Exaltació de la Festa Major

La roda de l’any ens torna en el mateix punt que l’any passat a l’hora de celebrar la Festa Major. Del dret i del revès, i perquè resulti ben lluïda, tots els preparatius ja estan en marxa malgrat les restriccions econòmiques que, a rel de la crisi, hauran de ser substituïdes per més voluntarisme i més imaginació. Èpoques més pobres i més grises hem viscut en el passat i mai no hem deixat d’obrir un parèntesi en el temps quotidià, profà, per inserir-hi el temps sagrat de la celebració de la festa grossa que en dècades anteriors culminava els treballs del camp, les collites.

Ara la celebració de la Festa Major coincideix amb les vacances d’estiu de les nostres societats urbanitzades i potser una mica massa allunyades del ritme tradicional que havia regit la vida dels nostres avantpassats. En efecte: tal com va el món, tan foraviat, podria semblar-nos que ens hem allunyat molt del batec que durant segles i segles ha donat a l’existència humana un sentit transcendent que l’acorda amb el respir del cosmos. I sí, però no del tot. Certament que hem perdut força lligams amb el que ens conforma, la Naturalesa, o la creació manifestant-se en els dies i els seus afanys, ja que la creació cal veure-la sempre en present.

La Festa Major roman en aquest present que sempre torna a temps, la cita mai no falla com no falla el curs de les quatre estacions. La Festa Major brilla en el curs de l’any com una joia preciosa que exalta l’ànim, que dóna ales a l’esperit, que ens omple d’entusiasme (la paraula grega enthusiasmos vol dir ‘tenir en si mateix el buf d’un déu’), no per escapar d’aquest món, dels seus envitricolls, sinó per amollar-nos-hi d’una manera el més creativa possible, virtut que tal com es presenta la nostra realitat històrica necessitarem cultivar més que mai.

Però per a rebre aquest buf de naturalesa espiritual en els nostres cors, per a celebrar la Festa Major interna, ens cal preparar-nos com ens preparem per a la Festa Major externa. Quan jo era un infant, els dies anteriors a la Festa Major es pintava o s’emblanquinava la casa, es feia una neteja general a fons, es refeien els matalassos de llana, es despenjaven les cortines, es rentaven i es tornaven a penjar ben emmidonades. La casa lluïa com lluïen les joies i els vestits nous de les noies i les senyores a l’hora solemne del ball. Les taules allargades per a tants comensals també lluïen amb la vaixella, la cristalleria i la cuberteria bones, tot era poc per a celebrar el temps de maduresa que representa la Festa Major després de la collita.

Res no es recull si res no s’ha sembrat, diu la saviesa popular, i això val tant si parlem de la vida externa com de la vida interna de cadascú. Igualment qui sembra vents recull tempestes… Està ben a la vista el resultat de tanta deshonestat ambient. Amb la neteja a fons que es feia a les envistes de la Festa Major, he sentit a dir que els nostres avantpassats a fi i efecte de treure els mals esperits de casa bastonejaven les parets, feien una gran fressa de bastons perquè s’allunyessin. Ara fem cassolades. Així, doncs, no pensem que som tan lluny de l’instint natural de justícia que vol fer fora les zitzànies que es mengen les collites sense haver-les treballat.

L’estiu és un temps ple de celebracions de la Festa Major, un temps de vacances ben merescudes, un temps de calma, de contemplació i de joia interna i externa abans que la roda del temps i de la feina!, torni a girar. Preparem-nos per celebrar la Festa Major que relliga família i amics al voltant d’una taula, el més semblant a una eucaristia que celebra el que ja sabem però que a vegades oblidem, i que la Festa Major (igual que el Nadal) ens recorda: que tots som fills d’aquells pares mítics, primordials, que la tradició judeocristiana anomena Adam i Eva.

(aricle publicat a l’extra Diari de Sitges, que amb motiu de la Festa Major es publica dins el Diari de Vilanova, 17 d’agost de 2012)

La misoginia de Lévi-Strauss

No he llegit l’antropòleg Claude Lévi-Strauss (1908-2009), i ja procuraré esmenar-ho. Per aquest motiu no tenia coneixement de la seva misoginia. Ho he descobert llegint La mujer y las mitologías, un article de Rof Carballo publicat a l’ABC (les hemeroteques, tant les reals com les virtuals són un tresor!). En les seves Mitologies sembla ser que Lévi-Strauss mai no parla de la Gran Mare personificada en tantes figures mítiques. Escriu Rof Carballo, i tradueixo: “És interessant [veure] que en tot allò que cau sota el seu ganivet, el que sempre “oblida” és el misteri de la feminitat.” Rof Carballo posa de manifest la “misèria espiritual” que representa l’oblit del que el mític món d’allò femení representa en la vida i en la cultura.

(a la imatge, les Tres Gràcies al Museu del Louvre) 

En memòria de Hermann Hesse

El passat 9 d’agost va fer cinquanta anys de la mort de Hermann Hesse (1877-1962). Quan fa una colla d’anys llegia les obres completes de Hesse publicades per Aguilar, vaig sentir la necessitat de pouar en la biografia d’aquest gran escriptor contemporani d’altres sants de la meva devoció com ara Thomas Mann, Rainer Maria Rilke, Paul Valéry, Baroja, Azorín, Antonio Machado. En aquell moment vaig tenir l’oportunitat de llegir Conocer Herman Hesse y su obra, de José Mª Carandell, un llibre excel.lent publicat l’any 1977 per Dopesa (Barcanova el va reeditar l’any 1984). Dopesa era una editorial lligada al Grup Mundo, i, com aquest grup empresarial del món de la comunicació, avui desapareguda. Me’l va fer a mans entre d’altres volums d’aquesta col.lecció de biografies significatives, l’escriptor xilè Mauricio Wacquez (1939-2000), que aleshores tenia molt paper a Dopesa.

Vaig devorar en dos dies la petita, però densa biografia de Hesse. Com passa sovint, a la vista de la història personal de Hesse s’anaven aclarint les preocupacions metafísiques que van ocupar el recorregut literari d’aquest home tan irreductible com de sensibilitat extrema. No va ser un nen corrent ni un adolescent corrent. Ho podem endevinar a través de personatges interposats com el protagonista de Demian, una novel.la iniciàtica o de formació, com la majoria de novel.les que Hesse va escriure.

Demian és una destil.lació de la profunda crisis espiritual patida per Hesse fins a dur-lo a una temptativa de suicidi, demostrant, un cop més, que la literatura té molt de salvífic, ja que permet que través de la paraula creativa es produeixi un renèixer de l’ànima, que es pugui començar de nou, que es pugui reescriure la pròpia vida a través de la ficció.

