J. Krishnamurti i Pau Casals

L’any 1983, un amic, en Salvador Martells, em va regalar el Diari de Krishnamurti. El vaig llegir, i vaig entendre el que vaig entendre. No és una lectura fàcil, ja que en aquests escrits Krishnamurti parla d’una experiència espiritual que va transformar la seva vida, que ja no era convencional. Després he anat llegit obres seves, que són dures de rosegar, el seu discurs no fa concessions, tot i que paraules i conceptes hi lluen com diamants. Ara llegeixo la seva biografia. Últimament, les biografies m’atrauen com un imant. M’interessen les vides humanes, totes. I singularment, algunes. A la biografia, escrita per Mary Lutyens, filla d’una deixebla anglesa amb la qual es va escriure durant tota la vida fins que ella va morir, llegeixo que entre els seus amics –Bernard Shaw, Aldoux Huxley, Jawaharlal Nehru, Indira Gandhi, etc.- hi havia Pau Casals. En el seu àmbit, Pau Casals tampoc no era un home convencional.

Lluna que creix

Sola, al capvespre, la lluna creix.

No mou soroll,

la seva tasca és silenciosa.

Sola, al capvespre, miro la lluna

i apunto en un paper mil metàfores

que obrin camí entre les ombres.

(la lluna de la foto, al ple)

Vida veritable

La intimitat amb un mateix, una mateixa, que hauria de ser el punt de partença de la vida conscient, sovint és només una aspiració, i encara no sempre volguda perquè fa por. Una de les pedres de toc és esbrinar a fons què ens agrada o desagrada profundament. En realitat ho sabem, però portar-ho a la superfície costa molt perquè tantes vagades xoca amb l’ambient o el que s’espera de nosaltres. Però no ser qui som de debò és el pitjor favor que ens podem fer. Una vida manllevada no és una vida veritable.

La ment de Gaia

Gaia, la Terra, és un ésser viu que segueix el seu procès. Gaia sempre ha estat intel.ligent, entesa aquesta intel.ligència com la capacitat d’adaptar-se de la forma més harmoniosa a l’esdevenir de l’Univers. Gaia, la Terra, no està sola a l’Univers. I nosaltres formem part de la biosfera de la Terra, i també de la seva noosfera, paraula que s’ha posat de moda per definir la ment de la Terra, la seva consciència. És evident que si la Terra s’adapta als canvis que ara mateix s’estan produint en el sol, la nostra estrella, nosaltres també ens hem d’adaptar. Ens adonem d’aquests moviments, però fa la impressió que ens hi resistim perquè no escoltem de debò el pàlpit de la Terra.

La taula del menjador

Encara veig aquella taula de menjador quadrada, estil anys quaranta-cinquanta: fusta fosca i envernissada, i a sobre un vidre protector. Damunt la taula hi havia un tapet fet de ganxet per la iaia Teresa i un cistell de vidre de Murano, o una bona imitació. La mare hi posava fruites o flors, segons el temps. Al voltant de la taula, quatre cadires a joc i dues més repenjades a la paret. Al fons del menjador hi havia un buffet amb mirall que contenia la vaixella i molts calaixos amb altres andròmines, com ara la col.lecció de programes de cinema del meu germà, o l’àlbum de fotos familiar, o la pila d’exemplars de l’Azuzena, aquells quadernets amb il.lustracions, sovint de la Maria Pascual, que tant m’agradaven de nena. Damunt del buffet hi havia diversos bibelots que van anar canviant amb els anys.

També aquests mobles de menjador van desaparèixer un dia i van ser substituits per un menjador estil anglès, de fusta més bona. Ara parlo, però, de l’habitàció pròpia que vaig tenir per treballar en els meus anys joves: el menjador de la casa dels meus pares, i a la vista de tothom. En aquesta taula de menjador sempre hi vaig fer els deures escolars i els centenars de dibuixos que em portarien a ingressar, tan jove i per vocació, a l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics. En aquesta mateixa taula de menjador vaig fer els treballs de l’Escola, que a vegades eren grans i de complicada execució. Això em feia patir molt de cara al resultat, ja que en depenia la nota. Naturalment havia de treure i posar les coses quan arribava l’hora de dinar o sopar. En aquesta taula de potes tornejades que vés a saber on para, van realitzar-se les nadales –una per una- que vaig començar a fer cap als dotze anys. Des de llavors no hi ha hagut interrupció. I en aquesta habitació pròpia van escriure’s tants dels poemes primerencs, i tantes cartes als amics, sempre intentant abstreure’m de l’entorn invasiu per força: el menjador no té portes i es troba al mig de la casa. En aquest espai-intempèrie hi havia, però, una taula… de salvació.

(text extret de La capsa verda. La fotografia està feta en una cel.la d'Escaladei)       

La cançó de l'univers

A vegades tenim la sensació de perdre el ritme, i a aquesta sensació se li agermana un sentiment de que alguna cosa no fem bé, com si desafinéssim. La música de les esferes deu ser això: pura harmonia. Per aquest motiu quan ens sentim feliços sentim que no perdem el pas, que estem en sincronia amb la cançó de l’univers.

