La llum i la flor de lotus

Cadascú a la seva manera busca la llum. És un instint de l’esperit, em sembla, revelar-se en la llum. Però la llum no sempre és a la vista, a vegades hi ha el seu fantasma o una il.lusió de llum. Sabem el que busquem? La llum veritable, podríem contestar de seguida. Però, quina és la llum veritable? Una llum pura, incontamida que, malgrat tot, habita en terra impura i contaminada. També la flor de lotus sura amb una bellesa prístina de l’aigua estancada i plena de verdet.

Virtuts cardinals

Hi ha un tipus de formació humana que amb el temps i els corrents moderns de pedagogia s’ha escolat com l’aigua d’un cistell. Llevat de les excepcions que confirmen la regla, a casa no se’n parla i a l’escola no hi ha temps, amb tanta matèria com s’ha d’ensenyar. En aquest tipus de formació es parlava, per exemple, de les quatre virtuts cardinals: fortalesa, justícia, prudència i temprança que, amb prou imaginació, podríem veure com les quatre pedres cantoneres, fundacionals del nostre temple interior.
Però la mateixa expressió temple interior i virtuts cardinals ja fan arrufar el nas a tants, com si es parlés d’una cosa carrinclona i caduca.
Caduquen, les virtuts? Caducar no caduquen, però practicar-les costa un esforç i això, ai. Conrear les virtuts cardinals no és tan senzill, ja que el seu objectiu és equilibrar els impulsos de les passions que ens arrosseguen, és a dir: que ens manen.
Ens manen les passions, els instints bàsics? Massa. Sempre han manat, passió i instint formen part de la naturalesa humana. Però la cultura ha donat forma a tantes civilitzacions. La cultura ens eleva per sobre dels peus de fang. I no hi ha cultura ni civilitzacions sense les pedres cardinals que les aguanten.

(a la foto: templet en el Parc de Weimar)

Aniversari

El dia 17 de febrer de 1924 queia una neu flonja que enfarinava una petita població de l’Alt Penedès. Una bona minyona estava per néixer en una casa de pagès, però el part es presentava complicat. La llevadora va dir que convindria cridar el metge. El Llorenç, marit de la Maria, la jove partera, va anar a telefonar a l’únic telèfon que hi havia al poble. Al cap de dues hores arribava com un felí caminant per sobre la neu un Ford de l’època. En va baixar, elegantíssim amb el seu llarg abric negre, el prestigiós doctor Dexeus, pare de l’actual doctor Dexeus.
La nena, molt blanca de pell, va néixer amb la cara rodona, les galtes rosades i el cap nimbat d’una espessa cabellera negra que amb els anys es va tornar de color coure. “Neus, li posarem, ja que ha nascut en un dia de neu.” La Neus és la meva mare que avui compleix 87 anys.
(extret de La Capsa verda. A la foto, petita com un segell i ampliada, es veu la Neus festejant amb el Laureà, el meu pare. La llegenda diu que aquesta foto va ser presa abans o després de dinar, no sé, al castell de Subirats, on amb la colla d'amics van anar a celebrar un aplec)

En la capsa de sabates

A Tarragona es fa una exposició de fotografies domèstiques enviades pels seus ciutadans. Una bona idea. Perquè aquestes fotografies són expressió d’allò que en podríem dir la història menuda, imprescindible, però, per construir la gran pel.lícula de la Història.
Són 1200 instantànies fetes abans dels anys 90. Són moltes imatges si tenim en compte que abans de les càmeres digitals no es feien tantes fotografies.
L’exposició porta per títol En capses de sabates. Històries domèstiques dels tarragonins.
Títol encertadíssim, ja que les fotografies familiars que jo contemplava de nena, l’àvia també les guardava en una capsa de sabates. D’allà anaven sortint les imatges de l’àvia i de l’avi quan eren joves, els oncles de nens, la meva mare amb un pentinat de llacets. I després anava sortint una munió de gent del segle passat, millor dit, de l’altre, que jo sempre preguntava qui eren: l’àvia Magdalena, l’avi Vicenç, l’oncle Jaume… protagonistes de les històries familiars que il.luminen el meu arbre genealògic.

(a la fotografia, una de les meves capses verdes)

"Novel.lable"

Tota història, per insignificant que sembli, és novel.lable en mans d’un bon escriptor o d’una bona escriptora. Tota història, per personal que sembli, i a vegades ho és, és un bon argument per a un relat o una novel.la, on memòria i imaginació creadora es confonen.
Tot relat és creació, penso, mentre llegeixo Donde hay nilad (Menoscuarto), de Déborah Puig-Pey Stiefel, ben atrapada per una atmosfera densa, exòtica, i és que el lloc on hi ha nilad és el significat de Manila. En el llibre, dividit per capítols que podrien funcionar com contes independents per la seva força narrativa i arquitectura formal, s’hi explica una d’aquestes històries familiars, des de l’època colonial espanyola a Filipines fins als nostres dies. És una història que hauria passat sense pena ni glòria si no fos per la voluntat de l’autora de donar-li relleu literari, i a fe que ho ha aconseguit i no precisament perquè hi faci quedar bé alguns dels personatges.
Escric perquè em llegeixi el món, devia dir-se Thomas Mann quan va publicar Els Buddenbrook, on parlava de la seva saga familiar i de la gent de la seva ciutat natal, Lübeck. A família i veïns no va agradar Els Buddenbrook. Però Mann va tenir raó: la seva novel.la és un clàssic, i molts dels personatges que hi surten deuen la seva glòria pòstuma a la bondat d’un autor que els va convertir, gràcies a la literatura, en personatges universals.
En general, com més complexes, estrabolades o, simplement, malvades o egoistes són les persones que inspiren alguns dels personatges de les novel.les, més relleu agafen en el paper escrit. Tot i que a vegades és al contrari. Genis com el de Fiòdor Dostoievski va saber gravar per a l’eternitat L’idiota, una història protagonitzada pel príncep Lev Nikolàieviv Mishkin, un personatge estrany per la seva commovedora bondat.
Si la vida del matrimoni Tolstoi no s’hagués convertit en una creu per a tots dos, ara ni en parlaríem. Ni tan sols ells mateixos, que van escriure en sengles diaris les seves vicissituds i que la posteritat pot llegir publicats tant de manera completa com fragmentats en les biografies escrites després de la mort de la parella.
No hi ha història petita, doncs, sinó grans històries que floreixen en mans d’un escriptor o d’una escriptora amb prou imaginació com per a recrear-les en un viatge que va des de la temporalitat a la intemporalitat. Això fa que quan obrim el llibre ens sembli que vivim la història ara mateix, tot i que ens expliquin una història del segle passat, l’altre, o fins i tot més lluny. El primer Ulisses, el d’Homer, ens és tan proper com el segon Ulisses, el de James Joyce.
Marguerite Yourcenar va escriure molta literatura –gran literatura- autobiogràfica. A la trilogia El laberint del món reconstrueix el seu propi personatge i el de la seva família, on resalten les figures del pare, Michel, i de la mare, Fernande. A Focs, un llibre entre el relat i la prosa poètica, hi explica una seva història d’amor.
Al rebost guardo una sèrie de textos amb històries personals que donaré a la impremta prudentment. Salvant les distàncies amb les autores i autors citats, jo també aspiro a l’estatuació escrita d’alguns personatges propers que em semblen de relleu. Deia el pintor Alexandre de Cabanyes que no li agradava gaire pintar retrats, tot i que hi excel.lia, perquè els retratats mai no s’hi trobaven prou afavorits. La posteritat, però, ara els contempla com obres d’art.
(publicat al Diari de Vilanova, 11 de febrer de 2011)

