Correspondència Viladot - Vallverdú

 

Hi havia un temps en què la gent s’escrivia cartes. Aquest temps ha passat avall amb les noves tecnologies, els serveis de correus poques en deixen a la bústia. Algun romàntic encara n’escriu alguna amb un esperit a contra corrent que desafia els temps accelerats que poc permeten l’atenció de posar-se davant d’un full i escriure una carta. Encara que, ben mirat, les cartes sempre ho han estat, un desafiament al temps, perquè, de conservar-se, constitueixen una presència en els temps futurs. La lectura d’una carta escrita fa cinquanta anys, setanta anys, posem per cas, situa el lector en aquella època i dona vida a un corresponsal que potser ja no hi és. No és un miracle: és la lletra escrita que en fa memòria, és la lletra escrita que desafia el temps

A cura de Joan Ramon Veny-Mesquida, amb motiu del centenari del naixement de Guillem Viladot l’any 1922, s’han editat les cartes que es van adreçar dos grans escriptors ponentins: Guillem Viladot, mort a Barcelona l’any 1999, i Josep Vallverdú, que acaba de complir 99 anys. Com és natural, la lectura d’aquestes cartes permet visualitzar aspectes personals i les preocupacions socials i polítiques dels dos amics en aquell temps i en aquest país, però tractant-se de dos escriptors, «l’epistolari i la seva contextualització permeten resseguir, ni que sigui parcialment, la relació estètica dels corresponsals, les motivacions que els empenyen a publicar i la història de la publicació d’algunes de les seves obres, com també la seva gènesi», escriu Veny-Mesquida, i continua: «Alhora, les cartes són una altra mostra diferent de la seva prosa i constitueixen, al meu parer, una altra testimoniança del lloc que ocupen dins el cànon literari català».

Aquesta correspondència, iniciada l’any 1957, i més o menys conclosa l’any 1991, és un document de primera mà tant pel que fa a les biografies personals de Viladot i Vallverdú, com documents que donen fe de la biografia moral i intel·lectual dels dos escriptors. Sens dubte constitueixen una bona base per comprendre les personalitats, fortes, singulars i compromeses amb la llengua i la cultura catalana, cal dir, que hi ha darrere l’obra literària de Guillem Viladot i Josep Vallverdú.

(article publicat al setmanari La Fura, 14 d'octubre de 2022. A la imatge, una dedicatòria de Guillem Viladot)

Les filles de la memòria

 

L’any 1989, Georges Moustaki (1934-2013), poeta de família grega nascut a Alexandria, Egipte, i compositor de cançons com Le Métèque, es presentava com a escriptor quan va publicar Les filles de la memòria, que aquí vam poder llegir l’any 1997, quan aquest llibre de memòries d’infantesa i joventut va ser publicat per Brau, una editorial amb seu a Figueres.

Les filles de la memòria, Mnemòsine, són les Muses, nascudes de la unió de la deessa de la memòria amb el pare dels déus, Zeus. Les Muses són nou, entre les quals hi ha Polímnia, la musa del cant, Euterpe, la musa de la música, Èrato, la musa de la poesia lírica, Calíope, la musa de l’èpica... Totes hi són convocades, en aquestes memòries, encara que hi apareguin encarnades en altres noms: els noms de les dones que Georges Moustaki va conèixer i estimar, començant per la seva mare Sarah. «Les dones poblen aquest llibre i li donen una dimensió poètica incomparable», escriu al seu pròleg el qui va ser un dels grans amics de Moustaki, el poeta de Bahía, Brasil, Jorge Amado, que recorda el cantautor sempre vestit de blanc.

Georges Moustaki comença el seu relat amb un capítol curt on desgrana les variacions del seu cognom originari de l’illa de Corfú. En realitat, el seu nom era Giuseppe Mustacchi, fill de Nessim i Sarah, que eren cosins. Tant els avis paterns com els avis materns –conta Moustaki-, eren «jueus errants». Havien arribat a Alexandria buscant asil després dels pogroms que hi va haver a Grècia. Eren jueus sefardites.