Szymborska i els poetes

Es diu que l’art de la poesia prové dels déus. Però en un món on els déus són a l’ocàs i Déu ha mort, es consideren els poetes ben inútils. Inútil per a tants és allò que no dóna de menjar, i és evident que la poesia no pot ser la professió de ningú, tot i que demana talents extraordinaris. D’aquí ve que els poemes s’hagin de conrear a les catacumbes. O en aquell terreny que jo en dic vida paral.lela perquè no està subjecta al mercat, la qual cosa no significa que la poesia no tingui un valor, o molts valors. 

Els poetes conscients d’un mester a aquestes hores gairebé clandestí i contestatari amb l’ambient materialista i estimador de l’aparença, coneixen aquesta desconsideració. Però perseveren, sostenen la torxa. En tota circumstància, per més negativa que sigui, cal deixar una escletxa oberta a l’esperança. Perquè hi ha una minoria, si bé és com un pessic de sorra en una gran platja, que aprecia l’or amagat de la paraula poètica.

Cal preguntar-se si aquest menysteniment s’esdevé a tot arreu, i no. Hi ha cultures que respiren d’una altra manera, àmbits culturals que comprenen que la poesia neix de la necessitat de manifestació del transcendent, del desig, humaníssim, d’impregnar d’espiritualitat qualsevol acte quotidià perquè no hi ha res, en la vida humana, que no se’n pugui considerar. Altrament poetes com Wislawa Szymborska, una dona discreta casada amb el també poeta Kornel Filipowicz a qui va dedicar el poemari Un gat en un pis buit quan va morir l’any 1990, no hauria arribat a ser premi Nobel de Literatura 1996.

Algú devia fixar-se en els poemes despullats de Wislawa Szymborska, poemes essencials que van al cor de les coses. Algú devia fixar-se en l’estilització verbal d’uns poemes que, no obstant això, revelen el més profund de l’existència. Algú que no es va deixar enganyar per la retòrica present en poetes de jocs artificials i que va veure en Szymborska l’impuls vital de poetitzar el remeiable i l’irremeiable de l’existència humana.

No és pas aquest un camí fàcil perquè la poesia no ho és per molt que hi hagi qui només vegi una dotzena de ratlles en un full gairebé en blanc. La poesia es manifesta en/i des de l’àmbit del germinal de la vida. És per aquest motiu que no mou soroll, que s’esdevé en el treball silenciós, com el de les llavors sota terra: la poesia treballa com un miner en les fondàries de la paraula. Aquesta paraula no s’esdevé en el temps lineal sinó en el temps còsmic, en el temps que va més enllà de la carn i la sang sense deixar de ser carn i sang.

Wislawa Szymborska, que va morir el dia 1 de febrer passat (al seu enterrament hi van anar a prop de 10.000 persones), era una poeta de paraula tendra perquè es posava les coses a la vora del cor. A Szymborska, que estimava el racó que havia triat per viure a la ciutat de Cracòvia i escrivia articles a la premsa a la seva columna  Lectures no obligatòries, la saviesa li venia de la seva particular filosofia de la vida i de l’observació de les coses, però, sobretot, de saber-les estimar. Tots els meus poemes neixen de l’amor –diu la poeta. La creació poètica en el fons és una forma d’amor envers el món. Aquesta contemplació pura i amorosa de la realitat la va portar a fer una poesia en la qual es pot veure la grandesa de la creació en un gra de sorra, com també ja va dir William Blake. No sembla inútil, doncs, aquesta poesia que acompanya com un bon te en els difícils capvespres de la vida, que cus bells vestits per als moments de dol, que crea mots guaridors per recordar aquells a qui hem estimat. Música callada que omple de sons lluminosos tantes nits obscures. Gràcies, Wislawa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de febrer de 2012)

    

Alquímia

L’or es cou lentament,

en el silenci del cos.

La metzina lateral és la cura exacta

per al mal imprecís

que cerca l’ànima sense tocar-la.

Terra guanyada al cel de la voluntat

de ser beneïda

amb una nova estructura.

Noces alquímiques

Així va anomenar Jung allò que sabíem d’una manera intuïtiva: som la trobada entre un espermatozous i un òvul, i, per tant, i independentment del sexe físic, contenim hormones masculines i femenines. Això es tradueix en la presència de l’ànimus (esperit) a la part masculina de la psique de la dona, i ànima (ànima) a les qualitats femenines de la psique de l’home. Ànimus i ànima són arquetips interns o figures inconscients. El treball d’unificació intern de les dues polaritats s’anomena matrimoni interior. En el seu llenguatge simbòlic, els alquimistes anomenaven aquest treball d’integració noces alquímiques. L’imaginari col.lectiu ens parla de l’androgin, que, està clar, és una figura interior.

Cal dir que per les mateixes circumstàncies històriques i desfavorables en la consideració del femení de l’existència en el món occidental –Orient és una altra cosa-, en general les dones van per davant en aquest treball d’integració entre els dos pols. A vegades les dificultats o la negació ambient per ser en plenitud proporcionen les eines per intel.ligir un coneixement més profund de la realitat essencial. Justament aquest saber s’ha posat en marxa a mesura que la dona ha reconegut l’ànimus al seu interior. 

(en la il.lustració, el yin/yang, imatge de la polaritat unificada)    

La sort i l'atzar

Tic-tac,

el diapasó de la vida

no és com el batec del rellotge previsible.

El compàs de la vida

es mou al ritme de l’atzar.

La sort es decideix com una moneda tirada enlaire

que es mostra en la cara o en la creu.

