Una mica d'història

L’abril de 1991, i al caliu de la festa de Sant Jordi d’ara fa vint anys! es va presentar El vel d’Harmonia, el llibre de narrativa que va guanyar el premi Don-na. Però el títol d’aquest blog hauria pogut ser un altre: Verònica o el retrat, que va quedar finalista del mateix premi. El dia que es va atorgar, una tarda freda de desembre de 1990, la poeta Montserrat Abelló, que era al jurat, es va equivocar quan va esmentar el títol de l’obra guanyadora. Va dir: Verònica o el retrat. Jo estava al fons de la sala, i tot i que les cames em tromolaven, ja havia fet el gest d’aixercar-me quan Abelló va rectificar tot dient “perdoneu, aquesta és l’obra finalista, la guanyadora és El vel d’Harmonia”. Aleshores vaig aixecar-me de debò, amb el pols a cent. Als membres del jurat (Montserrat Abelló, Maria Mercè Marçal, Pilar Rahola, Núria Torrents i Mireia Bofill) els havia costat decidir-se per l’obra guanyadora, d’aquí la confusió de Montserrat Abelló.

Porto a col.lació aquest episodi perquè enguany fa cent anys de la publicació de La Ben Plantada, i la narració Verònica o el retrat, escrita també com un recull de glosses, vol ser un homentage a l’escriptor que a través de les seves va crear el cicle de figures arquetípiques Les Oceànides: La Ben Plantada, Gualba, la de mil veus (amb la seva protagonista Tel.lina), Sijé i Lídia de Cadaqués. Aquesta narració, inspirada en un personatge real, Lídia Nogués de Costa, i escrita quan Eugeni d’Ors ja era a Madrid, amb Oriol Pi de Cabanyes la vam publicar traduïda al català acompanyada d’un llarg assaig introductori (Proa, 2002). Més endavant encara he tingut ocasió de treballar Les Oceànides també en forma d’assaig, quan amb motiu dels 50 anys de la mort d’Eugeni d’Ors l’any 2004, la Comissió de Literatura de l’Institut d’Estudis Penedesencs vam organitzar un cicle de conferències. Allà vaig presentar la ponència: Quatre arquetipus femenins en la narrativa filosòfica d’Eugeni d’Ors, publicada al recull Eugeni d’Ors. Llums i ombres (Cossetània, 2006). Vet aquí una mica d’història del reconeixement d’un mestre.

Meditació sobre art

La degradació de la bellesa i del sentit mitjançant una materialització grotesca, deformada, en el malalt és un efecte secundari de la destrucció de la personalitat. En canvi, en l’artista respon a un propòsit creador, com un déu que estés per damunt del bé i del mal, del bell i de l’horrible.

Art i sentit universal

Ningú no pot negar l’aspecte terapèutic que té l’art en les persones, tant les qui creen obres d’art com les qui, contemplant-les, se n’amaren com s’amaren de l’aire que respiren. Ara bé, per fer justícia a l’obra d’art –ja sigui plàstica, literària o musical-, la psicologia analítica, i ja no diguem la crítica especialitzada, ha d’eliminar els prejudicis mèdics i valorar-la com el que és en definitiva: la representació més o menys figurativa o abstracte d’un impuls creatiu personal que en materialitzar-se s’omple de sentit universal.

(en la imatge, pintures d'Adelaida Murillo)

Primera rosa

Aquí la teniu: és la primera rosa que ha florit al jardí de casa. Ha vingut amb la bonança aquest exemplar de les roses anomenades Joaquim Mir pel seu vestit de color groc solar i farbalans de color vermell intens. Us l’ofereixo des d’aquí, d’aquesta manera virtual, però sense perdre ni un bri de la meva amistat i el desig que tingueu una fèrtil primavera.
(fotografia d’Oriol Pi de Cabanyes)

Dona i art a la Fundació Hervás Amezcua

Demà dia 13 d'abril es presenta Dona i art o la dansa de Lilâ a la Fundació Hervás Amezcua per a les arts amb seu a Gavá. L'atractiu d'aquesta presentació que farà Antonio Hervás Amezcua, és que hi hauran exposades obres d'algunes de les artistes de les quals parlo en aquest llibre.

El llibre en imatges, el llibre en viu!

Creu de Sant Jordi per a L'Eco de Sitges

“L’Eco dedica a tots els seus col.laboradors la Creu de Sant Jordi de la Generalitat”, llegeixo en un titular en l’exemplar d’aquesta setmana de L’Eco de Sitges, mitjà en el qual col.laboro des del 9 de desembre de 1995, és a dir, una mica més de quinze anys i amb total llibertat de càtedra. “La direcció de L’Eco de Sitges i la família Soler volen compartir aquest guardó amb tots els col.laboradors que avui fan possible que, setmana rere setmana, el periòdic estigui puntualment als quioscs de la Vila i amb tots els sitgetans que el tenen com a mitjà d’informació local preferencial”.

I és que l’1 de març passat L’Eco de Sitges va complir 125 anys. L’Eco de Sitges, fundat l’any 1886, ha tingut tres directors: Josep Soler i Cartró, Josep Soler i Tasis i l’actual director, Josep Manuel Soler i Soler. La continuïtat d’aquest setmanari està assegurada en els seus fills, Josep i Ramon, i els néts que ja s’han incorporat al projecte.

Per molts anys Eco i família Soler, i per la part que ens toca també als col.laboradors!

(en la imatge: Josep Manuel Soler i Soler)

Fama no, gràcies

No he desitjat mai la fama. No m’atrau la fama ni bona ni mala perquè no respon a una construcció personal sinó que te l’atorguen els altres. La fama no és una cosa que un pugui decidir, i això és el que a mi m’empeny: decidir sobre la meva vida en el possible. Acceptant la fama –aquesta escuma o bombolla d’aire, aquesta corona d’oripells, aquests coturns dels quals el més fàcil és caure- dónes poder a uns altres sobre la teva vida. I en funció de la fama que t’han creat a vegades se t’empeny a viure vides que no voldries. Penso en Elvis Presley i en Marilyn Monroe, exemples una mica antics i allunyats dels nostres horitzons, però vius en la memòria col.lectiva pel seu drama personal.

