Un mite català

 

     

A Mites i felicitat dels catalans (Pagès editors, 1998), un assaig publicat per primera vegada l’any 1929 en plena dictadura de Primo de Rivera, el periodista anglès John Langdon-Davies (1897-1971) va escriure sobre l’energia que visualment, física i simbòlica es transmet a través de la sardana: «L’energia és un plaer etern: la rotllana de la sardana és un símbol d’aquesta creença, és el símbol de la insòlita vitalitat de molts escriptors, poetes i pintors catalans. Les seves vides no són tan plenes ni sofisticades ni tan complicades com la vida bloomsburyana, però es basen en la idea que val més treballar que estar parat, que val més l’entusiasme, encara que sigui poc crític, que la inèrcia hipercrítica»

¿Què en queda d’aquest mite encarnat per catalans creatius fins a les alçades de Gaudí, la gravidesa sensorial de Casals o la potència de la Víctor Català per posar només uns exemples? Amb maneres tan elegants com contingudes, uns i altres es van arremangar, i amb les seves mans i ments treballadores van mantenir amb energia una forja incansable que mai no va deixar de fer servir el cisell, la ploma, l’arquet.

Aquestes figures eren el cap de brot d’una societat que tocant de peus a terra no deixava de pensar en una vida enaltida per l’esforç que crea bellesa. Mentrestant la vulgaritat del «dictador materialista de pensament», com en diu Langdon-Davies de Primo de Rivera, plantava la seva bandera en terra catalana negant-li la llengua que és el primer pas per negar-li la cultura.

Estem parlant d’una època extingida? Ha passat un segle i des del punt de vista cultural ara hi ha molt renou, impostura i tanta quincalla que no deixa veure obres amb el pòsit de l’energia que sent un plaer etern marca la consciència del present. El mite dels catalans entre el seny i la rauxa és un mite en el qual les individualitats creatives que l’encarnen no es guarden sinó que es donen, buscant la felicitat de la gent perquè la felicitat no és si no és compartida, si l’energia no circula en una sardana que ens faci sentir part d’alguna cosa més gran que nosaltres. Això val també per a la política.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, de Vilafranca del Penedès, 1 d'octubre de 2021. A la imatge, l'escultura de Josep Cañas dedicada a la sardana. És a la muntanya de Montjuïc des del 1965)

Els set pecats capitals

 

La nòmina dels set pecats capitals: gola, supèrbia, peresa, enveja, ira, luxúria i avarícia, era un tema bàsic en la nostra formació escolar que s’aprenia abans dels nou anys, quan fèiem la Primera Comunió. Eren temps en què el catolicisme impregnava la societat amb els seus valors morals, ètics i cívics.

En les nostres societats cada dia més secularitzades el pes de l’àmbit del transcendent i el de les religions és tan migrat. Però el mal a petites o grans dosis és com sempre ben present, ja que el mal no és una cosa abstracta sinó que es concreta en uns instints i actituds que, portades a l’extrem, poden resultar pernicioses per a tothom, començant per un mateix, que n’és la víctima. Quan un fosc sentiment d’enveja ens amarga el cor ens fa tornar verds, així com ens tornem vermells de foc quan som presos d’un atac d’ira.  

Esmento aquests colors perquè, inspirat per la incidència nefasta dels pecats capitals en la conducta humana fins a degradar-la, l’any 2014 l’artista vendrellenc Joan Descals va pintar a manera de retaule un impressionant oli sobre fusta amb l’escenificació dels set pecats capitals que iconogràficament podem emparentar amb les pintures d’El Bosco o assimilar a la imatgeria gòtica. En aquest retaule s’expressen de forma plàstica diversos nivells de baixesa en què, presos per aquestes passions, poden arribar a anul·lar-nos la consciència fins a perdre’n les regnes. La contemplació d’aquesta pintura sobre els efectes en l’ànima dels pecats capitals ha motivat Mireia Juanola, que ha escrit uns poemes que hi dialoguen. Aquesta relació entre les escenes del retaule i els poemes que s’hi inspiren ha impulsat una nova creació per part de Joan Descals, que ha pintat set peces més, una per a cada pecat, en un format abstracte que participa de la mateixa força artística que les obres figuratives del retaule.

Amb aquestes obres plàstiques de Joan Descals i els poemes de Mireia Juanola s’ha editat Els Set Pecats Capitals (Ònix Editor). La potència visual de les imatges gràfiques i poètiques conviden a una reflexió a fons sobre aquestes pulsions negatives de l’ànima, ja que allà on hi ha una virtut humana en els seu revers hi pot haver el seu pecat.

(article publicat al setmanari La Fura, 30 de setembre de 2021)