Quantes vegades la literatura no tracta de transcendir de manera figurada el dolor, l’ofuscació i la contradicció inherents a l’existència humana! Demian és la història d’aquest camí que mai no cessa, ja que ens hem de donar a llum a cada instant. Ho diu el mateix Hesse al pròleg del seu llibre: La vida de cada home [i de cada dona, s’entén] és un camí cap a ell mateix, l’esbós d’un sender. Cap home no ha arribat a ser ell mateix d’una manera completa; no obstant això, cadascú aspira a arribar-hi, els uns a cegues, els altres amb més llum, cadascú com pot.

Com en la funció de pensar (d’aquí ve que per a Eugeni d’Ors la filosofia sigui imprescindible en la vida quotidiana), l’escriptura també pot constituir-se en una via d’aclariment, un llum que s’obre camí a les palpentes, sens dubte, però un llum al cap i a la fi. Així, doncs, no és ociós buscar-se i llegir-se en la pròpia escriptura, ja que l’escriptura -una vivència en ella mateixa- és tan capaç de desbrossar el bosc atapeït de malesa, de descobrir-hi camins. Mai no sabem on podem arribar si no ens posem en camí. Tot i que, i torno a les paraules de Hesse, alguns es quedin en granota, en llargandaix o en formiga. D’altres resulten meitat home i meitat peix. Tots tenim en comú els nostres orígens, les nostres mares; però cadascú tendeix a la seva pròpia fita en un intent o en una projecció des de les profunditats d’ell mateix. Així podem entendre’ns els uns als altres; però interpretar-nos només ho podem fer nosaltres mateixos.

És una tasca personal, doncs, estirar la nostra naturalesa primitiva fins a sobreposar-nos a aquest estadi animal. Com a éssers socials tendim al diàleg, l’altre ens fa de mirall, la qual cosa ens permet de conèixer-nos. Però a partir d’aquí, la tasca d’interpretar el que Eugeni d’Ors anomenava la vocació (és a dir: allò que ens permet realitzar-nos en la nostra singularitat), és una tasca personal i intransferible. Un treball de jardiner del propi jardí que demana ser executat sense desmai, ja que per suau i discreta que sigui la pluja, la malesa torna a crèixer.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 d’agost de 2012)

    

               

Ordit afectiu

Dues de les troballes més interessants de la psicologia de Juan Rof Carballo (1905-1994), pioner a Espanya de la medicina psicosomàtica, són: el “cervell intern” o “cervell emocional”, i la configuració de la personalitat a través de “l’ordit afectiu”, és a dir, la nostra relació amb els altres. Així podríem dir a la manera de Shakespeare: Som dialogals o no som. Perquè, com diu el mateix Rof Carballo, “l’home no és mai només un individu.” La individualitat sempre és en relació a l’alteritat, com la part sempre és en relació al tot.

(per aproximar-se a aquests conceptes, recomano la lectura de Neurociencia y afectividad. La psicología de Juan Rof Carballo, de Consuelo Martínez Priego, Erasmus Ediciones, 2012. A la imatge, un tapís de Dolors Oromí)

Paciència i impaciència

Deia Freud que el significat de les coses que vivim, que veiem o que escoltem, moltes vegades no es revela sinó més tard.

L’espera, l’escolta i la paciència són virtuts sempre, però en aquest cas es revelen tan necessàries com providencials. El femení interior acostuma a ser pacient; per contra, el masculí interior acostuma a ser impacient. D’aquí ve que preguntes com: I això per què? O, això què significa?, la majoria de vegades no puguin ser contestades d’una manera immediata. Les respostes, que acostumen a manifestar-se en visions interiors, vénen amb el temps, si vénen. Així, doncs, sigueu femenins, i ja m’enteneu. Espereu, escolteu i tingueu paciència si d’algun fet de la vostra existència, o d’allò que us interessa saber d’algú pròxim, no en treieu l’entrellat. I és que tant de bé o tant de mal pot fer la foscor com un excès de llum.     

L'última realitat

No acostumo a tornar als llibres escrits, sento un gran pudor. Així, doncs, només hi torno quan, com avui, havia de consultar l’any exacte que vam viatjar a l’Índia. Febrer de 1997 es llegeix al final de La Porta Índia. Aleshores he rellegit el poema L’última realitat, que conclou el llibre. Tot i que podria haver estat escrit d’una altra forma, sens dubte una forma millor, m’ha fet la impressió que no podia haver-lo escrit d’una altra manera:

No l’hem omplert fins al caire, el nostre vas terrenal? Quan el cossiol d’argila se’ns esberli ens adonarem que l’espai interior és el mateix que l’espai exterior. I llavors serem una mateixa cosa.

Hem tornat a casa. I ara sabem què ens vam endur. I què hi vam deixar. La memòria d’una única realitat tan perduda com recobrada.

Amb la mort del pare, aquestes paraules em ressonen tan endins.

(una foto feta a Nova Delhi el febrer de 1997)

Històries minúscules

A rel de la mort de Josep M. Ainaud de Lasarte, amb qui érem veïns al carrer Provença, molt a prop de la Sagrada Família, he llegit que havia estat un dels joves valents que va col.locar una senyera gegantina a la muntanya de Sant Pere Màrtir amb motiu del Congrés Eucarístic Internacional, celebrat el maig del 1952 a Barcelona. Aprofitant que hi havia el dictador, es va voler fer un acte catalanista, un acte simbòlic que tingués transcendència, tot i que la bandera només hi fos per una hora, aviat la van treure.

Però dins de la Història hi ha vida minúscula i històries minúscules… D’aquell dia històric la mare m’ha contat moltes vegades que ella volia assistir a la missa multitudinària, però no sabia com fer-ho per no deixar-me sola. Finalment es va quedar que vindria del poble la meva tieta Angeleta. Quan va ser l’hora de marxar, la tieta encara no havia arribat i aleshores es va oferir per tenir cura de mi la veïna del costat de casa. Quan va arribar la tieta sembla ser que li vaig explicar fil per randa que la mare era a la missa del Congrés, però que no m’havia pas deixat sola, que m’havia guardat la senyora Agustina! La tieta Angeleta va quedar molt parada amb tantes explicacions, ja que jo tan sols era una criatura de catorze mesos. Devia haver escoltat molt atentament el que passava al meu voltant, i, com sovint fan els infants, aprenem per simpatia, vaig repetir el que havia sentit a dir.