Danys col.laterals

A França, després de la gran guerra, la gent va trigar tres anys a tenir la mateixa renda que abans de començar-la. Els pobles anglès i alemany va trigar una mica més: cinc anys. A Espanya es va trigar divuit anys. Fins a l’any 1952 hi va haver cartilla de racionament. La postguerra espanyola va ser molt llarga a causa de la corrupció que es va produir de seguida amb el mercat negre i l’estraperlo. Els que s’hi van fer rics, i van ser molts, van allargar la situació tant com van poder i a Franco ja li anava bé que els vençuts es morissin de gana. Perquè els que més gana van passar van ser els vençuts. A molts se’ls va negar el pa i la sal. Doble càstig, doncs.
A Barcelona, on tot s’ha de comprar, amb aquells salaris de misèria la fam va ser espantosa. Moltes criatures van morir de desnutrició i altres van créixer raquítiques. Ara d’això en diuen danys col.laterals i ho són pels danys que n’han resultat. A la cartilla de racionament dels meus pares només tocava un litre de llet a la setmana, i encara perquè hi havia una criatura. Aquell litre de llet s’havia d’allargar uns quants dies. I la meva mare aigualia un litre de llet que ja li devia venir aigualit de la vaqueria on l’havia d’anar a buscar al carrer Déu i Mata de Les Corts.
Tinc una osteoporosi severa des de fa molts anys. Amb aquests antecedents, tenia tots els números. Compta la genètica, però l’alimentació dels primers anys de vida són cabdals.
(extret de La capsa verda)

El portuguès "emprenyat"

Estic acabant de llegir L’últim quadern, de José Saramago. M’agrada, aquest home, tant com m’agrada l’escriptor. És l’arquetipus del portugués “emprenyat” i és difícil no donar-li la raó quan exposa els seus arguments, tot i que no comparteixo gaire la seva visió del món passada pel sedàs comunista. Però el que m’agrada de Saramago és que ho és de bona fe, comunista i ateu. Perquè també el seu ateisme se’m fa atractiu quan el veig fent el mateix paper que Jesús expulsant els mercaders del Temple. El seu ateisme és cristià com ho és el seu comunisme.

Psicotècnic

Quan vaig sortir d’aquella mort en vida que va ser la meva anorèxia reactiva a un abandonament amorós, vaig decidir canviar de feina. Tenia un títol recentment adquirit i això em donava força. A part de mirar La Vanguardia cada dia, vaig anar a l’oficina de l’Inem, aleshores única oficina al carrer Joaquim Dou. Em va rebre una noia molt amable que em va fer un examen psicotècnic. Al cap d’uns dies em va telefonar a casa i em va dir que passés per l’oficina. Vam estar gairebé tot el matí parlant de cinquanta mil coses, però no de l’examen psicotècnic. Quan ja havíem arribat al temps que ella devia fixar-se per a l’entrevista, em va dir: “Aquesta conversa no em quadra amb el resultat del psicotècnic. Raones amb equilibri, intel.ligència i fins i tot amb imaginació per veure situacions noves. Però els psicotècnics tenen això: que evalúen la norma i tu no hi entres ben bé…”
No hi entres ben bé és la frase clau que va validar aquella sensació d’estranyesa que em venia ja de nena. La nova feina la vaig trobar en un anunci a La Vanguardia. Però sempre agraïré a la jove psicòloga que confirmés l’origen de la meva estranyesa de la qual surt el meu impuls d’escriure per entendre-la.
(extret de La capsa verda)

Sobrevolant Sao Paulo

Si veies la metròpoli de Sao Paulo
oculta en teranyines matinals,
si veies gratacels emergint
orgullosos entre calitges,
diries que has vingut, Jurupari,
a un món de somnis.

El dia gris que entela camins d’asfalt,
ara revela ara amaga verticalitats faraòniques,
contempla de lluny formigues humanes.

Parpelleja entre núvols de cendra
la llum que et busca,
Jurupari,
enmig de la memòria de déus i diables.

(extret del poemari inèdit Quan Jurupari era déu)

Escriptura/es

El món és diferència: és un i milions i milions d’éssers humans. El món és diferència que s’expressa en els seus milions d’homes i dones. L’escriptura no és aliena a la diferència: escrivim des de la diferència. L’escriptura, per més mental o abstracta que a vegades es presenti, prové d’un ésser humà. L’escriptura una reflecteix escriptures diverses.

Llibre de llibres

L'escriptor Guillem Viladot parlava del desig com a motor per a qualsevol cosa que emprenguem.
En una de les nostres converses vaig dibuixar-li en uns quants conceptes allò que jo desitjava traçar en la meva obra. Perquè escriure llibres no em sembla el mateix que escriure una obra. Escriure una obra demana un propòsit que s’acomplirà més o menys en cada llibre (sempre menys, ja que content i insatisfacció conviuen en l’ànim de l’escriptor o escriptora). Per donar una idea del que vull dir, i salvant totes les distàncies, la Bíblia és un exemple.

Unió

El malalt ja no hi és: només queda el seu cos de crisàlide.
“No tinc fe”, em va dir l’últim dia que el vaig veure. “I si la demanes?” “No en sé”, va contestar. “Però saps el Parenostre, oi?”. Li vaig agafar les mans i vaig començar a resar el Parenostre. Quan vaig arribar a “faci’s la teva voluntat així en la terra com es fa en el cel”, ens vam mirar als ulls. Aleshores li vaig dir: “Si és la Seva voluntat… (i vaig deixar la frase en punts suspensius, com dient: que tinguis fe, que visquis, que moris…)”
No sabem de què ha mort. Una hemorràgia interna de la qual no s’ha detectat l’origen, han dit.
Sé que és el meu desig que em porta a pensar que la voluntat del Pare i aquesta seva criatura van coincidir la matinada d’ahir.

Tot és vida

Ciències, filosofies, creences i religions sembla que es van posant d’acord en que en l’existència no hi ha res mort, tot és viu. Així, l’expressió “substància inorgànica” només vindria a dir que aquesta substància roman en estat latent, com adormida en les cèl.lules d’allò que anomenem “matèria inert”. Tot és vida: en el pols mineral hi ha tanta vida com en el pol.len, només que en estadis diferents.

Esperit en perill

Pablo d’Ors, escriptor i nét d’Eugeni d’Ors, és capellà i presta els seus serveis en un hospital universitari de Madrid. És una feina delicada que requereix sensiblitat, intel.ligència, empatia i mà esquerra per atendre malalts i moribunds.