Curiosament, encara que corris el perill que et robin la vida a causa de vés a saber quins interessos mercantils o de poder d’altri, l’anhel de fama no para de crèixer als nostres dies encara que sigui una fama volàtil, per un dia. Sobren exemples de delit de fama en el món de l’espectacle i de la televisió. Som a l’apoteosi de la imatge, som al regne de l’aparença i de la representació banal.

Quan les arts plàstiques s’expressaven de manera figurativa, s’acostumava a representar la fama en forma femenina i amb unes ales que procuraven la ràpida difusió dels rumors i amb una trompeta que pregonava tant allò vertader com allò fals, sense que es pogués distingir una cosa de l’altra. Ovidi descrivia la fama (la Pheme grega) com la personificació dels rumors incontrolats i com la missatgera de la veritat i la mentida tan barrejades que no hi havia qui s’hi aclarís. Virgili descrivia la fama com un ésser d’horribles boques i llengües que parlotejaven sense parar.

El contrapunt d’aquesta figura estrafeta sobre la qual ens prevenien aquests savis antics, sens dubte deu ser la discreció de les boques i la moderació de les llengües desfermades. Sabem per experiència que el poder de la paraula és incommensurable i quan no es pot discernir la veritat de la mentida pot ser destructor.

Davant la destrucció moral que provoquen les paraules falses, maledicents, buides i sense ètica, m’estimo més treballar amb la discreció i l’anonimat amb què treballaven els monjos medievals als seus escriptoris. Aquests no servien a cap tipus de fama mundana ni, per suposat, a ells mateixos, que es consideraven, i amb seny, éssers mortals, efímers. Aquests monjos servien al Coneixement, com aquell Foci, patriarca de l’església ortodoxa, que va escriure una de les obres més importants i més cabaloses de l’imperi bizantí. Trec el patriarca Foci a col.lació perquè sempre m’ha cridat l’atenció la representació de la seva figura asseguda escrivint concentrada i amb una llengua de foc damunt del cap, imatge de l’Esperit Sant o de la inspiració. Foci sabia, com sabien Goethe i Rilke, que l’únic mèrit que un té és la voluntat de posar a disposició del Coneixement els talents que en la vida present ens són atorgats. La resta és gràcia.

(publicat a El 3 de vuit, 1 d'abril de 2011. A la imatge, la Pheme grega)

La font de Can Caralleu

Devíem ser molt nens, encara, perquè a penes me’n recordo, quan el meu pare, alguns diumenges al matí, quan feia bo, ens duia a esmorzar a la Font de Can Caralleu. Una vegada, ja fa molts anys, vaig agafar l’autobús 66 davant de casa dels meus pares i vaig baixar al final, a Can Caralleu. Em pensava que no arribava mai, de lluny que ho vaig trobar! Avinguda Sarrià amunt (aleshores encara era la Carretera de Sarrià) fins a Sarrià i encara fins més amunt, enllà, enllà… Miro pel carrer infants de quatre, cinc anys, i em pregunto si serien capaços de fer aquesta excursió a peu de la mà dels seus pares, perquè em sembla impossible. Però es veu que per a nosaltres era una festa i arribàvem a casa més contents que un gínjol.

Sí que recordo que recollia pedretes amb formes boniques i textures exòtiques perquè m’agradava col.leccionar-les (les posava dins d’una capsa de galetes metàl.lica) i també plegava flors per a la meva mare que devien arribar ben músties. La mare, però, de seguida les posava en un flascó i es redreçaven per unes hores. Flors silvestres que eren el record visual de la llum i de l’aire gràvid que havíem respirat aquell matí de primavera.

(extret de La capsa verda)

Principi de fragmentació

És tan bonica, la història, que no resisteixo explicar-vos-la. Prové de la imaginació del cabalista Baal Ha Sulam. A través d’una al.legoria explica el principi de fragmentació. Un rei necessitava enviar una gran quantitat de diners al seu fill, el príncep hereu, que s’estava formant a l’estranger. El rei no tenia un missatger de prou confiança com per encarregar-li transportar aquella suma. Aleshores se li va acudir dividir les monedes d’or en cèntims, que va enviar a través de multitud de missatgers. En la seva comesa, els missatgers van pensar que no valia la pena fer-se mal veure robant una quantitat tan petita, de manera que els cèntims van arribar al seu destinatari, que va recollir la suma original. Si s’interpreta la suma de diners com l’ànima de la vida, cadascú de nosaltres en tenim un cèntim per portar al seu destí, que és la suma de les ànimes.

Júlia Coromines

Els primers poemes d’amor que va escriure Màrius Torres van ser dedicats a la jove estudiant de Medicina com ell, Júlia Coromines. La doctora Coromines, filla del polític Pere Coromines i germana de Joan, el gran filòleg, és un gegant en l’àmbit de la Psicoanàlisi. Després de la guerra, exiliada a París i després a l’Argentina, el 1947 va obtenir una beca per anar a Londres. Allà va descobrir la Psicoanàlisi de Freud. A rel dels seus estudis de Psiquiatria i Psicoanàlisi a la capital britànica, va introduir les tesis de Freud a la península ibèrica. Júlia Coromines va morir aquest 30 de març a l’edat de 100 anys, que havia celebrat amb goig el novembre passat. El seu currículum fa feredat. Entre altres obres seves hi ha la creació de la Societat Catalana de Psicoanàlisi, que des de 1984 publica la Revista Catalana de Psicoanàlisi, ara amb la seva versió electrònica de lliure accés.

(a la foto, el cèlebre divan de Freud, a la seva casa-museu de Londres)

Reserves còsmiques

Usar els talents de cadascú i posar-los al servei dels altres podria actuar com a canal per a les reserves còsmiques que alimenten el futur… Potser és un ideal, però m’agrada pensar-ho així, i més quan se’ns posen davant dels ulls drames com el del Japó.