(extret de la Capsa verda. A la foto, la tieta Angeleta)   

Correus

A rel de la mort del pare he rebut e-mails, cartes. Els condols fan una càl.lida companyia. Però poc s’escriuen cartes. Cartes convencionals vull dir, cartes escrites a mà o a màquina i enviades dins d’un sobre amb segell de correus. Certament que enviar una carta és car: un segell normal val 36 cèntims d’euro, la qual cosa equival a 60 pessetes antigues (segons com encara hi haurem de tornar!).

Els e-mails van substituint les cartes. És tan fàcil, tan ràpid i tan barat escriure’n a través de la Xarxa! Però rebre una carta amb tots els ets i uts té molta màgia: has d’obrir el sobre, reconeixent la lletra o no, la qual cosa encara afegeix més misteri al fet, extreure’n el paper, desplegar-lo, llegir la carta finalment, omplir-se el cor del seu missatge. Un bell ritual que vaig cultivar durant anys: vaig escriure i vaig rebre moltes cartes personals, joies de paper que guardo als meus arxius. No totes, però. De vegades he fet trencadissa, i sovint m’he penedit d’haver-la fet.

Dies enrere, tot buscant una altra carta, vaig retrobar i rellegir les cartes que m’havia enviat el pare Jordi Llimona. En l’última no s’estava de parlar sobre la gravetat de la seva malaltia. Jordi Llimona va morir el setembre de 1999. En aquesta carta, escrita amb la seva lletra ja una mica vacil.lant però sempre en línia ascendent, hi vibra encara la seva gran humanitat. En l’escriptura cal.ligràfica hi ha part de la nostra energia, com bé estudia la ciència grafològica.

Hi va haver un temps, a principis del segle XX, en què va ser moda escriure targetes postals. La gent se les enviava de tot arreu, ni que vivíssin a quatre passes de casa. Així van néixer moltes col.leccions de postals que s’han guardat, o no, en moltes calaixeres i mobles secreters. Les oficines de correus tenien feina a dur-les amunt i avall, a vegades amb poques dades a l’adreça arribaven igualment. A Guillem Viladot li agradava molt rebre cartes i postals on només hi havia el seu nom, Farmacia Viladot, Agramunt.

Però no sempre el correus havien estat així. El gremi dels correus no es va organitzar fins a l’any 1587. En temps pretèrits, qui volia enviar una carta ho havia de fer de manera privada pagant algú perquè fes aquest camí a propòsit. Aquestes persones eren anomeades correus, i depèn del mitjà de transport que utilitzessin s’anomenava correu d’espardenya si el correu anava a peu, o correu a cavall si anava a cavall, o si ho feia navegant s’anomenava correu de mar.

En un moment determinat van començar a establir-se rutes que es feien de manera periòdica i es van anar fixant dies de sortida i d’arribada. Quantes vegades no hem vist a les pel.lícules l’arribada de sacs amb cartes i paquets via cotxe de línia o via ferrocarril! L’aviació també va permetre una gran acceleració en els correus, les comunicacions escrites van escurçar el seu temps de trajecte.

Les editorials, amatents als interessos dels lectors, han publicat correspondències mantingudes durant anys entre autors la talla dels quals han convertit en literatura de nivell aquelles lletres escrites com si fossin les pàgines d’un llibre. Fins i tot hi ha hagut escriptors amb premi Nobel de Literatura que en la seva joventut van treballar de carters, com ara William Faulkner a la ciutat de Nova York. Fins que es va descobrir que per comptes de fer de correu, el jove es dedicava a beure, a jugar i a fer de poeta decadent. La seva va ser una veritable vida de novel.la, i les seves novel.les, genials.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 d’agost de 2012. A la imatge, una ceràmica italiana)

    

    

Influències

Hi ha llibres que llegeixo a estones. Per exemple: Els records que guien la nostra vida (Pagès editors), del psicòleg i terapeuta Patrick Estrade. Mai no deixo de llegir assaigs d’aquest tipus, em ve de quan estudiava psicologia, una ciència que demana posar-se al dia, cada dia!

Com és habitual, per il.lustrar les seves tesis, Estrade posa exemples extrets de la seva consulta. Un home ha començat una relació afectiva i té por de repetir el mateix error pel qual la seva esposa es va allunyar d’ell. Confessa que té una lleugera tendència al sadisme, no físic, sinó en el tracte. Com acostuma, Estrade li fa exposar els tres primers records de la seva infantesa. L’ordre apareix d’aquesta manera: es baralla amb el seu germà més petit, el pare sempre li porta cotxes de joguina per a la seva col.lecció, la minyona li dóna menjar. La mare no apareix. Quan Estrade li pregunta per la mare, el pacient diu que la mare sempre es queixava, no feia res i el pare havia llogat una minyona. La mare l'avorreix; en canvi, sembla que té preferència pel germà, al qual convida a dinar moltes vegades i a ell no. Això li fa mal i li provoca ressentiment encara que no n’és conscient, és clar… Patrick Estrade conclou: el pacient haurà d’aprendre a mirar les dones sota un altre prisma, no en relació amb la mare. La conducta per la qual ha arribat a la consulta li dóna un sentiment de superioritat destinat a vèncer el menyspreu que li sembla rebre, però haurà de modificar el seu comportament si no vol repetir una relació fallida. 

Les relacions que establim d’infants amb el que se’n diu nucli base, en alguns casos influeixen molt en la vida adulta. 

Veure dibuixar escriure

“Hi ha una diferència immensa entre veure una cosa sense el llapis a la mà i veure-la en dibuixar-la”, escriu Paul Valéry, i ho tradueixo, al seu assaig-biografia Degas danza dibujo (Nortesur). Crec que podria aplicar-se la mateixa reflexió respecte de l’escriptura. A mesura que s’escriu es va aclarint l’objecte d’atenció de l’escriptura, o allò que l’ha inspirada. 

Koyama i Cadaqués

Seguint una crida imperiosa (aquella ordre interior que encamina vers un destí tan incert com cert), un aleshores jove Shigeyoshi Koyama (1940) va sortir d’Osaka, la seva ciutat natal, per anar a Tokio amb l’anhel de convertir-se en pintor. Cinc anys després, l’any 1970, va viatjar a París. L’ofici el va anar aprenent pel camí; un camí que finalment el va dur a travessar els Pirineus i a viure un estiu al poble empordanès de Vilajuïga. El pintor encara recorda aquells dies de sol ardent, les excursions a Sant Pere de Rodes, la contemplació de la terra vermella i l’amplitud dels cels blaus, escombrats per la tramuntana. Un dia d’octubre va fer autoestop, deixant-se portar per l’atzar. El va agafar un cotxe amb matrícula suissa que el va dur a Cadaqués. Quan el pintor Koyama va veure el poble per primera vegada va sentir una emoció molt intensa, un deliri frenètic, confessa ell mateix. Interiorment va dir-se: “És aquí”. Senzillament havia trobat el seu lloc. Des d’aleshores pinta i ha fet de Cadaqués casa seva.