Déu no en sap res:

la vida despresa és autònoma.

Moments essencials

Hi ha moments essencials, com quan ens hem vist reflectits en els ulls de la persona estimada, com quan hem entrat en un temple i hem percebut alguna cosa que ens agermana al silenci ple, com quan hem rigut amb una colla d’amics al voltant d’un foc, com quan, seguint el fil de vida, hem infantat els fills o donat la mà a un moribund. Són moments essencials que ens connecten amb el més profund del nostre ésser. En aquests moments ens sentim ser nosaltres amb els altres, amb el món, amb l’univers.

Origen i destí

Tots tenim un mateix origen: hem nascut dels nostres pares i mares, que han fet de canal de la vida, del seu miracle. Però no tots tenim la mateixa fita: cadascú té la seva, ens sentim estirats per aquesta fita que ens projecta. Li podem dir destí, com els antics.

Valoració recíproca

La valoració recíproca és un dels ingredients de l’amor. En la relació amorosa cadascú ha de brillar amb llum pròpia, i que això sigui un incentiu per a mentenir-la viva, en estat creixent. És tot el contrari del que s’esdevé en les relacions que fracassen, a vegades amb pena de mort, sobretot per a les dones que hi deixen la pell.

Coratge!

Ser honest demana coratge. Ser confiat demana coratge. Buscar la veritat demana coratge. Ser amorós demana coratge!

Evolució

Podem veure el temps com un cercle –l’etern retorn- o com una espiral, on les coses es van repetint també cíclicament, però d’una manera més oberta, més dinàmica, sempre en moviment. Ja deia Heràclit que no ens podem banyar en les mateixes aigües del riu. Des d’aquesta perspectiva, pot entendre’s la redempció com una evolució.

Paradís, Exili, Terra promesa

El dolor del moment actual és la conseqüència d’un estat de felicitat anterior. Ens ho diu el vell mite: èrem al Paradís i ara som a l’Exili. La travessa del desert pot ser més curta o més llarga, o que així ens ho sembli. Però sempre hi ha travessa, sempre hi ha desert com sempre hi ha oasi i Terra promesa.

Naturalesa lluminosa

En última instància, penso que som de naturalesa lluminosa. Per aquest motiu ens podríem veure com un sol cobert de boira, de núvols, imatges dels condicionaments que ens posem, i que la vida ens posa, una mica de cada cosa. Jo no crec que tot ens ho fem sols, com en aquestes teories que ja fa temps que s’han posat de moda i que afirmen que tot el que ens passa és per ‘culpa’ nostra. Susan Sontag ja s’hi va rebel.lar escrivint el seu famós llibre sobre les metàfores de les malalties. Som éssers lluminosos caiguts en l’ombra. A vegades l’ombra és tan fosca i espessa que creiem que és sòlida i inamobible, però no. Podem estirar el fil de la teranyina i aclarir el paisatge de la nostra veritable naturalesa. Estirar el fil sí que depèn de nosaltres. 

Supervivència dels sentiments

Els sentiments ens sobreviuen, o pels sentiments sobrevivim, escric, perquè així és tal com aquesta idea se m’ha presentat. Però, quins sentiments, em pregunto ara. Els sentiments que inspirem, ja siguin positius o negatius. Suposant que el nostre record no vagi immediatament de la nostra mort als llimbs de l’oblit, que també pot passar, se’ns recorda segons els sentiments que hem inspirat. Dos exemples contraposats extrets del nostre imaginari cultural: Hitler, malgrat els danys superlatius que li devem, sobreviu en la nostra memòria afectiva. Joan de la Creu, encara que no entenguem bé la seva experiència espiritual, sobreviu en la nostra memòria i en els poemes que va escriure.

El somriure de Lilith

Sóc Lilith, la desconeguda.

S’ha escrit sobre mí

sense haver-me escoltat.

Malobedient, se’m va enviar a l’exili.

L’exili és la meva pàtria,

en el pelegrinatge el saber s’obre pas.

Saber hermètic per a qui no veu

que el dia i la nit procedeixen de la mateixa força,

que el somni i la vigília s’abracen d’amagat.

Eva es plany de mi

perquè voldria ser com jo: una dona lliure,

nascuda per ella mateixa, no del costat d’Adam.

(en la imatge: Lady Lilith, de Dante Gabriel Rossetti)

Temps i Eternitat

Deia Angelus Silesius (pseudònim de Johannes Scheffler 1624-1677): “El temps és com l’Eternitat, i l’Eternitat és com el Temps si tu no fas distinció entre una cosa i l’altra”. Aquest és un pensament no-dual, característic de les cultures orientals. Als occidentals ens costa no fer –no sentir- aquesta distinció que, no obstant això, els místics de totes les cultures bé que ho han experimentat i ho han deixat escrit, com Silesius. Si ho entenc bé, es tracta de no sentir com a separat l’U i el molts, o la matèria de l’esperit, ja que tot és U i tot és sagrat, fins a l’últim quars de l’última cèl.lula del nostre cos.

"Seria la del alba..."