(a la imatge: una còpia de fusta del Buddha de Kamakura)

El cistell de l'àvia

Cada dissabte al matí, puntual com un rellotge, arribava el cistell de l’àvia. Era un d’aquells cistells que hi havia abans a les cases de pagès i el portava el Juanito en el camió d’en Duran. En Duran repartia vi de la seva collita per algunes cases de Barcelona i amb el mateix viatge feia una mica de recader. El Juanito, tot i que anava per feina, donava notícies de la família a la meva mare mentre nosaltres, el meu germà i jo, miràvem què hi havia dins del cistell que la mare buidava a la cuina i retornava al mosso: un pa rodó, verdures i fruites del temps, patates, ous de les gallines de l’àvia i a vegades mig conill o mig pollastre, que havia matat aquell mateix matí. Les viandes feien goig damunt dels fogons vermells. I sobretot suposaven un regal esplèndid, ja que a la família no els sobrava res, però l’àvia recollia tot aquell bé de Déu perquè a casa encara vivíem més modestament.

El cistell de l’àvia era esperat per grans i petits, ja que de tant en tant hi havia alguna cosa per als néts: alguns caramels, o xocolata, o i fins i tot alguna joguina com aquelles pepes de cartró que l’àvia comprava al mercat dels dijous a Sant Sadurní i tenien nom: Pilar. Vaig tenir unes quantes d’aquestes Pilars a les quals feia vestits amb els retalls de roba que la meva mare em donava. Aleshores, quan la gent es feia un vestit, es guardaven tots els retalls, ja que una hora o una altra servien. Encara tinc davant dels ulls aquelles nines fetes totes d’una peça i amb les faccions de la cara pintades. Eren el més senzill que hi havia al mercat, però a mi em feien contenta i aquella felicitat em durava molts dies.

(extret de La capsa verda)

Dona primavera

Dorm al ventre de Gea

l'arrel i l'adob, i l'asfalt a poc a poc es clivella.

L'aigua de pluja es fica a les escletxes

i al tou de fang.

Dona primavera puja graons

buscant la llum zenital.

(d'El mirall de Circe, Editorial Comte d'Aure, 2008)

Perifèria literària

La perifèria no sempre és incòmoda ni indesitjable, ja que tota realitat té dues cares. Des de la perifèria literària, per exemple, es pot anomenar allò prohibit, allò políticament incorrecte o allò heterodox. La perifèria literària, vista així, pot ser un lloc de gran llibertat expressiva, d’experimentació, de descobriment… Quant al cànon, sempre ha hagut de comptar amb els marges!

(aquesta fotografia d'una performance en una porta està presa al carrer Elisabets de Barcelona l'estiu de 2006)

Indigneu-vos!

Stéphane Hessel, nascut a Berlín el 1917, però havent viscut des dels set anys a París, amb noranta-tres anys té l’esperit d’un jove de vint. Hessel, que ha viscut gairebé un segle d’una manera plena i responsable, va ser membre de la Resistència francesa, supervivent del camp de concentració de Buchenwald, militant a favor de la independència algeriana i defensor de la causa palestina (els seus orígens jueus no li impedeixen discernir el que li sembla just, doncs), i encara cal afegir a aquest dilatat currículum de compromís amb el món que li ha tocat viure, que és l’únic redactor que queda viu de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948.

Aquest home de pedra picada que durant molts anys va ocupar el càrrec d’ambaixador de França a l’ONU, i sap quin pa s’hi dóna en la política i els seus envitricolls, acaba de publicar Indigneu-vos! (Destino), un al.legat contra la indiferència i, atenció, a favor de la insurrecció pacífica. El pensament de Gandhi deu estar darrera de la seva proverbial empatia amb les causes justes per les quals cal mobilitzar-se, això sí, pacíficament, fins i tot quan un ja podria asseure’s i veure passar el món atès que Hessel es troba a la darrera etapa de la seva vida.

Però no. Stéphane Hessel es posa a primera fila i s’adreça als joves tot dient que hi ha prou raons com per indignar-se i que no s’hi val la passivitat sense que les generacions futures n’acabin pagant els plats trencats. Hessel avisa que, en el nostre món tan complex, les raons per indignar-se poden no veure’s tan nítidament com les de la seva joventut, amb unes ideologies molt marcades que ho tenyien tot, cadascuna del seu color. Cert. Però tot i els miratges amb què ens engalipen les societats anomenades dels benestar (que cada vegada ho són menys), a ningú no escapa que tenim unes democràcies de baixa intensitat i completament sotmeses al poder omnipotent dels mercats, i ja no diguem en els països en què la democràcia encara és una utopia.

Via internet corren missatges de conspiracions per fer anar el món segons els designis de gent amb poder i sense escrúpols que no només pretenen dominar el món via econòmica, sinó també fer-se amb la voluntat de la gent, que aquesta no tingui criteri, que no qüestioni res. Totes aquestes maquinacions poden veure’s com de ciència ficció perquè realment semblen sortides d’un conte d’ogres com els que llegíem d’infants. Però els fets són els que són i aquí és on cal posar consciència i pensar a qui beneficia, per exemple, una epidèmia mundial de grip. La indignació de Teresa Forcades, metge i monja benedictina, va posar en alerta sobre algunes pràctiques fraudulentes en l’àmbit de la farmacologia, que sempre hauria d’estar al servei de la salut, els guanys hauríen de ser l’afegitó, no la prioritat.

Davant de pràctiques deshonestes, doncs, més n’hi haguessin de persones indignades, de col.lectius que moguessin a l’actuació decidida en benefici de la comunitat, que és el que reclama Stéphane Hessel. Negueu-vos, diu als joves, a la distracció mediàtica i a les empentes cap a un consumisme que ens acabarà consumint. Sí, i encara més. Ens hem de negar a la manipulació de la raó que ens llança els uns en contra dels altres. Cal indignar-se davant d’aquest intent de robatori del més preuat que tenim: la consciència. Indignar-se és el primer pas per actuar a favor dels Drets Humans, tan pacientment i costosament conquerits pels nostres antecessors.

Em sembla que cal crear empaties que descol.loquin aquells que entenen el món com un objecte del qual només se’n poden extreure beneficis en detriment del sofriment dels altres. Siguem sensibles, no passem, comprometem-nos amb la humanitat, amb la creació sencera!