Cadaqués s’imposa en la majoria de pintures que tenen com a motiu Cadaqués. No és el cas de la pintura de Koyama. Sense deixar de ser Cadaqués, el poble i el paisatge que apareix als olis de Koyama tenen la personalitat espiritual de Koyama, la seva peculiar visió del dibuix estructurat i de formes estilitzades, del color sempre mat i de tons lunars, i de les perspectives superposades en diversos plans.

Explica Koyama que la pintura a l’oli no era tradicional al Japó. Va introduir-se a l’era Meiji (1868-1912). Els pintors més moderns de l’època van adoptar-la, però tot i la influència europea que van rebre mai no van tractar la tècnica de la llum i l’ombra. En la pintura tradicional japonesa no existeix. La manera de pintar a l’oli japonesa va rebre el nom de yôga, que s’aparta del nihonga, la pintura tradicional.

Cal situar la pintura de Koyama en la nova tradició japonesa, en el yôga. En els seus olis no hi ha ombres. Però també cal situar l’art pictòric de Koyama en la tradició occidental que tampoc no les té en compte en el seu discurs estètic, allunyant-se de la invenció de la perspectiva visual en l’art duta a terme pel florentí Paolo Uccello (1397-1475).  

En l’exposició de Koyama que aquests dies es pot visitar a la seva galeria habitual a Cadaqués, la reconeguda Galeria Patrick J. Domken, Cadaqués i el seu paisatge són darrere la sintètica silueta d’unes oliveres pintades en primer pla. El seu color verd platejat harmonitza amb el mar sempre mercurial, el cel mat i sense núvols, les blanques i perfilades cases. Contràriament al que es pugui pensar, els colors freds i mats de Koyama traslladen a l’espectador un profund sentiment de calidesa, d’ordre interior i d’un cert misteri. Així, en el Cadaqués pintat per Koyama desapareix la imatge típica de la població per constituir-se en subjecte de contemplació espiritual.

En l’art a vegades hi ha camins d’anada i de tornada que es troben. Hi va haver un temps en què el japonisme va tenir molt de predicament a Catalunya, l’art japonès va influir molts artistes catalans, sobretot en l’època modernista. Hi va contribuir l’obra d’Hokusai, que seguint l’estètica dels gravats ukiyo-e presenta una gamma de colors plans i argentats que, no obstant això, desprenen càlides sensacions. L’art estilitzat, però de formes plenes del pintor Koyama podria enquadrar-se en l’estètica noucentista que tant va estimar l’haiku, art poètic japonès que revela amb una expressivitat tan nua com corprenedora l’instant etern que hi ha en cada cosa. A través de la pintura de Koyama, i a manera d’haiku, el paisatge de formes sòbries de Cadaqués adquireix una rica vida emotiva en l’espectador que, amarat per aquest afecte, s’hi vincula interiorment.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 3 d’agost de 2012)

Pour Fenosa son père Paul Éluard

Ahir, cap al tard, vam fer la visita ritual al Vendrell per veure l’exposició que ja fa deu anys organitza la Fundació Fenosa. Exposicions singularíssimes que aquest any posa de relleu l’amistat entre el poeta Paul Éluard i Apel.les Fenosa, al qual anomenava fill. Pour Fenosa son père Paul Éluard desplega un gavadal de documentació, escrita i plàstica, que ha d’interessar tant els estimadors de la poesia com els de les belles arts. L’amistat entre el matrimoni Fenosa i els Éluard va tenir continuïtat després de la mort del poeta com testimonien unes fotografies de l’any 1963 preses a la casa del Vendrell, on es veu Apel.les Fenosa i Cécile Éluard, filla del poeta i d’Helena Diakonova, que a partir de 1929 es convertiria en Gal.la Dalí.

(a la imatge una escultura de Fenosa al jardí de la seva Fundació)

Una mica més

Som en una època de grans fatics que a vegades ens produeixen un gran cansament. Amb el bon propòsit de donar ànims, una amiga envia de manera col.lectiva una frase de Teresa de Calcuta que ella va aplicar, i de quina manera: “Continua a desgrat que tothom esperi que abandonis. No deixis que es rovelli el ferro que hi ha al teu interior.”

“Quan arribis al final, torna a començar”, em deia el meu pare quan jo em queixava d’alguna fatiga. El pare m’estimava, però no em planyia. Deia que mai no se’ns demana res que no poguem fer. Al final el pare tenia raó: sempre m’acabava superant.

(Foto de l'escala del Palazzo Viti (Volterra), on es va rodar Il Gattopardo. La vaig prendre el 20 de juny de 2012)

Nena i ocell

Vaig regalar a la meva néta, que acaba de fer 10 mesos, un ocell inspirat en les joguines antigues, d'aquelles que els dónes corda i picotegen, com és el cas. És una joguina modesta i potser una mica de museu de la joguina, però la vaig triar perquè m'agraden tant els ocells, les seves formes i colors. També m'agraden els ocells perquè tenem ales, volen... Imatge de l'instint de la llibertat humana i la seva elevació, són també una imatge de l'ànima.

(a la fotografia la Carla amb l'ocell, 29 de juliol de 2012)

El record no és un fenomen estable

El record no és un fenomen estable, no és una cristal.lització de l'experiència, tot i que sovint hi hagi la voluntat d'estatuar l'instant viscut, sobretot si aquest pot considerar-se sublim. Recordem en funció del moment actual. D'aquí ve que les 'memòries' siguin sempre una aproximació dels records que han deixat petja a la nostra vida. Cal comptar amb el 'filtre' del moment en què s'escriu l'experiència, la visió varia no només segons l'estat d'ànim sinó sobretot de la present visió del món. Tot això no desmereix en absolut l'escriptura d'uns records, d'unes memòries, d'una autobiografia. Al cap i a la fi estem parlant de literatura. 

Vil.les Mèdici

Als voltants de Florència, i encara repartides per la regió de la Toscana, hi ha les anomenades Vil.les Mèdici, belles i elegants construccions renaixentistes lligades a la nombrosa família Mèdici –algunes són veritables palaus-. Aquestes vil.les estan envoltades de grans jardins i, sobretot, d’amplis terrenys. És a dir: de propietats agrícoles, ramaderes i forestals que, a image i semblança de les vil.les romanes, les feien econòmicament autònomes.

