Associació Catalana d'Exlibristes i Sant Jordi 2014

Ahir diumenge vam celebrar a Tarragona l’assemblea anual de l’Associació Catalana d’Exlibristes, que vam fundar uns pocs el gener de 1989, i que es manté molt activa des d’aleshores. Fins al punt que, havent-t’ho sol.licitat a la FISAE (entitat internacional que aglutina les associacions d’exlibristes d’arreu del món), es va concedir, per vot unànime, la celebració del Congrés Internacional d’Exlibristes a Tarragona, l’any 2014.

Pareu atenció a la data: Sant Jordi de 2014! Hi sou convidats.

No cal dir la feina que ens espera. Però la projecció internacional de Catalunya arribarà fins als confins de la Xina, i no exagero, ja que l’associació xinesa és també molt activa.

(a la imatge, socis de l'ACE visitant l'exposició commemorativa del centenari del naixement del gravador Antoni Gelabert i Casas al Palau de la Diputació de Tarragona. Per a més informació de l'ACE: http://www.ex-libris.cat/)



Poema a la frontera: Naixement

Venia petit i arrugat,
vermell de tant esforç.
Va obrir els ulls
nets com una estrella
envoltada de nit.
Va plorar
i vas pensar que era Déu
qui plorava;
després va somriure
i vas pensar que era Déu
qui somreia.

Poesia a la frontera

Després de diverses presentacions anteriors i les que seguiran, ahir vespre es va presentar al Casino de Vilafranca del Penedès Poesia a la frontera, una antologia que comprèn 95 poetes en llengua catalana, aragonesa i castellana. De la coordinació n’ha tingut cura aquest agitador poètic que és Santi Borrell. La iniciativa d’aquesta publicació -que cal celebrar per motius poètics i filosòfics, però també pels motius lingüístics i polítics que centren l’actualitat- va partir d’Octavi Serret, actiu llibreter de Vall-de-roures, de la comarca del Matarranya. L’edició, d’una gran netedat visual, ha anat a càrrec de March editor.

La frontera és un concepte molt ampli. En un vers d’un seu poema, el mateix Borrell ja diu que “la realitat és una frontera”. Participar en aquesta meditació col.lectiva sobre les diverses fronteres ha estat una bella oportunitat que agraeixo.

Exili i asseure's a l'altra banda de la taula

Diverses tesis apunten que l’experiència de l’exili, tot i que molt dolorosa, també va ser molt profitosa per a la filòsofa María Zambrano. I és que a vegades la distància aviva el pensament, obliga, a qui en té necessitat, a repensar de cap i de nou el propi món contrastat amb el món “altre”.

Una cosa que he observat sovint és que hi ha gent que passa anys i anys en un lloc i no en destil.la gaire res, d’aquest lloc, com si sempre visqués a la “perifèria”, i amb això no vull dir un lloc geogràfic sinó mental. En canvi d’altres persones a vegades en tenen prou de fer-hi una estada curta per respirar-ne els aires més idiosincràtics, d’absorbir-ne l’essència. Aquest fet deu correspondre a la capacitat d’asseure’s a l’altra banda de la taula, com més d’una vegada m’havia dit la Pilar Ferrando, psicòloga transpersonal.

Influències

Sembla que devem a Willy Hellpach una geopsique que estudia l’ànima humana sota la influència del temps, del clima, del sòl. És evident que el temps [històric] que vivim influencia el nostre pensament i actituds, el clima ens empeny a un estat d’ànim i a una manera de treballar i d’entendre l’oci peculiars, i la terra on vivim ens conforma una determinada imatge del món…

En aquesta geopsique sembla haver-se inspirat Pierre Bergounioux en aquesta petita joia literària que és Una habitació a Holanda. L'autor hi relata una biografia de Descartes. Per poder dedicar-se a pensar sense tantes interferències, el filòsof francès, que abans va viatjar per tants llocs d'Europa, finalment va decantar-se per establir-se als Països Baixos. Allà estava prou sol i hi feia prou fred com per poder desenvolupar el pensament racional com a mètode per dilucidar la naturalesa de la realitat.

Però ja se sap que la naturalesa de coses i fenomens estan subjectes a la polaritat. I massa solitud i massa fred tampoc no són l'ideal, com el racionalisme no és l'única manera d'escatir la realitat que, per començar, hem de reconèixer que depassa el nostre enteniment.

(a la foto: imatge de la plaça d'Anvers, a punt de ploure, presa el juliol de 2011) 

Espiritualitat artística

Es pot parlar d’una espiritualitat artística? Crec que sí des del moment en què la contemplació estètica, per exemple, produeix una experiència límit, tal com els psicòlegs transpersonals anomenen l’experiència mística. L’escolta d’una música determinada també ens situa en aquest mateix pla atemporal i aespacial que també es dóna quan sojornem un temps indefinit en una catedral, una mesquita, un temple. Allà dins el temps s’atura i l’emoció a vegades és tan intensa, sigui quina sigui la nostra fe. Igualment la comunió amb un text literari –sovint, un poema- ens transporta a unes regions que bé podríem anomenar espiritualment artístiques.  

Entre la calma i la pressa

De pressa, de pressa… tot va de pressa. Fa quinze anys no sabíem què era Internet i ara sembla que ja no podem passar sense la Xarxa. Però per pensar –pensar coses amb substància, vull dir- es necessita temps. De manera que ens les haurem d’arreglar entre els dos pols: la pressa i la calma ens reclamen i haurem de trobar la manera, la bona i millor manera, d’equilibrar les regnes entre una cosa i l’altra.

(imatge presa a l'aeroport de Zaventam, Brusel.les)

Relats de la creació del món

A l’època dels grans descobriments geogràfics, es va descobrir també la immensa varietat de formes religioses que els humans hem estat capaços de crear. Déu o no-Déu no l’hem inventat, ja que és el Tot o el No-res segons el punt de vista, però així anomenem la realitat última de coses i fenomens. El que sí que és creació humana és la forma d’aquesta “presència”. D’aquí ve la immensa curiositat que provoca aquesta formulació.

En un llibret preciós i ben relligat, vaig emportar-me de Cuba un recull de mites cubans publicat l’any 1986, entre els quals hi ha el relat de la creació del món per part dels aborígens de l’illa. Samuel Feijoo, el recopilador, el va extreure d’una publicació que recollia les tradicions de Cienfuegos, on hi havia l’antiga Xagua índia.

En aquest relat, Huión (el Sol) en companyia d’Ocon (la Terra) van crear Hamao, el primer home. Però ja se sap que no és bo que l’home estigui sol. El cor d’Hamao es neulia de tristesa i va ser Maroya (la Lluna) qui va crear Guanaroca, la primera dona. De la seva unió va néixer Imao. Però Hamao va tenir gelosia del fill, i li va prendre a la seva mare. El petit, que no va rebre la cura adient, va morir… El relator diu que Hamao, amb la gelosia que al seu cor hi va sembrar el déu del mal, havia experimentat el primer dolor; Guanaroca, amb la pèrdua d’aquest primer fill va experimentar el dolor de la primera pèrdua, la més gran que una mare pot patir. Només a través del dolor Hamao es va fer càrrec del que suposava la paternitat i va demanar perdó a Guanaroca, que el va perdonar. I amb el perdó va venir el segon fill, Caonao.

Des del principi es comprova la polaritat de l’existència, amb les figures humanes de diferent sexe, així com bons déus i déus del mal, l’alegria i el dolor, però també el perdó i el fills, figures equilibradores de la polaritat.