“Seria la del alba…”, escriu Cervantes. El Quixot es posa en marxa en aquest moment del dia, amb les primeres llums. És una hora certa, i, no obstant això, la llum no és fixa sinó que es va obrint pas. Una aparició de la llum que camina i que invita a posar-se en marxa. Però no és per a tothom, ja que molts temen d’anar-li a l’encontre. El Quixot no. La seva és una història humana, però plena d’heroismes folls, a ulls de la realitat prosaica. Divina follia, la del poeta Quixot. Veia la Saviesa, la Sofia, la Shekinah, la Presència Divina en aquella noia no gens agraciada i basta, Aldonça, que ell va batejar amb el dolç nom de Dulcinea. Divina mirada, la del Cavaller Ambulant, que veia la perla en l’embolcall tosc.

L'aurora

“L’aurora és el pas de la nit a la llum, il.luminada amb dos colors, que són el vermell i el groc”, es troba escrit a Aurora Consurgens (L’alçament de l’aurora), un tractat d’alquymia atribuït a sant Tomàs d’Aquino.

L’aurora, la [deessa] dels dits de rosa, com també es troba escrit a l’Odissea.

Bella metàfora del pas de la ignorància vers la saviesa, així, suaument, amb aquesta coloració carnosa, amorosa, de vermell i groc, com els colors de sang i or de la nostra senyera. L’aurora és anomenada també aurea hora, hora daurada, hora d’or, hora de l’alçament de la llum, i nosaltres amb ella, de la seva mà.

Les teixidores

La mitologia ens forneix de figures femenines que tenen encomanada la feina de teixir i desteixir, metàfora de la vida i del destí, que encarnen perfectament les Moires gregues –o les Parques romanes-: Àtropos, que fila el fil de la vida; Cloto, que l’enrotlla; i Laquesis, que talla el fil de la vida amb unes tisores d’or, com diu la tradició.

No són les úniques figures que teixeixen o que tenen relació amb els fils que donen cos a l’existència i el seu devenir. Basti recordar Penèlope, Ariadna, Circe, Aracne… En el nostre àmbit cultural tradicional tenim la figura de la filosa, que té el mateix sentit.

En El vel d’Harmonia (el meu primer llibre publicat i que dóna títol a aquest blog), vaig utilitzar la metàfora de les teixidores, en aquest cas per teixir, mitjançant la paraula, bellesa, amor i memòria dedicada a tres dones mortes del meu entorn que vaig estimar en vida. Vaig personificar-les en les teixidores del vel de les noces d’Harmonia amb Cadmo. Són: Eufrosine, Aglae i Talia, més conegudes com les Carites o Jarites gregues, o les Tres Gràcies. Viuen a l’Olimp amb les Muses, i com elles es diu que inspiren.

Els antics consideraven la vida de l’univers com una xarxa, on tot el que existeix està en relació, també els vius i els morts. La mateixa idea la trobem en la cultura xinesa. El terme king (o ching) en el seu origen significa teixit, trama, i en l’ús quotidià, llibre o llibre sagrat. Escriure, doncs, equival a teixir…

(a la fotografia, les Tres Gràcies) 

Wislawa Szymborska i les lectures no obligatòries

Wislawa Szymborska, premi Nobel de Literatura 1996 que va morir el dia 1 de febrer a Cracòvia, va escriure una poesia bella, filosòfica i fins i tot moralitzant, que posava dempeus la condició humana.

Atreta per la seva mestria en l’ús de la paraula, l’he llegida sovint, i quan va aparèixer el recull de proses Lecturas no obligatorias (el 2009 Ediciones Alfabia va publicar un recull d’articles publicats a la seva columna Lectura no obligatoria) vaig abocar-me a la seva saviesa inspirada i senzilla. D’aquestes proses de lectura tan recomanable, recordo ara l’escrit on Szymborska parla de l’amor desgraciat –tot i que ella se sentia feliç per voluntat pròpia- d’Anna Dostoievska, a rel de la traducció al polonès del llibre El meu pobre Fedia, com així anomenava al gran escriptor Dostoievski que, com se sap, tenia l’humor molt canviant, patia atacs epilèptics i era jugador. En un moment determinat de la seva exposició, la poeta escriu, i tradueixo: “Davant d’aquestes circumstàncies, els observadors aliens es preguntaven: Què deu veure-li? Millor que no ens fem aquesta classe de preguntes: els grans amors mai no tenen explicació.”    

Massa trista

Massa trista, em veig, per estar enamorada. Patia. Aleshores ja patia molt. L’amor no sempre porta alegria, serenitat. Trobo aquesta fotografia entre vells papers, cartes, algun poema escrit llavors. Està feta davant del monestir de Pedralbes, un lloc on anàvem sovint. S’hi estava bé, era tranquil, hi havia silenci. Parlàvem durant hores. Sempre vam tenir coses a dir-nos, coses profundes. Potser massa, en gent tan jove. Calculo que devia tenir 19 anys quan em va fer aquest retrat. Porto un abric negre que recordo molt bonic, aquí no es veu. Tot és història. Però encara tan viva, tot i que ja no em fa mal. El temps és una benedicció.

(extret de La capsa verda)

Voluntat de florir

Fa molt de temps, molt, que ja no puc dibuixar amb la precisió d'aquesta imatge, impresa l'any 1988. Tot i que em sap una mica de greu, m'he acostumat als meus límits visuals. Faig altres coses, sempre es poden fer altres coses si hi ha desig i voluntat de florir...

Do espontani i treball

Podem pensar que el do espontani és una gràcia, i ho és perquè s’experimenta així, perquè apareix tot d’una. Ara bé: perquè el do espontani aparegui és precís estudiar, meditar, treballar. El fruit, no sorgeix de la terra adobada, regada, treballada?