(article publicat a L’Eco de Sitges, 1 d’abril de 2011)

Maternitat més enllà del biològic

La maternitat no és només un fet biològic sinó també cultural: una construcció de l’esperit que busca embolcallar d’amor l’existència. Així, la gravidesa pot ser també un estat del cor i de la ment, i sovint ho és. En la maternitat es creen vincles afectius que mai més no es desfaran. La maternitat és per sempre. Si es pot viure la maternitat més enllà del sexe i de la fisiologia no es renuncia a la maternitat. Renunciar viure el matern de la vida em sembla que seria com renunciar viure el mateix esperit de la vida.

(Aquest blog farà uns pocs dies de vacances. Afers professionals ens porten a la Unversitat de Jaen. Aprofitarem per veure els camps d'oliveres, pintures de Zabaleta, escoltarem la guitarra de Segovia)

Art i creixement

Podríem veure la pràctica de l’art (i qui diu art, diu escriptura) com una manera d’eixamplar no només la visió de les coses sinó també les funcions del psiquisme humà.

Hélène Cixous

L’escriptura d’Hélène Cixous nascuda a Orà, Algèria, 1937, en una família francesa d’ascendència jueva, no és de lectura fàcil. Potser perquè és una escriptura original, una escriptura que prové directament de l’origen sense passar per sedassos mentals que l’ofeguin, en el sentit en què ho deia Gaudí. Cixous, una filòsofa i escriptora fonamental en el pensament contemporani, escriu al marge de les regles de l’escriptura lineal a la manera com ho entenem a Occident (tan marcat per la cultura patriarcal), la qual cosa no vol dir que la seva escriptura no sigui una escriptura clara i no tingui la seva lògica. L’escriptura d’Hélène Cixous és circular, oblícua, holística i plena d’imatges.
La filosofia i l’escriptura d’Hélène Cixous se’m van revelar en la lectura de La risa de la medusa (Anthropos, 1995), on precisament l’autora assajava sobre l’escriptura. Cixous criticava paradigmes imperants com el logocentrisme i el falocentrisme que han emmotllat una manera d’escriure que s’ha imposat com a única sense tenir en compte altres escriptures, com ara escriptures femenines o de la diferència, ja que aquí s’hi haurien d’incloure les escriptures orientals.
La filosofia i l’escriptura d’Hélène Cixous (que ha creat un Centre d’Estudis Femenins a la Universitat de París VIII), reclama espai per a allò femení on es relligui cos, llengua i escriptura. Cixous ha teoritzat sobre l’anomenada escriptura femenina, de la qual la seva és una mostra. “No escrivim sense cos”, és una de les seves divises, com llegeixo ara a Entrevistas a Hélène Cixous (Icaria), un volum de lectura imprescindible per conèixer més a fons el seu pensament, entre d’altres qüestions, sobre el fet de ser home i de ser dona i els entrecreuaments de l’alteritat en ambdós sexes.
És evident la diferència física entre l’home i la dona, com també ho és mental. Si escrivim amb el cos –amb què, sinó?-, l’escriptura tindrà les seves caràcterístiques específiques. Un clar exemple d’aquesta escriptura sorgida de l’ànima profunda en un cos de dona és la de Clarice Lispector, escriptora brasilera d’origen ucranià i també jueu com la mateixa Hélène Cixous.
Tant en Clarice Lispector com en Hélène Cixous trobem una escriptura on cada paraula té el seu pes específic, on cada paraula té una cosa a dir. És una escriptura sense concessions, sorgida directament de les fondàries de l’ésser com una font que es vessa amb una gran força il.luminadora.
Caldria afegir a aquest comentari l’escriptura poètica de les també filòsofes María Zambrano i Jeanne Hersch. Són escriptures que no caminen per les vies comunes sinó que intenten avançar una mica més en l’expressió verbal de l’inefable, de l’indicible. Són escriptures que respiren, que modulen la veu de l’univers des d’una identitat que es concreta en una anatomia, en una sexualitat, en un pensament.
Hélène Cixous, Clarice Lispector, María Zambrano, Jeanne Hersch saben dels límits imprecisos entre la feminitat i la masculinitat, ambdues qualitats internes que habiten els dos sexes. Però des del seu cos de dona intenten donar sortida lliure a una major expressió del femení fins fa ben poc ocultada, marginada, proscrita. Aquestes filòsofes escriptores, o escriptores filòsofes, busquen l’equilibri en el camp obert de l’escriptura on l’autor és tan important com l’autora i sempre en diàleg amb l’alteritat, tant la de dins com la de fora.

(article publicat al Diari de Vilanova, 25 de març de 2011)

Àngels Cardona

El dia 4 de febrer passat ens va deixar la doctora Àngels Cardona, com a mi m’agradava dir-li. Alguns dels seus amics la vam conèixer perquè estava al capdavant d’una iniciativa a la qual va donar vida molt de temps: l’Acadèmia Iberoameicana de Poesia. Amb una sòlida formació filològica, va ser una poeta molt prolífica tant en llengua catalana com castellana. Per aquest domini de les dues llengües feia unes traduccions impecables. La seva poètica era una poètica de la transcendència, però sempre amarada de l’immanent de la vida que estimava tant. Va sobreviure a la mort de dues filles i al marit que adorava. En tants dels seus poemes es trasllueixen aquestes experiències extremes que no van impedir que escrivís una poesia lluminosa i de nivell. Dona d’una espiritualitat viscuda molt intensament, li agradava molt escriure Nadales, que per desig seu vaig recopilar fa un parell d’anys, ja que volia que en féssim una publicació conjunta. Retrobarem l’amiga i la poeta llegint els seus poemes.