Hi he pensat aquests dies, quan hem conegut el capellà que cada dia visita el malalt de la família. Aquest malalt és un cas clínic en el doble sentit del terme: vol estar més malalt del que està, ja que el problema respiratori ha minvat considerablement, les tècniques mèdiques fan miracles. Però el malalt es vol morir, cada dia demana l’extremaunció i quan els visitants surten per la porta perquè s’ha fet l’hora, els diu: "Ja ho llegireu al diari [la meva mort]", repartint sentiment de culpa i desconcert. Més d’una vegada, el capellà de l’hospital, amb aquella diplomàcia que dóna l’ofici d’atendre moribunds de debò, ha dit a la família: Però, què té?
El malalt diu a tota hora que vol morir-se, i mira la cara que fa la gent quan ho diu, evalúa l'efecte de les seves paraules. És possible que de tant dir-ho al final ho aconsegueixi, però no pas per via natural sinó forçant-la, aquesta mort. El capellà s’ha adonat d'això que per posar-hi un nom en podríem dir xantatge sentimental sense sentiments. Alguns membres de la família també se n'han adonat i pateixen per aquesta situació que els rebaixa a tots. Els altres li fan una cort descarada perquè l’home és vidu i sense fills i esperen l’herència que pressuposen sucosa.

Cal resar perquè ni que sigui en l’últim moment es produeixi una conversió que alliberi aquest home no de la mort física, que per aquí hi passem tots, sinó de la mort espiritual. És el seu esperit el que veritablement està en perill.

Inèdita Yourcenar

Marguerite Yourcenar, la celebrada autora de Memòries d’Adrià, Focs, Contes orientals i Opus nigrum, per posar només uns quants exemples de la seva fulgurant bibliografia, a la seva mort, el desembre de 1987, deixava pocs inèdits. En concret, un inèdit inacabat (la darrera part de les seves memòries familiars), un recull d’assaigs preparat per ella mateixa, fragments d’un llibre de viatges i una quantitat de cartes que encara havien de ser classificades, segons escriu Josyane Savigneau, estudiosa de Yourcenar, al pròleg del petit llibret que acabo de llegir: Conte blau. La primera nit. Malefici (Lleonard Muntaner).
Després de la mort d’un gran escriptor o escriptora, tot i les controvèrsies que va provocar l’escriptura sense traves de Marguerite Yourcenar (l’única aventura interior que valia la pena de viure era l’escriptura, segons va deixar escrit), pels seus devots estudiosos tot és voler examinar calaixos, carpetes i papers solts (ara s’hauran d’examinar ordinadors, disquets, CD i llapis de memòria) per trobar aquelles petites joies que, per una raó o altra, han restat inèdites.
Entre el que Savigneau anomena “documents” o “curiositats” es van trobar els tres contes que es van aplegar en un llibre publicat l’any 1993, i que ara ha estat magníficament traduït al català per Montserrat Gallart i Montse Padrosa (de Gallart ja en coneixíem la seva també esplèndida traducció de Focs, publicada per March editor el 2007).
La publicació dels contes, diu Montserrat Gallart en unes pàgines d’introducció a la seva versió catalana, es va concebre per salvar de la dispersió els tres relats que integren aquesta petita obra mestra. I això que l’escriptora era força jove quan els va escriure, però ja mostrava una capacitat narrativa notable.
Aquests inèdits ho eren relativament: dos dels contes havien estat publicats en revistes literàries, però eren desconeguts pel públic lector de Yourcenar. La primera nit es va publicar l’any 1929 i Malefici l’any 1933. L’únic veritablement inèdit era el Conte blau, que va ser trobat al despatx de Petite Plaisance, la residència americana on Marguerite Yourcenar va viure amb la seva companya Grace Frick.
Sembla que el Conte blau havia de formar part d’una trilogia: Blau, Blanc, Vermell, que l’autora hauria reunit en un volum en el qual hi volia incloure Sixtine, un monòleg de ficció del pintor Michelangelo a les seves velleses, i que actualment està inclòs a El temps, aquest gran escultor.
Marguerite Yourcenar era una escriptora perfeccionista que es mirava la pròpia obra amb lupa crítica. Els tres contes breus, tot i escrits en la vintena d’anys i publicats conjuntament postmortem el 1993, són unes peces literàries ben acabades, belles en el seu gust pel detall, fruit del treball incansable d’una autora que polia i repolia uns escrits que, en canvi, donen la impressió d’una gran ingravidesa. Que no vol pas dir lleugeresa de fons, ben al contrari. Amb la seva imaginació creativa, Yourcenar té la capacitat de fer llegir entre línies el seu propi pensament sobre determinades febleses humanes, com ara algunes de les atribuïdes a les dones de l’època, tan convencionals. A La primera nit arriba a escriure, sense embuts: “Tantes dones no pensen en res.” Aquest conte era la reescriptura d’un text que el seu pare li va oferir i que Yourcenar va emprendre com un joc, però també com un repte. En el seu projecte literari, ja en aquesta època s’havia proposat enviar al desert qualsevol bri de sentimentalisme.

(article publicat al Diari de Vilanova, 4 de febrer de 2011)

Tecla Ruberta

Tecla Ruberta va ser acusada de bruixeria a Sitges l’any 1548. Tecla Ruberta va ser penjada, esquarterada i els seus membres repartits per la comarca del Garraf. Tecla Ruberta sabia fer remeis? Tecla Ruberta era llevadora? Era jove o era vella, quan va ser declarada bruixa? Rica segur que no era, i potser era vídua.
El jesuïta Pere Gil (1551-1622) va escriure, i tradueixo: “Com que són pobres, desemparades, curtes de judici, ignorants en la fe i en la religió cristianes i en l’observància dels manaments i bons costums, ningú no aboga per elles.”
En la història de fetilleres i bruixes hi ha la història secular del menyspreu i la marginació de les dones.

Vilanova en blau

Venia corrents de l’estació
i en acabat marxava corrents cap a l’estació.
Entrava a classe amb les galtes vermelles,
els cabells rossos esvalotats.
A Llotja estàvem cansats de dibuixar carbonets
mentre a París, la imaginació al poder arrencava llambordes!
Era la nòvia d’un ballarí i duia un vestit blau escotat,
cenyit a la cintura.
Aquella tarda de maig feia calor.
Com que havia arribat amb retard,
no es va posar la bata blanca.
“Avui vaig vestida com el cel de Vilanova”
-li va dir, tot rient, al vell mestre, quan va fer la ronda.

(Durant els meus anys d'estudiant a Llotja, la meva 'imatge' de Vilanova i la Geltrú, que aleshores no coneixia, va ser aquesta companya de curs, la Carme, nòvia d'un alumne del ballarí Joan Magrinyà. Fa dos anys li vaig dedicar aquest poema)