Deute lingüístic i cultural

Explica Josep Benet que l’any 1939, en perdre la guerra, a Catalunya hi va haver un gran holocaust de llibres escrits en català. Es va recórrer el país de punta a punta per cremar o fer pasta de paper llibres procedents tant de biblioteques públiques com de biblioteques privades, així com també llibres de fons de les cases editorials. Es volia eliminar el català parlat i escrit. Es va pretendre un autèntic genocidi cultural (el terme és de Benet), per més que una vegada, i no fa gaires anys, jo vagi sentir dir per televisió al rei Joan Carles que aquí mai no s’havia prohibit el català.

La mentida fa mal. Però la veritat té mil maneres d’anar resorgint, tot i que a vegades ens hi vagi la vida. En ares de protegir els llibres escrits en català en aquelles èpoques fosques, hi va haver qui se la va jugar, la vida. En més d’una ocasió he explicat el goig que em produïa, quan encara era una nena, la lectura d’alguns llibres que han resultat importants per a la meva formació humana. Aquests llibres procedien de la biblioteca de l’escola on vaig fer els estudis primaris: el Grupo Escolar Reyes Católicos, que encara existeix amb el nom d'Els llorers, el nom primitiu (recuperat el 1998) amb què va ser batejada l’any 1936 després d’haver estat convertit en escola un antic convent anomenat “Les arrepentides”. La dictadura franquista va rebatejar Els Llorers pel nom de Reyes Católicos, que al seu torn va catalanitzar-se amb el nom de Reis Catòlics l’any 1986, fins a retornar a les arrels el gener de 1998… Quants tràfecs.

Algun mestre o mestres, ànimes coratjoses, devien amagar alguns llibres compromesos de la biblioteca d’Els llorers a casa seva o allà on fos, perquè les criatures del futur els poguéssim llegir, en el meu cas a finals dels anys cinquanta. Com explicar, sinó, que jo als nou anys hagués pogut llegir la història de Gautama, el Buddha? Tenim un deute molt gran amb la gent que ens ha preservat la llengua i la cultura, ja siguin coneguts o anònims.

(extret de La capsa verda)

Cel i cor

Sembla que tenim una tendència natural a situar allò que anomenem transcendència “a dalt” o “endins”. Parlem, doncs, d’espais mentals ingràvids o interiors. L’impuls d’ascensió o de recolliment són reals encara que no sabem ben bé on és físicament “allà dalt” o “allà dins”. Diem cel o diem cor, i tots entenem què vol dir cel o cor en aquest llenguatge imaginal que és el simbòlic.

Física quàntica i mites

La física quàntica explica científicament el que els nostres avantpassats explicaven a través dels mites. La quàntica diu que els àtoms poden ser a més d’un lloc a la vegada. Dit així sembla estrany. Però, quantes vegades no som a dos llocs a la vegada? Per exemple: puc estar rentant plats i pensant en alguna altra cosa que no hi té res a veure. Així, doncs, on sóc, en realitat? A tots dos llocs i a cadascun d’una manera diferent.

El mite d’Osiris explica bé aquesta fragmentació i presència alhora. El mite explica que Set, el seu germà gelós, va tallar Osiris en catorze trossos que va repartir per tot el món conegut. Aquesta és una imatge de les nostres parts psíquiques repartides. Ara bé: en la mateixa naturalesa del fenomen hi ha la tendència a la reunificació, que en el mite està representada per Isis. Isis, que com explica el mite va anar recollint tots els trossos del seu estimat, és el complement espiritual femení d’Osiris, és la imatge de l’ànima femenina o anima en termes junguians. Aquest principi amorós i nodridor és capaç de sintetitzar i d’integrar tots els nostres jos dispersos. Isis representa, doncs, el principi de cura, de reunificació de la personalitat. La memòria és la via per a la reunificació. És recordant com esdevenim qui som, és aplegant-nos, recollint-nos, com ens reconeixem una entitat centrada, en equilibri.

La gran revolució

La perfecció és només una aspiració, un ideal, allò que en diem una utopia, és a dir, un no-lloc perquè encara no hi som, en aquest lloc. En tant que aspiració, doncs, la perfecció és un camí. Ho va escriure àmpliament Teresa de Jesús a Camino de perfección. Teresa, la mística que sempre va tocar de peus a terra, fa èmfasi en el conreu de les virtuts humanes. Aquest exercici va corregint l’ombra, tal com l’entenia Jung. Aquest mestre de la psicologia transpersonal ho va dir d’una altra manera: fer el camí de la individuació, i entengui’s bé el mot. Individuació per a Jung vol dir assolir una personalitat unificada, que casi totes les contradiccions començant per l’ànima i l’animus. Els grecs ho van dir igualment d’una manera senzilla: Coneix-te a tu mateix. Sens dubte, la gran revolució, la primera que s’ha d’emprendre.

(a la foto: posta de sol al camí de casa, 11 de setembre de 2011) 

L'ull de Polifem

Dalt del cim, Polifem contempla les valls. Les ovelles reposen, i el cíclope té temps per pensar. A aquest fill de Posidó, senyor dels oceans que circumden la terra, l’ha envaït una tristesa persistent.

La notícia s’ha escampat per causa d’Eco, que no s’ha cansat de repetir sempre les mateixes paraules: Galatea, de pell alba com la llet, menysprea Polifem. Galatea diu que amb un sol ull Polifem és incomplet.

Polifem se sent atret per la bellesa de Galatea. Les seves paraules el fereixen.

La tarda dóna pas al decorat de llums del capvespre. Lentament, Polifem es posa dempeus per tornar a casa. Les ovelles l’encerclen com núvols, mentre el mal s’enfonya en el cor de Polifem. El cíclope encèn el foc i menja sol. Després, a l’empara del ramat, dorm un son intermitent. La lluna, al cel, té la forma d’una falç.

Galatea té una cita amb Acis, el jove de cabells llargs. L’indret de la trobada és una figuera. Sota l’immens capçat de l’arbre, s’abracen, furtius, els amants.

Un ràfec de vent malèfic sacceja l’ànim del pobre Polifem: somiava en Galatea quan l’ha vista abraçar-se al seu amant. Se li parteix l’ànima, al gegant, alhora que se li endureix el cor. I del pit sofrent n’extreu una pedra immensa, que llança, amb desesper, sobre Acis.

Quan al matí Polifem es desperta, Eco, que no sap guardar ni els secrets d’un mal somni, va escampant la notícia per totes les valls: el jove Acis és mort, el jove Acis és mort, el jove Acis és mort... Però al lloc on ha esdevingut la tragèdia només brolla una font d’aigua.

(Relat inclòs a L'Ull de Polifem, Arola, 2004. En la il.lustració, una pintura de Josep Pla-Narbona)

Correcció

Al Magazine de La Vanguardia d'aquest diumenge passat s'anunciava la publicació Las casas de los poetas muertos, d'Ángeles Caso. En la fotografia que acompanya l'entrevista a l'autora es veia l'habitació de la pensió de Segòvia on Antonio Machado va passar 13 anys, ara convertida en museu.

L'estiu de 2004 vam visitar aquesta habitació, on hi ha un senzill llit de ferro i la taula camilla que es veu a la fotografia, i que ara ha motivat aquest post. I és que a rel d'aquesta visita vaig escriure un article que vaig publicar al Diari de Vilanova. I quina no va ser la meva sorpresa quan vaig llegir l'article: allà on havia escrit taula camilla vaig trobar escrit taula llitera.