(en la imatge: pintura d'un àngel orant a l'absis d'Aineto, Pallars Sobirà)

Sr. Costa, Sr. Such

N’he parlat altres vegades, de Cronit, S.A., en l’oficina de la qual vaig treballar cap a set anys. En aquella oficina (que tenia la seu al carrer Londres, 35), a vegades es rebia la visita de la gent ‘de fàbrica’, com s’anomenava familiarment als treballadors de la fàbrica que l’empresa, amb casa mare a Dinamarca, tenia a Montgat.
No venien pas els ‘productors’ (era l’època franquista i la paraula obrer no existia en el seu diccionari): aquests prou feina tenien a fabricar a preu fet peces d’acer inoxidable destinades a l’automoció (Enasa-Pegaso era el principal client). Venien, o el seu cap, l’encarregat Sr. Such, o més sovint el Sr. Costa, que tenia cura de la petita oficina d’administració on es feien els albarans que servien de base de les factures. Era aquesta una feina senzilla que rebia grans elogis per part de la gent de ‘l’oficina’, contràriament a la feina que feia el Sr. Such, l’encarregat de la fàbrica, que a més de comandar els obrers, s’hi arribava dissabtes i diumenges a fi i efecte que la fornal mantingués la temperatura adequada per a la fundició. Tota la simpatia amb què era rebut el Sr. Costa era estalviada al Sr. Such. Recordo que aquesta actitud de mirar al sofert, responsable i treballador Sr. Such per damunt de l’espatlla em desagradava molt: la trobava a més d’inapropiada, injusta.
(extret de La capsa verda)

Creu de vida

La creu, més enllà i més ençà d’un símbol crístic, és un símbol universal de vida. El traç horitzontal pot interpretar-se com allò femení de l’existència, allò receptiu. El traç vertical pot interpretar-se com allò masculí i actiu de l’existència. L’activitat que travessa la receptivitat suggereix la idea de fecundació. Déu s’uneix a la Naturalesa per engendrar el que és, l’energia abraça el nostre organisme perquè aquest visqui i doni fruit...

En la primavera 2011

Ets aquí, esperança avui sense ombra.
Ets aquí en el líquid amniòtic
que il.lumina de bellesa un somni suau.
Ets aquí, dia d’avenç silenciós
en la saba dels arbres,
dia que construeix
un cos en la lleugeresa d’un nom
que encara no sabem.
Ets aquí, dia en què el món es fa de nou.

Temps fecund

El temps, aquest gran destructor, titulava un dels seus llibres Marguerite Yourcenar. El filòsof Bergson ens proposa veure el temps, no linealment, com una línia de punts que avancen els uns darrere els altres consumint els anteriors, sinó el temps vist en creixença multiforme, on cada instant penetra i és penetrat per l’altre, és a dir, un temps fecund, creatiu. Una forma de veure el temps sempre prenys són els sentiments que romanen, malgrat la destrucció i fins i tot la mort.

Errors

M'acaba de passar una cosa tremenda. Havia de canviar l'adreça d'un blog que segueixo i dec haver pitjat la tecla equivocada perquè han desaparegut de la pantalla "tots" els blogs que segueixo! No sé com posar-m'hi, però hauré de trobar la manera de restablir l'ordre... Diguem-ne que he estat víctima d'un tsunami informàtic, però aquest provocat per la meva ineptitud!

Marta Montcada a Okayama

En la pantalla de la televisió s’anaven repetint, com en una pel.lícula agafada, les imatges del terratrèmol-tsunami amb epicentre dramàtic a uns 300 kilòmetres al nord de Tòkio, enduent-s’ho tot al seu pas: construccions, vehicles, embarcacions i persones, omplint aquell dia d’horror i de tragèdia humana. “I si la Marta aquests dies fos al Japó, com acostuma cada any?”, pensava, i no podia apartar les imatges dels ulls.
En efecte: la pintora i gravadora Marta Montcada a la qual vaig dedicar un escrit a Dona i art o la dansa de Lilâ és al Japó. I conscient que els amics estaríem preocupats pels recents esdeveniments a l’illa, l’endemà mateix ens va escriure un e-mail amb una crònica de la seva experiència en directe. Ara és a resguard, a casa, a la població d’Okayama, al sud de Tòkio. Però el dia 11 de març, unes tres hores abans del terràtremol havia sortit amb cotxe cap a Tòkio per passar-hi uns dies. El grup d’artistes tenia concertades diverses visites oficials i volien aprofitar el viatge per promocionar l’exposició Barcelona-Connexió que tenen a Okayama.
La conversa era animada, dins la càpsula ambulant, i la contemplació del paisatge que ja apunta la primavera els omplia de goig. Però una trucada des d’Okayama els va posar en estat d’alerta. En posar la ràdio van tenir notícia del gran terratrèmol que també estava fent cruixir la ciutat de Tòkio. De seguida van rebre trucades de Barcelona i de Tòkio mateix, que sabien del seu viatge. Mentrestant, anaven veient passar per l’autopista Sanyo en la qual viatjaven, nombroses ambulàncies i cotxes de la policia i de l’exèrcit que es dirigeixien rabent cap a la capital.
Van parar en un pàrquing-cafeteria i van veure per la televisió les imatges esgarrifoses que han donat la volta al món. Més trucades: els amics de Tòkio estaven bé, però els van desaconsellar continuar el viatge. Començava a fosquejar i no va quedar més remei que fer marxa enrere i tornar a Okayama. La Marta i els seus acompanyants van arribar a mitja nit a casa. Allà van veure per televisió que tan terrible havia estat el terratrèmol com el seu efecte, el tsunami. El brusc moviment de la terra i la força que va desfermar de la mar oceànica havia provocat també incendis, fuites a les refineries i a les centrals nuclears. Les imatges dels danys causats eren dantesques.
En la seva crònica, la nostra amiga comenta que estan desolats i esbalaïts pel que està passant. Apunta que preveuen dies molt durs per a la població japonesa afectada, però està en el caràcter japonès posar els mitjans tècnics i humans per a procurar una recuperació el més immediata possible de la normalitat. Tenen experiència en terratrèmols i de seguida s’han posat a treballar amb una precisió fantàstica i amb un estat d’ànim que augmenta l’eficàcia. S’han posat mans a l’obra “amb una serenitat difícil d’assolir en cap altre país”, escriu la Marta Montcada, que després de tantes estades al Japó coneix molt bé el tarannà de la seva gent.
A causa d’un terratrèmol d’una magnitud rècord fins ara segons diuen els experts, l’accidentat viatge a Tòkio va ser impossible de realitzar. Però la Marta torna a ser a Okayama sana i estàlvia. Tot i el desconcert inicial, ens explica que ja estan disposats a emprendre amb “il.lusió crescuda” la seva exposició Barcelona-Connexió. Tenien prevista una performance de taller-pintura amb la participació d’altres artistes i estudiants, que tiraran endavant. I ens envia una abraçada que li retorno plena d’empatia i d’admiració per un país la cultura del qual, a més d’industriosa i cavalleresca, ha estat capaç de crear l’haiku, una de les formes més belles i més subtils de la poesia oriental.
(article publicat al Diari de Vilanova, 18 de febrer de 2011. A la imatge, un gravat de Marta Montcada: http://www.martamontcada.com)