Dues columnes

Com ja he escrit en altres llocs, el meu naixement va ser traumàtic. Vull dir que per poc no m’emporto la mare i me’n vaig també jo amb ella a aquell lloc que sabem i no sabem. De manera que preveient un mal fat definitiu, em van batejar a casa. Sobre el nom no hi va haver vacil.lacions. La meva mare era molt devota de Teresa de Lisieux i el meu pare em volia posar el nom de la seva mare que tenia com a patrona Teresa d’Àvila.
De nena em deien Tereseta i la meva mare de tant en tant viatjava a Lleida, on Teresa de Lisieux té un santuari. Com que havia fet promeses a la santa –la meva salut era fràgil com els pètals d’una rosella-, les havia de complir.
Tereseta em queia bé, amb aquells ulls tan rodons i riallers tot i la tuberculosi que se la va endur a la tomba als vint-i-quatre anys. M’admirava amb aquella força de la fragilitat, si es pot dir així.
Però quan vaig complir catorze anys, no vaig voler que em diguessin més Tereseta. Em dic Teresa, deia a qui em preguntava el nom. Havia començat a llegir Teresa d’Àvila, i tot i que a penes l’entenia, m’agradava aquella escriptora sense mandra i amb una agudesa intel.lectual com l’argent viu.
Durant quaranta anys vaig celebrar el meu sant el dia de Teresa de Lisieux per complaure la meva mare. A partir d’aquesta edat vaig començar a celebrar el meu sant el dia de Teresa d’Àvila, per complaure el pare, vaig dir, però en realitat era la resposta a una crida interior. La meva mare ho devia comprendre perquè va dir: Si així ho vols… Tot i que em continua felicitant el dia de Tereseta i a mi m’agrada que així ho faci.
Tinc, doncs, dues patrones en aquestes dues carmelites descalces, tan valentes cadascuna en el seu temps i circumstància. Són com dues columnes per al meu esperit sempre en recerca. Dos exemples vitals que m’han inspirat sempre i que he llegit sense comprendre amb tota la seva profunditat el misteri d’unes espiritualitats singulars que van gosar posar per escrit. Són dones que sense perdre ni un bri de la seva feminitat seductora (en les seves biografies es transparenta el seu encant personal, per què havien de renunciar-hi?), són dones de tremp espiritual. L’Església, tan repatània amb les dones, els ha atorgat el títol de doctores.
(extret de La capsa verda)

A favor de la bellesa

A vegades volem recordar –o repensar- moments de la vida per poder-ne tenir una consciència més profunda, o, simplement, per poder-ne gaudir. Alguns escriptors/es escrivim aquests moments. Potser a favor de l’oblit, potser contra l’oblit, potser per esdevenir testimonis, potser per transformar-los en bellesa malgrat el dolor que alguns d'aquests moments ens causen.

Gràcia i pobresa

És difícil entendre què significa ‘pobresa’ en els termes que ho va plantejar sant Francesc d’Assís. Aquesta pobresa no és indigència ni és misèria, sinó el fet d’acceptar que de la mateixa manera que ‘tot és gràcia’, con deia Teresa de Lisieux, també ‘tot és pobresa’, ja que res no resta físicament a les mans un cop morim. Clarice Lispector, escriptora que em meravella, es moria i, sabent-ho, era capaç d’acceptar això tan inacceptable en una persona encara jove. Va acceptar la pèrdua d’ella mateixa en plena vida. Era, al meu entendre, com un no doldre’s de deixar lloc… Havia arribat amb la gràcia i se n’anava amb aquesta altra gràcia que és acceptar la pobresa. En el mentrestant, havia viscut i havia escrit.

Infern

L’infern no és un lloc, sinó un estadi de la ment. No hi ha diferència, em sembla, entre un conflicte interior i l’infern del Dant, una metàfora de les tortures que a vegades patim, ja sigui per un motiu intern o extern. Aquesta reflexió ve a tomb perquè aquests dies estem pendents d'un malalt que està més malalt que la seva malaltia. M’explico. La malaltia és severa i és possible que el malalt acabi depenent d’un estri que l’ajudi a respirar. Però la malaltia greu, el veritable infern, és com ell viu aquesta limitació de salut que el torna tan terriblement agressiu, malcarat, com si un dimoni l’hagués mossegat. Així, doncs, caldrà pregar amb tot el cor per aquest home que es crema entre les pròpies flames.

Holocaust Memorial Museum

Cap home no pot veure
el seu final.
Ezra Pound


Entro al fons de la Nit, porto un passaport a la mà: ara em dic Grietje Polak, i sóc nascuda a Amsterdam un dia d’agost de 1883. Quan vaig ser deportada al camp de Sobidor tenia seixanta anys.
És l’hora del sisme, l’instant de l’escletxa que ha de partir el món en mil meitats: indiferents, els botxins actuen amb tota cura, com si haguessin de fer un regal al Temps. Els films, en blanc i negre, reprodueixen els nostres moviments: tota la naturalesa humana posada al servei del Bé i del Mal, sense matisos. Mentre resem, altres esmolen les eines del saber blanquejats amb bates d’hospital; alguns s’emparen en els vestits caquis d’uniforme. I penso que és un camí doble el que ens duu a la Mort: la voluntat d’Extermini i cap oportunitat de defensa ni de perdó. Adonai, Adonai, ens has oblidat?

Entro en un vagó fosc,
només un petit quadrat,
un pam i mig de llum,
de cel imaginat ...
Qui podria dir, ara mateix,
quins de nosaltres són les bèsties,
i quins els sants?

No nego la Història.
No nego el Crim.
Nego la Raó de la Desraó.

Sóc una altra: la Grietje. No sé el nom d’aquest funcionari que, amb les seves botes arrapades a la cama, empobrirà la Memòria humana. Ara, silenci: som el 23 de juny de 1943 i avui moriré havent pensat, al matí, en Júlia (filla, on ets?), i en Frederik, el company de la meva vida. Esdevinc record sense comprendre, encara, per què.

(aquest poema pertany a Noviluni a Washington (Editorial Moll, 2001). Quan vam visitar el Museu de l'Holocaust, l'entrada era un passaport. El meu duia el nom de Grietje Polak. Moltes vegades m'he sentit Grietje)

Malaltia

Philippus Aureolus Bombast von Hohenheim, nascut l’any 1493 i anomenat Teofrast Paracelsus, metge com era, considerava la malaltia "com un creixement natural, una cosa espiritual, viva, una llavor". En aquesta visió holística de la medicina també afirmava que "el món sencer és una farmàcia i que Déu és el gran farmacèutic."
En llegir aquestes reflexions, he recordat les vegades que he estat malalta severament i com en el procès de curació emergia "nova". Vull dir que a la sortida de la malaltia m’havia esdevingut un canvi: com les serps, m’havia desprès d’una pell vella.

Així, doncs, també podríem dir, com el poeta Joan Maragall, que "la mort ens sia la major naixença".

Aula de cinema

Ahir vam anar a la Filmoteca de Catalunya. S’hi fa el cicle: “François Truffaut i les pel.lícules de la seva vida”. Una d’aquestes pel.lícules és L’ombra d'un dubte, d’Alfred Hichcock, filmada l’any 1943. Aquesta sessió s’anomenava Aula de cinema, la qual cosa vol dir que la sala era plena de nois i noies joves, estudiants de cinema. Abans de començar la projecció, una professora va fer un repas de la trajectòria cinematogràfica del gran mestre del suspens. Fins aquí, bé. Però en la segona part del discurs, la professora va explicar fil per randa l’argument de la pel.lícula, així com el significat de les escenes més importants, trucs fílmics, etc., sense deixar cap escletxa perquè els alumnes discernissin per ells mateixos la intencionalitat de Hichcock a l’hora de filmar L’ombra d'un dubte, sobretot el seu significat moral, que en la pel.lícula queda ambigu, i aquesta és la gràcia del film: les aparences enganyen. A part que als no-alumnes de la sala, que era la meitat, el ‘suspens’ se’ns en va anar en orris, vam comentar amb els veïns de butaca aquella forma d’ensenyar tan castradora, ja que el diàleg –no el monòleg professoral- sobre la pel.lícula s’hauria d’haver fet després de la projecció. Vam lamentar veure com es fabrica un pensament únic, pobre, i com s’esmussa la creativitat. A qui interessa?