El centre

Ens maregen amb la crisi, ens maregem amb la crisi. Giravoltem, ens fan giravoltar. Fins a un cert punt. Provem de mantenir-nos en el centre, en aquest punt d'equilibri -d'harmonia!- entre el món interior i el món exterior. El món mana fins a un cert punt: el centre de nosaltres mateixos. En aquest centre hi ha el regne que no és d'aquest món, precisament.

Ser dins

Quan escric un arbre o un bosc, sóc un arbre, sóc el bosc. Per a mi sempre és així: em fico dins del que escric per sentir-lo. Tant hi fa que tingui l’arbre o el bosc davant, o imagini l’arbre o el bosc. Igualment sóc dins.

Notícia de Felip Teixidor

Després de més de trenta anys de la mort de Felip Teixidor Benach (Vilanova i la Geltrú, 1895 – Ciutat de Mèxic, 1980) què en sabem? Teixidor és un d’aquells vilanovins que, per causa de l’exili, econòmic o polític, van haver de desenvolupar la seva vida professional lluny de casa, tot i que mai, mai, no va oblidar els seus orígens, com es posa de manifest en la lectura del llibre El que em va dir Felipe Teixidor, home de llibres (Pagès editors, 2011).

El meu pare era d’origen molt humil, però es va casar amb una dona de molt bona família, per bé que totalment arruïnada: de “Cal Benach”, com es deia de les cases principals. La família de la meva mare era d’un poble molt interessant que es diu Vilanova i la Geltrú, proper a Barcelona. Jo vaig néixer a Barcelona l’any 1895, però em considero del poble de la meva mare perquè hi vaig passar part de la infantesa, períodes de vacances i llargues temporades ja essent adult. Vilanova era un poble que tenia molt contacte amb Amèrica, amb Cuba específicament. L’anomenaven “L’Havana Xica”…

Aquesta publicació d’història oral (primer publicada a Mèxic i ara en traducció al català a càrrec de Roser Carol i Àlvar Valls) és el resultat d’unes entrevistes que va dur a terme l’any 1979 una aleshores jove Claudia Canales, doctora en història per la Universidad Nacional Autónoma de México. En dóna els detalls en un pròleg que posa els lectors en antecedents del personatge entrevistat, l’enorme significança que va tenir don Felipe Teixidor, com li deien, en la vida cultural, política i econòmica de Mèxic des de l’ any 1919 que hi va arribar fins a la seva mort.

Felip Teixidor va tenir un paper molt important en el Mèxic sorgit de la Revolució. A ell es deu, entre altres coses, l’organització de PEMEX (Petróleos Mexicanos), que li va encarregar el mateix president Lázaro Cárdenas. Però també va ser un gran bibliòfil, editor i també escriptor. Entre els seus llibres hi ha Ex-libris i Bibliotecas de México, 1931. D’aquí l’enorme interès que té descobrir Felip Teixidor per tal d’incorporar aquest nom a la plèiade d’homes i dones destacats de Vilanova i la Geltrú.

Alguna notícia en teníem, però, de Teixidor, per la seva vinculació amb el pintor Rafael Sala, del qual va ser molt amic. Sala va morir als trenta-sis anys i Felip Teixidor es va casar amb la seva vídua, Montserrat Alfau, l’entranyable Monna, com li deia tothom: El meu matrimoni amb la Monna va ser una cosa tan sincera, tan natural. El matrimoni va tenir dos fills: Felipe, que va morir a l’edat de set anys, i Antonio, que es va fer frare de la Trapa i va morir l’any 1996. En conèixer la seva mort, Claudia Canales va decidir rescatar del Archivo de la Palabra les entrevistes fetes a Felip Teixidor perquè la figura de Felipe Teixidor sigui coneguda pels catalans moderns, com escriu al pròleg del llibre Miguel León-Portilla.

No vaig tornar a Catalunya fins a l’any 1955, després de trenta-set anys de no veure la meva antiga pàtria –declarava Teixidor-. A Catalunya no cal dir-ho, vaig visitar el meu poble. Hi vaig arribar amb el cotxe i en primer lloc vaig anar a la casa pairal de la família, que, per descomptat, ja no era nostra (...) Durant aquest viatge vaig sentir no la tragèdia, però sí la nostàlgia de l’emigrant, paraula que quasi ja no existeix però que a mi m’agrada molt (...) La paraula catalana adéu és molt bonica. En el meu cas era una nostàlgia doblement nostàlgica, si es pot dir així, perquè tornar-hi ja no era el mateix, m’entén? És molt dífícil tornar…

(publicat al Diari de Vilanova, 27 de gener de 2011) 

Consciència

Observo: els infants petits fan les coses pel gust de fer-les. El resultat? Això interessa als grans, a ells em sembla que no. Construeixen castells perquè els fa gràcia posar les peces una damunt de l’altra i quan s’ensorren, riuen i tornen a començar. No sembla que vulguin posseïr-los. Nosaltres ja no podem obrar com els infants, sigui perquè estem atrapats per l’egoisme o per instint de possessió, i benignament perquè tenim consciència, o n’hauríem de tenir, respecte dels efectes de les coses que fem.