(a la fotografia, el balcó de la pensió de Segòvia on va viure Machado)

Thera

El nom de Teresa prové de l’illa grega de Thera (que en grec antic vol dir “la més bonica”). Avui dia aquest indret és més conegut amb el nom de Santorini, que és el territori que va quedar després d’una gran explosió volcànica que va destruir els primers assentaments en aquesta illa del mar Egeu. En aquests moments, Santorini és un lloc molt visitat, segur que molts lectors i lectores hi han estat. Jo encara no. De manera que Thera-Santorini és per a mi un lloc mític en tants sentits, un lloc que em desvetlla tants pensaments sobre la idea d’illa que no em sembla un tema banal.

A propòsit de les illes, diu María Zambrano en un dels seus escrits (Zambrano va viure a Cuba i a Puerto Rico força temps, exiliada): Una illa és per a la imaginació de sempre una promesa. I més endavant: Les illes són el regal fet al món en dies de pau per al seu gaudi.

En les illes, en qualsevol illa, un, una, té la impresió de trobar-se en un lloc que sembla que respongui a la pròpia imatge humana en el seu doble vessant de soledat i de promesa de plenitud. L’illa es constitueix, doncs, en la imatge d’una realitat completa en ella mateixa, tot i els límits i les mancances, ja que en la vida material sempre n’hi ha. D’aquí ve que la idea d’illa inviti a una transformació personal que ens vagi completant fins arribar a la rodonesa, que és un altre dels significats de la paraula Thera.

La Cuba pre-castrista (la Cuba castrista no va agradar a aquesta dona d’esperit lliure) va inspirar textos de gran envergadura filosòfica a María Zambrano. Meditant sobre la idea d’illa, l’escriptora sosté que els humans no naixem només una vegada, sinó que naixem a poc a poc i tantes vegades com sigui menester a fi i efecte de ser qui ja som en essència, però que hem d’anar perfilant, donant forma nosaltres mateixos.

Cal prendre, doncs, la rodonesa de l’illa com la metàfora d’un estat d’acabament ideal de la nostra personalitat asprívola, ignorant, tancada. Perquè cal dir de seguida que rodó no significa tancat, ans al contrari: per a ser en la nostra complitud humana hem d’obrir-nos a l’altre i a tot allò altre que ens va donant la forma (espiritual) definitiva. De la mateixa manera que l’illa ho és en relació al mar que l’envolta, també cadascú de nosaltres som en relació als altres. No hi ha realitat aïllada, tota cosa és en relació a una altra cosa.

Sense anar més lluny: els humans no tindríem consciència del jo personal sense el tus que ens fan de mirall. Els humans ho som perquè aprenem els uns dels altres, ens relacionem els uns amb els altres, tot i que no sempre de la manera més adequada. Copsar l’altre en la seva dimensió més profunda ens el fa tan sagrat que engendra sentiments d’amor i de fraternitat. Ja veuen els lectors fins on m’ha portat una reflexió sobre l’illa de Thera que encara no he vist. Ja el mestre taoista Zhuang Zi deia que no calia sortir de casa per a veure el que s’ha de veure. Però cal pensar-hi, em sembla.

(article publicat a El 3 de vuit, 2 de setembre de 2011)

L'alè de Catalunya

Déu va insuflar vida al primer humà sobre la terra amb el seu alè, diu el relat de la creació a la Bíblia.
La vida de Catalunya, la nostra terra col.lectiva, depèn del nostre alè.
Que tingueu una bona Diada!

Arrels

Ja fa uns quants anys, el meu oncle, l’hereu de la casa familiar on va néixer la meva mare, va trobar-se que les oliveres centenàries (veritables escultures vives que donaven oli per tot l’any) que hi havia en una de les vinyes de la seva propietat havien estat tallades. En veure aquell espectacle, el meu oncle va tenir un xoc mortal. Home de pagès, no en sap res, de símbols. Però els símbols parlen al fons de l’ànima, i el meu oncle va comprendre el significat d’aquell acte bàrbar: la voluntat d’extinció de la família. Per aquest motiu, sense saber-ho va saber fins i tot qui ho havia fet: uns veïns que li disputaven agressivament, amb amenaces de mort, el pas d’un camí. El tema era als tribunals.

Una gran desolació va amarar l’ànim del meu oncle, que fins i tot va patir una depressió.

Però les oliveres són arbres de gran vigor i permanència. Per aquesta raó, al cap d’un temps el meu oncle va trobar, amb alegria, que del costat dels troncs tallats gairebé arran de terra hi havien florit unes branques. Va córrer cap a casa a escampar la bona nova: Les oliveres han reverdit! Temps després, el pleit es va guanyar perquè era de justícia, i la família continua endavant amb la saba de vides noves.

(extret de La capsa verda. A la fotografia feta per Rosa Roger, una olivera del temps de Jesús a l'Hort de les Oliveres, Israel)

Història en minúscula

A causa del pes de la Història, a més d’un li poden venir ganes de dir ‘avall la Història’. Però no és possible. Perquè els humans som història, encara que sigui en minúscula. La nostra essència en aquest món és, precisament, la temporalitat.

I com ens amarguem la vida, en aquesta temporalitat. Ara ja hi tornem a ser, amb el tema de la llengua. No anem prou estressats amb la plaga de la crisi que ara tornen amb el tema de la llengua. La Història va endavant, però ells només fan que mirar enrere. Algun dia es posaran al dia? I, mentrestant, vinga a amargant-nos la vida, i tan poc temps com tenim.

Amunt!

La Il.lustració va posar les esperances en el progrès (material, s’entén), i en la eradicació de la ignorància i de la pobresa. Il.lustrats com volem ser en aquesta part d’Occident (això sí: molts de nosaltres sense deixar de ser romàntics per atendre les raons del cor), hem d’admetre que som en un carreró sense sortida. Pel camí hem anat deixant les eines (virtuts, valors humans) del veritable progrès (espiritual), i tot i que potser tenim més informació no tenim pas més coneixement (saviesa) i de pobres, almenys la majoria, no n’hem deixat de ser. És clar que quan un plat de la balança toca a terra comença a enlairar-se. Amunt, doncs.

(a la fotografia, imatge del sol ixent d'avui des de la finestra de casa) 

Les funcions de la psique

Quines són les funcions bàsiques de la psique? Pensar, sentir, percebre i intuir.

Quan pensem la realitat, la interpretem; quan la sentim, la judiquem. Són processos discriminatoris, i entengui’s discriminació en el sentit positiu de separar una cosa de l’altra per a veure-la millor. En canvi, la percepció i la intuïció són facultats que, venint de l’interior, de les fondàries de la psique, fan aparèixer la realitat de manera instantània i unitària, tota d’un cop, com si s’encengués un llum a les fosques.

"Nel mezzo del caminn..."

Més d’una vegada li he sentit a dir a Salvador Pániker que es va passar mitja vida per construir l’ego, i ara passa l’altra mitja vida per deconstruir-lo. El Dant comença la Divina Comèdia “nel mezzo del caminn”. De joves necessitem autoestima, que ens donin la raó, que ens estimin. De grans, millor dit, a partir que entrem a l’altra meitat de la vida, podem anar relativitzant l’ego (aquesta pantalla que endevinem que oculta el veritable Jo), anem fent-nos més oberts i dialogants per més comprensius amb la naturalesa humana, i ja no necessitem que ens contemplin tant sinó que som nosaltres qui prenem les regnes de l’amor exercint-lo de manera altruista, és a dir, estimant activament, no passivament. Metafòricament podríem dir que "nel mezzo del caminn" anem abandonant la infantesa de l’Edèn per encaminar-nos amb pas ferm, amb la consciència desperta, vers la Jerusalem celeste, imatge del nostre treball de superació, de regeneració.    

Escriuré

Ara ja ho puc escriure en present: escric. Però un dia la paraula va ser: escriuré. Aquesta afirmació va cenyir d’una manera definitiva una vocació que venia de molt lluny. Sempre havia escrit. Però aquesta vegada escriure volia dir lligar un compromís amb l’existència mentre em fos permés.

