Convit a la Festa Major de VNG

Il.lustríssima senyora Alcaldessa, Regidores i Regidors, Pabordesses i Pabordes de la Festa Major, Vilanovines i Vilanovins:

Un any més, la nostra ciutat, la lluminosa i ben temperada Vilanova i la Geltrú, ens convoca en aquest Saló de Plens per obrir la Festa Major.

De fet ¿què celebrem, des d’èpoques reculades, per la nostra Festa Major? Celebrem, volem continuar celebrant, de manera tan festiva com solemne, el patronatge de la Mare de Déu de les Neus.

I és que la Mare de Déu de les Neus ha estat tradicionalment venerada entre nosaltres com a protectora de les maltempsades pròpies del temps d’estiu i dels seus desastrosos efectes en vinyes i conreus, com sabien molt bé els nostres avantpassats pagesos. Aquells nobles treballadors sempre miraven el cel amb la temença de les tempestes de llamps i trons, de les pedregades i calamarsades que deixaven els camps blancs com la neu. Aquestes inclemències d’estiu malmetien les seves collites i a vegades arruïnaven el treball de tot l’any, que en zona de vi com la nostra havia d’obtenir la seva recompensa amb la verema de cada setembre. D’aquí ve que la Mare de Déu de les Neus es representi duent un raïm a la mà.

Gràcies a l’acció de la llum i de la temperatura adequada, els raïms maduren i donen bon vi. Però tot i que ja en queden ben poques, de vinyes, en el nostre terme municipal, seguim el tradicional costum dels nostres predecessors i continuem celebrant festivament la Mare de Déu de les Neus en ple agost.

Les vinyes eren el bé més preuat en algunes contrades on la Mare de Déu de les Neus és patrona. Al Penedès, al Garraf. O al Priorat, on aquest mateix dia 5 d’agost se celebra una romeria a l’ermita de la Mare de Déu de la Foia, una font d’aigua fresquíssima que raja a doll del Montsant. Així que Foia, en aquelles terres, és un nom equivalent a Neus, Blanca o Alba, els sinònims patronímics que tradicionalment s’han posat amb especial estima a Vilanova i la Geltrú. Cal felicitar, doncs, totes les Neus, Blanques o Albes, i en primer lloc, és clar, a la nostra primera Alcaldessa que duu ja en el seu nom de fonts la marca de la seva conscienciada personalitat vilanovina.

Quan vaig acarar la invitació d’aquest Convit a la Festa, fet que agraeixo vivament per la confiança, honor i consideració que suposa, em van venir al cap tres coses:

La primera és que aquest any, per Sant Joan, ha fet divuit anys que visc a Vilanova i la Geltrú. He assolit, i espero que amb tota dignitat, la majoria d’edat en la ciutadania vilanovina, que des del primer dia vaig voler ja sentir plenament com a meva.

La segona és que la meva primera Festa Major aquí coincidia amb un dia que a casa sempre havíem celebrat molt. I és que la meva mare, filla d’una casa de pagès del Penedès profund, també porta el nom de Neus.

I la tercera cosa que em va venir al cap és quina aportació podria fer jo en un Convit a la Festa de la meva ciutat, un Convit al qual han precedit tants Convits a la Festa pronunciats en aquest mateix Saló de Plens per gent tan diversa i de vàlua.

Em vaig dir que havia de parlar d’algun tema que jo estimés i del qual en sabés alguna cosa, i que tot això lligat pogués ser ofert pel seu interès general. De seguida vaig veure que potser caldria parlar del simbolisme que acompanya la celebració de la nostra Festa Major, un simbolisme que al meu entendre destaca l’aspecte femení del Cosmos, o que exalta el costat femení de l’existència, tant en el seu aspecte virginal com en el seu aspecte matern.

Perquè la Mare de Déu de les Neus –o la Verge de les Neus, com també se’n diu-, vol ser una representació de Maria en la seva doble condició de mare i de verge. Aquesta representació de Maria tindria com a antecedents diverses figures reconegudes en el passat com a la Mare Còsmica o com a la Deessa Blanca, que és com l’anomena en un brillant assaig l’escriptor anglès afincat a Mallorca Robert Graves. En aquest text sobre el mite de la Mare Còsmica o Deessa Blanca, l’autor de la celebrada novel.la Jo, Claudi, fa una relació de les figures arquetípiques que encarnen aquest principi femení en les més variades tradicions religioses.

Es coneixen deesses-mare amb els més diversos noms: Inanna, la sumèria, Isis, l’egípcia, Tanit, la fenícia, Gea, la més antiga del panteó grec, Hera/Juno, Demèter/Ceres, Afrodita/Venus, la Mari dels bascos… Totes aquestes deesses-mare són antecedents de les marededéus o verges cristianes, que, com he dit més amunt, convergeixen en la figura de Maria, la mare de Jesús, que és una figura històrica i simbòlica al mateix temps.

I per què allò de Deessa Blanca? Estudiant els orígens mitopoètics d’aquella figura arquetípica femenina que engloba en un mateix símbol maternitat i virginitat, Graves va arribar a la conclusió que Maria, com les seves diverses deesses-mare antecessores, encarna la verge perpètua. Verge, és clar, no pas en un sentit estrictament fisiològic, com se sol pensar habitualment, sinó en un sentit immaterial. Perquè, tal com va dir aquell gran místic medieval que va ser Mestre Eckhart, la virginitat és, abans que tota altra cosa, un estat de l’esperit, tal com la maternitat va també molt més enllà de la simple fisiologia. Així, doncs, des d’aquest punt de vista metafísic, la virginitat seria un estat de l’esperit que es va actualitzant en tant que suposa disponibilitat i receptivitat, i, alhora, possibilitat i potència creadora, generadora de noves realitats.

En la iconografia de Maria Verge o Maria Immaculada molt sovint hi veiem representada la lluna. Un expert en religions comparades, Mircea Eliade, va desenvolupar una “filosofia de la lluna” en un assaig escrit l’any 1936. Des del Neolític, hi diu, la lluna s’assimila al devenir humà, ja que com la lluna naixem o apareixem, creixem i desapareixem, que no morim, ja que l’energia, com afirmen els més moderns savis quàntics des d’Einstein, es renova, però no es destrueix.

Els neolítics agricultors de seguida van percebre que en la naturalesa la vida és cíclica i que els ritmes lunars i la fertilitat de la terra estaven relacionats. En el Calendari dels Pagesos (que aquest any 2011 ha fet 150 anys) es pot trobar consell sobre quina lluna és millor per sembrar les patates o per esporgar les vinyes, per exemple. Aquests ritmes lunars associats a la fertilitat de la terra agafen un sentit encara més concret i alhora més profund, en el cicle de l’ovulació femenina. D’aquí ve que des de temps immemorials s’hagi associat la dona amb la lluna i que la lluna la simbolitzi.

Aquesta “filosofia de la lluna” es personifica en aquella Deessa Blanca que deia Graves, que ha de ser entesa com a una representació simbòlica del general devenir humà. Per aquest motiu, la “filosofia de la lluna”, que ve a ser una filosofia del principi femení de l’existència, ens presenta una idea de Cosmos on tot, tots i totes estem interelacionats. Així, la intuïció antiga es revela també en les ciències més actuals pel fet que aquest Tot (amb majúscula) no és estàtic, sinó que és un devenir dinàmic i dramàtic, amb els seus naixements i amb les seves morts, però que és alhora un devenir també dialogal, ja que totes les coses existeixen en relació a alguna altra cosa.

La virginitat, abans que altra cosa, repetim-ho, és un estat de l’esperit que és desplega en actituds positives com disponibilitat, receptivitat, diàleg i potència creativa. Aquest estat d’esperit es correspon amb l’estat naixent de qualsevol fenomen o cosa que s’esdevé en l’existència. De manera que cada dia el podem viure com un estat naixent, i, per tant, en estat creatiu.