Acceptar

No m’espero a entendre les coses per acceptar-les. Podria passar molt de temps (la ment és molt complicada i sovint es perd en viaranys) i se’m tirarien a sobre amb tota aquella força que a vegades sobrepassa. Penso en això mentre em solidaritzo amb els japonesos, que possiblement sense entendre res del que els ha passat en tan poc temps (contra els elements i les centrals nuclears no s’hi pot lluitar!) fan tot el que poden per restablir la normalitat.

(el gravat de la imatge és d'Hokusai)

Una porta al blog

De la mateixa manera que la primavera apunta en els brots dels arbres, l’aire es torna gràvid de pol.len i el dia allarga la seva llum, a partir d’avui a aquest blog l’acompanya una nova imatge amb un fons on hi ha una porta, símbol de pas i també d’apertura… Em va ajudar en el disseny la meva filla. Els fills ens rejoveneixen i animen en aventures que mai no hauria pensat. I aquí sóc.

Calor viu

Quan fa fred prenem un bon brou que ens escalfi el cos. Però el brou, per calent que surti de l’olla, es refreda en contacte amb l’aire. L’ànima també necessita escalf, i el busquem en uns braços amorosos. L’ànima necessita aquest calor viu que no es refredi pel camí, ans al contrari: en contacte les ànimes es donen calor mutuament.

Aigua pura

Daygu Ryokan, monjo i poeta zen, va néixer el 1758 a Izumozaki, a la província d’Echigo, prop de la mar del Japó. “Com puc honorar el seu esperit absent” –escriu Ryokan referint-se al qui va ser el seu mestre. “Vesso un cullerot d’aigua pura sobre la seva làpida i ofreno una silenciosa pregària”.
Un gran terratrèmol va saccejar el Japó el passat dia 11 de març tot desfermant un tsunami que ha causat moltes morts. Caldrà ofrenar llàgrimes silencioses (aigua pura) com a pregària per als milers de víctimes que no tindran més tomba que un llit de llim salat.

Vida, moviment

La naturalesa és una paràbola del sobrenatural, el revès de la trama de l’esperit. En la naturalesa no hi ha res estàtic perquè la vida no ho és. Aturar-se es morir. D’aquí ve que la crisi tingui dues cares, ja que la crisi significa moviment. A l’evangeli es diu que, a diferència dels ocells que tenen el seu niu, els humans no tenim on reposar el cap. Bella paràbola de la nostra tasca al món fins que la mort física ens en separi.

El cirerer i la nova vida

Ahir, després de dinar, vam plantar el cirerer que em van regalar pel meu aniversari al jardí de casa. Quan ja va ser plantat, amb una certa solemnitat pel moment entranyable, els fills em van fer llegir en un pergamí imprès un text de felicitació on al final hi havia escrit que el meu fill i la meva jove esperen un petitó o una petitona… De seguida vaig imaginar aquest nou ésser del qual seré àvia a l’octubre si Déu vol, com la flor del cirerer que dóna fruit! En sabia alguna cosa, la futura tieta Cristina, quan en el seu post de felicitació esmentava els cicles dels cirerers…? Ah, quina sorpresa, i quina alegria més gran!

Aniversari

60 anys. No m’ho podia ni imaginar, de més jove, que els compliria. Vaig nèixer una criatura fràgil, però no puc dir que no m’hagi sentit sempre una persona animosa i beneïda per l’esperit de la vida. Crec que els límits que comporta tota existència humana m’han esperonat cap a una vida que es vol útil i constructiva: una vida que agraeixo profundament.

Construir

Construir una casa no es pot fer amb les mans toves: les mans s’han d’haver curtit treballant la terra i l’aigua, i dirigint els quatre vents i domesticant el foc. Igualment cap d’aquests elements no ens són estalviats en el treball de construir la casa interior: l’ànima; tampoc en la construcció del temple de Déu al món.

Aspecte creatiu de la ment

L’aspecte creatiu de la ment humana sempre se les ha de veure contra l’ordre establert, que tendeix a empresonar la ment. I no només se les ha de veure amb el món sinó també amb la pròpia psique. Perquè costa molt no deixar-se portar per la inèrcia, la facilitat, costa molt trencar convencions.

En trànsit

El càstig còsmic –l’expulsió de l’Edèn- és la caiguda en el temps. Que suposa morir. La caiguda, que per efectes de la gravetat és ràpida, l’ascensió, en canvi, i també a causa de l’atracció de la matèria, és lenta i fatigosa. No obstant el retorn (al no-temps) no només és possible sinó que és. Som en trànsit, doncs.

Capvuitada del 8 de març

Segrestada per afers profans al meu desig, en un paperet vaig escriure ahir, dia internacional de les dones:

"De la mateixa manera que la líbido femenina tendeix a ser holística, així, per reflex, també tendeix a ser la seva escriptura quan la dona s’ha donat permís per a desenvolupar-la amb total llibertat de cor: escriptura que gaudeix del do de la inclusió i de l’alteritat sense límits i impregnada d’abraçades còsmiques que llança a tort i a dret, sense prejudicis que tenallin el seu instint matern. I tot això essent tan sovint l’exclosa, la limitada, l’oblidada".