Aquesta promesa amb l’escriptura com a camí vital i d’aprenentatge la vaig fer una tarda d’un mes d’agost. Amb la família vam passar una colla d’estius al Priorat, i els fills, aleshores jovenets, eren a la piscina amb el seu pare. En començar a baixar el sol, i imantada per un desig que ara reconec revelador, vaig decidir pujar muntanya amunt fins a trobar un indret on la vista em retornava els colors de la serra del Montsant retallant-se en un cel blau, a penes un núvol. L’espectacle era tan impresionant.

No puc saber el temps que vaig passar contemplant aquell paisatge corprenedor del qual en sentia l’energia poderosa. El temps es va suspendre mentre mantenia un diàleg interior amb les roques vives, amb el cel viu, amb la terra parlant. Sí: la terra i el cel parlen, vaig escoltar-ne la veu aquella tarda d’agost de la qual ara fa anys.

En aquella hora intemporal, epifànica, d’una lluminositat esplendorosa, vaig dir-me: Escriuré. Era la resposta a una crida. Fins al moment tot havien estat provatures, en matèria d’escriure, al costat de la meva activitat com a dissenyadora i com a dibuixant. Els llibres de versos que ja havia escrit no valien, de seguida em va semblar, davant d’aquella crida que ara significava tota una altra cosa. És difícil de dir l’indicible.

Però fermament decidida a seguir aquell impuls que durant anys s’havia anat mostrant com gotes d’aigua que cauen d’una teulada i van omplint una galleda d’aigua necessària per a beure, en aquell moment vaig començar a traçar un pla per a la meva nova etapa. Escriure sobre què i saber per quina raó ho havia de fer era important per a mi, que al costat de la rauxa sempre he necessitat posar seny. Escriure no em semblava -ni em sembla- un passatemps sinó un treball, tot i que dels més gojosos que mai hagi pogut emprendre.

Uns quants fils es van dibuixar en un horitzó que, és clar, només podia ser una promesa. M’hi vaig comprometre, amb aquest terreny de l’escriptura que encara es manifestava en un no-lloc. Em vaig comprometre a seguir la direcció d’aquells fils, aleshores tan sols imaginats, com si fos l’Ariadna de mi mateixa.

Escriuré era, doncs, la voluntat de seguir un camí de vida. Escriure ara és la realitat d’aquest camí. No pas el final del camí, ja que el fet d’escriure no té principi ni té final, tot i que hi hagi un moment en què es traci el primer text amb consciència de veritable escriptura. Aleshores comencen de debò els assajos, ja que l’escriptura no es dóna així com així. Quan no tenia consciència d’aquesta manera d’escriure escrivia més fàcilment, més alegrement. Per posar un exemple és com viure a la superfície de l’aigua o viure dins l’aigua. Dins l’aigua costa més de nedar, la densitat de l’aigua s’oposa al cos i cal vèncer-ne la resistència.

Escriuré era i és la meva divisa, i val tant com dir estimaré. Escriure és un acte sagrat com donar a llum una criatura és un acte sagrat. Un cop s’ha passat la porta d’escriure amb aquesta consciència que defuig la distracció i la banalitat ja no es pot fer marxa enrere ni es vol fer marxa enrere. Perquè escriure des d’aquest impuls transforma la vida vella en vida nova.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 2 de setembre de 2011)

Ex-libris de Luc van den Briele

Aquest ex-libris, dissenyat l’any 1989, és a nom de Luc van den Briele, director de Graphia, una revista de temes exlibrístics i portaveu de l’associació d’exlibristes belgues, amb seu a Malines. El motiu de la imatge respon a la lectura d’un escrit de la seva autoria: un text dramatitzat que té com a escenari la Segona Guerra Mundial. Originàriament escrit en flamenc, en Luc va traduir aquesta obra al francès, que és com jo la vaig llegir. 

Admiració

Un dels ingredients de l’enamorament que fa més sòlid l’enamorament, això tan escàpol, és l’admiració, deia ahir en un sopar d’amics. L’admiració és una columna formidable per a sostenir l’enamorament temps i temps. Admiració per les diverses formes de bellesa que trobem en els nostres enamorats, ja siguin les més vistoses, com ara la bellesa física (bellesa efímera, però), ja siguin les qualitats morals, la intel.ligència, les habilitats en algun camp… Aquestes són belleses més perdurables perquè es poden anar alimentant en el temps, fer-les crèixer.

(a la foto, una vista del recinte que acollia les beguines de Bruges) 

Néixer vint vegades... (explicació de l'ex-libris)

...com a poc. La capacitat d’inventar-nos, de renéixer de les pròpies cendres no s’acaba mai mentre nosaltres mateixos no ens donem per morts. Una vegada jo vaig tenir una llarga i àmplia vida com a exlibrista. Vull dir que dedicava molt de temps i molta energia a dissenyar ex-libris, a exposar-los (en poc més deu anys vaig fer més de cent exposicions, aviat és dit), a donar tallers, a dictar conferències i a escriure sobre el tema exlibrístic, llavors i ara tan desconegut.

És tradició que l’artista d’ex-libris se’n faci un per a ell, i sovint més d’un. Des d’un bon principi vaig crear ex-libris familiars per personalitzar els llibres de casa, però el meu no l’acabava de confeccionar mai: ja se sap que el sabater és qui va més mal calçat. Però tant em van insistir els col.leccionistes d’ex-libris que ja n’havien aplegat uns quants de meus que finalment en vaig dissenyar un. Era l’any 1986, segons consta en la meva llista d’opus.

I què s’hi veu, en aquest disseny? En un fons que combina tres elements: un balcó tipus mediterrani, el perfil dels edificis d’una ciutat que evoca la meva ciutat nadiua, Barcelona, i un cel de nit ple d’estrelles, i hi destaca en primer pla la testa d’una figura femenina que sembla vinguda de la Commedia dell’Arte italiana, o del palau d’algun rei, on acaba de fer la seva funció.

Va sorprendre, la veritat. I és que els artistes tenim una mica aquesta facultat per a crear enjòlit, i si no, malament rai. A mi m’agrada navegar en la ratlla prima, primíssima, entre la realitat i la versemblança, i que en matèria d’art es confonen: aquest és el joc de la creació.

Què significa, aquesta imatge en el primer ex-libris amb el meu nom? Les figures del bufó i del clown es poden permetre dir la veritat nua que s’amaga darrere tota conducta humana, inclosa la pròpia. D’això en sabia molt el dramaturg i poeta William Shakespeare, del qual encara s’especula sobre la seva personalitat. En les seves obres –que és el que compta en un artista!- rarament va prescindir d’un clown, d’un bufó, o d’algú que hi fes el mateix paper d’oracle de la veritat. Rosa Maria Martínez Ascaso en el seu interessantíssim estudi Shakespeare i la Natura. Inspiració i simbolisme (Cossetània), recull en un apartat les frases més significatives d’aquests personatges outsider presents en els textos shakespearians. Referint-se a un d’aquets bufons, a l’obra El vostre gust, diu Jaques: No trobeu, senyor, que és excepcional?A cada cas en té una per dir, i tanmateix és foll. I contesta el Duc: Fa servir la follia de pretext; s’hi empara per disparar les seves agudeses.

Molt bé. Ara ja sabem quin és el truc de pallassos i bufons de palau per mostrar-amagar la seva agudesa evitant en el possible que ni els de dalt ni els d’a baix els tirin pedres. És una manera de protegir la seva individualitat conscient, la seva intel.ligència, i, fins i tot, la seva facultat visionària.

