La màquina d'escriure

 

Una màquina d’escriure és ja un objecte de desig per a col·leccionistes o un objecte decoratiu. A casa en tenim dues a la vista: una Continental i una Olivetti. L’una és un robust i pesant exemplar de taula fabricat a Alemanya a principis del segle XX per la companyia Wanderer Werke; l’altra, fabricada a Itàlia, és també un sòlid model de taula: una Lexicon 80 amb el seu color verd característic, com de tanc. També és de color verd, si bé és un verd gespa, el model portàtil guardat en la seva maleta per traslladar-la d’un lloc a l’altre: la Lettera 32, que vaig teclejar durant anys fins que no vaig adquirir l’Olivetti elèctrica ET Personal 55, força més lleugera i de color gris perla. Amb la cinta de plàstic d’un sol ús, el text obtingut feia un efecte d’impremta. Aquest model portàtil, amb el qual també es podia escriure, estalviant, amb la típica cinta de seda, va ser substituït pel primer ordinador en el primer tram dels anys noranta.

En els dos últims cursos d’escola, em vaig iniciar en l’escriptura a màquina amb una Remington, màquina d’escriure americana igualment robusta  com la Continental. L’empresa Remington de Nova York es va fer famosa per fabricar l’1 de març de 1873, la primera màquina d’escriure comercial que veiem a les pel·lícules en blanc i negre de l’època i que tal vegada, en els nostres anys joves, va impulsar familiaritzar-nos amb el teclat que, cal dir, ordinadors i mòbils en conserven el patró. Aquest teclat, que les bones mecanògrafes dominen amb el seu art, ja va ser objecte de curiositat quan de nena, en els anys cinquanta, anava a casa de la tia Trini, germana del meu pare, i em deixava la seva màquina d’escriure: una Remington que s’alçava, ferma, poderosa, sobre la taula del despatx que la tia tenia al final del passadís en un lloc recòndit i tranquil.

Escric aquest article el dia 23 de juny, dia en què se celebra el Dia de la Màquina d’Escriure. Els promotors van triar aquesta data en memòria del dia 23 de juny de 1868 en què es va patentar aquest invent que va revolucionar la forma d’escriure, que va facilitar una escriptura ràpida i llegible, ara ja icònica, que va canviar la manera de treballar en les oficines i redaccions de diaris i revistes i va constituir un vehicle formidable per a la tasca dels escriptors.    

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 3 de juliol de 2026)                                           

Luisa Muraro

Dol per a una pensadora referent: el dia 13 de juny de 2026, un dia abans de fer 86 anys, va morir a Milà la filòsofa i escriptora Luisa Muraro, que entre altres activitats en el camp del feminisme, l’any 1975 va ser una de les fundadores de la Llibreria de Dones de Milà. Aquesta llibreria, encara activa, s’ha convertit en una de les institucions més antigues del feminisme italià i en un lloc, ja històric, del feminisme europeu que a Barcelona va irradiar en la creació de Pròleg. La llibreria de les dones, que no ha pogut aguantar la pressió de la gentrificació a Barcelona.

     La llibreria Pròleg era un lloc de trobada que enyorem per com és en aquest espai on vaig conèixer l’obra de Luisa Muraro. A l’inici amb la lectura del llibre El Dios de las mujeres, a Itàlia publicat l’any 2003 i aquí publicat l’any 2006 en la traducció de Mª Milagros Rivera Garretas, i al qual va seguir La indecible suerte de nacer mujer, també traduït per Rivera Garretas, publicat l’any 2013. Del far de pensament que va ser Muraro ja en tenia notícia d’anys enrere, quan vaig assistir a la Universitat Internacional de la Pau, el mateix any en què va iniciar la seva singladura l’any 1984. Entre els participants hi havia un grup de dones que estaven en contacte amb una comunitat de dones filòsofes italianes anomenada «Diòtima», amb la qual col·laborava Luisa Muraro. Aquest actiu grup de dones filòsofes organitzava seminaris i duia a terme publicacions.

     Luisa Muraro és coneguda sobretot per un llibre cabdal en la seva bibliografia, L’ordre simbòlic de la mare, publicat l’any 1991. La filòsofa es va ocupar d’aprofundir en el paper de la mare i la seva simbologia i proposa repensar la relació mare-filla, en realitat la genealogia via femenina. La mare seria doncs el punt de referència fonamental des del qual es pensa i s’actua amb un llenguatge propi, si bé ningú no es pot pensar sense la figura de la mare. Les llengües maternes hi tenen molt a dir, però més té a dir la manera com les dones pensem i sentim el món d’entrada des del propi cos, així com culturalment des de la mirada encara contaminada pel règim patriarcal. La filosofia de Luisa Muraro convida a pensar des de si, des del propi centre.

(article publicat al setmanari La Fura, 17 de juliol de 2026)

Dos historiadors i Teresa de l'Infant Jesús

El març de l’any 1940, a París, l’historiador Ferran Soldevila va signar un text on feia memòria d’unes visites a Ferran de Sagarra i de Siscar, historiador i autor d’una obra magna: Sigil·lografia catalana. Feia un any que aquell savi havia mort a l’exili francès, el 30 de març de 1939 a Saint-Sulpice-La-Pointe. Primer publicat a la revista Catalunya, a Buenos Aires, on aleshores es trobava exiliat, Ferran Soldevila va incloure aquest text a Noms propis (Barcelonesa d’edicions, 1994), que és on he llegit el relat d’unes converses plenes de referències històriques entre els dos estudiosos. En un moment determinat de la narració escriu Ferran Soldevila: «Un dia la conversa va anar –ja no recordo com- per altres camins. I, per primera i única vegada des que el coneixia, va confirmar-me el simple tresor de la seva religiositat. Un nom, una devoció semblaven concentrar-la: Santa Teresa de l'Infant Jesús. Jo coneixia prou bé la vida i les obres de la santa, coneixia Lisieux i el seu santuari, i vaig poder seguir i comprendre la seva ingènua confessió, vaig poder fins i tot correspondre-hi amb la meva admiració devota envers l’exquisida fortitud d’aquella santedat. Era commovedora l’afecció que traspuaven les paraules del vell erudit, commovedor era també descobrir tot el que, en l’etapa extrema de la seva vida, aquella devoció representava per a ell de serenitat, de confiança, de riquesa espiritual, de senzilla esperança davant la mort que, per llunyana que fos, ja no podia ésser-ho gaire».

     «”Ella i jo hem fet un pacte” –em deia confident», escriu Ferran Soldevila en el relat de la conversa amb Ferran de Sagarra. Però quin era el pacte? Sagarra es proposava escriure un llibre sobre Teresa de l'Infant Jesús i en conversa amb la gentil i dolça santa li demanava temps per poder escriure’l. Soldevila no sabia que aquell dia seria l’últim en què es van veure. Milicians de la FAI van fer un registre a casa de l’historiador Sagarra en dolorosa presència seva. Amb ajuts amicals, va emprendre l’exili. Va morir al cap de poc.

(article publicat a la revista Pluja de roses, Juliol / Agost de 2026)