L'univers de transparències de Dolors Puigdemont

 

Dolors Puigdemont, nascuda a la població gironina d’Amer l’any 1950, és una artista contemporània amb un bagatge artístic que va començar els anys vuitanta amb una obra que a mesura que madurava ha anat desenvolupant-se en l’expressió plàstica de la llum i les transparències en unes obres volumètriques o escultures expandides, una expressió recent per descriure les obres plàstiques en tres dimensions. Ara, al museu Can Mario de la Fundació Vila Casas, a Palafrugell, inaugurada el dia 20 de gener i fins al 31 de març de 2024, es pot veure una mostra d’obres molt escollides que conformen una instal·lació expositiva: Transparència endins.

A partir de l’any 2006, les transparències, amb el joc de llums i ombres en harmonia que desprenen les obres de Dolors Puigdemont, responen a la manifestació artística de les etapes del seu itinerari vital, de les fites de la seva vida interior molt en la línia del cultiu espiritual a través de la creació artística com la pionera de l’art abstracte, Hilma af Klimt, que ho va ser abans de Vasili Kandinsky, la influència del qual, però, ressona en les obres de maduresa de la pintora Marianne von Werefkin, amb la seva càrrega mística i l’expressió d’estats emocionals i espirituals a nivell profund. Aquesta representació del món espiritual, si bé en aquest cas, figurativa, la trobem en l’art visionari de William Blake.

Amb la barreja de diferents tècniques i materials: la malla metàl·lica, el paper, la tela, la llana, la sal, el pa d’or, el vidre, la fusta o les restes de poda, Dolors Puigdemont ofereix a l’espectador unes peces aèries, ingràvides unes, lluminoses i transparents totes, que respiren i fan respirar, i que fan concebre l’art com un procés espiritual que es manifesta en la bellesa d’unes formes estètiques que ‘transparenten’ l’univers interior de Dolors Puigdemont.

Ve al cas per reforçar el discurs, el que diu l’astrofísic i especialista en filosofies orientals Juan Arnau del seu darrer llibre, La fuga de Dios, que tradueixo: «[el llibre] planteja una cosmovisió en la qual la creació no es concep com un acte de poder sinó com un lliurament: Déu renuncia a ser sobirà del món i es desfà en el món».

Aquest és el ble que sosté tota l’obra creativa de Dolors Puigdemont: l’art com una donació, com un present de l’esperit de l’artista en una forma plàstica que, estèticament, atrau a la vista pel seu magnetisme, per la seva llum, per la seva transparència.

En l’exposició Transparència endins es mostren unes peces de malla metàl·lica que es poden interpretar com universos mòbils, navegant, flotant en l’espai... Si la vida, si el món és creatiu en la seva evolució, per analogia, la vida, el món, ofereix una invitació a que nosaltres també siguem creatius tant en l’acció com en la contemplació.

En les seves obres, Dolors Puigdemont invita a la contemplació de la seva interpretació plàstica d’un univers de llum que vindria a ser, almenys per aquesta espectadora, com la cristal·lització del moment de repòs, del temps de silenci eloqüent del setè dia de la creació. Segons el relat bíblic, Déu beneeix l’obra reposant aquell dia: la contemplació és, doncs, la culminació del procés creatiu iniciat per l’artista. És en la contemplació atenta, silenciosa, que les obres artístiques ‘parlen’. En Dolors Puigdemont les seves obres parlen d’una transfiguració que primer s’ha donat en la interioritat de l’autora, i que, en conseqüència, mostren la transformació dels materials emprats en una obra artística que reverbera llum, ombres i transparències en un sempre càlid equilibri.

Una carmelita copatrona d'Europa

El dia 9 d’agost de 2018, trobant-nos a la riba del llac Garda, vaig entrar en una església molt senzilla, sense cap rellevància monumental. L’atractiu havia estat un cartell a la porta amb una imatge en blanc i negre que em va cridar l’atenció: una dona vestida amb l’hàbit de carmelita duia l’estrella groga que marcava els jueus en l’època nazi. Es tractava d’una iconografia de la filòsofa i mística d’origen jueu Edith Stein, en religió Teresa Beneta de la Creu. Amb la seva germana Rosa, va ser detinguda pels nazis i enviada a Auschwitz. Nascuda a Wrocław el 12 d’octubre de 1891, va morir assassinada al camp d’extermini el dia 9 d’agost de 1942. L’any 1998 el papa Joan Pau II la va proclamar santa. Un any després va ser declarada copatrona d’Europa.

En professar com a carmelita l’any 1933, Edith Stein va dir: «Soc al lloc que pertanyo des de fa temps». Ser monja no la va alliberar de la mort a causa del seu origen jueu. Teresa Beneta de la Creu va ser una dona d’idees no només filosòfiques sinó sobretot d’idees espirituals. A la seva cel·la, l’any 1936 va acabar d’escriure Ésser finit i ésser etern, una obra que es considera el seu testament intel·lectual i espiritual al mateix temps. Des del monestir, la carmelita vivia amb preocupació els esdeveniments polítics. La nit del 8 al 9 de novembre de 1938 es va desfermar la fúria de l’odi racial que la història coneixerà com «la nit dels vidres trencats». Una persecució frenètica i salvatge es va desencadenar contra els jueus. El 2 d’agost de 1942, vint-i-sis anys després de la defensa de la seva tesi doctoral sobre l’empatia, va ser detinguda per la Gestapo. Els presos eren desposseïts de les seves pertinences i de tot el que els identificava com a persones amb una vida anterior. Els noms eren substituïts per números. Espoliada de tot va entrar a la càmera de gas. No es pot dir, però, que Déu no fos a Auschwitz: hi era en el cor de persones com Edith-Teresa, que, preveient aquell final, havia dit: «Accepto la mort que Déu m’ha destinat».

