Kabbalah

Pel que vaig comprenent a través de lectures, i dit d'una manera molt abreujada, la Càbala, o la Kabbalah, no és un envitricoll sinó un camí (tot i que no és fàcil) de comprensió de la realitat que va més enllà dels cinc sentits. Un camí que ens connecta amb una consciència superior, que no és pas fora nostre sinó dins. De fet, a mesura que es van corregint (també podríem dir polint, redreçant) els cinc sentits, va apareixent el sisè sentit, que és espiritual. És des d’aquest sisè sentit espiritual que anem veient més clar el sentit de la vida humana i podem realitzar-la amb una major plenitud.

Keith Jarrett

Ahir vaig saber que la misteriosa malaltia que pateix aquest gran músic que és Keith Jarrett és la fibromiàlgia. D’aquí que escrigui peces curtes. Quan es tenen crisis fortes –ho sé molt bé perquè jo fa anys que també en pateixo-, les forces donen el que donen i s’ha d’aprendre a conviure amb aquesta limitació. Limitació física, però no de sensibilitat, d’escolta interior, d’agudesa perceptiva. Ara entenc perquè aquestes peces curtes de Keith Jarrett són com poemes musicals.

Lent camí de l'escriptura

Farà ja uns quants anys, vaig decidir llençar un munt d’andròmines –la majoria de gust dubtós, ja sabeu-, records d’aquells que et fan a mans quan guanyes un premi. Premis importants per a qui comença a escriure amb voluntat literària, sens dubte, i que produeixen molta alegria en aquell moment, però que amb el temps es veuen com el que són: un passet en un llarg camí. Cada dia estimo més viatjar lleugera i em vaig desprendre de la seva representació física, com si diguéssim, i només tinc a la memòria aquests premis pel que van significar d’estímul a l’escriptura. Fent una concessió a la història, sí que els vaig anotar en un paper. Aquest paper resta en una carpeta. En el paper hi ha escrits aquests fonaments d’un treball pacient que es va fent molt a poc a poc.

(la fotografia està presa a l'illa d'Elba)

Art relacionat amb el Japó

La imatge perdura
en l’ull espantat del nen.
Japó inundat.

(Des de les 5 de la tarda d'ahir fins a mitjanit, més de 70 galeries d'art han mostrat exposicions i activitats relacionades amb el Japó. A través de la Galeria Beascoa, he participat amb aquest haiku. Per a més informació: www.artcatalunya.cat)

Leonard Cohen

Mai no ho he amagat: tinc un amor platònic. Bé, potser més d’un, Rilke i Cirlot per exemple. Però aquest ho és des d’antic, de quan llegia els seus versos sense saber que el poeta que havia escrit aquells poemes adolorits, melangiosos i d’amor abrandat cantava. Parlo de Leonard Cohen (1934), d’origen jueu i amb avantpassats indis iroquesos del Canadà, ara honorat amb el premi Príncep d’Asturies de les Lletres. La primera vegada que vaig escoltar la seva veu, un dard va travessar el meu cor. La imatge és tan antiga com la Ilíada, però tan exacta! D’on venia, aquella veu, una veu sorgida de la terra profunda i que parlava tan directament a l’ànima romàntica (perquè no dir-ho) d’una noia? Ho he escrit altres vegades: tinc la impressió que les dones ens enamorem de veus i de paraules, almenys les qui són com jo, que m’hi deixo transportar en un carro de foc pentecostal.

El desig

La meva mare va passar molta pena quan estava embarassada de mi, el seu primer fill. A les penes –que van ser moltes i, per tant, no caben en un petit apunt com aquest- s’hi afegeix que va passar molta gana. No és que no hi hagués menjar, a casa. La meva mare va passar gana perquè la seva sogra amagava el menjar amb pany i clau i no n’hi donava. Sembla un conte de Dickens, aquesta història, però per desgràcia és certa. Una vegada, al rebost hi havia un sac de taronges a la vista. A la meva pobra mare se li'n van anar els ulls, darrere les taronges. Només en va poder menjar un dia. El sac va desaparèixer com per art d’encantament. D’ençà d’aquell dia, la meva mare tenia desig de taronges, hi pensava nit i dia. Porto gravat el desig de la meva mare a l’interior del braç dret en forma de taquetes vermelles sobre la pell. La meva àvia paterna no volia que jo naixés.
(extret de La capsa verda. A la foto, Teresa Iglesias, 1879)

Blogger

Algú em podria dir què passa aquests darrers dies al Blogger? Resulta gairebé impossible deixar missatges a alguns dels blocs que visito, així com també és impossible deixar missatges en el meu. Algú m'ha dit que hi ha saturació al Google i unes quantes coses més que no he entès. Algú entén alguna cosa?

Vida de novel.la

Ahir parlava d'autobiografies. I avui m’ha sortit al pas una notícia publicada al setmanari El 3 de vuit del dia 20 de maig, que hi està relacionada. L’IE Jacint Verdaguer i la Casa d’Avis de Sant Sadurní d’Anoia enguany han iniciat una col.laboració ben original: 14 alumnes de tercer d’ESO s’han trobat setmanalment amb 14 residents, on a més de conversar, passejar i jugar a cartes o al dòmino, els joves estudiants escriuran la biografia de l’avi o àvia que els ha correspost. Aquesta experiència pionera s’ha fet amb una gran il.lusió per part de tothom. Sigui quin sigui el resultat, els relats seran interessants. Tots tenim una vida de novel.la, no en tinc cap dubte.

(la fotografia d'aquest avi està presa a Bilbao aquest maig passat)

Biografia

A suggeriment d’un editor nord-americà, el nebot de Sigmund Freud li va demanar al seu oncle d’escriure la seva biografia (al respecte, a mi m’agrada més dir història de la vida o, encara, història de l’ànima, si es vol anar més a fons). Amb sornegueria, Freud li va contestar que la seva vida havia transcorregut en calma i sense incidents i que es podia explicar amb unes poques dades. De debò? Només d’explicar les discussions (d’altra banda, lògiques i fins i tot necessàries entre intel.lectuals de categoria) que va tenir amb els deixebles, amb Jung, per exemple, ja hauria omplert un llibre de força pàgines.
Darrere la negació d’escriure la seva biografia hi havia la certesa (qui, millor que ell per saber-ho) que una confessió psicològicament completa exigiria indiscreció sobre la família, per exemple. El retrat d’una persona sempre va lligat a altres persones, ja siguin properes o llunyanes, amigues o enemigues, i si es vol dir la veritat… És arriscat escriue una biografia de debò, una confessió a l'estil d'Agustí d'Hipona o de Teresa de Jesús, o un relat sense aquell punt de vanitat o de cosa postissa, i sense ànim de venjances, només amb l'esperit d'explicar les coses amb el màxim d’honestedat. Ja ho veieu: difícil, però no impossible.

Noblesa

Des de fa un temps assisteixo com a espectadora al repartiment d’una herència. Repartiment és un dir, perquè com sovint acostuma a passar, hi ha una banda que practica el furt més descarat. Esgarrifa? Sí, per espectacle de la misèria humana que mostra aquesta actitud. Però precisament perquè respon a la misèria humana no sorprèn, tot i que aquesta misèria ve de gent que se suposa noble. Però seria millor dir descendents de gent que un dia va ser noble però que ja han perdut, fins a l’última engruna, tota aquella noblesa d’esperit que Rilke admirava en la noblesa i que ell ja lamentava veure escolar per l’aigüera de la història. I és que la noblesa, la veritable, és una virtut moral.