De la mateixa manera, hi ha moments històrics que són la concreció d’estats naixents de les col.lectivitats. Després de les eleccions municipals del passat mes de maig, Vilanova i la Geltrú es troba en un moment històric de recomençament, en el procès d’una collita que, com tot procès generatiu, demana la suma d’energies de tothom.

En aquest punt reprenc la “filosofia de la lluna” de què parlava Mircea Eliade. Aquí, una certa “filosofia de la lluna” ens podria resultar familiar, ja que a la gent de Vilanova i la Geltrú, amb un punt de sornegueria, alguns forasters ens titllen de llunàtics.

Fa un moment he parlat de la “filosofia de la lluna” com d’una filosofia de la relació en xarxa. Les ciutats són organismes vius. A Vilanova i la Geltrú les possibilitats de reeixir com a ciutat són grans i algunes inexplorades. És clar que cal dir de seguida que els temps que corren no són fàcils. De manera que es necessitarà de tota la força i entusiasme que siguem capaços de generar col.lectivament per tirar endavant el que, amb amplitud de mires envers el futur, ja ha començat a caminar. Crec que ho tenim bé. Perquè ¿què no pot inspirar un esperit positiu que bull d’una voluntat de millora i d’excel.lència?

Sota el símbol dels mons naixents, ara som convocats de nou a desenvolupar les nostres capacitats. Sota el símbol del matern de la vida se’ns convoca a fer les coses ben fetes, a conrear l’esperit de servei envers la comunitat i a fer crèixer qualsevol empresa que tinguem entre mans.

En el dia de la Festa Major, els vilanovins i les vilanovines ens vestim de blanc o amb alguna peça blanca. Per a nosaltres el color blanc podria representar la mar de bé les característiques simbòliques de la Mare de Déu de les Neus que, en essència, són receptivitat i potència creadora.

Així, tot gaudint de la Festa Major en el seu vessant més popular i festiu, amb entremesos, castellers, correfocs, balls de diables, pirotècnies, balls i concerts de tota mena, tot gaudint de totes aquestes activitats amb l’alegria d’una Festa d’estiu que corona el treball de l’any, contemplem amb els ulls de la meravella, com es mirava el món el poeta Joan Maragall, el blanc dels nostres vestits.

Aquest any, tal com ho vull veure, la Mare de Déu de les Neus potser podria prendre una significació més profunda. Convidem-nos, doncs, a la Festa Major d’enguany que arriba, a començaments d’agost, però amb aires primaverals, i com a símbol dels inicis, dels estats naixents, dels moments en què les coses comencen. També els Pabordes, amb el lema “Viu-la”, han acompanyat aquesta invocació a la Festa amb pinzellades de colors de primavera sobre el blanc tradicional.

Segons tot el que he dit més amunt respecte als valors simbòlics de la Mare de Déu de les Neus, aquests valors simbòlics representen unes energies latents que tots portem amb nosaltres, més enllà del nom que tinguem. Són imatge de forces-mare, deesses simbòliques que han de subministrar la llum i la temperatura necessàries que han de fer madurar la vinya simbòlica que és Vilanova i la Geltrú, una ciutat que volem ben travada i encara millor. Mentre gaudim de la nostra Festa Major, sentim l’estímul de treballar aquesta vinya per posar-la en valor segons els signes dels nous temps. Mentre compartim la Festa Major d’estiu amb la família, amics, convidats i visitants, sentim l’impuls d’elevar al cim de les seves possibilitats aquest patrimoni comú de la festa i la ciutat: el que hem heretat i el que estem construint ara mateix. És un patrimoni físic, però també un patrimoni immaterial que agermana la receptivitat creadora amb les capacitats a desenvolupar, sempre en positiu, i que la Mare de Déu de les Neus, com hem vist, tan bé representa simbòlicament.

Així ara som convidats de nou a celebrar joiosament la Festa Major de 2011. Us exhorto a gaudir de la nostra Festa d’estiu plenament convençuts que l’alegria i l’entusiasme dels estats naixents s’encomanen! Estimem Vilanova i la Geltrú. Estimem la Festa Major. Participem-hi, gaudim-la i celebrem-la, i no només vestits de blanc per fora sinó també, i tant com poguem, per dins.

Festa Major VNG

D'aquí a una estona, al Saló de Plens de l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú pronunciaré el Convit a la Festa.
Un honor, un repte, una satisfacció!
Si en voleu saber més: www.festamajorvilanova.cat
Hi sou convidats!

Àngela Gramunt Ferrer

Ahir hauria estat el sant de la meva tia Angeleta, d’haver viscut. Se’n va anar massa aviat (tenia 47 anys) darrere el somni d’una maternitat que mai no va ser. No? És veritat que, en casar-se una mica gran, la naturalesa no li va donar fills –i això que la parella ja havia provat, quan encara era un experiment, els mètodes del Dr. Barri, de la Clínica Dexeus-. La meva tia va ser per al meu germà i per a mi una segona mare. Hi ha tants episodis d’aquesta maternitat més enllà de la biologia exercida a consciència que potser valdrà la pena que un dia en faci un recull. Els meus fills, que en la meva mare tenen una àvia excepcional, d’haver viscut la tieta Angeleta haurien tingut una segona àvia. I potser tots encara la tenim, aquesta mare i àvia, des d’allà on és. A vegades he sentit la seva presència més enllà de la memòria que l’evoca sovint. 

(a la fotografia, un àngel d'una tomba del cementiri de Weimar, presa l'estiu passat)   

René Magritte

A Brusel.les no podíem deixar d’anar a l’exposició Magritte! Sense ser obsessiva, tinc una petita col.lecció de postals amb el tema genèric de l’ull. Una d’aquestes postals reprodueix aquella seva pintura d’un ull on la nineta és un cel blau amb núvols blancs. El fals mirall, s’anomena. Va ser realitzada l’any 1928 i ara es troba al Museu d’Art Modern de Nova York, que és on la vaig veure. Les pintures de René Magritte tenen dues característiques fonamentals: per una banda, són pintures d’una execució tècnica minuciosa, és a dir: són pintures realistes; i, per l’altra banda, són pintures surrealistes quant a concepte, quant a contingut.

(La fotografia que il.lustra aquesta entrada va ser agafada al vol: clac!, ja que el dia 24 de juliol va ploure bastant a Brusel.les. Vol ser un homenatge al realisme-surrealisme de Magritte)

El nen Beethoven

Passejant per Malines, en una plaça de nova construcció al costat del canal, vam trobar-nos amb un nen enfilat dalt de tres escales. El nen, una figura de bronze, representava Beethoven d’infant. El nen amagava una rosa darrere les espatlles i estava de cara a un monòlit on hi havia gravat el rostre d’una dona, la seva àvia. L’escena, molt tendra, semblava evident: el nen, que ja va néixer a Bonn (Alemanya), el desembre de 1770, volia oferir la flor a la seva àvia d’origen flamenc.

(a la foto, el petit Beethoven) 

Brusel.les i el violinista

Mentre passejava pels carrers de Brusel.les, els nous i els antics, sota la llum platejada del dia tot i ser ben entrat el juliol, em venien a la memòria fets que no he viscut, però que els podia evocar per empatia. Ho he escrit altres vegades: als disset anys em vaig enamorar d’un noi, Ezequiel Larrea, extraordinari violinista que gràcies a haver aconseguit una beca March va viatjar a Brusel.les per completar els seus estudis. L’atzar -perquè no va ser buscat, la idea era dinar al Museu Reial de Belles Arts- ens va portar a dinar a la terrassa del Conservatori de Música de la ciutat, ara en un bell i espectacular edifici modernista, no sé aleshores. No obstant això, la imaginació és poderosa i era difícil no ‘veure’ en aquell marc imponent, pujant o baixant les escales magestuoses, aquell noi que, alumne avantantjat, de seguida va constituir-se en el primer violí de l’Orquestra Reina Elisabet.