En aquests moments de la història i de les vicissituds de tota mena per les quals han passat, la majoria de Vil.les Mèdici ja no estan en mans particulars sinó que formen part del Polo Museale fiorentino i són propietat de l’estat italià. En el nostre viatge a Florència vam visitar una de les més espectaculars d’aquestes vil.les-museu: la Vil.la de Poggio a Caiano, la construcció de la qual va començar Llorenç el Magnífic l’any 1474 segons un projecte ideat pel famós Leon Battista Alberti, inspirant-se en els models clàssics. Aquesta vil.la sempre va ser la residència estival dels Mèdici.

Resguardats a l’ombra de la lògia que envolta aquest edifici imponent –aquest dia a Florència i voltants es van registrar 40º de temperatura!-, vam esperar pacients l’hora de la visita, a les 12. Els visitants érem pocs: tres parelles que ens vam anar perdent per les sales immenses sota la mirada inquisitiva dels vigilants, que al cap d’una estona ja mostraven ganes de plegar. A Itàlia es fa horari europeu, es dina aviat.

Però fins cap a dos quarts de dues no vam sortir de l’edifici. Les estances de la vil.la se’ns mostraven amb tot el seu esplendor, ara ja una mica decadent però sense perdre ni un bri de l’antiga solemnitat que va presidir aquells espais. En una de les cambres de la planta, sòbria però amb una bella i historiada escala penjant feta d’una pedra anomenada serena, s’explica que hi va morir (era el lloc on habitava) la jove veneciana Bianca Cappello, primer amant i després esdevinguda la segona esposa del Gran Duc Francesc I de Mèdici, que va heretar la finca per voluntat de Còsim I. Al cap de poques hores també va morir Francesc. La llegenda diu que la parella va morir enverinada a instàncies del seu germà, el cardenal Ferran, que el va succeir com a Gran Duc de Mèdici.

Les històries de color de rosa sembla que agraden, ja que a tot arreu te n’expliquen amb una guspira als ulls. A la planta noble de la Vil.la de Poggio a Caiano (avui dia situada al mig del poble del seu nom i protegida per una murada vermella), hi ha una ala que conserva un apartament molt sumptuós, moblat al gust neoclàssic, que va pertànyer a l’anomenada bella Rosina. Aquest apartament amb un estudi i una sala de rebre, amb una esplèndida cambra de dormir i una fantàstica cambra de bany estil imperi que l’any 1814 havia fet bastir una tal Elisa Baciocchi (de qui devia ser esposa o amant?), va ser arreglat l’any 1865 per acollir Rosa Vercellana, amant del rei Víctor Manuel II, i amb posterioritat (l’any 1869) esdevinguda esposa morganàtica i a la qual se li va concedir el títol de comtessa de Mirafiori. Cal aclarir que el matrimoni morganàtic és el que té lloc entre un rei o un noble d’alt rang amb una plebea –a l’inrevès també pot ser, tot i que la història no n’ha donat gaires casos-. Els fills d’aquests matrimonis són considerats morganàtics, és a dir legítims, però sense dret a heretar reialmes ni ducats.

Una de les joies d’aquesta vil.la és el fris de terracota envidriada i policromada que s’exposa en una de les sales de la planta noble. Fa uns anys encara ornamentava el frontó principal de la casa, on ara hi ha una còpia per preservar l’original. Les peces d’aquest fris reprodueixen amb una gran imaginació creativa el mite platònic del retorn a l’Edat d’Or, ja sigui interpretat en el pla terrenal (i, per tant, també en el pla personal) o en el pla còsmic. Cal recordar que els Mèdici van protegir les arts i van propiciar l’avenç de l’humanisme en tots els camps.

(article publicat al Diari de Vilanova, 27 de juliol de 2012. La foto de la façana de la vil.la de Poggio a Caiano està presa aquest juny passat)

 

L'Àngel rilkeà

La figura de l’Àngel és recurrent en la poesia de Rilke. No l’àngel dels infants educats en els anys cinquanta en el nostre país, tot i que aquella figura es podia alliberar del pes del nacionalcatolicisme i créixer espiritualment en nosaltres en la mateixa mesura que maduràvem. L’Àngel rilkeà és una potència que encarna el bell i el terrible (per desconegut) de l’existència, l’obertura al misteri, a l’infinit.

(Imatge de l'Anunciació en un fresc de l'església de Certaldo, lloc on va morir Bocaccio, presa aquest juny passat)

El jardiner de Ripoll

El jardiner del monestir de Ripoll treballa aliè al brogit dels turistes i les màquines de fotografiar. Les seves tisores i la seva concentració en la feina són eines eficaces per donar forma al tancat que envolta la font, imatge del centre del Paradís. El jardiner no sap quin dia vindrà el Senyor a passejar-se pel jardí del qual ell té tanta cura. Ningú no ho sap. Mentrestant, el jardiner treballa a consciència, amb el silenci com a oració, amb l'alegria de la feina ben feta.

Una pàgina

En el seu llibre Fragmentarium, Mircea Eliade recull d'una glossa d'Eugeni d'Ors que aquest, cada dia nou de l'any, sacrificava una pàgina escrita.

Algunes vegades, quan començo un text, encerto el començament i el vaig mantenint. D'altres vegades, i a mesura que avança l'escriptura, queda clar que aquest començament s'ha d'esborrar (sacrificar) sense pena. Cal dir que la paraula sacrifici vol dir fer sagrat. 

Així, l'acte d'eliminar escriptura és tan sagrat com escriure.  

La Caiguda

Si tota realitat visible pot ser explicada de moltes maneres –una per a cada percepció-, igualment pot ser explicada diversament tota realitat invisible –una per a cada interpretació-.

Assagem, doncs, una ‘altra’ interpretació per a la Caiguda.

Adam i Eva eren a l’Edèn, inconscients de la seva humanitat divina.

La Caiguda, amb tot el que va comportar per als humans, és una ‘caiguda’ en la consciència.

Hauríem pogut estar sempre inconscients i ser feliços en aquesta inconsciència.

La Caiguda, però, ens dóna la dimensió de la humanitat conscient que podem assolir, aquesta és la nostra llibertat, la humanitat i la divinitat conscients.

La consciència (de la humanitat i de la divinitat ) és un guany, per això cal treballar-la: Guanyaràs el pa amb el suor del teu front, pariràs els fills amb dolor. En la seva literalitat, les paraules diuen el que diuen, però també tenen un significat espiritual.  