Hams

Trobo en textos d’Hélène Cixous (Entrevistas a Hélène Cixous, Icaria) idees molt del meu gust i que he escrit diverses vegades perquè les sento molt profundament. Tradueixo: “Sempre escrivim sobre allò que ens sobrepassa. Això significa que hi ha en nosaltres una força més forta que nosaltres. I és aquesta força la que parla, la que llança les paraules. Clarice Lispector ho compara amb els hams. La seva metàfora és que ella llança les paraules com hams a l’aigua per atrapar el que encara no sap.”
No sap, però intueix, veu en algun lloc que no és un lloc convencional... Estem parlant d’una manera d’escriure que és també la meva.

Els meus morts

Com tanta gent aquests dies de fred intens, estic encostipada i m’ha costat una mica llevar-me, a mi, que sóc matinera com els ocells, i la frase no és meva sinó de la meva mare, que m’ho recorda sovint. M’explica que quan era un infant menut –vuit-nou mesos, un any, dos anys…- li servia de despertador els dies de cada dia. Una altra cosa era els diumenges, quan volia descansar!
En aquesta sensació d’estar entre dos mons –somni i vigília- a vegades m’apareixen els meus morts: la tia Angeleta, l’àvia, l’avi, el meu cosí Antoni, mort del cor tan jove, quan a penes tenia els divuit anys, la meva amiga Ada i aquella dolça criatura que va ser Elisenda, la tia Trini, els meus dos sogres, pobrets, morts de la mateixa tristesa... Els veig com si els tingués al davant, a vegades els sento la veu. Morts? No pas. El cementiri guarda els seus cossos, però en el meu cor hi ha la seva ànima.

Vílnius

He passat fred moltes vegades a la meva vida: sóc fredolica de mena. Però recordo una vegada que vaig passat un fred especial, segurament per inesperat. L’estiu de 1993 vam viatjar a Lituània per visitar la meva amiga Elvyra K. Kriauciunate. Era l’agost i a Vílnius feia temperatura de tardor! L’any 1993 era un any difícil per als lituans: feia poc que s’havien tret la bota russa de sobre (1991) i Moscú, que no s’estava per brocs, els havia tallat el gas. De manera que amb aquell fred no hi havia calefacció enlloc. Ens vam allotjar a la Casa de l’Escriptor, una instal.lació que aleshores era desangelada i freda com el marbre. Per poder resistir aquelles nits terribles, entre els llençols i una manta que no escalfava gens, ens hi vam posar papers de diari, el vell mètode dels nostres avantpassats més pobres! Els lituans patien restriccions de tota mena amb una dignitat envejable. Els seus cors estaven feliços pels seus guanys polítics mentre les botigues eren buides com una closca de nou i al restaurant més important de Vílnius només es podia menjar pollastre arrebossat, i encara a filets ben prims. El temps ha passat i Vílnius i les altres ciutats lituanes són el que ja havien estat abans de la sovietització: ciutats europees.

Elvyra Katalina Kriauciunaite

Gráfica del Bicentenario. Una mirada argentina. II Edición Proyecto de intercambio gráfico argentino lituano: 2010-2011
Inauguración: 26 de Enero, 19h.
Exposición: 27 de Enero al 14 de Febrero de 2011
Donde: Archivo y Museo Históricos del Banco de la Provincia de Buenos Aires "Dr. Arturo Jauretche" - Sarmiento 362/364
Horario: Lunes a Viernes de 10 a 18hs
Entrada libre y gratuita
El Proyecto de Intercambio Gráfico que se viene desarrollando desde hace 20 años y cuya versión 2010-11 se inicio en la ciudad de Vilnius el pasado mes de Julio, es una labor de reciprocidad entre las instituciones gráficas Argentinas y Lituanas. En esta oportunidad los artistas argentinos, en la Ciudad Autónoma de Buenos Aires, acompañan la celebración de un nuevo aniversario de la Restitución de la Independencia de la República de Lituania declarada el 11 de Marzo de 1990. Con la participación de: Matías Amici, Rafael Gil, Néstor Goyanes, Lidia Paladino, Lorena Pradal, Carlos Scannapieco, Juan Carlos Stekelman, Angu Vazquez, María Vera y como invitadas especiales: Elvyra Kriauciunaite (Lituania) y Marylin C.Bronfman (Chile); artistas de reconocida trayectoria tanto en el ámbito local como internacional, exhiben imágenes de gran versatilidad estética, ofreciendo al servicio de la creatividad, sus materiales y recursos. Con el apoyo de la Embajada de la República de Lituania en Buenos Aires, del Centro de Grabadores de Vilnius, dependiente de la Asociación de Artistas Plásticos de Lituania y el Archivo y Museo Históricos del Banco de la Provincia de Buenos Aires "Dr. Arturo Jauretche".

(L'artista Elvyra K. Kriauciunaite, amiga meva de fa molts anys, m'envia informació d'aquesta exposició col.lectiva per fer-ne difusió. Si algú viatja a l'Argentina... Ella, tot i que encara no sap si podrà anar a Buenos Aires, la ciutat on va néixer de pares lituans exiliats, es prepara per fer-ho. Una obra seva corona el muntatge de la il.lustració que encapçala aquest post. L'exposició, que homenatja Borges, també celebra els 10 anys de la Restitució de la Independència de la República Lituana. A veure nosaltres...)

Cartes al pare Jacob

Amb una aparença realista (la càmera en posició estàtica va captant tot el que s’esdevé davant de l’objectiu), la pel.lícula del director finlandès Klaus Härö, Cartes al pare Jacob, és un veritable poema visual, tot i la duresa d’un argument que hauria estimulat també la creativitat dels antecessors estètics i filosòfics més immediats de Härö: el suec Ingmar Bergman i el danès Carl Theodor Dreyer. Cartes al pare Jacob és una petita obra mestra. Entengui’s petita per breu (74 minuts), ja que l’estela que deixa aquest film ple de foc interior dura dies en l’ànim de l’espectador.
A Cartes al pare Jacob s’entrellacen la història personal de Leila, una assessina condemnada a cadena perpètua i que després de dotze anys a la presó rep un indult, i la història personal del pare Jacob, un capellà rural vell i cec i que viu aïllat en una casa solitària dins la dura naturalesa escandinava, i que ha sol.licitat l’ajuda de la jove per tal de respondre les cartes dels fidels que li escriuen per demanar-li ajut espiritual.
L’abadia on viu el pare Jacob (a uns metres d’una església de postal víking, tan nua per dins i on ja no s’hi celebren ni matrimonis ni bateigs) és un espai humilíssim, sense aigua corrent però càlid, tot i endevinar-se la temperatura que en ple hivern deu ser d’allò més crua. La pel.lícula està filmada a l’estiu, i els protagonistes gairebé mai no es treuen el jersei. Això sí: quan arriba el carter (tercer personatge que contrapunta la relació entre Leila i Jacob), s’asseuen en uns seients de vímet situats davant de la casa, en un jardí en estat salvatge, per llegir i respondre la correspondència. Aquests moments, filmats en primer pla, són d’una gran bellesa emotiva, tot i el distanciament i la feresa que Leila, endurida per la seva experiència vital, mostra envers el vell capellà.
Amb una gran subtilesa i sinceritat intel.lectual, és a dir, sense que l’espectador tingui la sensació d’un sermó, en aquesta pel.lícula Häro mostra el camí de la caritat cristiana. Caritat practicada des de l’ànima per aquest capellà rural que es lliura a la pràctica de l’amor, que tot ho pot, com es diu a la carta de sant Pau als romans. Aquesta és la fe del pare Jacob i a la qual s’aboca sense límits, gairebé com un monjo. Així, respondre amb calidesa i amb intel.ligència humanes aquestes cartes és la seva vida, allò que el manté dempeus en la seva cada dia més difícil vellesa.
Rebre cartes i contestar-les és el treball del pare Jacob, quan ja no en pot fer cap més. Estima les ànimes que se li acosten demanant-li consell espiritual; les que li escriuen sovint ja són com la seva família. En un moment determinat, però, el flux de cartes es trenca a causa de la presència de Leila i el carter passa de llarg. Aleshores el vell es marceix, s’interroga sobre la seva missió, invoca la gràcia que no arriba per a ell. En unes escenes tan belles com dramàtiques (amb clarobscurs i atmosferes com en els quadres de Vermeer), l’espectador assisteix al dolor de l’ànima del vell mentre Leila sembla indiferent. Sembla, perquè una profunda ferida no curada va per dins. I en un crescendo moderato es va desenvolupant la part final de la pel.lícula, amb una resolució magistral.
Cartes al pare Jacob és una pel.lícula moral, que posa en valor el que realment en té: la comunicació entre els humans, la cura dels més febles, l’oració com a acte de confiança amb les forces que ens depassen, el sentit que donem a la vida, la utilitat del perdó, la pràctica de l’amor sense interès. I tot això amb una gran sobrietat, sense trucs ni efectismes, tan transparent com la veritat que es busca i que segurament està en coses tan senzilles com servir amb amor un te.
(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de gener de 2011)