Les coses que mai no han estat, que han estat pur desig, la memòria les mitifica. Els anys han passat i amb ells mil vides. Però jo sempre ‘veuré’ aquell noi que, en acabar els seus estudis al Conservatori de Música de Barcelona, i com a premi a la seva excel.lència, va ser invitat a donar un concert al Saló de Cent. Hi érem tots els amics, el ‘grup’, que dèiem. Un moment epifànic, sens dubte, la seva brillant interpretació. I un moment epifànic la meva emoció continguda d’aquell dia. Ho va saber mai, Ezequiel, que n’estava enamorada?

La bona salut del flamenc

A Flandes no només es parla flamenc sinó que es viu en flamenc. En els dies que hi vam ser ja ens havíem après els anuncis dels plats dels menús de tant esforçar-nos per entendre’ls. No és una llengua fàcil. Als visitants, no patiu, se’ls parla en un anglès fluïd: és la seva segona llengua. El francès només el vam sentir parlar a la capital, Brusel.les. Per a nosaltres, que tantes dificultats tenim a vegades per viure en català a Catalunya, comprovar la bona salut del flamenc ens va produir admiració.

Luc van den Briele, de Malines, i molt vinculat al món de l’exlibrisme a través de la seva revista Graphia (va dedicar un article als meus ex-libris en el número 105), m’havia dit fa més de vint anys, pel cap baix: “Flandes és Flandes; la gent culta sap el francès, però la vida de Flandes passa pel flamenc.” Ho hem comprovat.

(a la fotografia, unes cases de Malines) 



Hadewijch d'Anvers

En el nostre viatge per Flandes, vam visitar diversos Begijnhof (beateris o monestirs), especialment el d’Anvers. En aquest recinte comú, on les beguines gaudien d’un estatge independent, es de suposar que va viure Hadewijch d’Anvers, que fa set segles va escriure la seva experiència mística en uns poemes d’extraordinària bellesa i unes cartes que són com els capítols d’un tractat d’experiència espiritual, com dos segles després escriuria Teresa de Jesús. Des de la seva redescoberta, l’any 1838, per part de dos investigadors de la poesia medieval, Mone i Snellaerte, els Poemes, Visions i Cartes de Hadewijch d’Anvers són a l’inici de la literatura en flamenc, ja que les beguines van escriure la seva obra en la seva llengua materna, la llengua del cor, podríem dir. En les seves investigacions, aquests dos estudiosos van fer atenció a dos manuscrits del segle XIV, és a dir, posteriors a l’escriptura dels originals escrits entre 1220-1240, que es trobaven a la Biblioteca reial de Brusel.les. En aquell moment no es va poder descobrir el nom de l’autora. Més tard, cap al 1857, es va poder llegir, mig ocult en els marges, B. Hadewigis de Antwerpia. Aquesta autoria va ser confirmada quan es va trobar un tercer manuscrit l’any 1867. Mentrestant, el beguinatge de seguida havia estat proscrit per l’ortodòxia i algunes beguines, com Margarida Porete, autora de L’espill de les ànimes senzilles, va ser cremada a París l’any 1310. Mentrestant, Hadewijch d’Anvers va ser citada pel beat Jan de Ruysbroeck en els seus escrits sense mencionar mai l’autora. 

(Beateri d'Anvers. Fotografia presa el 25 de juliol de 2011)   

Interval a Flandes

Demà emprenem uns dies de viatge a Flandes: Bruges, Gant, Brusel.les, Anvers. Ens esperen grans quadres de pintura flamenca als museus. Paisatges de planures verdes i turons suaus. Cels de blaus i grisos tornassolats. Edificis gòtics, ciutats i places burgeses. Catedrals, monestirs i beguinats.

Espero trobar la petja de la beguina Hadewijch d’Anvers, l’escenari dels seus poemes a l’Amat. Aquesta mística (venerable mestra, li deien) està considerada la primera gran autora literària en llengua flamenca. L’inquisidor de Flandes, Robert de Bougre, va fer cremar una seva mestra, Aleydis “a causa del seu just amor”, escriu Hadewijch, l’activitat literària de la qual es va desenvolupar entre 1220-1240, i sempre sota sospita de la Inquisició. Tradueixo un seu vers: “Si l’Amat de l’amor només en donés l’amable/ el seu amor no seria complet…”

La voluntat i la no-dualitat

De l’Índia clàssica vaig aprendre –no pas de l’Índia moderna, que cada vegada està més occidentalitzada- que ‘la voluntat de Déu’ sempre és única, i si una persona creu que pot elegir entre dues possibilitats és que encara no ha progressat prou espiritualment parlant, es diu tant en l’hinduisme com en el budisme.

La ‘ment’ de Déu no és dual, com la nostra, sempre esqueixats entre la llum i l’ombra. La ‘ment’ de Déu comprèn llum i ombra. Per tant, la voluntat de Déu és una. Ho diem els cristians al Parenostre: Faci’s la vostra voluntat. Però, sovint, la voluntat de Déu no coincideix amb la nostra si la preveiem dolorosa. L’ego o l’ombra s’interposen. Però l’experiència ens ensenya que moltes vegades allò horrible, dolorós, catastròfic, ha estat font d’una gran transformació. Aleshores ‘veiem’ la ‘voluntat’ de Déu, ja que els valors mundans no són els valors del sagrat.



Reflexió davant la mort

El dia 7 de juliol va morir l’Ester Valls, companya de l’escriptor Antoni Munné-Jordà. Havia treballat amb l’Oriol a la ILC. Només tenia 58 anys. Aquest article –una reflexió en veu alta- es va publicar el dia 15 de juliol al Diari de Vilanova.

Un dels fets de l’existència que més ens posa de cara a la paret és el fet de morir. Només els humans som conscients de la mort, i això és el que ens diferencia dels grans primats i de la resta d’éssers vius. És la consciència de la mort, doncs, allò que ens fa humans, no pas en un restrictiu sentit fisiològic sinó en un sentit transcendent.

Més enllà de creences i religions, el sentit de la transcendència ens dota d’esperança, que és com una vitamina per viure d’una manera plena i amb sentit. L’esperança és una substància de les més potents fabricada en el propi laboratori interior. El pilar de l’esperança és la consciència d’una vida que va més enllà de la nostra vida fisiològica. No només una vida personal, idèntica a la que percep el Jo, sinó una vida més completa i que Jung va anomenar l’Ésser o Si-mateix. El Si-mateix, doncs, és el nucli de la vida en un sentit transcendent.

El camí del Jo a l’Ésser o Si-mateix s’anomena procès d’individuació, i, si no estem adormits, com sol passar, respon a una inclinació natural de l’ànima a integrar totes les dimensions de l’ésser per tal d’accedir a la complitud humana.

Molt esquemàticament, les etapes de la individuació són cinc. En una primera fase, els humans ens hem d’acarar a la màscara social del Jo, aprendre a no identificar-nos ‘només’ amb el Jo o la Persona (persona vol dir en grec màscara, embolcall precisament de l’Ésser) ni a ser esclaus de la mirada dels altres, tot i que la mirada dels altres ens ajuda a veure’ns des de més perspectives.

En la segona fase hem d’aprendre a confrontar-nos amb l’inconscient i amb la nostra part d’ombra, a acceptar l’ombra per poder domesticar els nostres defectes, així com també per reformular les nostres qualitats vers un sentit superior.

La tercera fase és la de la d’acarar-nos amb l’anima els homes, i l’animus les dones. És a dir: amb la nostra part femenina o masculina a fi i efecte d’equilibrar en el nostre interior aquesta dualitat.

La quarta fase és la de restablir els ponts trencats, negligits o simplement ignorats amb el nostre ésser profund, que és justament l’Ésser.

La cinquena i última fase de la recerca d’una/un mateix és l’unificació de l’ésser, o el que és el mateix: l’harmonització de totes les dimensions de la psique i la comprensió de la nostra dimensió espiritual, la vivència del transcendent. Vet aquí l’acompliment de l’Ésser o Si-mateix.