Els contes de l'àvia Maria

Hi ha un món que és fet d’històries. Les explica la gent, tant si són la veritat estricta com si són inventades en part, tant hi fa: les paraules les fan veritables en aquest altre àmbit que en diem literatura oral o literatura escrita. La meva àvia materna, l’àvia Maria, ens explicava les històries de la Conxita i el Manel. La Conxita no sé si existia, el Manel sí, i sembla que tenia un cafè de poble. L’àvia inventava per a nosaltres, els seus néts, històries de la Conxita i el Manel. Eren divertidíssimes. No s’assemblaven per a res als contes tradicionals, ja que eren tretes de la realitat ambient que la meva àvia transformava amb la seva imaginació. Fins i tot alguna vegada reconeixíem algun escenari, o algun dels personatges que hi feia sortir… Això ens agradava d’allò més! Potser per aquest motiu sempre he cregut que es necessita força imaginació per escriure el real sota diverses formes. Amb la fantasia, sens dubte un bon ingredient, potser hi ha el perill d’allunyar-se massa de la realitat. En canvi, la imaginació, una potència de la ment, fruita sempre en el treball de transmutar tot el que passa pel seu atanor deixant l’essencial.
(extret de La capsa verda)

Llibres d'autors catalans en institucions estrangeres

“A Liverpool no es pot dir que els llibres catalans siguin abundosos, però tampoc es pot dir que hi manquin. A la biblioteca de la Universitat, o Tate Library, fundada pel mateix fundador de l’esplèndida Tate Gallery de Londres, es poden trobar alguns dels nostres autors medievals i alguns de moderns, entre altres Llull, amb les seves obres completes, i Verdaguer, fent costat amb Mistral (…) i Víctor Balaguer (…) i Eugeni d’Ors…”
Aquest apunt de dietari de Ferran Soldevila a Hores angleses (llibre recentment editat per Adesiara) està fet el curs 1926-1927, el primer dels dos cursos que el gran escriptor i historiador va passar a la Universitat de Liverpool fent de lecturer in Spanish.
En efecte. És una sorpresa per a la majoria d’escriptors catalans –parlo també dels actuals i per experiència pròpia- trobar-se amb les seves obres, o part de les seves obres, en institucions estrangeres. I és molt possible que no les trobin a cap universitat espanyola… Aquest fet respon a un estadi civilitzatori propiciat per l’apertura mental i el respecte a la diferència que posa en valor de manera justa allò que val la pena de conèixer perquè aprofundeix en la percepció pròpia i global del món.

(a la foto, vista d'un parc anglès, a l'estiu)

Harmonia entre ciència i creences

Podem imaginar-nos com una ceba. Les cebes tenen moltes capes, i cada capa podríem considerar-la com un cos que embolcalla l’altre, com les nines russes.

El primer cos és el físic, compost de matèria orgànica. Després vindria el cos de la sensació i de matèria més fina, tot i que no tan fina com la del cos emocional que ve després. El cos mental és finíssim, tot i que encara estem parlant de cossos subtils. L’interior de la ceba, però, és buit! Podem imaginar aquest buit com l’espai de l’esperit, tot i que l’esperit impregna també tots els altres cossos… Aquí és on les ciències i les religions i creences sobre la naturalesa humana es toquen.

(imatge d'hàbits de monjo, presa a Escaladei l'estiu de 2006)



L'infant i el món

Els ulls, com una finestra.
El món és més gran,
i la nena el busca per tots els camins,
marinera en una mar d’ales blanques.
L’horitzó, infinit,
ara es bressa a la falda dels pares.

(Poema dedicat a la Carla.
A la fotografia: una parella anònima a la platja de Sitges, un matí de sol)

Traduir poesia

Traduir poemes és una tasca sempre aproximada, és molt difícil reproduir la música i el ritme dels versos, ja que cada llengua és un món. No obstant això, el traductor, essent fidel a les paraules també procura reflectir aquella musicalitat i ritme interns que fan del poema poesia.

(Us heu fixat que molts poetes traduïm altres poetes? A més del pur goig de fer-ho per afinitat al/la poeta traduït, crec que és perquè som conscients de la dificultat de la traducció del nostre propi treball poètic)

L'obstacle que estimula

“El treball de cada dia, fet a les palpentes, dòcilment, amb paciència pura i l’obstacle que estimula el fervor com a lema…”, escriu Rilke a Clara Westhoff, la seva dona, el 16 de setembre de 1907 a la ciutat de París. L’obstacle que estimula ens fa anar més enllà no de les nostres possibilitats sinó del que som capaços de veure. La creació sempre és un misteri.

(a la fotografia, Rilke i Clara Westhoff)

Cartes

Hi havia un temps que les cartes trigaven dies a arribar al seu destí. Rainer Maria Rilke, que va escriure moltes cartes a la seva vida, que necessitava escriure-les, comença una carta a la seva protectora, la princesa Marie von Thurn und Taxis, escrita des de Ronda el 17 de desembre de 1912: “Llangueixo esperant una carta seva, estimada amiga. Sens dubte, la carta em busca només Déu sap per quins camins…”
Ara, a través de la Xarxa, les cartes-missatge arriben en segons. Rilke, que era molt impacient, ho hauria agraït. Però em temo que les cartes no haurien estat les mateixes, tan meditades i profundes, ja que la distància i la immediatesa són coordenades temporals tan diferents.

