem algun ensenyament o perquè entenguem el que en aquell moment dels fets ens hauria estat difícil o impossible.

(a la fotografia el jardí-laberint que es veu des d'una finestra d'El Escorial, feta aquest agost)

Un cel de plom

A Un cel de plom (Ara Llibres), Carme Martí novel.la de manera tan convincent com ben escrita la història de Neus Català (Els Guiamets, 1915), activista en la Guerra Civil espanyola, exiliada i vinculada a la Resistència francesa. Denunciada per l’apotecari del poble on vivia, va ser detinguda, torturada i deportada al camp d’extermini nazi de Ravensbrück.

En la bibliografia d’experiències en els camps de concentració i d’extermini nazis mancava un relat d’aquestes característiques. Fins l’hora present, en tots els que hem llegit els protagonistes són homes. Finalment surt a la llum un bon retall d’aquesta part de la humanitat massacrada i envilida en aquell infern en el qual hi havia dones, moltes dones (només a Ravensbrück van morir-ne més de 92.000). Però, com és habitual, les dones encara són les oblidades entre els oblidats. Respecte d’aquest llibre amb el qual Neus Català se sent absolutament identificada a través del relat de Carme Martí (pacientment elaborat a través d’una munió de trobades amb aquesta dona gairebé centenària i de caràcter fort), afirma: Del que parla aquesta novel.la és, doncs, i abans que res, de la fortalesa de les dones. A fe que la van necessitar.

La valerosa, l’activíssima Neus Català vinculada a tantes iniciatives del partit (mai no va perdre de vista la militància al PSUC), es despertava a les nits cridant i no ho sabia fins que la família li va dir. Des que va sortir del camp que necessitava pastilles per dormir. El seu cos dormia, però el seu subconscient no, i li donava malsons. Va haver de menester trenta anys abans no va poder expressar amb la seva pròpia veu l’horror que travessa de cap a cap Un cel de plom. Fins aquell moment havia sentit la necessitat, això sí, de recollir el relat d’altres dones que, com ella, havien estat deportades i havien sobreviscut a aquella mort. Però ara tocava prendre la veu. Així, un cop jubilada, va escriure De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas (Adgena, 1984).

Guardar la memòria d’aquella experiència viscuda personalment i en comunitat amb altres dones, primer en el camp d’extermini de Ravensbrück i després al camp de treball de Holleischen, és una constant en la vida de Neus Català. Amb més o menys consciència d’aquesta obligació que va autoimposar-se ja mentre vivia aquells dies matadors, poc temps després de sortir del camp es va fer fer la famosa fotografia on es veu vestida amb el tosc vestit de ratlles, que va rentar a consciència, un mocador al cap i el seu número de deportada ben visible. Tinc noranta-sis anys i sóc fidel a la meva promesa, a la batalla per la memòria de les dones a qui, sota un cel de plom, van convertir en cendres, afirma a Un cel de plom.

En un moment del relat s’explica que quan Margarita Català, filla de la Neus, tenia setze anys, el govern alemany la va convidar juntament amb altres fills i filles de deportats a visitar el camp de Ravensbrück. Era l’any 1967, i el sentiment de culpa encara pesava com el plom en el cap i en el cor dels alemanys.

S’han escarrassat a consciència per pagar-ne un deute impossible. En les visites que hem fet als camps de concentració de Dachau i de Buchenwald sempre hem trobat grups de joves alemanys amb un mestre o un guia que els explica aquella feridora realitat, sovint escoltada amb posat greu sota el cel blau i radiant de l’estiu, i nets de cendres els crematoris i les xemeneies. No obstant això, posar els peus a les dutxes convertides en cambres de gas, o en alguna habitació desangelada amb material clínic, o entrar en algun barracó i veure els catres, o acostar-se als filats o a les vies de tren mortes, retorna a la memòria el sense sentit de la vida que allà s’hi va dur i que la majoria de visitants per sort mai no hem viscut. Però gràcies als testimonis per part dels sobrevivents dels camps podem, per empatia, sentir-ne un dolor aproximat, sempre aproximat. El dolor real, el mal real!, va ser suportat amb altes dosis de solidaritat entre els presos i treient forces de flaqueses fins a l’heroicitat, com es posa de manifest a Un cel de plom.