La consciència de l’Ésser que som més enllà del Jo, una intuïció que porta a treballar-nos a pic i pala com he descrit, és un pilar d’esperança davant el fet de la mort. Ningú no dubta que la vida material continua en ella mateixa a través del procès del reciclatge de matèries, per dir-ho a la manera ecològica. Però és més enllà de la matèria que vivim, que viu l’esperit que anima la matèria. I si la paraula esperit provoca escrúpols, digueu-ne consciència o intel.ligència global. Aquesta consciència o intel.ligència global és creadora, i la tasca positiva que anem fent els éssers humans la nodreix més i més. D’aquí ve que, del perfeccionament de la consciència humana en cadascú, se’n van obrint camins d’ interès compartit. Treballar-se interiorment és la millor manera de superar la mort.

Nits d'estiu (II)

El passat dijous, dia 14 de juliol, amb la lluna a punt de fer el ple, vam sopar a la terrassa dels amics Anna Ruiz i Pere Martí. El motiu era la trobada-celebració amical de final de curs amb els components de la comissió literària de L’Agrícol (http://lagricol.blogspot.com/), tradicional entitat vilafranquina que en els darrers temps s’ha anat revitalitzant sota la batuta del filòsof i musicòleg Joan Cuscó. Formem aquesta comissió literària: Anna Ruiz, Miquel Cartró, Xavier Hernàndez, Pere Martí Bertran i jo mateixa. Algunes idees sòlides per al proper curs: homentage a Montserrat Roig i un recital poètic dedicat a la vinya i el vi. Continuarà…  

FarambArt

Sou convidats a assistir a la sessió poètica del FarambArt, que aquest any té com a convidat a Rodolfo del Hoyo. Ja sabeu: als Jardins del Museu del Mar de Vilanova i la Geltrú. Hora: les 8 del vespre, aquella hora màgica entre dues llums...

Sentit de la vida

Volem esbrinar el sentit de la vida i se’ns fa escàpol. A vegades ens sembla besllumar-lo darrere un núvol com es veu un raig de sol. Però saber-lo com se sap una fòrmula matemàtica ens resoldria el problema? Determinats dins la fòrmula, on restaria la llibertat d’acció i de pensament? No és la possibilitat de llibertat un signe de la nostra humanitat?

No sé quin és el sentit de la meva vida. N’hi vaig donant a mesura que camino vers la llum entrevista darrere el núvol.

(a la foto: ermita de Mont-roig)

Rilke

Com un vent suau que acarona el rostre, en uns pocs mesos he llegit -i rellegeixo-, obres de Rainer Maria Rilke, o bé obres que parlen de Rilke, totes de publicació recent. Les enumero aquí, però potser encara hi ha alguna altra publicació que desconec: Poemes francesos, de Rainer Maria Rilke, en una traducció al català de Mariàngela Vilallonga (Edicions de la l.l); Las mujeres que amaron a Rilke, de José Luis Camino (La Busca edicions); Una imagen de Rilke, de Lou Albert-Lasard (La Busca edicions); Rilke o la transformación de la consciència, d’Antoni Pasqual Piqué (Ediciones Obelisco); Rainer Maria Rilke, Quaderns de Versàlia (Papers de Versàlia).

I ara la pregunta és: Per què Rilke és tan estimat a casa nostra? Per què ens identifiquem tant amb Rilke?

Ecografia

He vist una nina dins la seva caseta líquida:
una esfera d’aigua viva embolcalla el seu son
i la seva vigília.
La nina es tapa la cara amb els bracets
i els peus, amb la gràcil contorsió
de criatura novella.
És dins l’aigua i no es mulla,
s’oxigena a travès del cordó umbilical
que la lliga a un món que encara no sap.
No té fam, només aspira a l’amor
que el pare i la mare s’han ofert
en ella, la flor preciosa
que respira en les aigües primordials
de la vida que l’espera.
(8 de juliol de 2011)

Càbala o Kabbalah

La Càbala, o la Kabbalah, ens hauria de ser familiar. Però en general només ens és familiar la paraula càbales, que amb tanta precisió metafòrica va utilitzar el poeta mallorquí Bartomeu Fiol al seu llibre Càbales del call (2005). Dic que la Càbala ens hauria de ser familiar perquè en tantes de les nostres ciutats hi ha vestigis de calls: carrers on segles enrere havien viscut els jueus catalans fins a la seva expulsió o conversió forçosa al cristianisme. La història dels guanyadors, ja se sap, tendeix a esborrar perdedors i minories.

Entre els jueus catalans hi havia cabalistes de relleu, ara reconeguts internacionalment, com ara Mossé Ben Nahman de Girona, nascut el 1194. Conegut modernament pels estudiosos com a Nahmànides, i dins de la tradició de la literatura jueva amb l’acròstic Ramban, aquí el coneixem com a Bonastruch sa-Porta, que així figura en els documents cristians. No hauríem d’ignorar almenys la tasca literària de Ben Nahman: forma part de la nostra literatura medieval. Fa de mal dir, però expulsat de Girona i mort a Sant Joan d’Acre el 1269, la primera traducció del seu Llibre de la Redempció va ser editat a Londres el 1909. És difícil ser profeta a la pròpia terra, tot i ser el cap visible de l’anomenada “escola cabalística de Girona”.

La Càbala, doncs, ens hauria de ser familiar si més no via literària. Però les traduccions ens han arribat tard (la de Llibre de la Redempció i altres escrits de Mossé Ben Nahman és de 1993, i gràcies a l’esforç de la Biblioteca Judaico-Catalana). Abans, però, ja havíem pogut llegir uns poemes seus a Poemes hebraics de jueus catalans (Llibres del Mall, 1976).

Però, què és la Càbala? “La Càbala és un mètode senzill i precís que investiga i defineix la posició de l’ésser humà a l’univers”, escriu Michael Laitman, doctor en Filosofia i Càbala, màster en Biocibernètica i professor d’Ontologia i Teoria del Coneixement. Al recentment publicat Cabalá para principiantes (Ediciones Obelisco), i en capítols curts, aquest savi i autor de més de quaranta llibres sobre el tema ens introdueix en l’estudi de la Càbala d’una manera senzilla i orientadora.

Però, per què estudiar Càbala? El saber no ocupa lloc, i de la mateixa manera que llegir la Bíblia ens informa sobre la nostra cultura judeocristiana, estudiar Càbala ens pot ampliar els horitzons de la comprensió de la realitat segons aquest mètode que tants estudiosos han experimentat com a un mètode eficaç per a connectar-nos amb el món espiritual. Sens dubte, la mort de Déu és una metàfora de la segregació del sagrat en la vida de l’home i la dona contemporanis que, no obstant això, continuem preguntant-nos pels nostres orígens i el sentit últim de la nostra vida. Ens cal un sisè sentit per reconèixer la nostra filiació espiritual, ens cal desvetllar-lo i desenvolupar-lo ja que, d’entrada, “els humans no tenim l’habilitat de saber per què hem nascut, qui som, ni quines són les conseqüències dels nostres actes fins que no assolim el reconeixement [de la nostra filiació espiritual]”, escriu rabí Laitman al seu llibre Cabalá para principiantes.

La Càbala, com tot camí espiritual, demana un desig de l’ànima cap a la correcció de la persona, que equival a cultivar les virtuts, o polir la pedra bruta, o buscar la transformació alquímica del plom (o personalitat basta) en or. Com si fos un mapa, doncs, l’estudi i la pràctica de la Càbala ens condueixen vers la nostra naturalesa espiritual amagada sota la matèria fosca, pesant, egoista. L’estudi i pràctica de la Càbala és com una escala que, graó a graó, ens impulsa amunt, vers els Móns Superiors, vers la Font de l’existència de la qual procedim.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 8 de juliol de 2011)

Interès i valor

Penso que viure més enllà del càlcul és viure en el sentit transcendent del terme. Ho havíem parlat moltes vegades amb l’Anton Sala-Cornadó, que ens va deixar el març passat. Recordo sovint el meu amic quan observo tantes actituds utilitàries. Ell deia: “Fes sense interès. Només el que es fa sense interès té valor.” Així, doncs, valor i interès estan relacionats, però no pas en els paràmetres d’això que en diem ‘món’. En aquest ‘món’ la matèria és lluny de la seva espiritualització, i això que a mi em sembla que l’espiritualització de la matèria és el seu destí final… Perquè Alfa i Omega són la mateixa cosa.