Les filles de la memòria és com un mosaic les tessel·les del qual contenen tot l’amor per personatges com Édith Piaf, que va admirar abans de conèixer-la, i que possiblement va determinat la seva vocació. També hi apareixen figures com Georges Brassens, Jeanne Moreau i Henry Miller, i l’estimat amic i còmplice Jorge Amado. A Les filles de la memòria també hi trobem explicat el naixement de les seves cançons més celebrades, i els viatges que la seva activitat de cantant li van procurar. En els capítols amb nom de dona hi ha el de Shérézade, que no és la narradora de Les mil-i-una nits, sinó una neboda del xa d’Iran, que el va voler contractar per actuar al palau imperial. El xa no era sant de la seva devoció, ho eren les confraries sufís. Moustaki va declinar la invitació.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 d'octubre de 2022)

Sota l'Arc de Triomf

 

He estat a totes les manifestacions per la independència i ahir era també sota l’Arc de Triomf amb la gent que sempre hi som perquè l’1-O va ser un acte de sobirania del qual fer memòria. Va ser un fet transcendent que no es pot banalitzar perquè porta en el seu si l’esperit d’una nació amb voluntat de ser-ne que, cal remarcar-ho, l’estat espanyol ha procurat liquidar de mil maneres.

Com tants a Catalunya, no em mouré del meu desig de llibertat, ho porto, també com tants, inscrit al cor, cadascú des de la seva experiència al costat de la convicció més racional: qui vol ser esclau, qui vol ser colonitzat, qui vol ser anul·lat en la seva idiosincràsia. Des de molt aviat ve el meu desig d’independència: des que van prohibir a la meva mare parlar en la seva llengua en el seu propi país quan va anar a fer els papers perquè jo pogués néixer en un hospital (al final vaig néixer a casa). Quina cosa més estranya, per algú que ho vegi des de fora, i tanmateix aquest fet es va donar amb tanta cruesa com ho explica tanta gent que ho va viure. Porto el meu desig d’independència, de sobirania, de dignitat personal i col·lectiva del meu poble, des que al meu pare, mestre d’obres i un home respectuós de cap a peus, un dia un manobre el va parar al mig del carrer i li va dir, cridant, per avergonyir-lo: «Ahora mandamos nosotros, no usted, ahora usted a callarse». El pare els havia parlat sempre en castellà per deferència. No li van servir de res les bones maneres que, en realitat, psicològicament s’interpreten com una debilitat, com una submissió, això s’hauria de dir més. L’arbre que es manté dret no cau, l’han de tallar per abatre’l i això potser no salva la vida, però salva la dignitat i infon respecte.

Era contra el que el meu pare era, un català, que s’havia de fer callar i avergonyir de la seva condició, com un jueu en el règim nazi. És difícil no adquirir consciència de la diferència quan te la fan veure tan clara, quan te la fan sentir de manera tan injusta i dolorosa. I aquí comencen els raonaments que porten a voler el que ja teníem abans que ens fos arrabassat per la força el 1714, fa tres-cents anys.

Vam fer l’1-O i el règim suposadament democràtic el va reprimir el mateix dia amb una gran violència, i ara el reprimeix com una gota malaia fins avui mateix, tant hi fa qui hi hagi a la Moncloa. Mentrestant, al Palau de la Generalitat hi ha un govern que per sota mà va anar a Madrid a negociar la derrota: l’indult dels presos polítics i la taula de negociació com a cortina de fum. L’altre partit del govern és pràcticament silenciat pels mitjans de comunicació, fa vergonya el sectarisme –a la Cup la deixen cridar una mica perquè saben que no farà res més que això-, i més que el silenciaran si acaba fora del govern.

Caldrà veure com posem fil a l’agulla. Perquè l’1-O és un guany, si bé encara no és el triomf que ens devem per llegar-lo als nostres fills i nets. De les pedres en farem pans mentre hi siguem.

2 d'octubre de 2022