Bruixes a la llum

 

Fa temps que l’antropologia i la psicoanàlisi van traient bruixes i aquelarres a la llum. Però a l’avançada del seu temps, Jules Michelet (1798-1874) ja ho havia fet a La bruixa (1861). Es tracta d’un assaig de referència sobre aquest arquetip universal que en l’imaginari col·lectiu fa companyia a ogresses i madrastres amb la seva cara malèvola tan present en les contalles de les àvies.  

Bruixes i aquelarres són alguns dels temes iconogràfics que el pintor Francisco de Goya (1746-1828) va tractar en les obres de la seva última època. Per a un artista visionari que va entrar també a l’avançada en la modernitat romàntica, el tema li era atractiu per la seva bellesa fosca, esperpèntica, monstruosa. Però el motiu de la bruixa i les seves reunions clandestines a la llum de Saturn no és tan simple.

Jules Michelet, un humanista il·lustrat, va voler saber amb dades a la mà per què en un moment determinat de la història la dona havia arribat a ser una bruixa temuda. És evident que en aquesta concepció hi havia una consideració no només pejorativa de la dona sinó també una mirada misògina, pròpia de l’edat mitjana, les petges de la qual arriben fins avui. En els seus estudis Michelet s’inquiria per què els seus antecessors no s’havien preguntat mai pels antecedents morals i espirituals de la bruixa. Aquest professor expulsat per les seves idees anticlericals de l’acadèmia francesa (Goya ho va ser de la cort espanyola) va arribar a la conclusió que l’origen d’aquest arquetip de la dona encarnat en la bruixa era fruit del maltractament sistemàtic que la dona havia rebut durant segles. La bruixa va arribar a ser-ho per desesperació. I per marginació, podríem afegir, ja que les seves arts saludadores la situaven fora de la ciència canònica i dels dogmes de l’Església, reialmes masculins per excel·lència.

És per la mateixa raó de l’absolutisme clerical que ofegava l’incipient lliure pensament que Goya va pintar la marginació de la condició humana dissident, alternativa. Una resposta anímica a la justícia corrompuda, a la maldat institucionalitzada, res que actualment no coneguem de primera mà. Per aquest motiu, és amb personalitats genials com la de Michelet i Goya que la civilització ha avançat.

(article publicat a La Fura, 24 de novembre de 2021. A la imatge, un gravat de Goya)

Kint abans de Kandinsky

 

El pintor Vasili Kandinsky és l’autor del tractat L’espiritual en l’art (1911). Hilma af Klint l’havia precedit, però, en aquest tipus de pintura abstracta, si bé no va ser fins dècades després, concretament als anys 80 del segle XX, que la seva obra va ser coneguda. Havia romàs en l’anonimat.

Hilma af Klint va néixer a Solna, Suècia, l’any 1862, i va morir l’any 1944. Va formar part de la primera generació de dones europees que van poder fer estudis d’art a la universitat. Al principi va pintar obres d’estil naturalista d’una bellesa subtil, el primer pas per donar a llum una obra creativa que es distingiria per l’ús dels mateixos colors pastel en unes composicions geomètriques en les quals hi emergeix el seu món interior, visionari, i que en algun moment, salvant les distàncies temporals i d’estil, recorden les visions de l’abadessa Hildegarda von Bingen del segle XIII.

No és d’estranyar, ja que Hilma af Klint es va interessar per la teosofia. Va aprofundir en el món esotèric que alena en totes les religions. La teosofia, molt de moda en el tombant dels segles XIX i XX, va ser el principal motor creatiu de Klint, que va dur a terme unes creacions pures i instintives que, no obstant això, apareixen amb una espectacular harmonia cromàtica i geomètrica. Ben diferent de les obres de la mèdium Josefa Tolrà, les obres de Klint són reposades, mil·limetrades, d’una contenció prodigiosa. Klint pintava a posteriori de les sessions espiritistes que feien amb el grup d’artistes Les cinc. Aquestes dones estaven interessades en la metafísica, l’espiritualitat, la qual cosa es mostrava en unes obres no figuratives en el sentit clàssic, el seu art transmetia idees espirituals.

Abstracció i misticisme impregnen les obres de Hilma af Klint. Autora d’unes 1400 obres, mai no les va exposar aconsellada per Rudolf Steiner, famós filòsof de l’època que li va dir que «el món no estava preparat encara per entendre-les». Cert quant a contingut simbòlic, si bé les obres de Klint poden ser contemplades des d’un punt de vista estètic: encomanen serenitat per l’equilibri entre les forces contràries, pel diàleg entre la dualitat de l’existència entre els binomis masculí/femení, terrestre/celeste, llum/foscor.

(article publicat a La Fura, 28 d'octubre de 2021. A la imatge, una pintura de Hilma af Klint)

Els lars familiars

 

Quan un o una dels nostres morts esdevé un dels nostres lars familiars és un misteri. Els lars, en llatí lares, eren unes divinitats de la mitologia romana, o per precisar una mica més hem de dir que tenen procedència etrusca. La particularitat dels lars és que aquests déus domèstics, intermediaris dels grans déus, eren els encarregats de tutelar la llar i la família. Dels lars ve la paraula llar amb el gruix de significats que conté, ja que una casa no necessàriament és una llar, i una llar ho pot ser fins i tot un cobert.

Els lares familiari eren inseparables de la família. Si la família canviava d’adreça, cosa molt freqüent en els nostres dies, els lars anaven amb ells. També pot ser, i d’aquí ve que un o una dels nostres morts esdevingui un lar familiar, sigui present a través d’una fotografia, o fins i tot simplement en el record, ja que el que fa aquest lar és tutelar, vetllar per la família. Segur que més d’una vegada heu tingut la sensació que el pare, la mare, o aquell avi o àvia, són amb vosaltres per donar-vos energia per encarar moments difícils. No tots els nostres morts esdevenen lars, només ho són aquelles persones que en vida ja eren especials i que d’una forma gairebé espontània per part de la família se’ls invoca en situacions crítiques, que és quan ens sentim més vulnerables encara que hàgim fet professió d’ateus.

Antigament, en la vella Roma, només els esperits dels bons homes eren honorats com a lars. Les dones no podien esdevenir lars, tot i que, si ho mirem bé, acostumen a tenir un grapat d’aptituds de signe humanitari que les fan candidates de primer nivell. En canvi, els infants de més de 40 dies sí que ho podien ser, i alguna cosa molt profunda deu quedar en les nostres psiques perquè els infants morts prematurament de seguida adquireixen el rang d’àngels tutelars. Però «els temps estan canviant», com deia Bob Dylan als anys setanta, i algunes de les nostres mortes han esdevingut lars. A casa, la meva mare fa sentir molt viva la seva tutela ja des del primer dia, com si hagués nascut, viscut i mort per tenir cura de la seva família.

(article publicat a El 3 de vuit, 5 de novembre de 2021. A la fotografia, els meus pares)