Desplaçament i aproximació

En la narració es produeix un desplaçament. Els bons novel.listes i narradors saben com ficar-se en la pell d’un personatge fins al punt que aquell estrany esdevé proper, com si haguessin nascut dins aquella pell. La criatura estranya arriba a fer-se comprensible a l’autor a través del relat de la seva idiosincràsia de personatge imaginat, o inspirat en aquell ésser trobat per casualitat pel carrer, o rememorant algú de la família. En el desplaçament, doncs, hi ha aproximació.

Mozart i l'infinit

“No puc dir-te què em passa –escrivia Mozart a la seva dona-. És com una mena de buit que em fa mal; és una certa nostàlgia que mai no es mitiga, que mai no em passa, que sempre hi és…” Es diu que els amics més íntims de Mozart patien de veure’l com si sempre li faltés alguna cosa i a vegades li preparaven un petit banquet on li oferien xampany i tot. Mozart va escriure una de les obres musicals més belles, sensibles i radiants del món tal vegada per omplir el buit o l’enyorança de l’infinit, podríem dir.

Caràcter de l'artista

Amb aquella innocència que em caracteritza, en una tertúlia vaig dir que els poetes érem gent una mica rara, no pas millor, ei!, però sí una mica diferent. Que vaig haver dit! La gent de la tertúlia, tots poetes, se’m van tirar a sobre com a llops. Agafant-se al políticament correcte de tots iguals, tots iguals, la diferència és un pecat, van afanyar-se a afirmar que ells no, que ells eren com la resta, només faltaria.
La realitat és tota una altra: tots volen singularitzar-se i és ben lícit, em sembla, i per això vaig quedar desconcertada. Però ara m’he tornat a concertar quan he llegit en un text del pintor Joan-Pere Viladecans que “el creador no és algú normal, la gent normal no escriu, no pinta, no construeix, no filma…” El text, que val la pena de llegir complet, el podeu trobar a Cultura’s de La Vanguardia del 27 de febrer passat. Viladecans busseja en el caràcter de l’artista, en les seves particularitats, fins i tot en les seves anomalies. I aquí és on volia arribar. Pel que fa a mi, sempre he dit que escriure em procurava una mena de felicitat, però que els veritables feliços no es posen davant d’un paper i es trenquen l’ànima escrivint per després aplegar-ne els trossos. Escriure moltes vegades és tant crear com reconstruir-se.

S'escapa la llebre

En una entrevista, el pintor Josep Guinovart va dir que als artistes sempre se’ls escapava la llebre, que mai no assolien de fer allò que mentalment perseguien.
Això val també per als escriptors, em sembla. Quan començo un llibre sempre penso: “Aquest”. “Aquest” vol dir el llibre del qual em sentiré satisfeta. I no, mai no n’estic, de satisfeta, quan acabo un llibre. El reescric fins que ja no en sé més i sempre em quedo amb la sensació de no haver arribat enlloc, almenys allà on jo volia…

In memoriam Anton Sala-Cornadó

Ahir va morir l'amic Anton Sala-Cornadó. Resta en mi el seu record de mestre. D'ell vaig aprendre que tot és viu, res no mor. In memoriam reprodueixo Fendir l'opacitat, l'article que vaig publicar a l'Eco de Sitges el 2 de gener de 2010.

"El dia 8 d’octubre de 2009, Anton Sala-Cornadó, targarí de naixement i barceloní del Poble Nou, va complir 80 anys. Amb aquest motiu acaba de presentar-se a Lleida el número 24 de la revista literària URC, monogràfic sobre la seva vida i la seva obra que li està dedicat, amb el títol ben significatiu de Fendir l’opacitat, que en Sala-Cornadó té un doble sentit: literari i espiritual.
El motiu essencial de la revista URC és recuperar, promocionar i difondre el patrimoni literari de les terres de Lleida. En el cas d’Anton Sala-Cornadó, la recuperació, promoció i difusió de la seva obra està plenament justificada. Anton Sala-Cornadó, que és un activista cultural i social de primer ordre, és un poeta amb una obra singularíssima i de mèrit excel.lent. Aleshores, ¿per què no és més conegut pel gran públic i més reconegut per les elits (anava a escriure “mandarins culturals”)?
Aquesta discussió l’havíem tinguda algunes vegades després de fer-nos amics sota la volta d’un cel estrellat, concretament un capvespre de juliol al pati del Centre Borja, on aquell any (1985) es va celebrar per primera vegada la Universitat de la Pau sota la batuta de Frederic Roda (la feina cívica i cultural del qual també s’hauria de reivindicar, queda dit aquí). Aquell vespre càlid ens va presentar un amic comú, Quim Sicília, home també de molts interessos i devocions. Després retrobaria Sala-Cornadó en tants àmbits, són tantes les complicitats que compartim! Així, a l’engròs, faré esment de la poesia, l’estima per la llengua, la música i l’interès per les diverses formes que l’espiritualitat pren en la seva manifestació al món.
Durant un temps vaig assistir a les trobades de la tertúlia literària La Rosa de Sant Martí que ell va crear en els primers temps de la democràcia i on vaig conèixer poetes i gent de vàlua que em van obrir els ulls a realitats tan atraients com poc convencionals. Perquè si una cosa és Anton Sala-Cornadó és una persona no gens convencional. Molt em temo que aquest deu ser el motiu pel qual la seva obra, d’un fulgor poc comú, no es troba situada en el lloc que canònicament li correspon.
Hi ha un tipus de literatura que surt no només de la necessitat, com deia Rilke, sinó de la més pura marginalitat, i entengui’s bé aquest concepte. Marginalitat en tant que l’artista, pel fet de ser-ho, ha d’acostar-se-allunyar-se a la vegada dels llocs comuns per veure la realitat no només d’una manera ordinària sinó extraordinària. Eugeni d’Ors parlava d’elevar l’anècdota a categoria, tot invitant-nos a llegir més enllà o més ençà de la literalitat de les paraules, ens convidava a llegir a través del llenguatge universal dels símbols.
Aquest ha estat el treball d’Anton Sala-Cornadó: fendir l’opacitat de la matèria vital per oferir-la transformada en una poètica de la llum. No és un fàcil transformar els metalls impurs en or, com no és fàcil escriure (la paraula no és dóna així com així) donant testimoni artístic –simbòlic- d’aquesta transformació. Però aquest era el repte d’un poeta que ha donat els seus fruits en una obra amb un color personal evident i amb un cabal de saviesa que, essent d’aquest món, el món, si més no el món proper, encara no ha descobert. Per pal.liar aquesta descurança s’ha editat oportunament Fendir l’opacitat. Perquè, com diu el curador d’aquesta publicació coral, Miquel-Lluís Muntané, hi ha algunes vides que il.luminen amb una lluïssor especial. La de Sala-Cornadó (com aquell altre “home de llum” que va ser Joan Maragall), n’és un exemple viu."