La gràvida

Aquesta imatge de dona gràvida la vaig veure fa unes setmanes al Palazzo Pitti de Florència, a la seva Galleria Palatina. És obra de Raffaello Sanzio, que la va pintar entre el 1506 i el 1507. Contemplant-la, de seguida vaig tornar a pensar en la poca importància que la pintura ha donat a la representació de les dones embarassades tret d'alguna imatge de Maria en la seva visita a la seva cosina Isabel. I dic tornar a pensar perquè la pintora Violeta Valdor, que s'agrada de pintar dones en aquest estat de gràcia!, en la seva primera exposició va tenir dificultats per trobar antecedents que sustentessin el seu discurs. Així, cada vegada que visito un museu, i no en visito pocs!, penso en la Violeta i faig molta atenció al tema, generalment absent. En aquesta pintura, Raffaello Sanzio va saber copsar la plenitud no només física de la gràvida, sinó també el seu estat psicològic de serena satisfacció per la que s'endevina tan propera maternitat.

FarambArt

Sereu benvinguts!

Novel.la poc convencional

La novel.la La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors s’allunya molt de la novel.la convencional. I no només perquè és una novel.la d’idees, filosòfica, sinó també en la seva estructura i estil que per la seva concisió formal i densitat interior va inspirar-me l’escriptura de Verònica o el retrat als inicis del meu camí literari. Aquesta novel.la inèdita va quedar finalista al premi Don-na de l’any 1990. Amb la sensació d’haver après una mica l’ofici d’escriure, fa uns anys vaig voler-la refer, però no vaig concloure aquest treball com sol passar més atreta per noves idees i arguments estilitzats, essencialitzats, amb l’anècdota imprescindible per donar cos al relat. D’aquí ve l’atractiu que em provoquen les novel.les d’Eugeni d’Ors: és aquesta essencialització, aquest despullament per posar de relleu el moll de l’ós del tema. És una manera de fer tan allunyada també de la novel.la actual, però no de la meva sensibilitat artística, que es troba en una escriptura que trena en una mateixa corda narrativa, prosa poètica i assaig.

(a la imatge, figura de terracota de Fidel Aguilar)   

El primer record

El nostre primer record, diu el professor Martin A. Conway, estudiós de la memòria, és als tres anys i quatre mesos. Abans és difícil recordar res. La meva mare sempre m’explica que quan de molt nena em vaig trencar la cama, la gent venia a la meva habitació de la clínica per escoltar el relat dels fets. Sembla ser que ho explicava amb gran detall, i només comptava tretze mesos! No en tinc memòria. En canvi sí que tinc ‘memòria’ d’un fet molt més antic en el temps i que relaciona un fet i una paraula: posar-se dempeus i pronunciar-la. En el record em ‘veig’ dempeus en el llit de baranes, a la cambra dels meus pares, un diumenge al matí (que era diumenge m’ho ha dit la meva mare). M’he alçat del llit i dic: Papa, així, molt clarament. És la primera paraula que vaig pronunciar. La memòria familiar diu que encara no havia complert els vuit mesos i que vaig començar a parlar molt aviat. El professor Conway diu que ningú no sap si el que recorda va passar de debò (jo més aviat diria de la manera com ho recorda). Pel que fa a mi, només puc dir que aquest record tan antic m’ha acompanyat sempre.

(extret de La capsa verda)

 

Unitat de la vida

En un estudi antropològic, recollit per la Dra. Marie-Louise von Franz, col.laboradora de Carl G. Jung, una vella zulú, amb una senzillesa corprenedora, explicava la unitat vida-mort d’aquesta manera: Va girar la seva mà, va assenyalar la seva palma i va dir: Així vivim nosaltres. Després va girar de nou la mà, amb la palma mirant cap avall: Així viuen els nostres avantpassats. La imatge és prou eloqüent.

La ment

He observat que la ment, una entitat neutra en ella mateixa, és com una esponja que absorbeix, que viu els problemes que ella no ha generat. La ment pot tenir problemes d’estructura, podríem dir, però no de naturalesa. La ment viu els problemes que generen els sentiments de desig (que provoca insatisfacció), o de por (que provoca pànic i desequilibri interior). És a dir: els problemes que viu la ment provenen del món emocional. D’aquí ve que sembla bo el treball d’observar la ment, veure perquè està agitada i mirar d’aturar l’agitació. Aleshores, amb la ment més tranquil.la, es pot pensar d’una manera més ajustada a la realitat, més lliure. Això em porta a la frase evangèlica: La veritat us farà lliures. És a dir: la percepció de la realitat sense interferències fa veure la realitat tal com és, no com voldríem que fos, que això són projeccions mentals provinents del desig, de la por i també del prejudici.   

L'últim regal

La dona seu en el seu silló de vímet, davant l’aparell de televisió. És mitja tarda i fa calor. De sobte expressa un desig en veu alta: Em menjaria un gelat… El marit, que seu al costat d’ella en un silló bessó ple de coixins com el d’ella, ha sentit les seves paraules, tot i la seva sordesa d’anys. Està ja molt malalt i ni l’un ni l’altre en saben l’abast. L’home a penes es té, ha passat una setmana molt dolenta, amb la panxa tan regirada, i amb tant de mareig. La dona continua a mirar la televisió mentre l’home s’aixeca. Al cap de poc la dona sent la porta d’entrada de casa i de seguida ja veu el marit que entra a la saleta amb un gelat a la mà. Ha baixat al carrer a comprar-lo, el supermercat és molt a prop. La dona, agraïda, es menja el gelat. No sap que aquest gelat serà l’última flor que rebrà del marit.

(El pare i la mare han estat junts setanta anys: vuit de festeig i la resta casats)

Llum enmig del dol

A la vetlla hauria volgut fer silenci,

deixar espais en blanc,

posar parèntesis –el rés-,

inscriure el dolor entre comes.

Però vaig rebre les visites tan agraïda,

em deixaven a les mans tanta llum enmig del dol.

(27-6-2012)

Meditació

L’aula era una remor de veus, potser en un to una mica massa alt. Converses dels alumnes que ens havíem apuntat als cursos de cultures orientals que anys enrere va organitzar la Universitat de Barcelona. En entrar, l’eminent doctor Ramon N. Prats, autor entre altres treballs de la traducció directament del tibetà d’El libro de los muertos tibetano (Siruela, 1996), va situar-se davant nostre i va mantenir-se en silenci fins que, finalment, va fer-se un silenci ple. Vam comprendre immediatament, sense paraules, que aquella era la primera lliçó de tots els ensenyaments que van venir després sobre la mil.lenària cultura i l’espiritualitat tibetana.

Qualsevol moment és un bon moment per a la meditació, aprendríem en properes lliçons. Qualsevol moment és un bon moment per a centrar-nos, però cal donar pas al silenci que permet endinsar-se en el centre vital. Un minut de silenci basta a vegades per a retrobar l’equilibri psicològic perdut. En un hospital, un món dins del món, a desgrat el soroll ambient es poden fer uns minuts de silenci per situar-se en l’eix de la vida i observar-la en la seva realitat pura, sense oripells, sense embolcalls.