La guardiana del cementiri

En una petita població de l’estat de Kerala, Índia, hi havia una comunitat de jueus que hi eren des de la diàspora. Quan es va crear l’estat d’Israel, tots els seus membres van marxar llevat d’una velleta que cada dia feia diverses visites al cementiri. Al cap d’un temps, els seus parents van enviar un jove de la família a buscar-la. “Deixi ja els morts, allà la cuidarem si es posa malalta, en tindrem cura fins als últims dies”. Però la velleta continuava anant al cementiri i parlant amb els morts. “Però si són morts”, li deia el jove. I la velleta li va contestar: “Aquí no hi ha morts sinó passatgers de l’Esperit esperant una paraula que els recordi la seva existència i la de tots els seus. Comprens, ara, perquè no puc marxar?”

(Durant segles, els cementiris jueus van anomenar-se Beit Jaim, Casa dels Vius. La foto està presa al cementiri jueu de Praga)

Per anar on anem

Per anar on anem, tanta pressa?
Per anar on anem, tan tibats i sense mirar
un paisatge de rostres que potser ens plaurien?
Per anar on anem, tan carregats?
A mi, la veritat, només em pesen els llibres
que encara no he llegit,
i els fragments de vida que he viscut, ai,
tan torçats per malaptesa.

(La foto que il.lustra aquesta entrada està presa al cementiri de Weimar. Aquests darrers dies hi ha dificultats amb el Blogger i costa molt deixar comentaris. Tant que a vegades és impossible. Demano excuses als blogaires que visito habitualment)

Elegia per a una dona anònima del segle passat

L’estimava tothom.
La família, per descomptat.
Però també l’estimaven els caçadors
que li duien la vianda perqué els hi cuinés.
Li donaven dues pessetes,
tres pessetes que ella posava
en una gerra de fang cuit.
Era treballadora i estalviadora.
L’estimaven també els amos de la casa gran:
els rentava i planxava la bugada blanca,
llençols, mocadors i camises
que les seves mans transformaven en cotó nou.
Un cop morta, la jove li va llençar
la vaixella de la Cartuja de Sevilla
i la va canviar per plats de duralex.
Fa mal encara sentir aquells plats
de porcellana estavellar-se
contra les parets del torrent.

(la imatge de la vaixella està presa a la cuina de Kenwood House, nord de Hampstead, Londres)

Inspiració i treball

He observat que en l’artista es dóna una dualitat, que a vegades s’harmonitza, a vegades no. Per una banda, l’artista és un ésser personal, humà, i per l’altra constitueix un procès impersonal i creatiu. D’aquí ve la sensació del propi artista immers en l’obra d’art quan ben sovint li sembla que una mà invisible (digueu-li muses, inspiració, revelació) el porta allà on ell tot sol no hauria arribat mai des de la seva persona, al capdavall una màscara, com ja ens van ensenyar els grecs. El procès impersonal de la creativitat connecta, em sembla, amb els corrents còsmics. Una vivència intensa de l’obra d’art, un transport per part de l’espectador, també hi connecta.

Que la inspiració m'agafi treballant, deia Picasso. Doncs aquí estem...

(així és veu l'artista plàstica Assumpció Mateu, autora de l'obra de la fotografia)

Xuetes

“He vingut per la meva padrina, que al cel sia. Ella va patir molt per aquesta qüestió”. La senyora que les va dir, xueta a pesar seu com la seva avantpassada, havia acudit tímidament a un acte que va tenir lloc el passat 5 de maig a Mallorca. S’hi va honorar de manera institucional la memòria dels 37 conversos judeïtzants que van morir assassinats per la Inquisició Espanyola el 1691.
Els xuetes han patit molt, per la seva condició de descendents d’aquelles desgraciades 15 famílies. Després de llegir la notícia reportada per Miquel Segura, autor de Memòria xueta i Arrels xuetes, ales jueves, he recordat les paraules pronunciades, amb tanta pena, pel cardenal Newman: “Com ens arribem a odiar, els humans, per l’amor de Déu.”

(imatge de l'estrella de David presa al call de Jaén)

Equilibri

La ciència per a mi té un gran atractiu, màgia diria, tot i que quan es va imposar la visió científica del món van quedar ben amputades les arrels simbòliques del nostre passat ancestral, la nostra mirada sobre el món va perdre profunditat i màgia. No hauria de ser difícil recuperar l’equilibri entre la ciència i la religió, o entre les matemàtiques i la poesia, o entre el cap i el cor. Amb les nostres capacitats i sabers dissociats, em sembla que veiem les coses a mitges, sentim les coses a mitges, vivim a mitges.

És possible canviar

És possible canviar, tot i que som sempre els mateixos. Es fàcil observar com un infant esdevé un adolescent que es converteix en un adult que, si té sort, arriba a vell. Veiem com anem canviant físicament, però en algun lloc roman aquell o aquella que som d’una manera permanent que, no obstant això, pot canviar.
Al nostre cos li correspon una personalitat que anem desplegant a mesura que creixem en experiència si la sabem aprofitar, ja vingui del dret o del revès, tota experiència porta el seu ensenyament. Per aquest motiu, l’experiència ens acaba procurant més seguretat. Ara: que ens anem fent més savis depèn no tant dels coneixements acumulats com de la consciència de la nostra ignorància. És a partir d’aquí, de saber-nos tan imperfectes i tan a les beceroles, que comença el ‘canvi’, si en som capaços. Canviar per millorar tot obrint actituds tancades i polint decididament les aspereses del caràcter, sobretot l’orgull que en la seva forma més benigna és vanitat i que en la seva forma més nociva s'expressa en l’orgull espiritual. Orgull nociu sobretot per a nosaltres mateixos, ja que l’orgull (la tradició popular diu que és el pecat del diable) produeix ceguesa de la realitat, la pròpia i en relació als altres, sovint aquells miralls fantàstics que ens permeten veure’ns des de tantes perspectives!

Creació (en homenatge a les dones que gosen ser-ho)

Els relats de la creació poden començar en qualsevol punt de la nit del caos, en l’esclat vigorós del big bang o en el magma del no-res. I perquè sovint pensem en imatges, podem imaginar un Déu totpoderós i infinit que en un moment determinat decideix de replegar-se i fer lloc a la creació amb el desig de saber-se també altre. Podem veure Déu com s’aparta una mica d’ell mateix i exilia una part de sí per esdevenir la creació.

Un acte d’amor, sens dubte, enretirar-se de sí i fer lloc als universos creats. I dins dels universos creats hi ha el nostre univers, tan gran i tan petit al mateix temps. I segles i segles de vida orgànica en el nostre món, la Terra, dins l’univers que l’acull fins a l’aparició dels éssers humans.
Conta la Bíblia que Adam va ser el primer home sobre la Terra i que Eva és la nostra mare. Altres relats parlen d’altres parelles primordials, però a nosaltres, en aquest racó del planeta, ja ens va bé aquesta contalla dels orígens si no fos que situa Eva de forma subalterna en la història perquè així va convenir als misògins redactors de la Bíblia. Però som al segle històric XXI (la prehistòria ja va tenir el seu protagonisme) i potser fóra bo reescriure un relat de la creació d’acord amb els nous temps.