Noms

A Josep, fill molt estimat de Jacob, els seus germans, gelosos, el van vendre com a esclau a Egipte. Podem llegir la història a la Bíblia. Perquè el que vull destacar aquí és que després d’haver endevinat el significat dels seus somnis, el Faraó li va canviar el nom atorgant-li el de Safanat, que en hebreu vol dir: El que descobreix allò ocult. Així, doncs, Josep és el nom de naixement, i Safanat és el nom per a la consciència de si.

(en la il.lustració: portada de la història de Josep novel.lada per Thomas Mann) 

A la recerca de "le Soi"

“Le Soi n’est pas seulement de nature psychologique. I est aussi le réceptacle de la transcendence. En effet, qu’on réduise l’âme à sa nature psychique ou qu’on affirme sa dimension divine, la psyché contient par nature des structures archétypales relevant du sacré. Car la maturation de l’individu comporte nécessairement un éveil de la conscience du divin. La psyché porsuit donc également una finalité d’ordre spirituel”, escriu Jean-Pierre Augier, que en un altre apartat del seu escrit diu que “le Soi” és quelcom més que “le Moi”, inspirat per les tesis de Jung que sempre fa notar la dimensió transcendental de l’existència humana. I dic humana perquè només els humans tenim consciència de la mort. És la consciència de la mort la que ens atorga la consciència de la vida i la seva transcendència.  

Confuci

Ahir vaig anar a veure la pel.lícula Confuci, de producció xinesa. El personatge de Confuci i que el film fos xinès m’eren un atractiu. Al cap d’una estona de projecció ja m’havia caigut l’ànima als peus. Sóc de pel.lícules d’art i assaig i això és el que esperava: una pel.lícula amb un bon nivell artístic i sobretot de reflexió, una pel.lícula pròpia dels ensenyaments de Kong-fu-Tsè. Amb un guió pobre, esquematitzat, la posada en escena de Confuci és hollywoodiense, ja que el director de fotografia és Peter Pau, nascut a Hong Kong. La directora del film, Hu Mei, és un superguardonat personatge amb grans càrrecs governamentals a Beijing. 

Confuci deia que la persona noble sempre aprèn alguna cosa de tot el que veu i sent. Què hauria après, Confuci, desprès de veure el film? Una resposta seria: la pel.lícula és una mescla de producte americà a profit de l'ideari xinès actual, no pas el seu...  

Nits d'estiu (1)

El concurs internacional de focs artificials Ciutat de Tarragona va inciciar-se ahir a la nit. Es fa durant cinc dies seguits i sembla que convoca més de 30.000 espectadors, que ben d’hora ja busquen l’indret des d’on veure millor aquest festival pirotècnic de llums, formes i colors. Havent sopat, nosaltres vam tenir el privilegi de contemplar-lo (i de fotografiar-lo!) des de la terrassa dels amics Marià Casas, president de l’Associació Catalana d’Exlibristes, i de la seva esposa Montserrat. L’espectacle d’ahir va anar a càrrec d’una pirotècnia de Benicarló. Qui guanyi el premi Ciutat de Tarragona tindrà el privilegi de tancar les festes de Santa Tecla amb un espectacular (més que el d’ahir?) castells de focs.

Idiolecte

Un amic, en Manel Camañes, que ja fa uns anys que ens va deixar ben prematurament, em deia que quan llegia els meus escrits sentia la meva veu, em veia…

Crec que això es dóna en alguns autors de forma bastant conscient, i en la majoria de manera inconscient, perquè poc o molt ens reflectim en el que escrivim.

Fins i tot hi ha qui parla d’idiolecte, que ve a ser el patró lingüístic que fem servir, la selecció del lèxic emprat en els discurs, la gramàtica, les frases i girs peculiars que, atenció, fan preveure l’entonació i pronunciació del text… El meu amic ho deia de manera senzilla: Quan et llegeixo, et sento. I aquest sentir afecta tant a la veu com a la persona que hi ha en el text. D’aquí ve que escriure sigui també un deixar-se la pell, és a dir: un despullament.

Símbol

Símbol: joia preciosa que obre la ment a la comprensió de la realitat última de les coses, la seva ànima.

Símbol: mapa de ruta que proporciona les claus per retornar a la pàtria original, a l’essència de les coses.

Símbol: intermediari entre la realitat ordinària i l’extraordinària, entre el profà i el sagrat, entre el vulgar i el noble.

Símbol: vehicle portador d’idees-força que reflecteixen de manera veritable el que expressen, i el que expressen els símbols són realitats arquetípiques, d’ordre superior, models o tipus de Principis suprems.



Harmonia, patologia

La psicologia, i més l’anomenada transpersonal, sap que idees i patrons religiosos estan molt relacionats amb les imagines dels pares. No pas els pares en un un sentit només personal, sinó en un sentit arquetípic. L’arquetip de la mare, per exemple, és un dels més potents a desgrat del sistema patriarcal, el qual, per por de l’imponent misteri d’allò matern, ha fet mans i mànigues per eliminar el seu fulgor. Però la psicologia també sap que allò que es vol reprimir o eliminar sorgeix amb més força a fi i efecte d'equilibrar els dos pols, el femení i el masculí, i fer-los dialogar, ja que allà on no hi ha harmonia entre el yin i el yang, com es diu a Orient, hi ha patologia.

Present infinit

No em reconec en els afalacs:
trampa que fixa,
etiqueta que al segon ja té data de caducitat.
Em reconec en el vent atrevit
que despentina falses seguretats.
Ahir no és avui ni avui és demà,
només l'instant present em diu que sóc
en el lliure esperit que fa i desfà
per tornar a fer, així, l'infinit.

De camí cap a Castelladral, Callús

Els fenomens de la realitat es poden mesurar de manera objectiva, i això és el que fa la ciència. Però la realitat és tan subjectiva. Les coses ‘són’ d’una manera o d’una altra en la mesura que hi estem relacionats. Per exemple: ahir, amb uns amics, vam fer una visita molt càlida a Castelladral, una mica més amunt de Súria. Sortint de Manresa en direcció a Súria es passa per Callús. Fins fa ben poc (parlo potser de dos o tres anys) no vaig saber que la meva àvia paterna n’era filla. El meu pare no m’ho havia dit mai. La raó? Aquesta àvia, com ja he escrit altres vegades, no volia que jo naixés. Els detalls de la història són de novel.la si no fos que són de debò. Així que, ahir, passant per Callús, vaig experimentar una sensació estranya que hauré d’analitzar. Per a la gent de Callús, Callús és el seu poble i el deuen estimar. Mentrestant, jo no hi tinc cap sentiment més enllà d’una memòria dolorosa.

(a la imatge, una perspectiva de Castelladral) 

Conte de les col.legiales

Maria, no ploris. No veus que l'Eulàlia és barroera com ella sola? No li facis cas. Com pots fer cas d'una envejosa? No veus que t'enveja? Enveja que sàpigues dibuixar tan bé quan ella no sap fer ni una circumferència amb el compàs; enveja la teva lletra, tan clara; enveja que portis els cabells llargs, recollits en una trena fins a mitja esquena; enveja que siguis tan fineta, ella que és com un armari pesant. Què t'ha dit, avui? Que no saps saltar a corda? Jo te n'ensenyaré i demà podràs fer un bon paper. Au, anem. I no ploris més, no sents, Maria?

