Marie Deraismes

 

Al capvespre del 26 de juliol van ser inaugurats els jocs olímpics París 2024. La cerimònia, que va durar unes quatre hores, no va tenir lloc en un estadi, com és costum, sinó que es va desenvolupar en aquest escenari tan icònic –una ciutat museu-, que és París. L’èxit de les vistes estava assegurat. Però no és impertinent comentar que la cerimònia no va tenir aquell to regi, solemne, que fa d’aquestes cerimònies una òpera amb diverses escenes, però amb un argument conductor que, a París, la ciutat de les Llums (de l’Enciclopèdia, no de bombetes i fanalets) es va mostrar feble.

En un moment del recorregut per la riba del Sena, per on amb les banderes dels seus països van desfilar els participants als jocs olímpics en els típics bateau mouche, els espectadors vam veure com s’alçaven monuments, ni que fos de manera virtual, a unes dones que havien lluitat per la igualtat que, juntament a la llibertat i la fraternitat, és el lema de la República francesa.

No podia faltar, és clar, Simone de Beauvoir, autora del llibre El segon sexe, en el qual va afirmar que «no es neix dona: s’arriba a ser-ne». Però molt abans que la Beauvoir, Marie-Adélaïde Deraismes (1828-1894) ja havia escrit, que «ser dona és producte de la educació diferencial dels gèneres, a més d’una construcció social conformada per garantir el privilegi masculí». Una feminista abans del feminisme històric que va ser oblidada en la cerimònia d’obertura dels jocs olímpics París 2024. Marie Deraismes va lluitar molt a l’avançada per la igualtat. Entre d’altres activitats cíviques, va revolucionar una institució tan masclista com és la francmaçoneria, justament el marc de lliure pensament d’on procedeix el lema de la República. Juntament a Georges Martin, Marie Deraismes va ser la fundadora, l’any 1893, de Le Droit Humain, la primera obediència maçònica mixta del món contemporani.

Cal obrir finestres de la història per il·luminar el present, altrament ens podem perdre en les ballarugues que van omplir potser massa una cerimònia d’obertura que només va tenir un final èpic quan una parella d’atletes va encendre el peveter en forma de globus amb la flama olímpica que va presidir les olimpíades.

(article publicat al setmanari La Fura, 22 d'agost de 2024. A la imatge, una publicació de Marie Deraismes)

Jueus errants

 

L’imaginari col·lectiu és molt poderós. Tenim una idea molt icònica, del jueu errant, aquell personatge vestit una levita llarga, com llargues són les seves barbes, i aquell barret, quan en porta, de copa rodona o alta, i unes ulleres rodones sobre un nas prominent. De fet, així es vesteixen encara els jueus ortodoxos que veiem resar, compungits, davant del mur de les lamentacions del temple de Jerusalem. Aquests hassidim, minoritaris a Israel perquè d’entrada no van ser sionistes, la majoria són procedents de l’Europa oriental que ja en temps de l’escriptor centreeuropeu Joseph Roth (Brodi, Galítsia, 1894 – París, 1939) emigraven a l’Europa occidental atrets per una idealització dels països occidentals, si bé de seguida van topar, i patir, la intolerància de la població no jueva. Els jueus que ja feia molt de temps, generacions, que vivien en els països occidentals, estaven molt assimilats a la cultura del lloc. D’aquí ve que no entenguessin les lleis racials que el nazisme els va aplicar. Uns i altres no van veure venir la tragèdia que, això no obstant, sí que, amb la seva sagacitat, va preveure Joseph Roth, ja en el moment de publicar el llibre Jueus errants, que ara podem llegir en la traducció de Pilar Estelrich i Arce publicat per Adesiara.

A Jueus errants: un recull de reportatges periodístics escrits a manera d’assaig publicats l’any 1927, Joseph Roth va fer un esplèndid retrat de les característiques religioses i socials d’aquests jueus orientals que van viure a principis del segle XX. L’escriptor fa un retrat antropològic d’una forma de viure que, més enllà de l’Holocaust que els va delmar, ha quedat obsoleta. El món modern, i més encara el món globalitzat, ha escombrat la figura d’aquests jueus que, de manera generalitzada, encara que siguin pobres -sí, hi ha jueus pobres!-, mai no ho demostraran. Faran mans i mànigues per preservar un capteniment, una dignitat que ara podria semblar insòlita perquè es basa en el sacrifici i, sobretot, en la manca d’enveja, aquesta lepra que llasta tantes ànimes. La revolta és difícil que es doni entre aquests hassidim: són molt conservadors: «la religió i la tradició prohibeixen qualsevol mena de violència, prohibeixen aldarulls, protestes i fins i tot l’enveja manifesta», escriu Josep Roth a Jueus errants.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 2 d'agost de 2024)