Però què hi fa la figura d’un pallasso en el meu ex-libris? Sóc jo o és el meu alter ego? És totes dues coses alhora. La figura del clown em ‘representa’ en el meu vessant creatiu. A l’obra de Shakespeare, Nit de reis, diu Viola: Aquest és prou intel.ligent com per fer-se el boig, i fer-ho bé demana seny... Ja ho deia J. V. Foix: acordar seny i follia en un mateix...

L’artista gosa dir el que vol dir perquè el terreny de l’art és un terreny lliure on els límits només són els límits de l’artista. Límits d’intel.ligència, de creativitat i de tècnica, però no pas de llibertat de l’esperit. Perquè és l’esperit qui, com deia al principi, ens permet renéixer de les nostres cendres, qui ens permet recrear-nos en mil vides, ja siguin reals o figurades.

Néixer vint vegades... va ser publicat al Diari de Vilanova el 12 de desembre de 2008. Vaig incloure aquest text al llibre Dona i art o la dansa de Lilâ (Cossetània, 2010). I, casualitat o no, aquest és el post que fa número 500...

Ex-libris, el primer

Avui m'han demanat autorització per publicar aquest ex-libris, el primer que vaig dissenyar al meu nom, l'any 1986. La professora Stella Maria Bertinazzo (que va morir l'any 2001) el va incloure en un treball que va titular: Ex-libris, pequeno objeto do desejo, que ara editarà la Universitat de Brasília. Al meu post de demà trobareu un article que vaig escriure per explicar-lo...

Experiència del sagrat

Ho he observat tant i tan sovint: en aquest àmbit cultural que genèricament anomenem Occident, s’experimenta un gran malestar enfront de les diverses formes en què s’expressa el sagrat. Fins i tot llegint-ho, com ara, tot i la distància que imposa el llenguatge. Una explicació de les moltes possibles a aquest fenomen: la por immensa a mirar-se endins-endins, al centre de la nostra veritable realitat. Aquesta Realitat, que aquí escric amb majúscula, per desconeguda fa por. Una cosa semblant passa respecte del silenci: per a moltes persones el silenci és terrorífic perquè els posa davant d’elles mateixes d’una manera nua, radical. 

Vigília de Sant Fèlix

La vivència d’una Festa Major té moltes perspectives. La vigília de la Festa Major de Vilafranca del Penedès per a nosaltres, ahir, en va tenir una d’inèdita, ja que vam veure la tradicional processó de Sant Fèlix fins a la basílica de Santa Maria des de l’àtic dels nostres amics Anna Ruiz i Pere Martí: misteriosa llum nocturna, alçada respecte de l’objectiu, fons de taula parada per a un fantàstic sopar familiar, castell de focs a l’alçada dels ulls…Una veritable Festa.

(a les fotos: el ball dels gegants Elisenda i Ferragut i una imatge del castell de focs)

Recerca

En Vicenç P. L., un amic de joventut, una persona que sembla que em va conèixer força bé –els altres complementen la nostra imatge- m’havia dit moltes vegades: Et veig de velleta sempre amb una carpeta sota el braç.

El camí de la vellesa, tot i que la vida física ara s’ha allargat molt i el concepte de vellesa s’hagi desplaçat en el temps, el vaig iniciar el març passat, quan vaig complir 60 anys.

El meu amic va tenir una bona visió de les forces internes que m’empenyen i que s’encarnen en el contingut d’aquesta carpeta. En efecte, mai no he deixat de dur aquesta carpeta sota el braç, imatge de traginar a prop del cor la meva dèria lul.liana per explorar la naturalesa de la realitat, això tan mòbil i etern alhora, i dels papers –ara també en pantalla!- que en donen testimoni.

La figura de la velleta i la seva carpeta em sembla fantàstica perquè descriu molt gràficament el que els filòsofs grecs ja sabien, i que jo vaig aprenent pel camí: el coneixement, el saber, és sempre recerca.

Girona amb Quim Curbet

Quan si ha passejat en la seva companyia, les ciutats contenen el rostre dels nostres amics. Girona, per exemple, ha pres fesomies noves a través de Quim Curbet. Vam ser a Girona la tarda del dia 25. El sol hi queia aplomat, però se’ns va tornar lleuger al capdamunt de la catedral i els carrers del Call, que vam veure amb ulls nous. La conversa es va allargar a la plaça del Vi, davant d’un te fred. El final de la tarda a Girona ens va passar en intel.ligent i càlida conversa. Continuarà.

(l'adreça del seu blog: http://quimcurbet.blogspot.com/)   

Amics de Josep Palau i Fabre

Encara no existim ‘oficialment’, però hi ha una colla de gent, la majoria escriptors i estudiosos, que podríem constituir-nos en l’associació “Els amics de Josep Palau i Fabre”. D’ençà que l’escriptor va morir, l’any 2008, i a iniciativa de Joan Noves, ens reunim en la seva memòria un cop l’any en un restaurant a prop de Llançà, que és el lloc on anàvem a dinar amb ell després de les visites que li fèiem a la seva casa de Grifeu, generalment cap al final de l’estiu, i que ja constituïen una tradició per a molts de nosaltres i també per a ell, que s’hi havia acostumat de bon grat. Les visites acabaven amb un àpat fraternal a La Valleta.

En memòria d’aquest ritual al voltant d’una taula, alguns dels seus amics ens reunim en aquest dinar ampli que té com a colofó una tertúlia al jardí de la casa de Jordi Coca a Rabós. En aquesta reunió amable recordem l’amic Josep Palau i Fabre contant anècdotes, és clar, el personatge de Palau i Fabre n’és molt ric. Però, sobretot, llegim els seus textos i comentem l’abast de la seva obra.

(En la fotografia presa aquest 24 d’agost: Lloll Bertran i Jordi Coca llegint de forma teatralitzada un fragment d’una obra còmico-dramàtica de Josep Palau i Fabre)

Poesia

En la poesia es donen correspondències, es van construint ponts entre les paraules concretes i el seu significat simbòlic, sempre més d’un, ja que la comprensió final del text correspon al lector, cada lector.

Fotografia: temps detingut en una imatge

"La fotografia multiplica la memòria", escriu Alejandra Niedermaier al seu llibre La mujer y la fotografia (Editorial Leviatán, Argentina). Més encara: la fotografia li dóna precisió. Cada imatge fotogràfica és la condensació d'un instant en el temps.

Per Aristòtil i Plató la memòria és un component de l'ànima. Sí: l'ànima treballa amb la memòria per fer emergir a la superfície el record d'aquells que estimem, per exemple, i que ja no hi són físicament parlant. Així, acompanyada de fotografies, la memòria ens els 'presentitza' amb un gran realisme.

En aquesta fotografia d'estudi, que té un cert misteri, hi ha el meu pare de nen i la seva germana Trini, que va morir fa anys. A la tia Trini jo la vaig estimar molt. 

La naturalesa de la realitat

En les filosofies orientals hi ha contingut un ensenyament que ara la ciència quàntica ratifica, i és la vacuïtat de les formes, que van i vénen, que es fan i es desfan, incloses les formes humanes, és clar. Aquestes filosofies posen l’accent en la naturalesa espiritual de l’existència, per tant, les formes són circumstancials. En canvi, a Occident la identificació de la persona és en el cos físic, sobretot en l’enfoc materialista. D’aquí ve la por i l’angoixa davant la mort perquè la mort significa l’extinció del cos i, per tant, l’extinció absoluta. No obstant això, els vells grecs, amb un peu posat en terra, sovint havien mirat a Orient i recomanaven de fer l’esforç de conèixer-nos a nosaltres mateixos per a progressar com a éssers humans. Perquè conèixer-nos, meditar sobre la realitat de la nostra naturalesa, porta a veure’ns en última instància com una forma condensada de matèria, sí, però també a percebre’ns més enllà d’aquest conglomerat físic, a percebre’ns com una realitat espiritual. Teilhard de Chardin ho va expressar d’aquesta manera tan nítida al seu llibre El fenomen humà: “No som éssers humans que tenen una experiència espiritual; som éssers espirituals que tenen una experiència humana.”   