Dones, de Toni Vidal

El retrat femení és el fil argumental de Dones, del fotògraf Toni Vidal, que des del 22 de juny fins al 6 de novembre es pot veure a l'Espai d'Art Pere Pruna del Museu de Montserrat. Toni Vidal no es limita a 'caçar' la imatge com un caçador de peces per a un àlbum sinó que, al meu parer, fotografia amb detall, però també amb delicadesa, l'argument que dóna sentit a la fotografia més enllà de la imatge, com ara el moment de l'abraçada espontània de les dues col.legiales que, reproduïdes en un punt de llibre, il.lustren aquesta entrada. Gairebé agafen ganes d'escriure'n un conte, d'aquesta escena, i potser ho faré, i invito als lectors que també ho facin, ja que les fotografies de Toni Vidal tenen aquest podríem dir-ne ganxo inspirador.

Caritat, compassió, amor

“Un dia morirem, però allò que hem fet de bo restarà”, va dir el venerable Ajahn Thong, monjo de vuitanta anys que al capdavant de la delegació budista tailandesa va assistir a un simposi que es va fer a Castel Gandolfo l’any 2005 per parlar en conjunt de la caritat cristiana i la compassió budista. No és pot dir de manera més senzilla allò que som de mortal i d’immortal al mateix temps. És l’altruisme, és l’amor que ens allibera de la mort.

(Monjos budistes, Tailàndia, març de 1992)

Art i artistes

L’art i els artistes són una necessitat humana. Algú ha dit, amb criteri assenyat, que és difícil fer art (o filosofia o ciència) amb l’estòmac buit. Segurament deu ser veritat per a la majoria de la gent, però no per als artistes vocacionals, de pedra picada, que, com sabem de Miró per exemple, van passar gana durant prou temps com per fer-los desistir de la seva dèria.

Però no. Un artista plàstic, un músic, un escriptor de raça, fa art encara que una vegada i una altra el tombi el vent de tramuntana. Aquesta persona, aparentment una persona comuna, té un objectiu vital, una força que l’empeny, i de quina manera, a dur a terme una obra encara que bufin tots els vents en contra. Quan cau a terra torna a aixecar-se.

És una persona valenta? Ho és encara que no en sigui: es torna valenta. Una obra plàstica amb sentit, una composició musical que faci estremir, un camí de literatura amb fondària, és qüestió de vida o mort per a aquest benaventurat o benaventurada. Ja li poden dir pel dret i pel revès que l’art és una cosa inútil, ja li poden dir que no és necessari per a viure, que ell, o ella, tira al dret encara que hagi de passar gana. Potser no de pa, actualment, però moltes vegades passa pena per la poca o nul.la comprensió per la seva inquietud i necessitat de construiir silenciosament i a poc a poc una perla.

I si a l’artista, a l’escriptor, al músic li costa tant construir una perla, i si aquesta vocació per la bellesa li demana un lliurament tan gran i a sobre passa gana, ¿com és que s’entesta a continuar per aquest camí? Francesc d’Assís va tirar per la finestra tots els seus vestits perquè va sentir la crida d’una veu que li venia de molt endins. Una veu que li venia de les entranyes de la terra i que el volia projectar cap a unes altres arrels: les arrels celestes que també tenim.

Aquest artista, home o dona persona poc convencional, cal dir-ho, i sovint estrambòtic, s’interroga constantment sobre les arrels que configuren la naturalesa humana de la qual forma part. D’aquesta tensió, d’aquesta consciència, en surt l’obra creativa.

És possible que l’obra –un quadre, una peça musical, un llibre- sigui inútil per a tothom, però no per a ell o ella. Encara que pugui semblar estrany perquè l’artista posa en l’obra el bo i millor d’ell mateix, és l’obra qui ensenya a l’artista. I això és així perquè l’obra, quan ho és de debò, quan no és una figuració, sempre és més que la persona que la fa. L’obra prové de l’esperit de la persona. L’esperit és universal i la persona, si ens atenem a la seva etimologia grega, és el seu embolcall, la seva màscara.

L’artista viu entre la vocació i l’obra: és el mitjancer. Per una banda, sent com l’esperit el pren –i ell o ella s’hi donen!- amb tanta força que no el tomba ni l’huracà més fort; per l’altra banda, l’artista treballa de forma incansable en la materialització d’una obra que contingui, que reflecteixi l’esperit que l’inspira.

Esperit. Una paraula que s’ha vulgaritzat, un concepte al qual s’ha desposseït del seu significat i fins i tot se l’ha enviat a l’exili. Però quina paraula s’ha d’utilitzar per parlar d’aquesta força que mou el sol i les estrelles? A través de l’esperit que crea la vida i l’art, l’artista creu, i per això treballa, que és un instrument de la seva continuïtat. Us sembla poc útil, ser un instrument de la bellesa de la vida?

(article publicat al Diari de Vilanova, 23 de juny de 2011. En la imatge, un fragment del Guggenheim)

V.L. Amédée Pommier

Al Journal Amusant de 29 de juny de 1861 trobo un precedent dels cal.ligrames, de la poesia tipogràfica i la poesia visual. Es tracta de la publicació d’uns poemes que segons el seu autor, V.L. Amédée Pommier (1804-1877), “miren de declarar la guerra al ritme antic i massa solemne…”

Fascinació pel somni que venia de Moscou

El passat dia 3 de juny el meu pare va fer 92 anys. Com tots els de la seva quinta, va anar a la guerra, la seva aventura més terrible, però també la més grandiosa per èpica. Aquells pobres soldats –nois arrencats de casa a penes amb divuit anys- necessitaven alguna idea-força que sostingués aquells dies i nits dormint al ras, sempre en perill de mort. Alguna vegada m’havia parlat dels nois analfabets, als quals els mateixos soldats ensenyaven a llegir i a escriure al front. Alguna vegada m’havia parlat també de les lectures al front, com ara aquell llibre de poetes russos. Cal dir que la fascinació per la revolució russa s’ha sostingut dempeus fins ara mateix, en la ment de tants d’aquells nois que somiaven un món millor, tot i la decepció de la realitat. Perquè com el missatge amorós de Crist, potser el veritable comunisme, el fraternal, no ha existit més que en el cor d’uns pocs.

Al llibre La Catalunya soviètica. El somni que venia de Moscou, del professor Ramon Breu (Ara Llibres) he vist reproduïda la coberta vermella del llibre de Josep Carner-Ribalta, secretari de Francesc Macià, Poetes russos de la revolució. Va ser publicat l’any 1937 pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. El que va llegir el meu pare tenia les cobertes rebregades i les pàgines brutes, però els poemes de Maikovski –que també va causar furor en la meva joventut del maig del 68- brillaven amb llum d’esperança, en les matinades fresques del front d’Aragó, per animar els soldats en aquella lluita tan desigual, que finalment van perdre: “El meu vers arribarà/ remuntant les serralades dels segles…”

(en la imatge, el poeta Maikovski) 



Joan Baptista

Els dos Joans -l'Evangelista i el Baptista- representen els dos solsticis i les dues portes del Cel: la de l'Hivern correspon a la Porta dels Déus, la de l'Estiu correspon a la Porta dels Homes [i de les Dones, és clar]. Els dos Joans configuren Janus, el déu bifront que mira cap al passat i cap al futur. Janus és també Ianitor, el porter que es representa amb dues claus, imatge de les dues vies: l'ascendent i la descendent.

Aquesta nit de Sant Joan hem celebrat, doncs, Joan el Baptista (qui va batejar Jesús al riu Jordà) i l'apertura de la Porta de l'Estiu, la Porta dels Homes i les Dones, l'apertura a la nostra naturalesa humana en el seu esplendor. Coneguem-la en la seva llum.