Imaginem el nou relat. Déu, en la seva infinita presència, finalment devia sentir-se sol i va voler-se acompanyar. Amb aquest propòsit, Déu va crear el primer ésser humà a imatge i semblança seva, diu la primera versió de la Bíblia. Però, ¿quina era aquesta imatge si Déu, esperit pur, energia pura sense forma, no en tenia cap, d’imatge? Com un escultor que encara no sap com serà la figura que modela, Déu va improvisar del fang una criatura a la qual va insuflar l’alè de la vida. I en efecte: la vida era la viva imatge de Déu, l’espiritual i, per tant, no visible en el cos d’aquell primer ésser si no era en el moviment que prenia aquest cos quan respirava.

El primer ésser humà vivia a través de l’alè de Déu. I el vell relat parla d’Adam i d’una tal Eva sorgida de la seva costella mentre l’home dormia. Eva sorgida d’una costella o de l’escuma del mar, com Venus? Eva sorgeix directament de les aigües primordials de Déu, no del fang. Eva neix per ella mateixa de les aigües eternes per esdevenir presència en el temps. El Cel la contempla amb goig quan posa els peus a la Terra. Quines mans han modelat el seu cos d’aigües oceàniques solidificades? L’obra del creador sembla anònima, en Eva, tot i que té l’origen en aquell Déu que va enretirar-se delicadament per deixar lloc a la mare d’Adam, i a la seva germana, i a la seva esposa, i a les seves filles. Ella, l’Eva-Venus sorgida de les aigües siderals, és cos de la creació i diàleg establert entre el Cel i la Terra.

Diria que Déu es recolza en aquesta Presència fecunda de temps i d’eternitat. Ella és la vibració còsmica dels universos creats. Ella és el cos del Naixement de la vida sobre la Terra. Eva, abraçada a Adam, el primer home sobre la Terra, mai no deixa de fer-li costat. Eva mai no ha deixat d’esdevenir la costella-esquelet que aguanta el cos de l’Amor, que altre significat no té la metàfora bíblica. Eva, en tant que mare, és creació perquè Déu estima la seva Presència en ella, que altra cosa no és l’encarnació de Jesús en Maria.

La història no és immutable i tot és possible. Ho va ser la creació ja es miri des de la ciència, des de la religió o des de la poesia. Eva va menjar una poma de l’arbre del Coneixement i així va conèixer el significat de la vida en el temps. Però no va voler conèixer sola el nostre destí humà i va donar de menjar a Adam. Com Déu havia fet, Eva va enretirar-se de sí per fer lloc a Adam. Un acte d’amor a imatge i semblança de l’amor de Déu.

(article publicat al Diari de Vilanova, 20 de maig de 2011)

L'eco de la poesia

Deia la poeta Safo: “Només és bell el bell quan algú el mira”.
Un pensament semblant em va venir ahir vespre en el recital de poesia a Sant Sadurní d’Anoia, amb la sala plena i observant en el públic atenció: La poesia pren el seu sentit més ple quan algú l’escolta, o la llegeix en la intimitat, altrament no hi ha ressò, restaria en el buit. Què seria, dels poemes, sense l’eco en el cor d’algú?

Poesia i cava

He estat convidada a recitar aquest vespre en unes caves de Sant Sadurní d'Anoia. Ja us explicaré l'experiència...

Poesia oral, poesia escrita

En el diàleg entre Valentí Puig i Dolors Miquel publicat ahir a La Vanguardia sobre la salut de la poesia com a gènere, es remarcava l’auge de la poesia com a espectacle al costat del desprestigi creixent de la paraula escrita. Es fan recitals de poesia i el públic hi acudeix, però després aquest públic no compra llibres de poesia. Són escoltadors de poesia, deia Miquel, no lectors de poesia.
Un recital permet escoltar de viva veu els poemes, hi ha una participació, més o menys activa i intensa, en l’emoció del moment. No obstant això, per la seva mateixa naturalesa, els poemes no es donen tan fàcilment i sovint s’han de llegir més d’una vegada per captar-ne tot el sentit. Això requereix un esforç, un treball si es vol dir així, que només es pot fer a través de la lectura pausada, contemplativa, reflexiva. Recitals i lectures constitueixen tempos diferents que es complementen. En tant que performance, el recital s’esvaeix; en canvi, la lectura o lectures permet explorar i gravar amb més profunditat en el cor i en la ment el sentit últim de paraules i metàfores.

A la manera de Joan Brossa

A la Plaza Nueva de Bilbao, una plaça porticada que recorda molt la Plaça Reial de Barcelona, els diumenges al matí hi té lloc un mercat de segells, llibres de segona mà, andròmines d’encant, parades amb ocells… A la fotografia, un joc visual, o poesia visual a la manera de Joan Brossa.

Eulalia de Abaitua

Nascuda en una família burgesa de Bilbao, i orfe de mare al mes de néixer, Eulalia de Abaitua (1853-1943) va educar-se al Col.legi del Sagrat Cor de Sarrià de Barcelona i va residir un temps a Liverpool amb el seu marit. És a Anglaterra on va descobrir la fotografia, pràctica que mai més no deixarà. Aquesta fotògrafa excel.lent que aquests dies acabo de descobrir en una exposició al Euskal Museoa (museu arqueològic, etnogràfic i històric de Bilbao) tenia el seu propi laboratori al xalet estil anglès que el matrimoni, a la tornada del Regne Unit, es va fer construir al peu del santuari de Begoña.

Les fotografies de Eulalia de Abaitua, a part de les familiars i les de viatges, mostren el seu interès artístic i etnogràfic per cartografiar el món que l’envoltava, sovint la gent senzilla que el poblava. Al meu parer són de gran qualitat els retrats que va fer de les dones de la seva època, ja fossin burgeses com ella o ja fossin gent del camp o de la mar. En Las lavanderas, la fotografia que il.lustra aquesta entrada, la fotògrafa va captar unes adolescents rentant al riu, amb uns nens que miren l'escena al fons. A penes hi ha posa en els personatges: la fotògrafa ha assolit de retratar les figures amb una gran naturalitat, sense artificis, la vida-tal-com-és, força dura per a les joves.

Benvenuta

L’any 1993 vaig llegir Cartes a Benvenuta, un recull de les cartes que es van creuar Rainer Maria Rilke i la pianista vienesa Magda von Hattingberg. Rainer va batejar a Magda, la seva corresponsal, amb el nom de Benvenuta (benvinguda), i a aquesta figura de carn i ossos van dirigides unes cartes intenses, apassionades, com acostumava. La correspondència es va interrompre quan la parella es van conèixer, i tot i que van compartir un petit estudi, la relació no va prosperar. Sembla que el poeta va fracassar com a pretendent en viu, anota Kurt Leonhard al pròleg. Aquest fet, però, em sembla que cal considerar-lo episòdic. L’amistat amorosa i tendent cap a l’absolut que traspuen aquestes cartes de Rilke és imperible:
“Amiga, ànima preciosa, el meu cor se sobreïx, tempestuós, cap al teu. Totes les cartes que poguessin escriure’s en diversos anys voldria escriure-les d’un sol cop”. (4 de febrer de 1914).