Meditació de cara la primavera

Recordo que François, un amic meu de la colla de joves que sortíem quan teníem divuit anys, el preocupava molt el tema de la resurrecció de la carn. “Com resuscitarem –deia-, amb el cos d’ara, jove, o amb el cos vell, gastat?” Com que jo no tenia gens clar que el fet fos en el nivell que nosaltres podem pensar, finalment, després de rumiar-hi força, vaig improvisar aquesta resposta: “Em sembla que la resurrecció cal entendre-la en sentit figurat, no cal morir-se per resuscitar!”
Quan vaig llegir els evangelis apòcrifs vaig trobar escrit a l’evangeli de Felip: “Els fidels han de rebre la resurrecció mentre siguin vius. És necessari resuscitar aquesta carn, ja que tot existeix a través d’ella”.
Resuscitar, en el sentit que ho diu Felip, és un sagrament o una iniciació per despertar l’esperit que hi ha en la carn no morta, però tampoc viva espiritualment.

Reflexió en el pleniluni

Déu (o allò espiritual que hi ha en nosaltres, podríem dir) no és la raó, tot i que la conté, escriu Nicolau de Cusa. La raó falla sovint i a vegades engendra monstres, com diu la dita. Amb la raó ho podem argumentar tot, encara que sigui pura especulació com ja sabien els cínics. La raó és una eina de coneixement, però no és l’eina, com tants han suposat i han entronitzat. Ja se sap que els ídols tenen peus de fang.

(foto presa a Monells (Empordà) el passat dissabte, dia 15, quan la lluna encara era creixent)

Escriure-aprendre

Diu l’escriptora i filòsofa Hélène Cixous que escrivim des de la fosca.
I tant: no sabem i volem saber, aclarir-nos i aclarir… D’aquest moviment cap al coneixement Cixous en diu “posar-se a aprendre”.

Art

L’art és innat en l’artista. És una força que se n’apodera. Aleshores el converteix en un instrument. La voluntat última –no la voluntat del mentrestant, que ha de ser sostinguda- ja no és l’artista personal sinó l’obra d’art. Com a persona –i això ho veiem sovint- pot tenir capritxos, desigs i finalitats pròpies. Però allò impersonal que hi ha en l’artista, és a dir, l’art, és més elevat que ell. Diguem-ne esperit diví o ànima col.lectiva, segons Jung. D’aquí ve que en tantes ocasions no es pugui donar explicació del treball artístic, depassa el nostre raciocini.

(Dona elegant, oli d'Alexandre de Cabanyes)

Esforç

Podríem dir com Nicolau de Cusa, que amb coneixement i graó a graó sempre cap amunt es troba Déu, i que el misteri de la creació es resumeix en Ell. Però estem en un món cada dia més secularitzat, almenys en aquesta part d’Occident. Aleshores, per parlar de plenitud humana ens hem de referir als nivells de coneixement de la realitat, això tan escàpol (Cusa parlava del Déu abscòndit) per més que la ciència ho vulgui acotar i la filosofia explicar amb raonaments. En qualsevol cas, cap esforç per conèixer el misteri de la vida no ens serà estalviat.

Encara...

Publico aquest text de La capsa verda a propòsit de l'article d'Enric Juliana "¡A por los catalanes!" publicat ahir, 15 de gener, a La Vanguardia.

La meva catalanitat era tel.lúrica, natural, com aquell qui neix ros o morè. Dic era perquè en un moment donat vaig adonar-me que això era qüestionat de socarel. Què va passar? El vel d’Harmonia, el meu primer llibre publicat, va guanyar el premi Don-na el desembre de 1990 i va ser presentat l’abril de 1991. Amb el llibre encara calent del forn, vaig anar a Vallençana, a prop de Montcada i Reixac, a visitar Juan Ramón Masoliver, oncle del pare dels meus fills. Masoliver era un intel.lectual orgànic del vell règim, com tothom sap. Però era un home culte i molt intel.ligent amb qui m’agradava discutir, i això era fàcil amb ell. Si no sabia de tot, gairebé. De literatura en sabia un niu, tenia bon gust i criteri, era una enciclopèdia viva. A més, es donava la circumstància que havíem nascut el mateix dia, el 13 de març, tot i que, és clar, en anys diferents.
Masoliver em va rebre content com sempre. Però en fer-li el present del llibre, espontàniament li va sortir un comentari que em va gelar la sang: “Lo habrás escrito en catalán…” (com dient, quina manera de perdre el temps!..., “en aquesta llengua provinciana i de segona”, perquè va fer un gest de menyspreu acompanyat d’una cara de fàstic que mai més no oblidaré). Vaig quedar muda, i mentre no podia entendre què li passava pel cap, més ben dit, què li passava pel cor, pensava en el seu pare, el pobre enginyer Masoliver.
Crec poder afirmar que va ser a partir d’aquell moment que em vaig convertir no en catalana, que ja n’era, sinó en catalanista, de la mateixa manera que el feminisme és la resposta lògica a una segregació i a un tracte injust de segles envers les dones, i el pacifisme és una resposta a l’absurditat de les guerres.
Jo havia ‘perdonat’, com si diguéssim, a Juan Ramón Masoliver que hagués estat devot de les idees de Mussolini primer i amic de les de Franco després. El seu ideari polític, tot i que no m’agradava gens, no em privava de respectar-lo i d’admirar-lo pels seus extraordinaris coneixements. Però ara m’era difícil continuar conversa gaire estona més amb algú que em qüestionava tan radicalment. Em vaig acomiadar d’aquell home amb una tristesa fonda. Sentia que alguna cosa es perdia, però que no era per causa meva, ja que en quina llengua havia d’escriure, si el català és la meva llengua? Com es pot qüestionar i menysprear que algú escrigui la seva obra en la seva llengua? Això ha passat amb el català, i segons com encara passa. Amb els anys he anat comprovant que la més gran fàbrica de catalanistes, així com d’independentistes, ha estat precisament les continuades i persistents manifestacions d’intolerància envers el que és un fet tan natural com ser qui ets.
(extret de La capsa verda)