(publicat a Pluja de Roses. Març / Abril de 2024)

Élisabeth Louise Vigée Le Brun

 

José Ramón Monreal ha traduït del francès, ara publicat per Acantilado, un assaig brillant: «Mundus muliebris», de Marc Fumaroli, sobre una artista extraordinària: Élisabeth Louise Vigée Le Brun (1755-1842). Pintora de l’Antic Règim en el seu aspecte femení i autora rellevant, potser ha estat massa ignorada per les nostres generacions tal vegada perquè va unir la seva carrera artística a la reina Maria Antonieta, que, per edat, era la seva contemporània. La pintora Vigée Le Brun va ser la retratista oficial de Maria Antonieta i la imatge que volien donar del món que representaven: un mundus muliebris, una manera com volien que fossin els ornaments de les dones, ja fossin vestits, llaços, capells i joies, ja fos la cura en l’embelliment dels rostres i pentinats.

Élisabeth Vigée Le Brun es va avançar al seu temps i va trobar complicitat en Maria Antonieta. Vigée Le Brun tenia bon gust i veia lletges les modes d’aquell temps. S’explica que se les enginyava per preparar els rostres de les seves models sense les enfarinades i pintures que n’oculten la frescor, la gràcia o el caràcter, i buscava un aspecte més natural també en els pentinats. D’aquesta manera va influir en la moda, en l’aparença de les «belles» del seu temps.

Amb bon criteri editorial, al llibre s’han inclòs reproduccions de quadres representatius de l’art d’Élisabeth Louise Vigée Le Brun que mostren l’exquisida capacitat d’aquesta pintora francesa per conjugar la semblança de la retratada, ja fos la reina, una dama de la cort o un autoretrat, amb una idealització tan subtil com respectuosa, amb la creació d’una harmonia que és alguna cosa més que bellesa: és proporció, conjunció. Només cal mirar amb deteniment el retrat de Maria Antonieta amb un llibre a la mà (1785), o el retrat de la jove duquessa de Polignac (1783), o el seu propi retrat amb la paleta a les mans. L’elegància està en la posa tant com en els vestits i els barrets que no velen el rostre: l’il·luminen amb la suavitat d’una lluna càlida. La pintora havia estat consagrada ben aviat: amb 19 anys va ser elegida membre de l’Acadèmia de Sant Lluc, tenia molts encàrrecs i es deia que era «l’orgull de França», el «llapis immortal».

(article publicat al setmanari La Fura, 8 de març de 2024)

Tàpies i el zen

El nostre marc mental és el d’Occident, tot i que la nostra generació contestatària ja va fer-se pròxima a Orient sobretot després de la Segona Guerra Mundial, amb l’acostament al Japó de personalitats religioses com Thomas Merton i les peregrinacions a l’Índia de poetes i músics beats, que van explorar doctrines, filosofies i les formes que l’art i la literatura prenien amb la seva influència. Aquí, a l’avançada, ja ens havíem fet ressò de l’estètica del budisme zen amb la publicació en temps de la República d’El llibre del te, d’Okakura Kakuzo, que va traduir Carles Soldevila. Una joia que un jove Antoni Tàpies va llegir a casa seva. Més tard vindrien les lectures que van fer les delícies de la nostra curiositat sensible i intel·lectual: els llibres d’Alan Wats: L’esperit del zen i el camí del zen, i els més canònics de Daisetz Teitaro Suzuki, ell sí mestre zen.

Antoni Tàpies va sentir-se atret per la filosofia zen que ja havia seduït els nostres primers haijin: conreadors d’haiku i tanka, com Josep M. Junoy, Joan Salvat-Papasseit (enguany es commemora

el centenari de la seva mort), Màrius Torres, Carles Riba, Salvador Espriu. En l’haiku: poema de tres versos, trobem la immediatesa que propugna el zen: un coneixement intuïtiu, d’un sol cop, una il·luminació de l’instant que no és altra cosa que ell mateix en la seva pura realitat i nuesa. Aquesta immediatesa traslladada a la pintura vol dir per una banda que ha d’estar realitzada amb economia de mitjans com en el zenga, una forma pròpia de pintar a tinta amb senzillesa, simplicitat, realitzant el traç de manera espontània, sense correccions. Una aspiració del pintors zen un exemple de la qual trobem en la famosa pintura L’univers, de Sengai Gibon, i que Tàpies va mirar molt, tant que va inspirar un dels quadres: Transformació (1990), que aquests dies es mostra en l’exposició Tàpies. L’empremta del zen. No tots els quadres exhibits en aquesta mostra assoleixen la ingravidesa i immediatesa del zen: Tàpies va passar molt temps amb la pintura matèrica. La intenció zen hi és, però li pesen encara les masses i els traços insistits, repintats. On assoleix més lleugeresa és en les petites pintures, on el traç és directe, sense pensament, tan sols el moviment que esdevé en aquell instant.

(article publicat a El 3 de vuit, 1 de març de 2024. A la primera imatge la pintura L'univers, de Sengai Gibon; a la segona imatge, Transformació, d'Antoni Tàpies)