(A la foto, Magda-Benvenuta. Amigues i amics: serem uns dies a Bilbao. Fins a la tornada)

Les dones de Rilke

Juntament amb els Poemes francesos de Rainer Maria Rilke, traduïts amb tanta transparència per Mariàngela Vilallonga, estic llegint un llibret on es parla de les dones que van estimar el poeta, escrit per J.L. Camino Roca, psicoterapeuta d’Anàlisi Transaccional. Camino parla de la influència que van tenir en Rilke: Sophia Rilke, la seva mare, Lou Andreas-Salomé, Clara Westhoff, la seva dona, Marie von Thurn und Taxis, Magda von Hattingberg, Lou Albert-Lasard i Baladine Klossovska. I Marina Tsvietàieva?

Favelas

Les veig, Jurupari,
només girant el cap.
Barraques de fusta,
piràmides de xapa,
temples de pobresa
on s’encenen magres llums.
Darrere la franja dels grans hotels de Copacabana
els joves somien
convertir-se en futbolistes,
en balladors de samba,
en Carlinhos Brown.
(extret de Quan Jurupari era déu)

El pas del temps

De vegades observo en algunes persones una rebel.lia contra el cos perquè es fa vell. No hi ha res que no es faci vell amb el pas del temps, els dic. I si volem viure ens hem de fer vells, aquesta és la condició que ens imposa la natura. Viure modifica el nostre cos. Ara: sobre l’ànima, qui exerceix el poder sinó nosaltres mateixos?

Norbert Bilbeny i la pintura filosòfica

Norbert Bilbeny és un pintor filosòfic. En el nostre panorama cultural i artístic hi ha escriptors que pinten i pintors que escriuen. És més rar que hi hagi filòsofs que elaborin una obra pictòrica de relleu, com és el cas d’aquest catedràtic d’ètica de la Universitat de Barcelona i autor d’una obra filosòfica que es desplega en nombroses publicacions.
La pintura en el seu sentit tradicional ja fa temps que ha deixat de ser un reflex de la realitat visible per convertir-se en expressió de realitats immaterials fins arribar a la pintura abstracta de Klee o de Rotko, per exemple. És en aquest context que pintures com les de Norbert Bilbeny prenen el seu sentit, que, com he dit a l’inici, és filosòfic.
Però, com s’expressa, la filosofia, en un quadre? Per començar-nos a aclarir, cosa pròpia de la filosofia, ciència que Bilbeny converteix també en art, hauríem de parlar de filosofies, ja que la filosofia, com un gran arbre, té moltes branques. Una d’aquestes branques és el neoplatonisme. Al meu entendre, és des de la perspectiva neoplatònica que s’han de contemplar els quadres de Norbert Bilbeny, a primer cop d’ull obres de geometries acolorides i sovint amb perspectives impossibles que en algun moment recorden les d’Escher.
Aturem-nos en el color de les pintures de Bilbeny i la seva combinació a través de contrastos i harmonies en el llenç. De seguida ens ve al cap la Història de la teoria dels colors, de Goethe, que des del punt de vista filosòfic era un neoplatònic. Les teories neoplatòniques van permetre al gran escriptor alemany descobrir la unitat de l’existència expressada en la diversitat. Així va lligar poesia, ciència i rosacrucisme, escola de formació humana que proporciona el coneixement del que més tard Aldous Huxley anomenaria filosofia perenne: filosofia de la metafísica que en Goethe es va traduir en la seva famosa frase: Allò vertader és idèntic a allò diví.
En els seus estudis, Goethe va arribar a la conclusió que la manera de descobrir els secrets de la naturalesa era a través de la visió intel.lectual i no pas a través de les màquines, ja que, segons ell, la naturalesa emmudeix amb el turment. La teoria dels colors de Goethe és un exemple de la seva opinió filosòfica sobre la realitat. Segons aquesta opinió, el color, tant com una realitat física produïda per la llum, és un símbol d’allò que esdevé en l’ànima. Els símbols del que esdevé en l’ànima són formes veritables, per la qual cosa també els colors són expressions veritables, idees en un sentit platònic. Així, els colors intensifiquen, dilueixen, harmonitzen o es contraposen a altres idees, tot creant una amalgama de polaritats. ¿No és aquesta amalgama de polaritats, d’idees en diàleg, allò que es pot contemplar també en les pintures de Norbert Bilbeny?
Segons Goethe, els colors s’agrupen en els colors positius o actius, que causen animació i llancen a l’acció, i en els colors negatius o passius, que procuren humors més flotants i emotius. Actius són el groc, el taronja i el roig vermellós; passius són el blau, el blau vermellós i el malva. És evident la varietat de combinacions que es poden fer per descriure realitats interiors i idees que poden ser expressades a través de colors i en formes tan abstractes, tan pures, com les de la geometria.
En un primer pla, els colors existeixen com un fet físic; en un segon pla es pot distingir la diferència entre el groc, el blau i el verd; i en un tercer pla ja es pot comprendre que el verd és la suma del blau i el groc. Si mirem els colors com mers fenomens, som en el pla òptic, material, primari; quan pensem en els colors i sentim els seus efectes ens trobem en un pla secundari, metafísic, subjectiu, reflexiu, és a dir: filosòfic.
És des de la suma dels dos plans: l’òptic, que comprèn color, geometria i perspectiva, i el metafísic, que comprèn dinamisme, emoció i reflexió, que convido a llegir l’obra pictòrica de Norbert Bilbeny. Una obra que, des del meu punt de vista, expressa a través d’un neoplatonisme plàstic la unitat en la polaritat i l’equilibri entre la física i la metafísica.
(en la imatge: Policromia XV, de Norbert Bilbeny)

Humanitats

“En entronitzar el coneixement instrumental i convertir-lo en central, les florents universitats [americanes] van transformar les vocacions en professions. En aquest procès, no només es va perdre la concentració sobre el propòsit i sentit de la vida, sinó que es va atenuar la concentració sobre l’ésser humà en tant que ésser humà, ja que es van reduir els éssers humans a instruments per a l’avenç del coneixement d’aquest món”, escriu Huston Smith al seu llibre La importància de la religió en l’era de la descreença.
El creixent descrèdit de les Humanitats ve de lluny, tot i que és en aquest moment on l’evidència ens és més dolorosa.

Amor

En l’entrevista de La contra de La Vanguardia d’ahir, la periodista Ima Sanchís li pregunta a Gao Xingjian, pintor, dramaturg, cineasta, novel.lista i premi nobel de Literatura del 2000, si creu en l’amor. I Xingjian contesta: “L’amor no és una creença, és un diàleg”.
A la pregunta: què és l’amor?, vaig contestar fa uns anys: L’amor no és una paraula, és un verb, és l’acció d’estimar, d’anar cap a l’altre.

Diàleg, viatge cap a l'altre.