El malalt terminal, un vell supervivent de les cruentes batalles que la vida li ha presentat (però que l’han fet com és, un resilient, un home positiu, digne i tan agraït amb la vida), és conscient que li ha arribat l’hora de passar l’última frontera. Amb aquell gest familiar que li coneixem d’ençà que va començar a sordejar, fa que ens hi acostem a la vora. Llavors ens diu amb veu gairebé inaudible ja que no pot parlar, el so li ha fugit, que això s’acaba. La seva mirada, però, és tan amorosa, tan transparent, tan lúcida. L’amor que circula entre les mans que tenim agafades ens situa al centre de la realitat: al final no sembla que hi hagi res més que aquesta nuesa física, psíquica i espiritual, i tan plena de sentit com és.

Tot i que el conec i l’aprecio per la seva validesa espiritual, no puc llegir a les orelles del moribund el llibre dels morts tibetà. No tenen sentit, en la cultura del nostre moribund, les seves recomanacions. Cada cultura crea les formes religioses que acompanyen els moments sagrats de la vida, i la mort ho és. Observem com el nostre moribund va travessant el camí acompanyat de l’edifici espiritual que ha aixecat amb la pròpia vida. Les virtuts cristianes que li van ser ensenyades quan feia d’escolà del capellà del poble on va néixer, devien quedar-li gravades a l’ànima, perquè les ha practicades totes. Les cardinals –continència, mesura, generositat, diligència, paciència, amor al proïsme i humilitat- i les teologals –fe, esperança i caritat-.

Aquestes virtuts essencials en la vida humana conreades amb la naturalitat d’un infant quan riu quan te’l mires, fan ingràvid el nostre moribund en aquesta  travessa que va fent a poc a poc. Les aigües del llac a penes es mouen al pas de la barca de Caront. El ble de l’espelma de la seva vida es va esgotant, la flama tremola suau. Mentre meditem en silenci s’obre pas el rés interior del Parenostre. Sigui la teva voluntat. És exactament el que el moribund ens ha dit sempre: que es faci la voluntat de Déu. Hem tingut prou temps com per saber que en ell aquestes no han estat mai paraules vanes, les paraules del nostre familiar sempre han anat de la mà de les seves obres. Mestre d’obres va ser el seu ofici. I mentre alçava parets, obria finestres al paisatge i coronava teulades, devia aprendre que ell, igual que tots els humans, som pedres vives en l’edifici de l’existència. Per això sabia quin era el seu lloc i no va ser mai víctima del pecat de Caïm, que no només causa infelicitat sinó que acaba arruïnant el món. El món que hem construït en els últims temps n’és un exemple trist. El nostre familiar –el meu pare- ens deixa un perseverant exemple d’humanitat integral en herència. Només podem dir de tot cor: gràcies.

(article publicat al Diari de Vilanova, 29 de juny de 2012. A la foto feta a la mili, el pare és el jove del mig)

    

      

Laureà Costa Iglesias

Avui, a les 3 de la tarda, el meu pare ha començat el seu camí cap a la Llum. El dia 3 de juny havia complert 93 anys amb un gran agraïment. Aquests dies passats, a Itàlia, em cridaven l'atenció grans esqueles enganxades a les parets anunciant la mort dels éssers estimats. D'aquí ve aquest muntatge fotogràfic que deixo al blog i que he manllevat del meu fill, que l'ha penjat al Facebook. Malgrat la seva humilitat i discreció, l'avi n'hauria estat content. Era un home del seu temps, però el feien molt feliç els avenços. Ens deixa el record d'una vida plena d'acceptació del que va i del que ve, de la fragilitat i de la fermesa de la vida, i sempre tenint ben present el seu eix: l'amor que germina en els nostres cors.

Aigües turbulentes

Per al gran escriptor japonès de la era Meiji, Mori Ogai, la jove escriptora Ichiyo Higuchi (morta tan prematurament de tuberculosi als 24 anys) era una dona de geni excepcional fins al punt d’escriure que se’n sentia un adorador. Segons Ogai, Higuchi tenia un autèntic sentit de la poesia, qualitat sempre molt valorada en les lletres clàssiques japoneses.

La seva novel.la curta Aigües turbulentes, que encapçala la publicació de cinc narracions més en el conjunt del volum titulat Aguas turbulentas (Erasmus), és una mostra excel.lent d’aquest altíssim sentit de la poesia en un text escrit en prosa.

Ichiyo Higuchi (1872-1906), procedent d’una antiga família de samurais, a partir dels 14 anys va rebre una bona educació clàssica a l’escola de poesia Haginoya, tot i que només va poder cursar estudis durant tres anys. En poc temps de diferència van morir el seu germà i el seu pare i ella va haver de fer-se càrrec, treballant en diversos oficis, de la seva mare i una germana. Higuchi va escriure milers de poemes, un diari i al voltant de quinze narracions que respiren una mateixa calidesa poètica.

A l’Extrem Orient, amb una aura de misteri i sota la influència de la filosofia zen, l’estètica japonesa apareix amb una bellesa continguda en unes formes estilitzades, ingràvides, d’una poesia afuada, sublim. Però sota aquest món de bellesa paisatgística, floral i d’atmosferes lunars, les aigües de la vida en la seva expressió dels sentiments fan la seva remor, tot i que se’n contingui el dolor, el plor, i només es deixi traslluir la melanconia.

No obstant això, en les seves narracions Ichiyo Higuchi fa un pas més enllà. I tot i tractar els clàssics temes de la literatura japonesa (com ara els conflictes entre les classes socials, o l’artifici en les relacions producte d’unes normes molt encotilladores), Higuchi trasllada als seus escrits els sentiments dels seus protagonistes, generalment dones enfront d’un món de formes aparentment gràcils (femenines?), però amb el domini ferri d’una cultura patriarcal.

En aquestes narracions d’Ichigo Higuchi, escrites en plena era Meiji i ben representatives de l’època que es va estendre entre 1868-1912, sembla que respirin també els aires del romanticisme europeu. Així, un lector d’aquí pot trobar alguns llaços de concordança en la història que s’explica a Nigorie (Aigües turbulentes), de Ichigo Higuchi, i alguns dels versos cantats que integren Das Lied von der erde (El cant de la terra), del músic jueu de parla alemanya, Gustav Mahler.