L'Anunciació

Quan vivia a prop de la Sagrada Família, des de la galeria on estenia la roba i que donava al petit estudi on tenia la taula de dibuix, cada dia escoltava les campanes que des del Temple anunciaven l’Àngelus. Aturava el meu treball, i com els pagesos d’abans feia uns minuts de contemplació. Des d’aleshores sempre he pensat que si hagués de fer una col.lecció de pintura, faria una col.lecció d’Anunciacions. L’escena de l’àngel Gabriel anunciant a Maria la concepció d’un fill de l’Esperit que s’encarnarà a través d’ella té en mi un efecte colpidor. En una atmosfera de silenci i de recolliment, l’actitud de Maria es serena, tot i que intueix el que li espera. No obstant això diu que sí, que es faci la voluntat de l’Altíssim, que en un sentit més enllà de la creença religiosa vol dir un sí a la Vida. Tal com la iconografia clàssica ens l’ha presentat, en aquest quadre hi ha sempre un llibre. Per una banda el llibre informa de l’acompliment de la profecia segons les Escriptures. Per l’altra banda indica que Maria era una dona culta, educada al Temple en les coses sagrades.

(detall de l'Anunciació de Bernat Martorell, cap a 1445-42)

Després de l'hivern, la primavera

La primavera, en sentit literal, correspon a una estació de l’any, a l’equinocci que arriba després del llarg temps d’hivern, quan tot sembla que reposa, o simplement hi ha aparença de mort. Aparença, perquè la vida s’esdevé a diversos nivells invisibles, fins i tot a nivell físic.
Com que la primavera estacional esclata després de l’hivern, la primavera en llenguatge metafòric significa renovació. Més enllà d’aquest significant podem dir renaixement o resurrecció si ens referim a estats encara més complexos de la vida, ja sigui que es donin a nivell mental o espiritual.
En aquests darrers temps s’ha parlat i es parla encara de les primaveres àrabs quant a moviments polítics i socials en aquests països. I es parla també de brots verds per indicar tímides creixences o recuperacions en el camp econòmic.
És evident que estem al llindar d'alguna cosa que ha de venir. Així doncs, la primavera es presentarà d’un moment a l’altre. Quan li toqui segons el calendari, però també des d’un punt de vista històric. La tindrem perquè sempre l’hem tinguda, la vida es manifesta de manera cíclica. Arribarà, doncs, la primavera històrica, no sabem quan, i la consagrarem perquè ens omplirà el cor de joia després d’haver sofert tantes pèrdues i haver fet tants dols. Per aquest motiu, que en gaudeixin i siguin agraïts els qui puguin viure aquesta primavera, tot esperant que hagin après dels nostres errors i superat les tendències egoistes. La vida té continuïtat més enllà de nosaltres. La vida, que conté tants hiverns, conté també les primaveres que els segueixen i no només en sentit físic sinó també espiritual.  

Creació de la realitat

Les ciències, valuoses per l’aportació que aporten a la comprensió de la realitat, es queden lluny de la realitat, ja que la realitat és la vida en totes les seves manifestacions, des de les més materials fins a les més subtils. Són les realitats subtils les que escapen a les formulacions tancades. És per aquest motiu que les ciències modernes ja admeten, per exemple, que creem ‘una’ realitat cada vegada que fem una tria. Això no ho pot mesurar la física, no es pot pesar en cap balança, i, no obstant, la nostra decisió té pes en el nostre entorn… És fascinant!

L'ombra

En avançar la tarda
l’ombra s’allarga,
no ets pas tu qui creix.
O sí,
si el que el s’allarga
són els records
que es nodreixen de tu.

(la fotografia està presa al vell cementiri de Weimar a l'estiu de 2010)

Record de Cuba

Un amic ha fet un viatge recent a Cuba. Jo hi aniria sovint: els climes càlids m’atrauen, el meu cos nascut abans de temps agraeix les incubadores ambientals. Però l’atractiu de Cuba va per una altra banda: és un atractiu de signe cultural. En part ho vaig escriure a Estampes de Cuba, després del primer viatge, el desembre de 1998.

Recupero llibres sobre Cuba de les lleixes com ara Tierra madre. Reportaje de un viaje a Cuba, de la sociòloga italiana Gabriella G. Paolucci. En un dels apunts recull l’opinió d’una dissident, “María Elena”, que, entre altres afirmacions saboroses, diu sobre el caràcter cubà: “Los cubanos esconden una sabiduría propia y no tienen necesidad de leer: ya saben todo. No necesitan viajar porque ya han visto todo. Los cubanos forman un pueblo elegido… por ellos mismos.”

Els cubans llegeixen i es formen, i és un poble amb un alt grau d’autoestima, malgrat les circumstàncies adverses actuals i passades, ja que el poble cubà ha estat i és un poble molt sofert. Ara bé: “María Elena” té raó: fins i tot les persones més senzilles sembla que ho sapiguen tot, tenen una saviesa natural que deu sortir precisament de l’humus d’aquesta terra mare que és Cuba per a ells. Els cubans són molt nacionalistes, tant com els nordamericans, que ho són en el mateix grau. Es fan d’espill mutuament. I això no depén tant dels orígens (el poble cubà és mestís) com de la voluntat de ser el que són.