Can Raimundet

La meva àvia materna, Maria Ferrer i Queraltó, va néixer en un mas de Sant Joan Samora, “Can Raimundet”. “Can Raimundet” és antic, hi ha memòria escrita d’aquest mas des de 1513 en què el capbrevà Jaume Raimundet, casat amb la propietària, Joana. Recordo que de nena hi havia anat per la Festa Major. “Can Raimundet” era com un petit poble: l’habitaven diverses famílies. Des del poble de la meva mare, Can Benet de la Prua (un barri de Sant Sadurní d’Anoia), hi anàvem a peu, camp a través, passant per Sant Llorenç d’Hortons i seguint el camí del torrent. Quan arribàvem a mi em semblava que havíem anat a la fi del món. Aquell lloc fi del món, però, era com un petit oasi de cases blanques que encara hi són.
(extret de La capsa verda. A la fotografia, "Can Rimundet", com en diu el poble)

Amor cortès

L’amor cortès és una invenció femenina. Per això no sorprèn l’activitat de les trobairitz, les dones trobadores d’Occitània, entre les quals es troben les mostres més exquisides de la poesia cortesa. Les dames occitanes quan no eren trobairitz (o sigui: actives en l’amor cortès) eren objecte d’amor cortès. Aquestes dames tenien la llibertat d’acceptar o no l’amor cortès. Així, doncs, no eren considerades éssers inferiors en una època tan misògina. Però, què era l’amor cortès? Uns han dit que consistia en un canvi radical en les relacions entre els homes i les dones. Altres han dit que era simplement un joc literari. En tot cas, va ser un experiment vital i literari prou reeixit que, en efecte, ha modificat les relacions amoroses posteriors.

En somnis

En els somnis, els morts apareixen vius. A vegades una mica esvaïts de color i amb la veu més prima, com si parlessin darrere un núvol transparent. Però són allà, movent-se, parlant amb mi i somrient-me amb ulls amorosos: la tieta Angeleta, l’àvia Maria, l’Ada… Aquests morts no són morts si, com em penso, jo estic viva encara que somiant.

A les envistes del Carnaval

Farà fred, per Carnaval, em diu un vilanoví que ja té a punt la disfressa. Aquest any farà fred? Però si aquest any el Carnaval ve tard. No hi fa res. El fred depèn de la lluna. Ah… Doncs els que vulguin anar lleugers de roba ja cal que es posin una samarreta a sota si no volen agafar una pulmonia.

Admiració

Segons Plutarc de Queronea (c. 46-135 dC), era de bon to que les dones no sobrevisquessin als marits. La seva fidelitat havia d’arribar fins aquí si volien ser dignes d’admiració. És clar que aquesta admiració elles ja no la rebrien, si havien de fer-se fonedisses després que el marit hagués mort.

Fertilitat

Esgotada per les malalties que la van afectar tota la vida, aquella extraordinària pintora que va ser Frida Kahlo va morir jove, a quaranta-set anys. Segons una vella tradició dels indis de l’Oest mexicà, les seves cendres van ser exposades a l’habitació de Frida a la seva Casa Blava. Anys més tard, Diego Rivera, l’amor de la seva vida i del qual Frida en va fer un déu, va manar que es guardessin a Oaxaca en una urna funerària amb la forma de la deessa de la fertilitat. Amb gran dolor de la seva ànima, Frida Kahlo no va tenir fills. Però la fertilitat no és només cosa del cos sinó de l’esperit. L’obra artística de Frida Kahlo és tan ubèrrima.

Salvació

Conec moltes dones que han tingut o tenen un càncer de pit (o altres tipus de càncer). La majoria s'ha curat, altres han mort. Totes, però, sense excepció, han mostrat una gran fortalesa d'ànim, a vegades exemplar. Si no eren prou valentes s'hi han tornat. Algunes han sofert una transformació radical de la seva persona. Si una es lleva d'una malaltia greu, es lleva més comprensiva i empàtica amb el dolor humà. Sap -se li ha revelat durant les hores fosques- que quan un cos pateix, pateix tota la Humanitat. El destí personal és salvar-nos. Però el destí final de l'Existència és salvar-nos tots.

Del cor al Cor

Quan s’experimenta un sentiment profund ens sembla sentir-lo al mig del cor, en aquell punt central del cor que s’escalfa amb una calor sostinguda i manyaga. Aquesta escalfor em sembla un senyal. Veig el cor com una imatge física del nostre desig espiritual d’unió, ja que ens sentim la part d’alguna cosa. De Déu? De la Creació? De la Naturalesa? Del Cosmos? Segurament estic parlant del mateix. Som part d’alguna cosa més gran i amb el cor sentim el desig de retornar-hi, de retrobar-nos amb l’Arrel, amb el Centre, amb el Cor de l’Existència.

Construir

Podem imaginar un temple ensorrat per una tempesta o destruït a causa d’una guerra. Podem imaginar que el volem reconstruir i hi prestem les nostres forces. Podem imaginar que aquest temple som nosaltres amb les parets enrunades, les voltes a terra. Podem imaginar que alcem les parets lentament, que lentament construïm les voltes: això és la nostra vida. Per això, quan arriba la nit i el seu cel ple d’estrelles, ens recollim i demanem força per a l’endemà. Perquè no parin les obres.

(fotografia feta a Scala Dei, 2006)