Claude Collet

Del 17 de setembre al 7 de novembre de 2010 va tenir lloc al Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona l’exposició Claude Collet. La recerca de la identitat.
Vaig conèixer Claude Collet: era una de les set integrants de l’Associació Dones Artistes SOM 7. Amb Claude Collet vam viatjar a Bangkok per assistir al II Festival Internacional de Dones que va tenir lloc del 6 al 15 de març de 1992. Hi vam presentar la carpeta de litografies Som 7. Els beneficis de l’exposició en la qual van participar molts països d’arreu del món, era per a la construcció d’una casa d’acollida per a les dones i nens amb problemes, o simplement indigents. L’empremta d’aquest viatge, memorable per a totes les artistes que el vam viure –Claude Collet, Conxa Ibáñez, Adelaida Murillo, Núria Tortras i servidora- ha quedat reflectida en el meu relat Si li heng (Groc), publicat a Sol ponent, sol ixent (Editorial Comte d’Aure, 2004).

(a la imatge, un dibuix que Claude Collet em va regalar, i molt característic de la sèrie: Dona i metamorfosis)

Compradors d'or

A la Praça da Sé
hi floreix el mercat de l’or.
Firaires improvisats,
emparedats en un anunci
de lletres vermelles en un fons groc
oferten les seves ‘gangues’.
També compren or a bon preu
-que vol dir a preu baix-
als qui han de vendre’s
l’aliança de casament
o el rellotge de l’avi,
si l’han pogut conservar.

(L'estiu de 2003 vam ser al Brasil. Aquest poema, inclòs a Quan Jurupari era déu, respon a una estampa que vam veure molt sovint a Sao Paulo. Actualment, aquí també han florit, com margarides de camp, botigues on es compra or)

Després de la nit ve el dia

A qualsevol edat podem experimentar l’abandonament: una sensació d’ofec, de pànic ens embolcalla com un abric humit i fred, tot tenint la impressió que algú ens estira el terra de sota els peus i ens deixa a l’aire... És la por dels infants; però també és la por dels adults que encara no han crescut prou com per saber que la solitud radical és l’essència dels mortals. Les coses, o la companyia i afecte dels altres, no són mai per sempre: algun dia tallem o es trenca el cordó umbilical de la seguretat. Hem de sobreposar-nos al cataclisme i sobreviure.

Els humans -la joia de la creació!- som fràgils. Tant, que es diria que naixem només amb el programa per a fer-nos humans, i un infant és tan sols un projecte a desenvolupar. Així la plenitud humana a què aspirem (el ser en el món, no l’estar al món) passa pel camí de la creació individual, passa per obrar-nos a pic i pala, passa per fer l’esforç d’autonomia. I ningú no pot substituir-nos en aquesta tasca. Ni tan sols la mare (o les figures psíquiques del desig de retorn a l’úter com ara la depressió) que sovint evoquem quan ens sentim abandonats, quan els cops de la vida ens deixen a la intempèrie: la mort d’algú que estimem, un tort amorós, un divorci, una greu malaltia, la pèrdua de la feina o de la casa o del patrimoni, el fracàs acadèmic, professional, vital...

La feina de construir-nos (els adults) és molt feixuga; la feina d’educar (als infants) és molt pesada i a contracorrent dels valors imperants. I és que educar-nos per aconseguir sense massa traumes anar-nos desinstal.lant constantment de la seguretat impossible és gairebé una utopia en els nostres mons avançats. El món globalitzat és més insegur que mai i poc estem preparats per als lògics, però també estimulants, daltabaixos que ens esperen. Però cal dir de seguida que un entrebanc seriós, un drama personal o una crisi profunda, si no et tomben, poden ser també eines imprescindibles per a crèixer humanament, espiritualment. Amb gran clarividència, els vells diuen que quan una porta es tanca se n’obre una altra. Així, aquestes travesses del desert (que és una metàfora de l’experiència de l’abandonament, de la vivència de l’extrema soledat humana, quan sentim que tot i tothom ens abandona) són una via magnífica per estimular la nostra creativitat, la nostra reconversió, la nostra posada a punt per a la nova vida. Perquè després de la nit sempre ve el dia.

Ningú que tingui una vida fàcil fa grans progressos de consciència. És clar que també hi ha persones que de consciència no en volen tenir gaire o gens, no fos cas que això les fes responsables dels actes de la seva vida. Perquè no hi ha consciència sense responsabilitat. Ni llibertat sense responsabilitat. Aquests valors són equivalents, no estan fora de nosaltres, són el guany de la individuació.

De manera que abandonament, crisis i travesses del desert poden veure’s com a oportunitats per obrir els ulls al veritable sentit de l’existència. Una greu malaltia aguditza de tal forma els sentits que proporciona una visió molt pura de la realitat, o ens pot dotar d’una gran lucidesa. Difícilment algú que ha estat a prop de la mort experimentarà la vida igual que abans. O després d’un daltabaix emocional, d’un trencament de les costelles de l’esperit, un cop fet conscient és com si posessis el rellotge a zero en la teva vida, de la mateixa manera que quan tota seguretat sembla que desaparegui és quan tot esdevé possible... Així, tallar els cordons umbilicals que donen falses seguretats (possessions, bellesa, diners, prestigi, fama, poder), alliberar-se de l’efecte de l’opinió dels altres (igual elogis que crítiques ens fan dependents!) ens capacita per ser éssers amb consciència, éssers lliures.

(aquest article va ser publicat al Diari de Vilanova el 28 d'octubre de 2005. El reprodueixo per la seva actualitat)

Espai Macià i Pasqüetes

Ahir, amb un sol esplèndid, vam anar a Les Borges Blanques, on el passat 14 d’abril, el mateix dia que feia 80 anys de la Proclamació de la República Catalana, es va inaugurar l’Espai Macià. En un recorregut museístic basat sobretot en imatges, hi trobem explicat “el viatge polític més llegendari de Catalunya, des de l’inici de l’aventura de Francesc Macià com a diputat fins a la presidència de la Generalitat, seguint sempre el seu somni [com aquell estel que feia voleiar de nen a la platja de Vilanova!] de veure una República catalana sobirana”.
A la sortida ens vam topar amb un grup de Caramelles de Juneda que venien a Les Borges Blanques per cantar les tradicionals Pasqüetes (així s'anomena el diumenge després de la Pasqua). Aquests caramellaires van interpretar amb vell i renovat entusiasme cançons tradicionals i un pot pourri de tonades conegudes, on, aparentment, s’improvisen lletres amb crítiques als esdeveniments de l’any, però que estan molt treballades. Per aquest motiu, i cantades ben graciosament, no hi van faltar, entre d’altres picades d’ull referents als polítics locals, al.lusions a la general política de les retallades ni a les atzagaiades de Mourinho.

(a les fotos: una vista de l'Espai Macià i uns caramellaires de Juneda, amb un avi donant la mà al nét)

El meu institut

A mitjans d’aquest novembre de 2004 es commemoraven els 75 anys d’existència de l’Institut Maragall, que en l’època en què vaig transitar per les seves aules per fer el Batxillerat nocturn, ja era al carrer Provença, enmig de l’Eixample. L’Institut Maragall, que havia obert les portes a Sarrià l’any 1929, no portava encara el nom del gran poeta modernista, sinó que havia estat batejat amb el nom d’Infanta Cristina, una concessió al règim polític imperant: la Monarquia. Va ser a l’any 1933, durant la República, quan va adquirir el nom d’Institut Maragall.