(article publicat al Diari de Vilanova, 31 d'agost de 2012)

       

Experiència viva

A l’hora d’esmorzar vam llegir al diari salmantí La Gaceta que Alba de Tormes celebrava la seva festa major d’estiu, festa que commemora la transverberació de Teresa de Jesús. Érem tan a prop que vam decidir anar-hi.

Perquè em va colpir fins al moll dels ossos, alguna vegada he explicat la sensació pètria, mineral, que em va amarar, ja fa molts anys, una missa de dissabte a la tarda a l’església d’una escola de franciscans. Érem pocs, i segurament la majoria amb el cor neulit o fe inexistent o de compromís, no sé com dir-ho, inclòs el capellà que celebrava d’esma. Vaig sortir plorant d’aquell oratori: aquella fredor em va calar a l’ànima.

A Alba de Tormes aquest dia 25 d’agost vaig sentir a flor de pell una egrègora càlida i embolcalladora que venia de la gent que esperava la sortida de la imatge de la santa del convent de clausura de les Madres Carmelitas. Aquest dia la imatge es passeja en processó pel centre històric del petit poble abans de l’eucaristia que es celebra al temple de l’Anunciació, al costat mateix del convent. Espontàniament em van saltar les llàgrimes d’emoció. El que transpirava aquella part del cos comunal d’Alba de Tormes (no hi era pas tota la població, és clar) no era una entelèquia, sinó una experiència espiritual viva. Vaig experimentar una sensació semblant fa dos anys en l’entrada de san Fèlix a la basílica de Santa Maria en la festa major de Vilafranca del Penedès.

(a la imatge, el moment en què la imatge de Teresa de Jesús surt del convent de les carmelites d'Alba de Tormes, població on va morir) 

Les pedres parlen

El centre històric de Salamanca apareix amb una bellesa daurada. És la llum de l’estiu sobre les pedres. Hem vist la ciutat a totes hores, i és als matins i als capvespres quan la llum pren diverses tonalitats sobre els edificis vetustos i amb caràcter, com ara la Universitat. Salamanca guarda un record estrany, de sentiments contrastats, d’un dels seus rectors més famosos: Don Miguel de Unamuno. Sembla que ressonin encara les paraules que van enfrontar-lo al franquisme de primeríssima hora en la persona de Millán Astray (aquell que exclamava: ¡Viva la muerte!). No costa imaginar-se l’escena entre aquestes parets. El seu parlament –que ningú no esperava- li va costar el càrrec: Franco el va cessar d’una manera fulminant. Més encara: confinat en el seu domicili, aquella acció entre heroica i quixotesca li va costar la vida, ja que a penes va morir dos mesos desprès.

(a la fotografia, la inscripció que pot llegir-se a la façana del domicili de don Miguel de Unamuno, avui museu que no vam poder visitar, estava tancat per obres) 

Aproximació i confirmació

Al final d'aquest carrer que es veu a la fotografia presa aquests dies que hem estat a Salamanca, hi ha el famós Archivo General de la Guerra Civil Española. És difícil fer-se càrrec de la Guerra Civil sense haver-la viscut. Per aquest motiu, l'aproximació sempre és això: aproximació. He trobat coses de les quals ja tenia coneixement, però provoca un fort impacte veure-les escrites, és a dir: confirmades. La persecució va ser real, i tan real. Alguns, molts, massa, hi van deixar la pell.

Esperança

Dues notícies aparegudes amb lletra no gaire gran als diaris em criden l’atenció i em deixen amb el cor encogit: nois que es tiren a l’aigua des d’alçades considerables amb poc coixí de mar, i nois que es llancen a les piscines des dels balcons alts dels hotels. Aquests sovint van beguts. Els altres, temeraris i una mica fatxendes, graven les gestes amb els mòbils per després penjar-les a la Xarxa. Alguns es fan malbé el físic, d’altres hi deixen la pell. Tristes heroicitats, doncs.

Medito sobre el que s’amaga darrera aquests fets: buidor i desesperança en aquestes ànimes que no troben el seu lloc al món ni l’estima per ells mateixos. Un nihilisme posat al dia, i sempre esfereïdor. S’imposa, doncs, la sembra de l’esperança en les nostres societats tan malferides i tan desorientades i fer-la créixer en els nostres cors. És medicina urgent.

(Obro un parèntesi vacacional, que ho és a mitges, ja que ens esperen visites de treball a biblioteques i arxius. A la imatge, una vista presa a l'illa d'Elba)