L'estiu

El món depèn de la mirada, de la mirada interior. L’estiu també depèn d’aquesta mirada que mira i veu. Es pronuncia estiu amb veu càlida i alguna cosa es dibuixa per dins, ja que l’estiu no és només una estació de l’any. Hi ha estius que ho són més que els altres. Estius personalitzats, podríem dir, estius fets a mida. A mida de la nostra mirada interior.

A la vida a vegades només hi ha un estiu. L’estiu que ens vam enamorar, per exemple. Oh, jo m’he enamorat més d’un estiu, ja sento que diu algú. Sí. Però hi ha un estiu en què l’enamorament va més enllà de l’enamorament: és com una epifania, una revelació que trastoca la vida.

El meu és un estiu a Menorca. Per aquest motiu potser no hi he tornat mai més, a aquesta illa preciosa. Sento que alguna cosa molt fràgil i molt estimada es trencaria, d’aquella imatge, que no sempre va ser feliç, però sí que va ser epifànica: tota una vida dins d’aquest estiu a Menorca.

Divuit anys no es tenen mai més. No des del punt de vista cronològic. Però sí que es tenen en la memòria d’aquest estiu que, com com el pa d’ángel el dijous de Corpus, brilla més que el sol. No necessito excuses per pensar en aquest estiu de la meravella: se’m presenta, diàfan com un mirall acabat de netejar, cada vegada que l’evoco.

Però un llibre m’hi ha fet tornar a través d’una veu poètica. Es tracta de L’estiu del tonigth, tonight (El Gall Editor), de Laia Martinez i Lopez. Aquest poemari va ser Premi Art jove de poesia en català 2010, convocat a Pollença (Mallorca).

Laia Martinez i Lopez és nascuda a Berga, l’any 1984. L’any 2009, arrel de la publicació d’un llibre seu a Mallorca, va decidir passar-hi l’estiu. I aquest és L’estiu del tonigth, tonigth, l’estiu que, brillant més que el sol d’estiu a l’illa, li va canviar la vida. Enamorar-se no és una qualsevol cosa: és una de les coses més importants del món. Tant que, enamorats, ens canvia el món, ens canvia la mirada sobre el món.

I aquesta nova mirada sobre el món és el fil conductor d’un poemari que descriu, amb suggestives imatges poètiques, com es transforma la vida ordinària en extraordinària. El prologuista de L’estiu del tonigth, tonigth, el poeta Francesc Parcerisas, apunta, ben encertament al meu parer, sobre la saviesa que atorga la mirada de l’amor.

Sens dubte. En l’amor, que hauríem d’escriure amb majúscula, hi entrem a les palpentes i pel camí n’aprenem les llums. Fins i tot quan l’amor es malaguanya. No és el cas de la jove poeta Laia Martinez, que ens n’ofereix, espontània i sàvia, la seva experiència pletòrica de l’amor en un llibre molt bell.

En els dies de l’estiu revé en tants de nosaltres el record d’un estiu triomfal, il.luminat amb el sol de la tarda que torna daurades les pedres dels temples. Sol que pinta de blau-verd el mar, que el pinta de blau-miracle com miraculosa és la mirada de l’amor que, com una vareta màgica, tot ho transforma en bellesa sublim. Deia Goethe que en la vida tot és símbol. Sí. I ho és a través d’aquesta mirada que tenyeix les coses de colors que semblen impossibles, colors-fruit de la blanca llum interior que els dissemina, pròdiga, en la natura de l’estiu. La mateixa llum que dibuixa en la nostra memòria i amb el traç precís d’un burí un estiu de la nostra vida, per més que ni hagi, i és desitjable, una muntanya ben alta de bons.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 d'agost de 2011. A la foto, una vista del passeig de Vilanova, capaltard, amb la platja de fons, presa l'estiu de 2008)

Les cartes

Des de sempre que les cartes han estat considerades un gènere literari. Des del punt de vista clàssic tenim les epístoles, que són com petits assaigs escrits amb un propòsit. Amb el temps, i deutores del desig de comunicació, d’establir un diàleg de tu a tu, les cartes van esdevenint exponents no només de l’espontaneïtat de l’escriptura del jo, sinó també de la moderna escriptura fragmentària que permet la mescla de gèneres literaris, ja que en una mateixa carta es poden trobar reflexions entrellaçades amb la narració concreta d’un fet, o la simple expansió del pensament (a vegades, una confessió), o la descripció poètica d’un paisatge o d’un estat d’ànim. Tot hi cap, en una carta, és un espai perfecte per a la lliure escriptura.

La casa

La casa entesa com una extensió del cos sembla estar lligada a les estances més íntimes del nostre ésser. En la casa es concentren el primer contacte amb el món, els afectes, la memòria familiar, el sentiment de pertinença. D’aquí ve que en el revers de la idea de casa hi hagi el dolor que provoca el desarrelament, un terrible sentiment de pèrdua, la sensació d’orfenesa, de carència. Sobretot quan te'n foragiten.

(fotografia d'una casa de la Vall d'Aran, estiu 2009)

Experiència de la realitat

La transcendència és experiencial, però no és experiment comprovable, com busca la ciència. Aleshores, com explicar l’experiència de la transcendència? És difícil dir l’indicible. D’aquí venen, per exemple, les eternes discussions sobre si Déu existeix o no, ja que aquesta realitat –diguem-ho així per no concretar-ho en un nom- és experiència però no experiment. No obstant això, fins i tot des de la realitat humana sembla difícil negar la realitat, ja que la realitat és tant en el seu positiu com en el seu negatiu.  

En la memòria

Deseixides de la matèria se m’apareixen les figures del passat. Els teus morts, a dir d’algú. Morts? És amb la seva ànima que parlo. No en queda res de la seva carn florida a les tombes. Són al meu cap, poblant la memòria. Són més enllà, o més ençà, de l’instant detingut en una fotografia. Són eternitat.

(a la fotografia, l'àvia Maria Ferrer i Queraltó)

La carta

La carta ha arribat en tres plecs dins d’un sobre de color verd, imagino que comprat expressament per a l’ocasió, ja que és d’un alegre color verd esmaragda. Segur que lliga amb alguna cosa que hi ha escrita. Amb traços rodons i ben dibuixats, al sobre hi ha cal.ligrafiat el meu nom, que, tot i la familiaritat, tot i la pertinença, tantes vegades em sembla estrany. I és que ni tan sols tinc sentiment de propietat amb el nom, si de cas només amb els llibres de la meva bibioteca.

Mentre llegeixo la carta em summergeixo en un càlid espai d’intimitat que cada vegada resulta més rar. Sembla que ja no és temps d’escriure cartes i menys manuscrites. La comunicació escrita passa per la immediatesa dels e-mails, per la seva indubtable facilitat.

Amb l’autora de la carta, una amiga molt antiga amb la qual hem anat renovant l’afecte d’amistat, també ens escrivim e-mails. Però no hem abandonat aquella relació epistolar que ara es dóna molt de tant en tant, com un regal que ens oferim, ja que escriure una carta manuscrita reclama temps, i el temps, als nostres dies, es també cada cop més escàs. No perquè el dia no tingui 24 hores com sempre, sinó perquè el temps, ocupat amb tantes coses com fem, sembla que se’ns escola de les mans amb tanta rapidesa com l’aigua d’un cistell.