Subirachs pintor

El llenguatge plàstic de Josep Maria Subirachs, la seva iconografia, és inconfusible, ja es tracti de realitzacions escultòriques, en les quals tan destaca, ja es tracti de dibuixos, de gravats, de dissenys de joies o de cartrons per a tapissos. Subirachs, un artista de raça que en la seva llarga trajectòria ha explorat diversos camps de l’art, en l’última dècada ha posat molta energia a pintar uns 170 quadres, acrílics sobre taula, que inequívocament duen el seu segell.
Una mostra escollida d’aquesta darrera etapa artística s’exposa aquests dies al Fòrum Berger Balaguer, de Vilafranca del Penedès: són 22 peces realitzades amb la pulcritud formal que Subirachs acostuma, i com sempre evocant els enigmes que ens presenta la realitat, el misteri de l’existència.
Darrere una aparença racionalista, en l’obra d’aquest artista hi ha molt d’existencialisme poètic i, encara, de metafísica. I en aquestes pintures es posa ben de manifest. La iconografia emprada per Subirachs sempre té un significat simbòlic, i el significat dels símbols sempre va més enllà del racional.
Els símbols són expressions del més profund de l’ésser humà. Els humans ens comuniquen per signes, ja siguin visuals, gestuals o verbals. Però els símbols van més lluny i expressen, mitjançant imatges (visions interiors) el nostre microcosmos, que partint del corporal, l’emocional i el psicòlogic, ateny també la nostra dimensió espiritual. Els símbols expressen directament aquell saber intuïtiu i menys explícit que el racional, i pel qual els humans ho som d’una manera més àmplia que la purament mental.
Els antics ho sabien i reconeixien el poder dels símbols i els utilitzaven en les seves obres artístiques, que generalment estaven lligades a les seves religions, rituals i creences, així com els mites fundacionals creats per les diverses civilitzacions que arriben fins aquí, si més no culturalment.
Un exemple: en una de les pintures de Subirachs, la titulada Dèdal (en referència al constructor del Laberint que havia de custodiar el Minotaure), amb la seva imaginació que va més enllà del mite, l’autor ens presenta una torre-mastaba coronada per un laberint, i a la qual es puja per una escala (de pujada i de baixada) que recorda les escales de les piràmides asteques. El quadre es completa amb un fons on hi ha tres horitzons formats pel terra, mar i cel, simbolitzant, al meu parer, els estadis fisiològic, mental-emocional i l’espiritual dels humans. La torre, que indica desig d’ascensió, s’agermana amb la mastaba, la tomba. Ambdues figures són imatges de la constant tensió en la qual ens movem: eros i thànatos. El laberint és la imatge del camí de la nostra vida que espera trobar-se en el seu centre.
En una altra de les pintures que imanten l’espectador, la titulada Xoc, tot al.ludint la fi del món, un concepte molt del nostre temps, Subirachs ens presenta la imatge d’un planeta gegant en l’instant anterior al xoc amb la cúpula d’un templet renaixentista. L’esfericitat del planeta i l’esfericitat de la cúpula (l’esfera és símbol de complitud), tot pintat amb colors lunars, mercurials, siderals, també podrien evocar la pròxima fusió, al final dels temps històrics, entre Natura i Cultura, o entre Gènesi i Apocalipsi.
Així, amb un extraordinari domini del dibuix i de la tècnica pictòrica del present, però a la manera dels vells mestres, Subirachs ens parla a través de símbols carregats d’energia i de sentit del que és aquí i més enllà del que veiem amb els ulls corporals però que podem intuir amb els ulls de l’esperit. Símbols que tant com responen pregunten, propiciant així un diàleg creatiu a tres bandes entre l’artista, l’espectador i les forces dinàmiques de l’univers.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de gener de 2011. A la fotografia, Xoc, imatge extreta del catàleg editat per Caixa Penedès Obra Social)

Alteracions

Quan vaig fer uns cursos de psicologia, que incloïen neurologia, vaig aprendre que segons quins tons de veu, sobretot emesos per persones que ens desagraden, a vegades se’ns fan insofribles. Quan els sentim ja ens alteren. Aleshores hem de vèncer, no sense un gran esforç de la voluntat, tenir-hi un tracte cordial. Aquesta reflexió ve a tomb després d’haver llegit les afirmacions de la neuròloga Cori López i Xammar sobre les dificultats i disfuncions de l’escolta, que té una base neurofisiològica, i que gràcies al mètode Tomatis es possible restaurar. Explica la doctora López que el seu mestre, el doctor Tomatis, va tractar l’afonia de Maria Callas a causa de la seva mala relació amb Onassis. Tendim a deixar d’escoltar allò que ens fa mal, que ens resulta agressiu: és un mecanisme de defensa de la psique. En el cas de la Callas, sospito que l’afonia li va venir del dolor que experimentava per una comunicació (comunió?) impossible i que ni tan sols podia verbalitzar sense que això, en una roda perversa, desencadenés més incomunicació i agressivitat. D’aquí ve que perdés no només la capacitat de la parla sinó també la del cant, artística i íntima expressió de la seva ànima.

Il.lustracions

A propòsit de les il.lustracions: la pintora Adelaida Murillo m’ha acompanyat diverses vegades en les meves aventures literàries i ha il.lustrat alguns dels meus llibres com ella sap fer: interpretant el text –llegint-lo amb profunditat- per després donar-li una nova visió, una visió personal i creativa des de la pròpia sensibilitat i referents. Així entenem aquest art que tant com il.luminar el text el recrea.

(en la fotografia, acompanyo amb un poema un llibre-objecte d'Adelaida Murillo)

Poesia: lletra viva

Pierre-Jean Jouve va escriure: “La poesia és una ànima que inaugura una forma”. En aquesta frase hi ha la idea de la poesia com a categoria, com a dignitat humana, la poesia com a ànima que crea una forma, que la fa carn. O el que és el mateix: la fa lletra viva: empeltada d’etern.

(a la fotografia: Keats House, Londres, 2006)

Tocar de peus a terra

Toquem de peus a terra: ahir vaig llegir en un post del blog undietarilondinenc de l’amic Jordi Ramírez que a Londres tanquen biblioteques de barri per qüestions econòmiques. Ara fa un moment m’han trucat de la biblioteca Cardona Torrandell de Vilanova i m’han dit si els puc fer arribar un exemplar del meu darrer llibre, Dona i art o la dansa de Lilâ. Em sembla que la situació de la cultura en aquest moment és ben clara, tot i que sempre ho ha estat: no hi pot haver cultura sense excedents econòmics. I els artistes, llevat d'unes poques excepcions, ja se sap que treballem per amor a l’art.