En aquella primera època -i en la meva- el meu institut no era mixte, com és ara. L’Institut Maragall era un institut per a noies, i com el Ramiro de Maetzu madrileny, va ser un dels centres pioners a donar aquest tipus d’ensenyament superior a un segment de la societat que començava a reclamar-lo a crits. L’Institut Maragall va néixer amb voluntat d’oferir l’oportunitat de formar persones -en el meu cas, noies- amb voluntat d’adquirir els coneixements que ens procurarien l’estatus intel.lectual que ja tenien a l’abast la majoria de nois. Els plans d’educació dels anys 50 van permetre la implantació dels cursos nocturns, cosa que permetia que poguessis treballar i estudiar alhora. Era un sacrifici, i recordo que la meva mare, en veure’m dissabtes i diumenges de cap als llibres –era l’únic temps que tenia per estudiar- sempre em deia que aquells disset, divuit anys, no els tindria mai més...

Era cert. Però també era cert que la tria havia estat meva. Una tria madura com pot ser madura la tria d’una noia que vol estudiar per progressar intel.lectualment, però també personalment. Perquè entre la gent que en aquells anys anava a l’Institut Maragall hi havia gent sensible als moments que vivíem. Organitzades per l’Associació d’Antics Alumnes de l’Institut Maragall, s’organitzaven una sèrie d’activitats que formaven en aspectes més vitals i morals. Recordo perfectament aquell dissabte a la tarda quan vaig veure per primera vegada un reportatge del camp de concentració de Mathausen... Jo no en sabia res, d’aquells republicans catalans que hi havien anat a parar, d’aquells perdedors per partida doble i que uns anys després serien objecte d’un llibre tan esplèndid com escruixidor escrit per Montserrat Roig. Així, a l’Institut Maragall vaig obrir els ulls no només als ensenyaments acadèmics que hi havia anat a buscar: al meu institut vaig aprendre que hi havia una història pararel.la. I que aquesta història paral.lela a vegades es troba fora de les aules, però que n’és una extensió.
(article publicat a El 3 de vuit, novembre de 2004)

El símbol del vestit de la reina

Ahir a Londres es va celebrar un casament reial que garanteix la continuïtat d’una vella i sòlida monarquia que vol ser exemplar. Per demostrar la seva satisfacció, la reina Isabel vestia d’un groc tan daurat com la seva corona. Aquest color pot xocar en les nostres latituds, ja que pot confondre’s amb la llum del migdia. Al Regne Unit no. És a Londres (llevat de l’Índia) on he vist els colors més vistosos en contrast amb la llum ambient, que els realça. Simbòlicament, el groc és un color solar que el vincula a la idea de la llum del coneixement, a l’energia, a l’optimisme. No era per casualitat doncs, la suposada extravagància del vestit de la reina. Eren aquests atributs del seu regne el que volia simbolitzar en aquell ritual de noces, lent i pautat per diferènciar el que és sagrat del que és profà, amb la catedral de Westminster sembrada d’arbres, com un bosc celta.
(Contrast de colors a Londres. Foto presa l'estiu de 2005)

Vocació

En un article publicat a La Vanguardia d’ahir, Laura Freixas feia un homenatge a una escriptora, Ana María Matute, per la seva actitud vocacional exemplar tant com per la seva obra de vàlua. Deia Freixas que per a alguns escriptors com Matute, la literària és com una vocació religiosa. Hi estic d’acord. En la vocació religiosa hi ha un total lliurament a ‘allò’, poseu-li el nom que vulgueu, que és més que nosaltres, i que nosaltres som els seus instruments. I perquè els escriptors en aquest sentit religiós som instruments de l’art, hem d’estar ben afinats. I per a això, i comptant amb la inspiració, el talent i l’honestedat, cal treball, treball i treball, a vegades fins al sacrifici.

Etty Hillesum

Etty Hillesum, una de les veus més commovedores que han donat testimoni del ‘judeocidi’, com escriu Adrià Chavarria al seu llibre Etty Hillesum. Un ungüent per a tantes ferides (Denes editorial), va enviar dues postals a dos amics des del tren que la duia a Auschwitz. Les va llançar des d’una escletxa del vagó atapeït de gent i d’angoixa. Una es va perdre. L’altra, datada el 7 de setembre de 1943, va ser recollida per una gent de pagès i enviada a la destinatària, Christine van Nooten: "Christine, obro la Bíblia a l’atzar i trobo el següent: El Senyor és el meu espai més sagrat”.
Supervivents dels camps (primer Westerbork i després Auschwitz, on va ser gasejada) han confirmat que Etty realment tenia, fins a l’últim, una ‘personalitat radiant’.

(a la foto, presa aquest estiu passat: sala de dutxes a Buchenwald)

Màquines d'escriure

Llegeixo al blog Diari d'un llibre vell que ha tancat la darrera fàbrica de màquines d'escriure que es trobava a Bombai. Fins l'any 2009 es fabricaven entre 10.000 i 12.000 unitats l'any. Però l'any passat ja només en va vendre 800. En memòria d'aquest estri amb el qual tants de nosaltres hem escrit les nostres primeres obres reprodueixo aquest article, publicat ja fa un temps:

Em deixes la màquina, tieta?, li deia a la tia Trini, la més admirada de les germanes del meu pare. Sí, però vés amb compte. Era una Underwood que, severa, vestia de negre. I jo, tac-tac, hi escrivia amb només dos dits, tan menuts que a vegades s’esllavissaven entre les tecles i em feia mal. Ja volia escriure, llavors, i provava de fer-ho en el silenci que sempre hi havia al final del llarg passadís de la casa del carrer Ample, amb aquells sostres amb motllures tan alts que jo encara veia més alts perquè no aixecava dos pams de terra.

Tac-tac, feia la màquina, lenta en les meves mans, ràpida en les de la meva tia. Feia malbé uns quants papers, pots comptar què escrivia, però m’hi sentia bé allà, tota sola en aquell despatx, els grans al menjador fent-la petar, berenant, algunes vegades fent música. Només llavors, quan sentia la música, travessava una altra vegada el corredor i escoltava les peces que tocava la meva cosina. Era destra, feia àgils peces difícils, i jo mirava aquells dits, com mirava els dits de la meva tia Trini escrivint a màquina, màgia pura em semblava, potser pensant que pianos i màquines d’escriure inspiraven. Ara sé que sí, que a la inspiració no li va gens malament el treball sistemàtic i que els vehicles tècnics –una bona ploma, un llapis esmolat, una diligent màquina d’escriure- ajuden a desenvolupar la creativitat.

A l’escola vaig aprendre a escriure amb una Remington també vestida de frac, i tan bon punt vaig tenir uns quants estalvis vaig comprar-me una màquina portàtil, una Olivetti verda i moderna, com les olivettis més sofisticades que feia servir quan treballava en aquell despatx de Cronit, la presó de la meva adolescència, de la qual en sortia a dos quarts de sis de la tarda per alliberar el meu esperit antioficina (i encara més antifàbrica, l’horrorosa fàbrica de Montgat que embrutava de deixalles minerals l’aigua de la mar d’Homer!) per anar a dibuixar carbons com una descosida a Llotja… Allà vaig conèixer una noia de Vilanova i la Geltrú, la Carme, nòvia d’un ballarí del Liceu, i per ella vaig saber qui és Joan Magriñà.

