Françoise Gilot, sobrevivent

Les dones en la vida de Picasso són multitud, però són set les que van constituir una fita en la seva biografia. Una d’elles és Françoise Gilot, la mare de Claude i Paloma, que a la mort de Pablo Picasso l’any 1973, aquest any fa cinquanta anys, no van poder entrar a l’església per acomiadar el seu pare: Jacqueline Roque els ho va vetar.    

Françoise Gilot, pintora, crítica d’art i escriptora, va ser l’única dona de Picasso que el va deixar i que va sobreviure a aquest fet. El pintor, irat, la va amenaçar, tal com explica ella mateixa al seu llibre Vie avec Picasso, que l’any 1973 va editar Bruguera en castellà. Per tant, tradueixo aquest fragment exterminador: «Cap dona no deixa un home com jo. Imagines que la gent s’interessarà per tu? Mai no ho faran per tu mateixa, pel que puguis ser tu. I si creus que hi ha gent a qui pots agradar t’equivoques perquè se t’acostaran per curiositat, per conèixer la persona la vida de la qual ha estat tan a la vora de la meva. I a la teva boca hi restarà només el gust de la cendra. Per a tu la realitat ja s’ha acabat; acaba justament aquí. Si tractes de donar un pas fora de la meva realitat, que s’ha convertit en la teva perquè et vaig trobar quan eres una jove sense formar i vaig cremar tot el que hi havia al teu voltant, aleshores caminaràs directament cap al desert. Si de debò te’n vas, això és el que desitjo per a tu».

Françoise Gilot i Pablo Picasso van conviure deu anys, entre el 1943 i el 1953, quan es van separar, encara que, tal com narra en el seu testimoni, magníficament escrit, al cap de cinc anys la vida en comú de la parella ja s’havia deteriorat. Gilot es mostra una dona intel·ligent i reflexiva, fins al punt de veure des de fora la seva dramàtica i insoluble situació: «Totes les altres primeres dames havien intentat representar el mateix paper, cadascuna d’elles va iniciar el feliçment el seu camí, suposant que era l’única, per tant, em va ser impossible confiar en la meva superioritat. El destí d’aquelles dones no depenia exclusivament d’elles, depenia de Pablo Picasso». Françoise Gilot va sobreviure no només anímicament a la ruptura amb Picasso, al qual dedica el llibre, sinó també físicament: Françoise Gilot, nascuda el novembre de 1921 té 101 anys. Havia conegut Picasso quan tenia 21 anys i el pintor 61.

(article publicat al setmanari La Fura, 27 d'abril de 2023. A la imatge, coberta de "Mi vida con Picasso", de Françoise Gilot)       

Josep M. Poblet a l'Havana

 

La recuperació dels escriptors que han donat testimoni de la diàspora catalana arran de la guerra civil és una tasca tan meritòria com necessària. De Barcelona a l’Havana... passant per Dernius (Adesiara), de Josep M. Poblet (Montblanc, 1897 – Barcelona, 1980), va ser un dels primers llibres publicats a Mèxic l’any 1942. Ara el podem llegir en l’edició i introducció de Jaume Ferrer i Puig.

La personalitat intel·lectual de Josep M. Poblet: periodista, narrador, comediògraf, biògraf, historiador del teatre i del catalanisme, li permet contar des de primera fila, i amb una formidable plasticitat narrativa, bonhomia de caràcter i immersió psicològica en l’ambient que va trobant, la vida i miracles del periple que va suposar l’èxode dels qui van exiliar-se. En aquest cas, assistim, en disset saboroses cròniques, al relat que va des de la seva partida de Barcelona fins arribar a l’Havana a primers de juliol de 1939.

Els capítols dedicats a l’Havana són d’antologia, tant per qui no hi ha estat mai i té curiositat per saber-ne la idiosincràsia, com per qui hi ha estat, encara que sigui en la distància de gairebé seixanta anys després. Hi vaig ser l’any 1998 i he reconegut no només els indrets i llocs que descriu Josep M. Poblet, sinó sobretot el tarannà dels cubans que habiten l’Havana, en aquell moment en plena efervescència cultural, ara en una decadència lamentable per causa d’una política esguerrada, si bé és precisament aquest tarannà joiós, malgrat les penalitats, el que permet als cubans sobreviure. Poso un exemple que connecta els dos moments històrics. En els dies de la meva estada a Cuba, hi havia uns personatges que te’ls trobaves a cada cantonada, fruit de la necessitat: el conseguidor, que si no tenia solucions se les inventava. Poblet esmenta uns personatges semblants, ja al 1939, que davant les dificultats li deien: «Eso se arregla, chico. Deja tu ver mañana. Yo tengo un amigo...» I la frase final del discurs sempre era: «¡No hay problema!». Tal com va advertir de seguida el temps que Poblet va ser a l’Havana: «El bo de Cuba és el caràcter dels nadius. La gent és divertida i té personalitat». Punt per punt ara es pot dir el mateix, fins i tot quan descobreixes en els cubans de les darreres generacions sota la dictadura una part fonda de la tristesa que arrosseguen.      

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 6 d'abril de 2023)