En el capítol final d’Aigües turbulentes, en una sòbria i delicada descripció, es veu com dos taüts surten de les cotxeres de casa Kikunoi. L’un va damunt un palanquí, l’altre només és un embalum a les espatlles de dos homes. El taüt-embalum correspon a Oriki, una geisha molt bella, però molt desgraciada. L’altre taüt correspon a Yuki Tomonosuke, un ric home que venia futons. Només la mort estil Romeu i Julieta els ha posat de costat. En vida, impossible. Entre la gent, la història té diverses versions, i al lector també li queden dubtes, ja que l’escriptora Higuchi tanca el relat amb la imatge d’un llum que de tant en tant es veu sobre el temple de la petita muntanya que presideix el poble. Llum que figura una ànima en pena que vagareja per un món de gust amarg.

En El cant de la terra de Mahler, després de les primaveres triomfants i dels vins de l’estiu que embriaguen, arriba l’hora del comiat, l’hora de la mort. En aquest moment, una veu s’exclama: “No m’ha estat mai propícia la sort en aquest món!” Mentrestant, la terra camina cap a l’hivern, les últimes flors es van esblaimant, les llunyanies blavegen i el món s’adorm. I és que tot és tan efímer. Només l’amor sembla perdurar, quan hi és.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 15 de juny de 2012)

(Estimats bloggers: obro un parèntesi vacacional. Fins a la tornada a finals de mes!)

Escriptura personal

Es diu, i jo no m’atreviria a afirmar el contrari, que en la nostra escriptura sempre hi ha alguna cosa autobiogràfica, per més imaginatiu que sigui el text. Si hi pensem bé, segurament és així, ja que l’invent parteix de cadascú, amb tot el que això vol dir de personal.

(a la fotografia, laberints dels Jardins d'Aranjuez, octubre de 2011)

La temptació de vol

La temptació de vol (Pagès editors) és el títol amb què l’escriptora lleidetana Rosa Fabregat ha volgut presentar la seva Obra poètica II (1994-2011). Aquest títol es correspon també al poemari inèdit escrit entre els anys 2009-2011, i que s’inclou en aquest conjunt que dóna una visió, concreta i panoràmica alhora, d’una poètica on art i ciència conviuen en perfecte equilibri, com destaca en el seu pròleg il.luminador, Carme Vidal Huguet.

Podria pensar-se que aquest poemari vol concloure una obra poètica, tal com des de l’atalaia actual sembla que és el desig de l’autora, ja que en un dels poemes de La temptació de vol es pregunta: Viure o escriure? Però a aquesta lectora li ha fet l’efecte de trobar-se davant d’un llibre obert quan en el mateix poema ha llegit: Quan entra l’alba/ amb les mil crides del despertar…I és que el despertar al coneixement de la realitat en els humans espiritualment inquiets, i Rosa Fabregat ho és, sempre és un procès obert, així com sempre hi ha la temptació de vol. No hi ha edat per al creixement espiritual ni per al vol de l’ànima.

Mentre llegia La temptació de vol de Fabregat, em venia a la memòria un llibret preciós: L’assemblea dels ocells, l’autor del qual és Farid Attar, un poeta sufí del segle XIII nascut a Pèrsia. Els estudiosos de la poesia oriental parlen d’aquest llibre, on diverses espècies d’ocells són protagonistes, com d’un poema filosòfico-religiós.

Cal tenir present que l’ocell és una figura de l’ànima. I és desig de l’ànima emprendre el vol. A l’inici de L’assemblea dels ocells, es diu que els ocells tenien por d’enfrontar-se a un camí del qual no es veia el final i que feia tant de vent que els podia impedir el vol. Però la Puput, que és qui porta la veu cantant en tot el poema, de seguida anima els altres ocells, tot i que els adverteix que el camí espiritual no és per a tothom, però que el conreu de l’amor els donarà la fortalesa necessària per avançar i resistir els embats del vent.

Vet aquí el secret: l’amor, l’energia poderosa que, com deia el Dant, mou el sol i les estrelles. I mou Rosa Fabregat a viure i a escriure: Malgrat tot, la vida és llarga/ i les possibilitats infinites,/ en el complex entramat/ de les lleis de la combinàtoria.

L’amor és el fil d’or que creua no només l’espai del recull La temptació de vol de Rosa Fabregat, sinó tota la seva obra poètica sencera. En aquest llibre podem llegir-ne la segona part tot esperant la reedició, l’any vinent amb motiu dels seus 80 anys, d’Ancorada en la boira (1953-1993).

L’or producte de l’amor és el resultat de l’alquímia de viure i escriure, per emprar la mateixa metàfora que l’autora. Si bé l’or cal anar-lo a buscar a la mina (treballant-lo en la terra interior), és l’impuls de l’amor que estira les ànimes cap amunt. Des de la més remota antiguitat que els ocells són símbol de l’espiritualització de la vida. I els ocells, criatures alades, amb el seu instint de vol representen els estats més evolucionats de l’ésser humà. No descobreixo a ningú que conegui l’obra de Rosa Fabregat com aquesta evolució s’ha anat plasmant en el seu treball literari, que, estic d’acord amb Carme Vidal, més que desconegut és mal conegut. D’aquí ve que sigui una bona notícia la publicació de La temptació de vol. Obra poètica II, que juntament amb l’anterior recull, Ancorada en la boira (de propera reedició com s’ha dit més amunt), dóna testimoni d’un discurs eticomoral de signe obert i del despertar a la consciència dels mons múltiples, ja que, si ens hi obrim, podem viure en diversos plans existencials. I és llavors que poden experimentar, com fa la poeta, les arrels com arbres. O el que és el mateix: el cel a la terra, com també volia Joan Maragall, a qui Rosa Fabregat homenatja en el seu darrer (per ara) llibre de poemes.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 8 de juny de 2012)

     

Progrés espiritual segons Epictet

A principis d’any, el professor Enric Balaguer escrivia al seu blog unes quantes idees d’Epictet, que em vaig anotar per la seva oportunitat i actualitat. Una d’aquestes màximes era: Faig tot el que està al meu abast per contribuir al progrés espiritual de tots aquells amb qui estic en contacte. Tal com tenim el nostre món proper, és evident que d’una manera massa majoritària poc s’ha fet per contribuir al progrés espiritual d’aquells amb els quals s’està en contacte.     

Ara, potser

Podria dir, com l’artista Louise Bourgeois, que durant tota la vida he volgut dir una mateixa cosa, si bé he emprat llenguatges (artístics i personals) diferents. No haver-ho aconseguit no em desanima fins al punt de desistir, ja que desil.lusiona i és cansat. Em mantinc desperta i activa, i sobretot esperançada. Cada vegada que començo alguna cosa em dic: ara, potser.

(la senyora Gata de la foto també confia en la vida...)