Amb la portàtil anava a tot arreu, passava a net tots els meus escrits, que encara guardo en arxivadors. Després, ja casada, vindria la màquina elèctrica, una altra Olivetti, a la qual li podies posar diverses cintes: la de cotó blau violat, o negre i vermell, fins que es desgastaven, i la més novella, de plàstic, que només servia per a una sola vegada, però…que bonics que quedaven els escrits!: semblaven d’impremta! L’ordinador ha substituït les màquines d’escriure, que guardo totes, com peces de museu. A casa tenim com un museu de màquines d’escriure, entre l’Oriol i jo, amb les seves antiga Continental dels anys vint, la Piuma portàtil i la Lexicon color olivera, i encara el seu vell ordinador sense disc dur, el primer de la sèrie que hem encetat, i és que ja se sap: som bojos de l’escriptura i els vells estris ens acompanyen al costat dels nous.

Peces antigues com les que, romàntics, guardem, s’exhibiran fins a mitjans de març a la Fontana d’Or de Girona. La màquina d’escriure. Eina de treball i peça de museu mostra fantàstics exemplars de màquines d’escriure procedents del Museu de la Tècnica de l’Empordà. Un passeig per la tècnica i la seva funció en el camp de l’administració, sí, però també pel món del periodisme i els universos de la literatura del XIX i el XX que hi van associats.

El meu psicoanalista és la meva màquina d’escriure, deia Ernest Hemingway, que és tant com dir el guariment de l’ànima via l’escriptura. En la meva infantesa veia les màquines d’escriure com part de la imatge de l’escriptor modern, tac-tac, estripant papers fallits, no dormint per culpa d’una idea al cap que si la deixes s’escapa, ja no torna mai més. Potser encara devem ser aquí. Perquè davant l’ordinador, tac-tac, mirem d’atrapar entre paraules i mil camins aquell ésser incontaminat que un dia vam ser.

Llet en pols

Devia tenir cinc, sis anys, per tant estem parlant dels anys 1956, 57. Sóc a l’escola, al Grupo Escolar Reyes Católicos, així, en castellà. Més o menys un cop per setmana, a mig matí apareixia una senyoreta (a les professores de primària aleshores se les anomenava senyoretes) amb una tetera d’alumini immensa, d’on rajava llet en pols dissolta en aigua bullint. Els infants, disposats al voltant de les taules, ja l’esperàvem amb un got a la mà que havíem de portar de casa.
Aquella llet en pols era el mannà que venia d’Amèrica, amb el pla Marshall. Jo no en sabia res, d’aquest pla. Només sabia de la gatzara que s’organitzava amb l’arribada de les teteres gegants, l’únic moment al dia que trencava la fèrria disciplina mentre ens bevíem aquells gots de llet calenta. Jo no tenia pas notícia, de passades restriccions ni de cartilles de raccionament, ni de les caritats que havien travessat l’Atlàntic per paliar-les, tot i que la caritat no era gratis: les bases militars americanes no van venir del cel, sinó per causa dels interessos de la guerra freda.
(extret de La capsa verda)

Resurrecció

El cel davalla gris.
El Sol resplendent
és a la tomba.
Quan desperta
l’oculta Llum
la terra és feliç.

Família

Quan Giuseppe Tomasi, príncep de Lampedusa, va escriure Il Gattopardo, ho va fer impel.lit per la necessitat de donar testimoni d’una època i d’una manera de viure que s’extingia. Llorenç Villalonga, que el 1962 en va fer la traducció al català per al Club Editor, havia publicat, l’any 1961 també per al Club Editor, Bearn o la Sala de les nines. Aquesta novel.la participa del mateix esperit que Il Gattopardo: mons que s’enfonsen, que es desintegren: en el cas de Villalonga el d’una certa Mallorca i d’una certa classe social, i en Il Gattopardo es fa fonedissa una certa aristocràcia rural. En ambdós relats hi ha un deix de melangia.

No és el cas de Família, de Ba Jin (nom de ploma de Li Yaotang, Chengdu, 1904 – Xangai, 2005). Tot i que l’autor també hi retrata la decadència i desintegració d’una família benestant i tradicional xinesa, inspirada en la pròpia com en el cas de Lampedusa i Villalonga, Ba Jin escriu de manera combativa per donar testimoni d’un temps amb reminiscències feudals que s’acaba… afortunadament, tot i que en el seu cant del cigne hi desfilen massa víctimes, massa morts.

A Família (El Cercle de Viena), l’univers rígid i immutable en el qual havien viscut i s’havien educat els avantpassats, tot d’una s’impregna dels nous aires d’Occident i l’ambient familiar es torna irrespirable per a les noves generacions que s’eduquen en escoles fora de casa. Les noies més agosarades, que han refusat de dur els peus embenats i es tallan els cabells curts, estudien i fan plans per al futur contravenint la tradició de casar-se amb qui la família les destini. Els nois, que estudien llengües estrangeres i llegeixen autors controvertits com Ibsen i Tolstoi, s’associen per crear grups d’opinió i revistes culturals on publiquen articles censurables pel règim i pels quals són perseguits.

A la immensa casa senyorial dels Gao, família arquetípica de la novel.la de Ba Jin, hi viuen l’avi, el patriarca, amb la seva concubina, els tres fills i les seves dones i fills, la madrastra dels tres nois i la noia de la primera branca, ja que el pare, l’hereu i la seva dona són morts, i una munió de servents que han de fer la feina domèstica i satisfer els desitjos dels amos. En un relat viu i de llenguatge acurat (la traducció del xinès d’Eulàlia Jardí és excel.lent), a poc a poc Ba Jin ens va acostant els personatges com en un zoom i hi veiem uns caràcters que podrien ser els d’una família qualsevol de l’època movent-se en l’atmosfera reclosa de la casa i provocant les lògiques tensions entre ells, mentre que a l’exterior tot va canviant, i, com la història ha demostrat, aquest nou món ja no té retorn.

Des de la seva publicació el 1931, Família va esdevenir molt popular entre el jovent xinès, que es veia reflectit en la rebel.lió dels joves de la família Gao, sobretot en Juemin i Juehui, els germans més joves de la primera branca familiar. Sense ser la seva autobiografia, Ba Jin va inspirar-se en el seu marc referencial per escriure Família i per això va ser acusat de voler-se’n venjar. No pas. En un apèndix del llibre, diu: He escrit Família per ser el portaveu del crit d’una generació. Per proclamar la injústicia contra una quantitat de víctimes sense nom! No estic capacitat per aquesta empresa, però no defugiré la meva responsabilitat. Llegint Família es visualitzen ben clarament aquestes víctimes -el germà gran, Juexin- però sobretot les dones –Mingfeng, Mei, Ruijue-, que fan la tràgica fi dels models constrenyidors imposats pel Lienu zhuan, llibre clàssic per a l’educació femenina vigent durant dos mil anys.

Ba Jin, símbol per a tota una generació, era un il.lustrat idealista que en el rodar de la història no va lliurar-se de ser purgat per la Revolució Cultural (1966-1976). Enviat a un camp de treball, va ser rehabilitat el 1977. És considerat l’autor més rellevant de la Xina del segle XX. Nominat per al Premi Nobel en dues ocasions, va morir amb 101 anys.

