Einstein i la ment dels físics

 

Ara fa cent anys de la visita d’Albert Einstein a Barcelona i altres indrets de Catalunya invitat per la Mancomunitat. S’hi va estar des del 22 de febrer fins a l’1 de març en una estada atapeïda de visites, àpats i conferències. En l’últim dia el físic va visitar l’Escola Industrial, motiu d’orgull de la comunitat científica i les institucions catalanes que amb tant d’entusiasme es posaven al dia europeu. D’aquesta visita me’n feia memòria el meu pare cada vegada que passàvem per l’Escola Industrial, ja fos que hi passéssim per davant o travessant-la: l’Escola Industrial formava part del meu paisatge més proper, ja que també hi passava per darrere cada dia per anar a l’escola. Quants llibres no he llegit asseguda en els bancs que hi ha en els carrers interiors del recinte!

No he tingut vocació científica, si bé la física m’agrada: els fenòmens físics són a la vista, comprovables, només cal observar. Einstein va revolucionar la física tal com havia estat entesa i estudiada fins llavors: la seva gran troballa va ser la teoria de la relativitat que en aquelles conferències poc es va entendre llevat dels científics. La teoria de la relativitat va posar les bases de la física quàntica.

L’alemany Albert Einstein va obtenir el Premi Nobel de Física l’any 1921. Cent anys després, l’any 2021, el va obtenir l’italià Giorgio Parisi, que ha escrit un llibre, de títol ben poètic, molt atractiu de llegir perquè hi reflecteix els vols de la ment d’un científic: Les meravelles dels sistemes complexos (Angle Editorial). Dividit en vuit capítols, m’ha semblat interessant Com neixen les idees, reflexió que tant val per a les idees aplicades a la física i a les ciències com en l’àmbit de les humanitats i la creativitat en general. Quan es refereix als «llampecs d’intuïcions» entrem en un terreny conegut, ja que un experiment encallat a vegades es desencalla en el lloc i el moment més inversemblant: una conversa, un passeig. Giorgio Parisi fa distinció entre la intuïció física i la matemàtica. Una ment ben científica, la de precisar fins i tot una facultat tan esmunyedissa com la intuïció que apareix de manera imprevista, sobtada, inesperada.

(article publicat al setmanari La Fura, 23 de març de 2023)

De moment, pèrdues

 

Escric aquest article quan fa un any de la guerra de Rússia contra Ucraïna. Les imatges que ens arriben a través dels mitjans no deixen lloc a dubtes: s’hi perden vides no només en l’àmbit militar sinó també en l’àmbit civil, gran catàstrofe humanitària al costat de l’ensorrament d’edificis, monuments, escoles i hospitals, feina i estudis interromputs, així com la destrucció de les més elementals condicions de vida: el fred en aquelles latituds és espantós i els aliments un luxe. Pèrdues que generen dolor físic i espiritual.

Aquesta contesa està canviant els mapes geopolítics i econòmics d’una manera tan visible com palpable a les butxaques. Però això que en diem ‘el nostre món’ ja fa temps que està perdent els elements que li donaven fisonomia, paisatge mental i un sentit d’acord amb la cultura ambient, justament el que, a ulls vistents, està en crisi. La cultura de masses, promoguda no només des de la dreta sinó també des de l’esquerra, i que dona tants bons rèdits monetaris, ofega les individualitats rellevants que hi queden sepultades. Cap cultura, però, no ha avançat mai en l’extensió sinó que ha crescut en l’exaltació de les qualitats treballades. Però entre la massa cada vegada més adotzenada i amorfa, qui les veu.

La ciutat on vaig néixer i formar-me, Barcelona, cada dia s’allunya més de la identitat que la feia singular, admirable, visitable. La política de l’esfera dels Comuns la fet ben comuna, i que el lector entengui el mot en tots els sentits. Una pèrdua que lamentem no només els qui estimem la ciutat, sinó que, al final, també lamentaran els qui se n’aprofiten. No cal fer quilòmetres per visitar una urbs despersonalitzada i disfressada de colors llampants, sense gust ni classe. Una pèrdua no només cultural i patrimonial sinó a la llarga també econòmica.

Amb llàgrimes de cocodril es plora que L’Avenç publiqui el darrer número en paper. La nostra societat híper informada però empobrida culturalment, no sosté una revista d’aquest nivell. Una pèrdua anunciada. No es llegeix. I quan dic que no es llegeix no vull dir que no es llegeixi tot el dia a les pantalles, sinó que no es llegeix en el sentit profund que comprèn no només el gaudi per la bellesa dels mots, sinó la descodificació d’idees que fomenta l’aprenentatge i la creativitat.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 3 de març de 2023. A la imatge, fragment d'una biblioteca particular)