En la carta que vaig escriure a la meva amiga, i que ella ara ha contestat alegrant-me ja els ulls des del principi amb el sobre verd esmaragda!, li comentava passatges d’un llibre que estic llegint i que li recomanava: La ladrona de rosas (La Esfera de los Libros), una excel.lent biografia de l’escriptora Clarice Lispector escrita per Laura Freixas.

En l’escriptura d’aquesta biografia, les cartes de Clarice Lispector (Ucraïna, 1920-Brasil 1977) tenen una importància cabdal. Sobretot les cartes enviades a les seves germanes. Són cartes escrites des del més profund del seu ésser. Són cartes escrites no per a ser publicades i, per tant, més pensades, sinó que són cartes on la vida interior d’aquesta gran autora aflora amb tanta naturalitat perquè són cartes escrites per una gran necessitat de comunicació amb la gent que estima. Les cartes escrites a Tània i Elisa són cartes escrites sense retòrica de cap mena, són pensaments i sentiments escrits en directe, com dits en una conversa en veu alta.

No en sabem res, de l’ànima dels altres, si no ens l’obren en una conversa íntima, o en una carta íntima. Amb bon criteri a l’hora d’escriure la biografia de Clarice Lispector, Laura Freixas ha optat per incloure molts fragments de les cartes de l’escriptora, ja que és a través d’aquestes cartes on veiem l’ànima de La ladrona de rosas, o el que és el mateix: la qui sent la necessitat d’absorbir la bellesa natural de les roses per a fer-ne bellesa poètica a través de l’escriptura.

L’escriptura literària de Clarice Lispector no és de lectura fàcil: demana un esforç, tot i la claredat de la seva escriptura i de les seves imatges. Ella no volia fer quadres realistes sinó quadres subjectius, fins i tot surrealistes, onírics, per posar símils plàstics a la seva obra originalíssima. Les cartes escrites a les persones més properes al seu cor ajuden a entendre no la seva escriptura, que això és obra dels lectors, sinó les seves motivacions més profundes.

“Entendre les motivacions profundes de l’escriptura, i de la Clarice en particular, em sembla indispensable”, escriu la meva amiga en una carta que supleix la mar de bé la distància geogràfica que ara ens separa, tot i que per no gaire temps. Perquè ja hem quadat que la carta tindrà continuació en una conversa de les nostres davant d’una tassa de te, o el que sigui.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 d’agost de 2011)

Càbales del call

Cada llengua manifesta una visió de l’univers. Per això, totes les llengües no són iguals, però tenen el mateix rang: cada parla respon a una tessel.la del mosaic. En català, l’expressió ‘fer-se càbales’ significa pensar, raonar. Però, què és i què significa “càbala” en l’origen? Literalment, l’hebreu kabbalah significa ‘tradició rebuda’. És a dir: l’ensenyament que passa de boca a orella, la transmissió directa d’una saviesa espiritual intemporal. La càbala és la via mística del judaisme. El misticisme, forma superior de tota religiositat, aspira a una fita segons cada creença. En les anomenades religions monoteistes i del Llibre, el judaisme, el cristianisme i l’islamisme, aquest punt culminant és la unió amb Déu.

La càbala, quant a via mística, més que una doctrina és una vivència. Els cabalistes jueus, independentment d’on hagin viscut i en quin temps, han practicat la càbala amb una idea al cap, que en termes abstractes es pot traduir com ‘vida en el no-res’, ‘unificació amb Déu’ o ‘pèrdua d’un mateix en l’Infinit sense límits’. Tots els cabalistes estan d’acord que aquesta fita la poden assolir els humans en el món manifestat. Com a imatges vivents de Déu que respiren i tenen consciència d’ells mateixos, els éssers humans poden servir de pont perquè l’influx diví arribi als fets quotidians i, a partir d’aquests fets, les emanacions de Déu es remuntin de nou cap a l’Infinit. Aquest recorregut espiritual que va de Déu (en la figura de Keter, Corona) a les criatures, i de les criatures (en la figura de Malkut, Regne) a Déu, té una imatge en l’arbre sefiròtic, mapa del viatge espiritual o mandala que serveix per a la meditació.

A l’Edat Mitjana, les comunitats jueves vivien en calls. Al call de Girona va ensenyar un dels grans cabalistes de tots els temps: el metge Moshé ben Nahman o Nahmànides (1195-1270), conegut entre nosaltres amb el nom de Bonastruc Sa Porta. El seu Comentari del Pentateuc és universalment apreciat. A Roma, a Praga, a Venècia, a Barcelona, a Palma de Mallorca, encara es conserven alguns d’aquests carrers. La història recent i passada d’Europa ens parla d’holocausts, de progroms, d’expulsions i d’inquisicions contra els jueus. Els descendents de la minoria jueva conversa que viu a Mallorca, els anomenats ‘xuetes’, fins fa no res han sofert el menyspreu dels seus conciutadans, que els segregaven en base als seus llinatges (cognoms). Així, els calls han estat espais mentals i afectius que han alçat murs entre veïns.

Amb Càbales del call, Bartomeu Fiol (Premi Carles Riba, 2004) ha escrit una metàfora literària del món jueu tradicional i del cabalístic en particular. Amb Càbales del call (o reflexions en i a propòsit d’uns espais tan físics com mentals, la pràctica de la càbala i el veïnatge del call), el poeta descriu la seva pròpia vivència d’una realitat que no li ha estat aliena (recorda la discriminació que patien els xuetes a l’escola de la immediata postguerra civil) i el seu creixent interès intel.lectual per una via espiritual que el porten a familiaritzar-se amb les sefirot, emanacions divines o funcions mentals humanes.

Així, Càbales del call (Proa), un llibre inspirat, s’ha nodrit amb aquestes qualitats mentals. Per una banda, i segons l’arbre sefiròtic, per la Binah -o via femenina de la intel.ligència- i per la Jesed -o via masculina de la misericòrdia. Aquests estats de consciència, discerniment i compassió, han permès a Bartomeu Fiol construir una arquitectura poètica equilibrada, on la història i els seus dramàtics avatars es conjuga amb l’elevació de l’ànima contemplativa sense allunyar-se ni un mil.límetre de la realitat. Tot fent una autoanàlisi profunda, descarnada i valenta, Fiol pren una veu esplendent (on afegeix altres idiomes, i per tant, altres visions del món) per fer parlar també altres veus. De forma que els espais temporals (calls) es recreen i s’esborren, i jueus i no jueus de totes les èpoques s’acaren, es reconcilien i tornen a acarar-se tot fent càbales... fonamentades o no, il.luminades o no. Mai no podem estar segurs de qui som, si jueus o gentils, si innocents o culpables. Així, càbala i calls són espais sagrats –ens ve a dir el poeta- que no haurien de ser trepitjats en va, i menys sense pietat.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 23 d’abril de 2005)

L'avi Llorenç

Finalment ha aparegut una fotografia del meu avi matern: Llorenç Gramunt i Margarit. L’avi Llorenç va morir de càncer de colon. No havia pogut venir a la festa de la meva Primera Comunió, el 17 de maig de 1959, perquè ja estava molt malalt. Però el purgatori encara es va allargar un temps més. Va patir molt. Tant el metge de capçalera com ell sabien que no tenia cura. No obstant això, aquell metge el visitava cada dia. Feia els cinc quilòmetres que separen Sant Sadurní d’Anoia del veïnat de Can Benet amb moto. Quan arribava deia al seu pacient: Llorenç, com estem? I el meu avi li contestava: Ja ho veu, doctor. I el doctor prou que ho veia, com s’anava fonent aquell home fins que gairebé no en va quedar res. Quan l’avi va morir, ho recordo bé, només era pell i ossos. El metge li donava una aspirina dissolta en un got d’aigua. Pren-te el remei, deia al meu avi, sabent tots dos que aquell ritual de l’aspirina com a placebo era simplement una mostra de que no l’abandonava: ambdós eren al lloc on havien de ser, plens d’humanitat, ja que de remei no n’hi havia.