El mal

Sobre el paper, i la premsa en subministra a dojo, el mal ens és una cosa estranya i tenim tendència a negar-lo. Ja deia sant Agustí que el mal no podia entendre’s en ell mateix. I és que el mal és un absolut, igual que ho és el bé. El mal només pot ser entès (i a contracor, és clar, ja que comprendre-ho també fa mal) com una carència d’humanitat, com una alienació o com un contravalor dels valors humans. El mal el coneixem pels seus efectes punyents i destructors, a vegades fins al límit del crim. De lluny ve Caïm, el nostre vell germà, un arquetipus de l’odi fratricida que ombreja la història humana. El mal i el bé (aquest representat per la figura d’Abel) formen part de la nostra genètica. Conduir el carro de la vida entre aquestes dues regnes no és fàcil: demana clarividència sobre el que és just i recte.

(a la foto: carruatge passant per davant de la casa de Goethe, agost 2010)

Relat

Si no podem explicar la nostra història personal, els fets que ens defineixen, és difícil saber qui som de debò, no la imatge que tenim de nosaltres. Una vegada em va comentar un terapeuta que la majoria dels pacients deien: Estic malament, em sento malament. Però no sabien explicar què els feia sentir malament. I és que no és fàcil pouar en la interioritat. Quan el terapeuta es trobava amb algú que narrava, que confegia un relat sobre el seu estat d’ànim i tal vegada el motiu que l’havia provocat, sabia que el camí del guariment (de l’equilibri entre caos i ordre) ja s’havia iniciat.

El monjo

Un monjo s’entreté en camins
que la prosa malmet.
No calen manuals
per entrar al dèdal secret,
només el silenci.

(Estampes montserratines, dins Estampes d'aniversari, 2008)

L'altre

Veiem el món a través dels propis ulls i la realitat és la que experimentem. Sabem que hi ha altres ulls i altres experiències, però d’aquestes no en sabem res. Si en sabem alguna cosa és per l’esforç de l’atenció, de l’escolta, i pel desig, però sobretot de la voluntat, de posar-nos en el lloc de l’altre per empatia, per amistat, per amor, per compassió.

Epifania

El Nadó, l'Estrella:
tu, jo, nosaltres, tots
en estat original i final
essent purs en la puresa,
miracle en el miracle,
recerca en la recerca,
camí en el camí,
llum en la llum!

(a la foto: pessebre andalús, Sevilla, gener 2009)

Mags

Els Mags són uns personatges molt peculiars en l’escenari del Nadal. Els Mags van veure l’Estrella, i s’hi van encaminar. La seva saviesa, tan vella i tan nova com els temps, era una mica fora dels cànons, com diríem avui. Buscaven la bellesa secreta de l’existència i la van trobar encarnada en aquell Nadó que, tan petit, feia tanta llum com l’Estrella que els havia guiat.

Petrarca i la ignorància

A prop d’Arezzo, ciutat natal de Petrarca, hi ha la població d’Arquà, a la qual se li ha afegit el sobrenom de Petrarca perquè hi va morir el poeta l'any 1374. Tres anys abans hi havia escrit La meva ignorància i la de molts altres, recentment publicada en català per Adesiara. El savi havia estat titllat d’ignorant per uns joves pedants i envejosos de la fama que l’estudiós havia assolit. El llibre, com diu a la carta dirigida a Donat dels Apennins, i que obre aquest tractat, no és pròpiament un llibre, sinó un diàleg escrit, una conversa a cau d'orella: “El llegiràs, de fet, com si em sentissis enraonar a les nits d’hivern davant la llar de foc, quan em deixo endur per la rauxa”.
Rauxa està ben dit. Però un cop acabada la lectura jo en diria geni, d'aquest ímpetu i inspiració sobre la base d’uns grans coneixements.
(fotografia presa l’agost de 2001, al jardí de la casa del poeta)

La felicitat de llegir

Per aquell racó de sol tamisat per la persiana de fusta pintada de verd hi passava un miracle de la vida. M’asseia en aquell racó –dos pams, potser tres- entre la persiana i la porta del mejador de casa de la meva àvia (perquè no dic casa del meu avi? Deu ser que l’àvia te més pes en el record). A l’hora de la migdiada, amb la casa en silenci absolut, m’asseia al ‘meu’ racó de sol tamisat i llegia. Era la meva hora predilecta: una hora de solitud acompanyada d’un llibre. Aleshores, jo i llibre esdeveníem una mateixa cosa, en aquella hora càlida com el ventre matern. Llegir per a mi tenia el valor màxim, la lectura em transportava del meu món a altres mons que convergien de nou en el meu món, enriquint-lo i expandint-lo. Va durar temps, aquest privilegi, aquella hora màgica dels estius. Devia començar quan tenia sis, set anys, i va concloure als catorze anys, quan vaig començar a treballar. Com que havia iniciat la feina al maig, aquell estiu em van donar una setmana de vacances que ni me’n vaig adonar que ho eren. Quan ara llegeixo en hores de sol, sempre tamisat per alguna protecció de les seves inclemències, recordo aquella mateixa sensació de benésser, de pura felicitat de ser al món llegint. També escrivint, tot i que escriure no em sigui tan senzill, no. A vegades em demana un gran esforç que mai no li nego. Com podria, si forma part de la meva vida.
(extret de La capsa verda)

Atenció

“Oh, tu, seguidor del Profeta!, no ignores el que t’ensenyo i no deixis de contemplar-ho [el Rostre de Déu] en cada forma que perceps, perquè en veritat el vel és revelador”, va escriure el poeta i místic sufí Ibn Arabi.
En la forma que prenen coses, fenomens, déus i creences -o descreences i negacions de coses, fenomens i déus-, hi ha la seva essència. Els humans, eterns aprenents, exploradors i contempladors, no sempre veiem l’essència en la forma. Per això Ibn Arabi demana posar atenció.

(la imatge està presa a la Seu de Lleida, 2008)

Regal abans d'acabar l'any

El centro es el lugar donde la imagen
habla desde su doble transparente.
Bronwyn, Juan Eduardo Cirlot

El passat 29 de desembre, i abans d’acabar l’any, l’atzar em va fer un regal: m’arribava a casa per missatger, i per sorpresa!, Cinco visiones, la versió al castellà del poemari Cinc visions (Pagès editors, 2006). Cinco visiones, publicat per l’Editorial Comte d’Aure, ha estat traduït pel poeta Antonio García Lorente. La il.lustració de la portada, “L’ull de la ment”, és obra de la pintora Carme Riera.
Si en l’escriptura hi ha voluntat de creació i de comunicació, en la traducció hi ha voluntat de recreació i d'expansió, és a dir: de goig en la traslació de forma i de sentit d’una llengua a una altra llengua. Ho sé perquè jo mateixa he traduït textos d'altri pel gust de fer-ho. De manera que, gràcies, Antonio.
Aquest recull va ser escrit en memòria del poeta i crític d’art Juan Eduardo Cirlot, autor del famós Diccionario de símbolos, i, entre d’altres, del poemari Bronwyn, la lectura trasbalsadora del qual va provocar l’escriptura de Cinc visions. Llibre que, en paraules del seu prologuista, el també poeta i crític d’art José Corredor-Matheos, “segueix els trets d’un camí iniciàtic”. És així. Les visions són experiència pura, encara que no hagin tingut lloc ni en un espai ni en un temps concret.