(la foto de la portada del llibre la vaig prendre a la ciutat de l'Havana)

El jo com a sentinella

Quan estudiava psicologia (vaig estudiar-ne uns anys pel gust d’aprendre’n, ja que la meva formació bàsica és de Belles Arts), el doctor Portuondo –un cubà exiliat que s’enyorava molt de Cuba- sempre ens advertia que si una afectivitat d’alta temperatura ens podia enganyar sobre els nostres sentiments, també la ment ens podia portar pel pedregar i fer-nos creure el que nosaltres volguéssim. Em va quedar gravat. Tant que sempre observo amb detall els moviments d’una cosa i l’altra per veure on sóc jo debò, entés el jo com a eina de discerniment i consciència.

Ahir, a La Contra de La Vanguardia, Petter Johansson, filòsof i neurocientífic, deia en una frase titular que ‘justifiquem les nostres decisions a posteriori’. És el mateix que ens venia a dir el doctor Portuondo. I sembla que només un 20% de persones s’adona de com ens enganyem i com justifiquem els nostres propis enganys. En aquestes circumstàncies, el jo ha d’exercir de veritable sentinella.

(a la fotografia, fragment de l'estupa del monestir budista tibetà Sakya Tashi Ling, del Garraf)   

Creació artística

En el camp de la creació artística –incloc la literària- fer el que un/una sent i creu que ha de fer sense trair-se s’ha tornat difícil, ja que sembla que mana el mercat i l’espectacle. Crec que aquesta manera de fer ha de ser defensada amb fermesa, no per heroisme sinó per coherència. Si un/una deixa de ser qui és, què li queda? L’art es nodreix del més profund de l’ésser i es dóna a través del més profund de l’ésser.

(a la fotografia, El jardí del poeta, pintura d'Alexandre de Cabanyes, Museu de Montserrat)  

L'esfera lluminosa

Ho he dit en tantes ocasions: Vaig viure una època daurada amb els amics del ‘grup’, que dèiem. Però una època daurada també comporta dolor. Em vaig enamorar d’un noi del ‘grup’ de manera romàntica –em sembla que no hauria pogut fer-ho d’una altra manera- i el calvari que va suposar aquesta relació el vaig escriure figuradament a La crisàlide. No obstant això, aquest va ser un temps de vida intensa que ha deixat en mi una petja profunda.
Entre les felicitacions d’aquestes festes he rebut la d’uns amics ben estimats del ‘grup’, l’Hèctor i la M. Dolça, una parella amb la qual ens hem anat escrivint. M’informen que per aquests mateixos dies han acomiadat un dels integrants d’aquella colla de joves, en Jordi Romea de Larrocha, nebot de la gran pianista. El cor em va fer un sotrac que encara em dura, com vaig estar força temps pensant en la mort sobtada de l’Anna Maria Balil, que va ser exercir d’oncòloga amb tanta capacitat professional com generosa, i confident en tantes converses metafísiques d’aquell temps.
És clar que anem fent anys, jo seixanta el març passat. I la mort, veïna de la vida fins a confondre-s’hi, és una amistat que no refuso pas. Però la mort dels amics em provoca un enyorament difícil d’explicar fins que incorporo el seu record en una esfera lluminosa, la dels meus morts, que m’acompanya allà on vaig.
(extret de La capsa verda)

Reaccions d'aniversari

Aquests dies donen molt de sí, ja que les festes sembla que els allarguin no el sentit de les busques del rellotge sinó en el temps de l’amistat.
Una amiga em comenta un fet que segur que molts de nosaltres hem experimentat tantes vegades: la nostra psique recorda ‘aniversaris’, encara que no siguin al calendari convencional. Són aniversaris de fets personals amb un component traumàtic, la petja dels quals és més o menys intensa. La psiquiatria té un nom per aquesta memòria, segons recordo haver llegit en un dels llibres de la doctora junguiana Jean Shinoda Bolen: “reaccions d’aniversari”, que provoquen diversos malestars, ja sigui a nivell físic o psíquic, o totes dues coses alhora.
La qüestió, que es pot enfocar de moltes maneres, cadascú la seva, en general suposa un aprenentatge de les nostres pròpies reaccions enfront de fets passats, així com una nova oportunitat per a resoldre algun fil –algun problema- que se’ns hagi escapat del teixit de les nostres vides.
Això és el que li dic a la meva amiga, perquè és el mateix que em dic a mi mateixa.   

Els regals dels Reis

La màgia és el natural en els infants, que tant contrasta amb un món ben desangelat i que compartimenta la realitat a tall de ganivet. Amb paraules i sense paraules els infants ho comprenen tot perquè són dins mateix de la comprensió. No hi ha més envitricolls que els que passant el temps se’ns van ficant al cap quan perdem la innocència, quan perdem la visió de les coses en la seva transparència, quan ens allunyem de la plenitud de l’ésser en ell mateix.
Si alguna cosa fa plorar, avui, és l’infant perdut en les fondàries de la ment, la seva capacitat de veure el possible en l’impossible. Així, doncs, Reis d’Orient, una vegada més us agraïm els regals que heu deixat als infants, expressió del que són ells mateixos: un regal que la vida ens ofereix; i us agraïm també que amb la vostra presència màgica ens hàgiu recordat el que encara som a temps de recuperar: la capacitat de ser llum en els camins que nosaltres mateixos hem obscurit.

(a la fotografia, els Reis d'Orient del pessebre situat a la Plaça de la Vila, de Vilanova i la Geltrú)