Foc de Sant Joan

Deu ser un pecat que no m'agradi el xampany, o el cava, o com se'n vulgui dir d'aquesta beguda espiritosa, glamurosa, cinematogràfica... Però si a la meva mare, nascuda en un agregat -barri, en diuen- de Sant Sadurní d'Anoia, capital del cava!, i el meu pare, nascut a Sant Jaume Sesoliveres, a prop de Piera i on no falten els paisatges de vinyes, són abstemis, el pecat ja deu ser més petit per allò de la genètica.

Avui, revetlla de Sant Joan, és dia de brindar amb xampany o cava, de menjar coca, d'escoltar música i ballar, de mirar les estrelles en la nit més curta de l'any, ja siguin les estrelles del cel o les artificials: bombetes de colors o les guspires dels petards. A casa dels meus pares bevíem orxata. Fa estiu, beure orxata fresqueta. Ara mateix em veig al balcó de l'Avinguda de Sarrià bevent orxata, amb els ulls encantats davant la foguera alta com una catedral que els vailets del barri han encès. Mentalment vaig tirant a la foguera tot el que ha de cremar... Us invito a llençar al foc totes aquelles coses que no us agraden, que us fan mal, que us indignen i en teniu motius. El foc és purificador.

Les veus

Unes veus em criden des de dins. Potser la de l'avi, amb els llavis serrats i el so de la veu ocult en una tristesa fonda. Potser la de l'àvia, que em mirava amb aquells ulls que m'arribaven com si haguessin travessat un bosc: els clarobscurs li reien a les ninetes. Potser és la veu de la tia Àngela, que em somreia en l'efígie daurada i vaporosa de l'Ingrid Bergman, a qui tant s'assemblava. Potser és la veu de l'Antoniet, amb el gest clos en una figura de vori d'ençà la seva mort prematura, quan a penes tenia divuit anys. Unes veus em criden des de dins i les sento tan a prop que es confonen amb la meva.

Dolor i consciència

Amb l'experiència del dolor, ja sigui físic, psíquic o espiritual, els humans experimentem la vida i el món. El dolor ens parla del temps, del seu pas, i ens parla també de la finitud i del que per aquesta causa és essencial en l'existència humana. El dolor és, doncs, mestre de vida. Fa temps que contemplo els seus efectes en una persona gran que fa el seu camí cap a l'extinció (física) i com a poc a poc aquesta consciència la fa més sàvia i comprensiva. En paral.lel, observo una altra dona que té si fa no fa la seva mateixa edat i està als llimbs, en la inconsciència pura. És com si no veiés res, no sentís res, no comprengués res. El dolor no s'ha de buscar, però la seva absència sovint significa absència de la consciència de la vida.

Rilke a través de l'amor

Es poden escriure biografies des de molts punts de vista. Un dels punts de vista és el de l’amor, el d’un afecte incondicional, net i generós, que no espera recompensa, tal com es dedueix de la lectura d’Una imagen de Rilke, de Lou Albert-Lasard, unes memòries personals d’aquesta artista que alhora constitueixen una excel.lent biografia de Rilke. Publicada per La Busca edicions, és tracta d’una edició anotada i presentada per l’estudiós de Rilke Josep Lluís Camino. El treball de traducció, tan precís com sentit, és obra d’Isabel Gracia i Antonio Blanco.

La pintora Lou Albert-Lasard (1885-1969) va conèixer el poeta Rainer Maria Rilke el setembre de 1914, quan ella estava en una situació delicada en el seu itinerari vital. En el relat d’aquest moment iniciàtic escrit en la distància del temps, Lou esmenta que era habitual en Rilke fer coneixences de persones que es trobaven en situacions delicades anímicament parlant. Potser perquè ell les freqüentava sovint, tenia un sisè sentit per captar-les i acostar-se a aquell o a aquella que en moments de trasbals sentia com a un germà o com a un amic.

L’amistat amorosa que a partir d’aquell setembre es va establir entre Rilke i Lasard va durar quatre preciosos anys, no exempts de patiments interiors al costat de moments sublims. Rilke, un ésser ardent i en lluita permanent amb ell mateix com Jacob en lluita amb el seu àngel (d’altra banda, una figura molt estimada per Rilke), tenia tant moments d’alegria extrema com se submergia en un estat de fosquedat profunda.

Aquestes memòries Lasard-biografia Rilke són un document de gran valor per comprendre també els motius que duien al poeta a encadenar una dona estimada rere l’altra, i la impossibilitat de mantenir-hi per un temps llarg una convivència convencional. D’altra banda, no hi trencava mai i sempre va mantenir correspondència amb elles. Lasard descriu aquesta pulsió afectiva amb paraules exactes: “Enamorat de l’amor, de la seva essència màgica, del seu costat perillós que ell compara amb l’experiència de la mort, sentia amb freqüència l’exigència de renovar-se en ell”.

I aleshores, amb una estima profunda i comprensiva de l’home Rilke i el poeta Rilke, l’artista continua escrivint: “A nosaltres, aquells a qui la sort ha col.locat al costat del seu camí, ha ofert el buit immens que va deixar la seva mort per a omplir-lo amb el nostre fervor renovat.”

Rilke, que en els seus versos va festejar tant amb Eros com amb Thànatos, no obstant això sembla que, tot i veient que anava a morir, fins al final dels seus dies es va llançar a la vida amb projectes de viatge i negant-se a creure que no podia salvar-se. Així, doncs, a desgrat de la seva saviesa humana i poètica, Rilke experimentava “el terror de l’inescrutable secret de la mort”, escriu Lou Albert-Lasard.

En una carta de 1924, Rilke havia escrit a Lasard: “Enlloc, estimada, no existirà el món sinó en nosaltres…” Via poètica, Rilke havia descobert l’abolició de les fronteres entre allò intern i allò extern, que els conceptes cos-esperit són això, conceptes, i que en la realitat suprema tot és U. Però la realitat concreta, la que ens lliga a aquest món perquè estem subjectes al seu temps i al seu espai, ens tenalla amb urpes roents. I amb la visió àmplia i comprensiva que dóna l’estimació, Lasard escriu que a Rilke no li va ser donat trobar la serenitat perfecta, l’acord interior. “Més tard, a l’Índia, he lamentat que Rilke no s’hagués trobat mai amb la saviesa índia; quantes riqueses, quantes confirmacions no li haurien vingut llavors d’allà. Els seus conflictes i problemes haurien trobat una ajuda definitiva. Però potser llavors no hauria donat aquests crits sublims en nom de la humanitat sencera que engrandeixen la seva obra.” En efecte: en la filosofia advaita* potser el dolor existencial de Rilke, que perseguia l’absolut com es persegueix un estel en el cel infinit, hauria trobat consol. Però aleshores tindríem d’ell una altra poesia.

*Advaita. “No-dualitat”. Estat només assignat a Déu o a l’Absolut; no és accesible a l’enteniment, doncs el pensament lligat al jo, propi de l’estat de vigília, no pot escapar a la dualitat de la relació subjecte-objecte. Aquest concepte adquireix sentit per a Occident a través del desenvolupament de la física atòmica.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 17 de juny de 2011)

Poesia en acció

No matis l’àngel

No matis l’àngel
que riu, innocent, en el rostre
d’aquell que, diuen, és el teu enemic.
No hi ha enemic més gran
que tu matant l’àngel
del teu rostre quan alces la mà
convertida en urpa.

Aquest poema està inclòs al recull Poemes per a un món millor, una iniciativa que ja fa dotze anys que organitzen els amics de Poesia en acció. La Marató de lectures i actes paral.lels va tenir lloc ahir dissabte, i durant tot el dia, al Col.legi de Llicenciats de Filosofia i Lletres. Altres anys ens havíem aplegat a l’Ateneu Barcelonès, com aquell qui diu ja és una tradició aquesta trobada entre poetes i els joves participants, nois i noies de diverses escoles i instituts de Catalunya. Amb els diners que es recullen cada any es dóna suport a diversos projectes. Aquest any estaran destinats al Japó, concretament a l’ONG Abraçant el món, que està fent una tasca humanitària a Sendai.