(extret de La capsa verda)

Bartomeu Fiol

Em trobava llegint Carants, el quart volum de l’Obra poètica de Bartomeu Fiol publicat fa poc, quan m’assabento de la seva mort sobtada el 8 d’agost, a Mallorca (la seva Cavorques mitificada en tants dels seus poemes). Bartomeu Fiol tenia 78 anys. Va ser deixeble de Blai Bonet i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Però, al meu entendre, la seva poesia ha anat allunyant-se dels seus mestres per esdevenir pura essència del pensament i de les creences, i escrita amb una nuesa extrema. Vaig comentar a la premsa un llibre seu, Càbales del call, on l'autor expressa, com en alguns dels poemes d’última hora, justament aquests que estava llegint a Carants, una mallorquinitat que ha menystingut les seves arrels jueves, que també hi són.

A Assaig de pregària en el temple (recordant Espriu) clama Fiol:

Abba, avi o revesavi,
Vós que sou per tot arreu,
respectem els vostres noms
-així els coneguts com els desconeguts-
I, sobretot, el vostre silenci.

Amb els seus diversos noms, Déu és en la paraula i en el silenci.

Filoses

La tradició grega (que després els romans van adoptar), té en la figura de la filosa -una dona que teixeix- un símbol del destí i del temps. Elles, les tres Moires –filles de Zeus i de Themis, la deessa de la Justícia- filen i, quan és l'hora i s'ha acomplert el destí, tallen el fil del temps. Però aquest fil no és pas tallat amb unes tisores qualsevol: és tallat amb unes tisores d’or, un metall incorruptible que tal vegada vol significar que la mort és un acte tan sagrat, tan important i tan definitiu com néixer.

Mater et magistra

La mare és la porta de la vida. La mare és mater et magistra, mare i mestra. Més enllà de les desavinences, de les tensions, dels malsentesos, tenim en la mare una mestra de vida. Més enllà de les mancances, d’ella i nostres, més enllà d’aquelles converses per a sords que a vegades es produeixen per ignorància i malaptesa, d’ella i nostra, tenim en la mare una mestra de vida. La mare, encara que no ho sapiguem explicar ben bé, és, alhora, mare personal i mare simbòlica. Per això mateix, em sembla, s’ha de tallar el cordó umbilical sense tallar-lo, ja que el cordó umbilical va més enllà de la fisiologia. No s’ha de prendre el cordó umbilical al peu de la lletra, sinó al peu de l’esperit, ja que aquest cordó umbilical ens lliga amb la vida mateixa.

(a la foto, la meva mare i el meu pare a Saragossa. Hi vam anar amb l'AVE el dia que el meu pare fa fer 89 anys: 3 de juny de 2008) 

Mirades

El món és ple de mirades: podeu veure-les en els ulls dels qui miren tant com veuen. Perquè ‘veure’ no és mirar simplement: veure és ampliar la mirada, o profunditzar en l’acte de mirar fins allà on els sentits toquen les vores de l’infinit. Hi ha moments d’aquests en què un, una, sent dilatar-se tant la mirada fins a omplir el món de mirades: la pròpia en diàleg amb les altres mirades. I és que les altres mirades potser són la dimensió de l’infinit.
(a la foto, un grafitti)

Ferides i arrels

A la primeria d’escriure, diguem amb voluntat literària, és a dir: amb el desig de fer una obra amb sentit, ja vaig escriure un conte on descrivia, amb imatges, el desafecte de l’àvia Teresa. Deu rondar per alguna carpeta, ja que recordo que el vaig passar a màquina i tot.

Al cor hi devia tenir una ferida que d’aquesta manera, escrivint-la, es podia guarir. I ara que hi penso amb més profunditat intentant comprendre, intentant fer llum en els meus sentiments més amagats, crec que puc dir que la ferida no era tant per mi sinó per la meva mare. Ningú mai no en deia res, de totes aquestes coses. Però un infant pot arribar a saber fins i tot allò que no se li diu. I si sentia dolor pel desafecte que l’àvia Teresa em mostrava era pel desafecte que tenia a la meva mare, que duia el sofriment marcat a la cara sense dir ni piu. Un sentiment de justícia sempre s’ha emparat de mi, i crec que té aquesta arrel. El dolor dels altres em resulta insoportable, tot i que tantes vegades, per malaptesa, no sàpiga com resoldre’l.

(extret de La capsa verda)

(a les fotos: jo de nena, amb el meu pare i l'Antonio, un cosí de la meva mare, amb l'Angelina, la seva dona, i els seus fills. Les imatges corresponen al dia que es va posar la primera pedra al nou camp del Barça!)  

Les dues fades de la vida

Quan la meva àvia paterna encara vivia a casa dels meus pares (en va marxar per pròpia voluntat, gràcies a Déu, ja que la meva mare s’hauria sentit molt culpable, ella és així), no em va mirar mai. Era la manera més clara de dir que no existia per a ella, que no volia que existís. Aquesta actitud, a la qual la meva pobra mare ja s’havia resignat, enervava el geni de la senyora Agustina, la veïna de davant de casa que tant va fer el dia del meu naixement. La senyora Agustina es va oferir per anar al Clínic a buscar el ginecòleg que es va fer càrrec d’un naixement que estava resultant impossible, ja que, a cada moviment, el cordó umbilical m’estrenyia més el coll i m’ofegava.

La senyora Agustina, enrabiada amb la meva àvia, li deia a la meva mare: “És una bruixa.” No sempre aquest rol de bruixa es presenta tan clar, perquè a vegades es diu bruixa a qui no ho és, la història és plena d’episodis esgarrifosos amb aquest equívoc intencionat. Ara, vist a distància, al bressol del meu naixement es van presentar amb una fesomia ben precisa, que puc evocar aquí, les dues fades de la vida: la de cara lluminosa en la senyora Agustina; la de cara fosca en la meva àvia Teresa, Déu l’hagi perdonada, com sempre va dir la meva àvia materna, l’àvia Maria.

(extret de La capsa verda)

(a la foto, una imatge de Sant Jaume Sesoliveres, el poble on va néixer el meu pare, presa l'estiu de 2006)

Neus, Blanca, Alba, Foia, Vinyet

Des de fa uns anys –les tradicions es creen- que la de l’aufàbrega és una olor lligada a la nostra Festa Major: és tradició portar-ne un ramet en algun lloc visible com aquell o aquella que porta una flor. L’olor de l’aufàbrega i la de la pòlvora, aquesta més antiga, acompanya una festa en la qual ens vestim de blanc. És veritat que el color blanc fa estiu, però a Vilanova i la Geltrú aquest color té a veure amb la seva patrona, la Mare de Déu de les Neus.

Avui és el sant de les Neus i els altres patronímics associats: Blanca, Alba, i en alguns llocs com en el Priorat, Foia. També avui, en la veïna Sitges, se celebra la festa de la Mare de Déu del Vinyet, que, com la Mare de Déu de les Neus, porta un raïm a la mà, ja que n’és la protectora.

Felicitats, doncs, a les Neus, Blanques, Albes, Foies, Vinyets.

(fotografia de l'actuació dels bastoners, també vestits de blanc, presa ahir des del balcó de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú)