Murasaki Shikibu

 

Murasaki Shikibu, o Dama Murasaki, és el nom amb què la literatura mundial coneix l’escriptora i poeta pionera de la literatura japonesa i de la novel·la com a gènere literari. També va escriure un diari: Murasaki Shikibu Nikki. La Dama Murasaki, o també la Senyora Murasaki, va ser dama de companyia de la cort imperial arran de la popularitat que va adquirir la seva novel·la Genji Monogatari (El relat de Genji). El primer ministre la va portar a la cort reial de l’emperadriu Akiko com a dama de companyia fins a l’any 1013. La Dama Murasaki va morir l’any 1014 i la seva tomba es conserva a la l’antiga capital del Japó, Kyoto.

     Es creu que el nom de la Dama Murasaki era Fujiwaea no Kaoriko, i no se sap l’any de la seva naixença. Des de l’any 1007 és esmentada als diaris de la cort imperial. Com sigui, la Dama Murasaki és una dona de l’any mil segons el nostre calendari que destaca pel seu tremp personal i per la seva intel·ligència, creativitat i capacitat d’observació psicològica que trasllada a la seva novel·la Genji Monogatari, una molt extensa narració: 4200 pàgines, en les quals la Dama Murasaki explica la vida i aventures amoroses del príncep Genji: un personatge fictici i la seva descendència, si bé l’escriptora es va inspirar en la realitat dels prínceps i aristòcrates que va conèixer de tan a prop. La novel·la, d’una gran complexitat filosòfica i humanística, la qual cosa fa pensar que les nostres societats avançades potser no ho són tant, és també d’una gran modernitat: en l’arquitectura literària del relat l’autora hi intercala narracions variades que són testimonis de la societat de la seva època, amb tradicions ancestrals masclistes, patriarcals i poligàmiques, que són un constrenyiment per a l’ànima femenina que les pateix. La novel·la es presenta també plena de bellesa a través dels petits poemes amb què l’autora va puntejant diàlegs, recitacions i cartes, la qual cosa dona més sabor i més color a la narració en què es mostra el contrast entre el refinament de la cort i el contacte amb la natura en la seva puresa. En el rerefons del relat hi respira la filosofia budista que contempla l’efímer de l’existència i que amara de melangia alguns passatges.

(article publicat al setmanari La Fura, 12 de setembre de 2024)

Guanyin al museu

Les vacances d’estiu proporcionen molts moments d’esbarjo, també cultural. Un d’aquests moments viscuts sense pressa, paladejant-los i deixant-se amarar de bellesa, pot ser la visita als museus. Ben a prop de la lluminosa platja de Vilanova i la Geltrú i gairebé a tocar de l’estació de tren, hi ha l’imponent, majestuós edifici d’estil neoegipci de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, escriptor, polític i prohom de la Renaixença de qui enguany se celebra el bicentenari del seu naixement.

La visita, que pot ocupar ben bé dues hores si es fa amb tot detall, proporciona moltes sorpreses, com ara trobar una bonica i estilitzada figura de Guanyin del segle XIX. Pertanyent a la col·lecció d’objectes xinesos, aquesta figura de porcellana revestida de colors vius representa una estilitzada imatge de la Senyora Guanyin seguint el model de les figures de porcellana del segle XVII, que en general són blanques com les altres dues figures de format més petit que en la mateixa vitrina acompanyen la Guanyin acolorida.

Però, qui és la Senyora Guanyin? Maria, benaventurada i distingida entre totes les dones en el cristianisme, que en l’islam pren el nom de Mariam i que es mostra en fecunda maternitat en la figura japonesa de Maruya, la que obra miracles segons la llegenda, en la seva concepció budista a la Xina se l’assimila a la imatge de Guanyin, el Bodhisattva de la Compassió. (Avalokitesvara, que en sànscrit vol dir «el Senyor que mira cap avall», és el Bodhisattva de la Compassió, un dels bodhisattves més àmpliament venerat per les corrents principals del budisme. Al Tibet és conegut amb el nom de Chenrezig, a la Xina amb el nom de Guanyin i al Japó amb el nom de Kannon).

En algun moment de la història, Guanyin va prendre la figura femenina que sovint és representada asseguda amb el seu fillet a la falda. És freqüent trobar la seva imatge també en cases, despatxos i espais públics. Guanyin no és Maria, la mare de Jesús, però té algunes de les qualitats que convoca els devots per ser la senyora de la Saviesa, de la Compassió, de la Pietat, de la Misericòrdia. Amb tot, al segle XVII, les figuretes de porcellana de la Senyora Guanyin entronitzada amb un nen a la falda, produïdes als famosos forns de Dehua, es van exportar a Europa amb el nom de Sancta Maria.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 de setembre de 2024. A la fotografia, una imatge de Guanyin, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, de Vilanova i la Geltrú)

A propòsit de Taüll

 

Durant aquest any 2024 s’estan duent a terme actes de commemoració dels 900 anys de la consagració el 10 de desembre de 1123, de les emblemàtiques esglésies romàniques de Sant Climent de Taüll, la més icònica, i la de Santa Maria de Taüll, aquesta al centre mateix d’aquesta població de la Vall de Boí: una vall amb una riquesa paisatgística i monumental que la fa única. Com única és la col·lecció d’art romànic, procedent d’aquesta espectacular vall pirinenca, que hi ha al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Arrencades en els anys vint del segle passat amb la intenció de preservar-les en un museu, era el criteri de l’època, és al MNAC on es poden contemplar les pintures originals de Sant Climent i de Santa Maria de Taüll, si bé també es poden admirar les seves còpies a les mateixes esglésies, i concretament a Sant Climent de Taüll, en un maping que proporciona una immersió en l’efecte que devien fer en els fidels de l’any 1123. Això no obstant, «tot aquell món ja no existeix», escriu la professora Victoria Cirlot al seu assaig Taüll. Liturgia y visión en los àbsides románicos catalanes (sd edicions). I afegeix que «hem d’acceptar que en l’actualitat veiem aquestes obres aïllades en els museus, com si fossin obres modernes».

L’objecte principal del llibre Taüll és recordar i mostrar el sentit espiritual, el motiu pel qual van ser concebudes aquestes pintures que imanten la mirada. Les imatges (que figuren al llibre per il·lustrant-lo) hi són per a la contemplació. És en la contemplació que es dona la visió: un fenomen propi de la intensitat de la vida interior, espiritual, que propicia ‘veure’ més enllà dels grafismes que representen, per exemple, la Maiestas Domini a l’absis central de Sant Climent de Taüll. Podem dir que «el Senyor està assegut no en el seu tron habitual sinó en un segment de la circumferència, envoltat per la màndorla», com descriu Victoria Cirlot, si bé és ella mateixa qui adverteix al lector que aquesta imatge és per a ser contemplada: és a dir, per a ser viscuda en el seu misteri, si bé perquè això es doni cal situar-se en aquest estadi contemplatiu, no discursiu. Vet aquí el repte, que és de natura teològica, religiosa, espiritual, no artística per molt que la figura, en efecte, és d’una gran subtilitat i bellesa gràcies a la traça del Mestre de Taüll.

(article publicat a la secció de llibres del setmanari El 3 de vuit, 16 d'agost de 2024)