+sobre constel.lacions familiars

Michel Diviné és enginyer de formació i va treballar molts anys en el món de l’empresa abans de convertir-se en terapeuta de la metodologia aplicada de les tesis de Bert Hellinger sobre les constel.lacions familiars. En un apartat del seu llibre Constel.lacions familiars o el moviment de l’ànima (Pagès editors), mireu què diu de la figura de l’immigrant i de les generacions que la segueixen: “Així, per a l’immigrant, la nostàlgia del país pot ser tan forta que [a vegades] serà preferible tornar al seu país d’origen encara que s’hi jugui la vida. En contrapartida, el fill de l’immigrant ha d’acceptar la seva nacionalitat i el seu lloc de naixement, diferent del dels seus pares.”
Segons aquesta ciència tan plena de sentit comú, es pot entendre el malestar (desubicació?) que experimenten alguns fills d’immigrants, a vegades fins a la segona, tercera o més generacions: no han pogut integrar encara en la seva ànima la nacionalitat que els atorga el seu lloc de naixement, diferent del dels seus pares, avis o besavis.
Aquest és un altre tema per a reflexionar molt a consciència i amb respecte, ja que l’ànima és el centre de la persona, el seu jo o identitat profunda. D’aquí ve que no es pugui parlar frívolament de dues ànimes, ja que en les persones és metafísicament impossible. Una altra cosa és l’ànima dividida i això segurament fa patir i fins i tot desorientar.

Constel.lacions familiars

Segurament heu sentit a parlar de les ‘constel.lacions familiars’, segons un model de relacions familiars que va formular el filòsof Bert Hellinger (www.hellingerinternational.com). Segons Hellinger, hi ha una influència de la consciència familiar en algunes malalties. Cal incloure les famílies polítiques, i això té sentit, ja que a vegades la salut depèn de l’harmonia que s’estableixi també amb la família política, ja que al nou membre se li ha de fer lloc i tantes vegades no és així!
En aquesta mateixa línia, Alejandro Jodorowsky acaba de publicar un llibre, Metagenealogia, que voldré llegir. En una entrevista, parla del pes de la tradició familiar, a vegades ben feixuc, així com també diu que cada persona està formada per la seva família. És tan lògic que sembla mentida que no s’hi hagi pensat abans. Jodorowsky, com també Hellinger, diu que a vegades la família et crea una personalitat fictícia, allò que volen que siguis… Feina rai, a desfer-se’n. Perquè aquest fer-te ser qui no vols ser és causa de malaltia… Per pensar-hi, oi?

Rabindranath Tagore

A les lleixes de la casa que s’està buidant hi havia uns quants llibres. Alguns de valuosos al meu parer. Ningú no els ha volgut, llevat de nosaltres, que els estem mirant un per un, acaronat-los amb els ulls i amb aquell sentiment de fraternitat que ens uneix a determinats escriptors que ens han influït. Un d’aquests llibres és La luna nueva, de Rabindranath Tagore, en una traducció al castellà de Zenobia Camprubí i J.R.J. (Juan Ramón Jiménez). L’edició, relligada en tela blava, està publicada per Signo l'any 1935 i va pertànyer al pintor Alexandre de Cabanyes.

(Estimada Olga: jo també vaig llegir l'Obra selecta de Tagore en els meus anys joves. El llibre, relligat en tela blanca, és una traducció al català de Maria de Quadres publicada per l’Editorial Andorra l’any 1968)

Mircea Eliade i Maitreyi Devi

De Mircea Eliade (Bucarest, 1907 – Chicago, 1986) en conec força el pensament, ja que aquest intel.lectual del segle XX va dedicar molts esforços a la cultura índia i a estudiar la complexitat de les seves filosofies i religions. Va iniciar-se al ioga, va estudiar sànscrit, va aprofundir en els textos de l’Índia clàssica… De fa un temps, l’editorial Trotta va publicant els seus assajos breus. El darrer, Una nueva filosofia de la luna, és de 2010. L’estava llegint quan m’han regalat Maitreyi o la nit bengalina (El cercle de Viena). Mircea Eliade és també un gran narrador. En aquest relat evoca en forma novel.lada l’experiència del seu primer amor amb una jove índia, Maitreyi Devi, aleshores una noia de disset anys que escrivia poesia i era l’alumna predilecta del poeta Rabindranath Tagore. Sincronies…

Riquesa

Els morts porten les seves herències, i les herències hereus, i els hereus lliçons. A propòsit de les lliçons que darrerament m’ha estat donar d’aprendre sobre la naturalesa humana, anoto aquestes paraules de Rilke: “Quan els homes [i les dones] són falsos aristòcrates, pensen que la seva riquesa consisteix en el fet que celebrin i alabin el record dels seus grans avantpassats, mentre que ells podrien ser molt més rics si volguessin celebrar i festejar les seves pròpies possibilitats.” I afegeix que les persones que ho volen ser de debò, és a dir, nobles, han de saber que només ho seran a través del seu esforç.

Buchenwald a través de Semprún

Aquesta setmana va morir Jorge Semprún. Quan l’estiu passat vam visitar el camp de concentració de Buchenwald, tant a prop de Weimar!, no podia deixar de recordar el seu llibre La escritura o la vida (1994). Buchenwald m’era ‘estranyament familiar’ a través del seu testimoni, havia ‘vist’ Buchenwald a través del que Semprún en deia la ‘veritat literària’, que vaig respirar a l’aire, densa, pesant, dolorosa.
Segons unes declaracions del propi escriptor, havien hagut de passar cinquanta anys abans no va poder escriure La escritura o la vida. La reconstrucció de la memòria dels fets li van portar gairebé tota una vida. I és que no es pot explicar el que va passar a Buchenwald o a qualsevol altre camp d'extermini. Com explicar la mort? La literatura de Semprún s’hi aproxima molt, molt, però no és la mort. La mort, com la vida, només es pot viure. D'aquí que ell mateix titulés el seu llibre La escritura o la vida.

(la foto va ser presa l'agost de 2010 a Buchenwald)

art i vida

“¿No ens sentim millor, com si agaféssim aire nou, després d’haver llegit un llibre escrit amb intel.ligència i fondària?" Depèn de la percepció -em contesta l’interlocutor, que em mira rient-. Hi ha qui creu que escriure és una cosa innecesària, que la filosofia no porta enlloc, que l’art és un luxe o un divertiment...”
"En canvi, per a l’escriptor, per al filòsof, per a l’artista, el seu treball és la seva vida" -afegeixo.

Bloc de Mariàngela Vilallonga: Girona Barcelona MD

Bloc de Mariàngela Vilallonga: Girona Barcelona MD

La santa indignació

Els qui com jo ja fa dies que trepitgem aquest món, segur que moltes vegades heu sentit a dir expressions com ara “la santa indignació”. La meva àvia Maria, que va néixer amb el segle (1900), ho deia quan alguna cosa li feia mal per dins, quan s’indignava. Aquesta indignació té a veure amb un sentiment de justícia, és una reacció a la injustícia, és una energia que es posa en marxa quan sentim que ens trepitgen la dignitat.
A propòsit de “la santa indignació”, llegeixo que diu el Dr. Carvajal en una entrevista: “La indignació és santa, és sagrada, és una emoció positiva que et porta a l’autoafirmació, a defensar el que és just…”
Una altra cosa és quan la indignació es torna ràbia, ressentiment. Aquesta mutació de la indignació, que pot afectar fins i tot el sistema immunològic, no resulta santa, doncs, sinó nociva.

Sisè sentit

Ens cal desenvolupar el sisè sentit per reconèixer la nostra filiació espiritual. D’entrada, “els humans no tenim l’habilitat de saber per què hem nascut, qui som, ni quines són les conseqüències dels nostres actes fins que no assolim aquest reconeixement”, escriu Rav. Dr. Michael Laitman al seu llibre Cabalá para principiantes (Obelisco). Mentrestant ens trobem en el nivell que en diem ‘aquest món’.