(publicat al Diari de Vilanova, 21 d'abril de 2011. A la foto: Ba Jin a l'any 1938)

Amunt els poemes!

Amb motiu de la festa de Sant Jordi, a la Rambla de Vilanova i la Geltrú, entre les parades de llibres i roses, si mireu enlaire veureu unes banderoles amb poemes dels poetes de la ciutat. Amunt els poemes, com ocells al vol! Que tingueu una bona Diada!

En l'hora de la Mort

La pluja li xopa la túnica,
neteja la sang del seu front nafrat.
En el Rostre esquinçat
hi somriu, ja tan tènue, la flor que expira.
Tot s’acomplert.
Al voltant de la Creu es fa un silenci
que revela, amb transparència d’aigua,
el bramular del circ.

Preparant el Sopar

Mira de no fer renou
quan paris la taula del Sopar:
aquest vespre, homes i dones
s’asseuran
els uns al costat dels altres,
com germans.
Davant de cada plat,
posa una copa de vi
que ells –fills de la lluita infatigable
de cada dia i assedegats-
alçaran en memòria d’Aquell
que s’hi donà,
per amor, en Creu.

La poesia i els seus veïnatges

“La veu dels poetes sempre és capaç de germinar de les llavors més impensades”. Són paraules de Quim Curbet, escrites en la seva nota d’editor del número especial de Sant Jordi de la revista Els fulls de l’escriptori amb el títol: La poesia i els seus veïnatges, que es va presentar ahir tarda a Arts Santa Mònica de Barcelona. 37 autors hi aborden la poesia des de diverses perspectives. Jo he participat amb la reflexió: Cos, espai poètic i arquitectura. Un plaer.
(per a més informació: http://www.ccgedicions.cat/)

La veritat

La veritat, com tot fenomen metafísic, pertany alhora a l’universal i al particular de l’existència. Així, la veritat és una i múltiple en el nostre univers, l’únic que coneixem i encara tan imperfectament. La veritat, com la vida i tot el que hi viu i mor, és un absolut que conté el relatiu. La veritat transcendent conté l’immanent. D’aquí ve que, de manera honesta, o, si es vol, científica, hàgim de parlar de les diverses cares de la veritat, dels seus matisos i fins i tot incloure-hi el seu contrari: la mentida. L’enyorat filòsof cinètic Jordi Riera i Moré, va escriure al seu assaig Els límits de l’infinit (Viena): “Tot és veritat, també la mentida.”

I és que pels seus efectes, tan real resulta la veritat com la mentida. Aleshores: com ens hem de guiar, com hem de discernir la veritat entre el seu positiu i el seu negatiu? Seguint amb les tesis de Jordi Riera, segons els materialistes la realitat de la qual en podem parlar i encara amb els seus límits, és objectiva; segons els espiritualistes la realitat és un fet subjectiu que depèn de la percepció del perceptor, i segons els superficialistes (aquesta denominació és de Jordi Riera) la realitat a vegades es presenta d’una manera i a vegades es presenta d’una altra. No obstant això, res no hi ha de més cert que en cada minut de la nostra vida ens trobem que hem respondre al dilema de l’apreciació de la realitat.

La veritat universal i absoluta és inefable i en puritat només pot ser intuïda per aquell sisè sentit que tantes vegades depassa la intel.ligència lògica, però no per això deixa de ser veritat. La veritat particular és igualment percebuda per aquest sisè sentit, tan subjectiu com es vulgui, i que va més enllà de l’objectiu. Vet aquí perquè el nostre filòsof afirma que “hi ha quelcom per damunt de la veritat i de la mentida”. I a continuació afegeix que la veritat és com el Tao: una realitat que més que compresa ha de ser viscuda. “Encara que imprecisa, profunda i fosca, l’aparença del Tao conté la força vital. I aquesta força és autèntica, ferma”, es llegeix al Llibre del Tao.

Així, doncs, com el Tao (Déu, també en podríem dir), la veritat es percebuda des de la nostra parcialitat i relativitat humanes com el més autèntic de la vida, allò a què aspirem des de la imperfecció que es vol perfectible. Per aquest motiu, sembla que tant com viure la veritat volem viure de veritat, en la veritat i fer-nos nosaltres mateixos veritat, com en aquestes paraules de Jesús en l’Evangeli de Joan, que en ser-li preguntat: “Quin és el camí? Quina és la veritat? Què és la vida?”, Jesús va respondre: “Jo sóc la veritat i la vida”. Perquè podem enganyar el món sencer, però no ens podem enganyar a nosaltres mateixos. Es pot viure una vida fictícia, disfressar la nostra identitat: allò que som en el nostre interior de debò. Podem fer comèdia o autoenganyar-nos amb mestria, però en el nostre interior (el lloc on habita la veritat que està per damunt de la veritat i de la mentida) sabrem que els nostres fonaments estan en fals i que potser necessitarem viure una altra vida per rescabalar-nos del propi frau.

Jo crec que una vida autèntica és el que més es desitja viure en aquest món, però és també el que més costa de viure perquè demana un lliurament total a la veritat en el seu sentit estricte i que, com la vida, és exigent. Però és precisament d’aquesta veritat última que ens conté i contenim amb tots els matisos propis de la contingència humana, d’on s’extreu la força per mirar de viure fermament, amb consciència que som veritat i que cooperem a construir la veritat entesa com la infinita dimensió que ens depassa, però a la qual tenim accès ja que qui “s’uneix al Tao és acollit pel Tao, el santuari més recòndit de totes les coses”. Cal interpretar la veritat, doncs, com el sentit interior de l’existència expressat en les seves diverses cares.

(publicat al Diari de Vilanova, 1 d'abril de 2011)

El vel d'Harmonia

18 d’abril de 1991, avui fa vint anys. El vel d’Harmonia es presenta al club Don-na, l’associació promotora del premi del mateix nom. Encara no he vist el llibre, que ha publicat l’Institut Català de la Dona amb uns mots de presentació del professor Ramon Cotrina. Quan arribo, em rep de seguida la Dolors Solà, la directora de Don-na. Per la seva cara veig que passa alguna cosa. Em posa el llibre a les mans. Me’l miro amb una sensació de familiaritat i d’estranyesa alhora. “No hi veus res” -em diu. Me’l torno a mirar i dic: “Veig una portada suggerent, amb aquest sol que es reflecteix a l’aigua”. “Però no hi veus res més?”. I tot seguit, afegeix: “No hi ha el nom de l’autora!”. “Ah, és això” –li contesto amb una gran tranquil.litat. Perquè, com un llamp que em travessa el cervell, de seguida interpreto què se'm vol dir amb aquest fet.

Adar i la primavera

Adar és un mes del calendari hebreu, correspon al mes de març i al signe de Peixos. S’hi celebren les festes del Purim, i el naixement de Moisès. He buscat aquesta informació perquè en una visita a la Sinagoga Major de Barcelona em crida molt l’atenció un plat d'argent on hi ha gravats tres peixos entrellaçats. En un rètol explicatiu, llegeixo: “Quan arriba el mes d’Adar hi ha alegria a l’aire”. És clar: la primavera, la Pasqua…