Acord en algun canvi

 

«Hi haurà un abans i un després de la pandèmia», vam dir una vegada i una altra quan estàvem confinats arran de la Covid-19, es morien els avis i tanta gent coneguda que vam plorar. Només podíem sortir per fer els encàrrecs imprescindibles. Això els afortunats, ja que molta gent s’havia d’exposar al contagi: la seva feina era necessària per mantenir els serveis a la comunitat.

Hi ha hagut temps per pensar a fons en l’existència, els valors que es volen preservar i els que fóra bo desenvolupar perquè el món no se’ns quedi als dits: el canvi climàtic ja no és una amenaça, és una certesa, i la felicitat més que un dret a exigir, com sembla que tantes vegades s’exigeix, és un estat d’ànim que poc té a veure amb botellots a altes hores de la nit poblades de gent amb vasos de paper a les mans i fent tentines. Les forces obscures que exploten tantes persones en treballs precaris també indueixen, si bé de forma sibil·lina, a entrar en un món irreal fet de litres d’alcohol i potser de drogues i tot. És evident que això, que es té com una explosió de llibertat, no es percep com una amenaça a la nostra integritat humana, altrament la revolució seria una altra.

Sembla que a desgrat de tot hi ha un mínim acord que hi ha d’haver algun canvi, en aquest viure accelerat, amb una agitació tan continuada que emmalalteix. No en va es demana més atenció mèdica en el camp mental. No pot ser viure una existència tan absent de l’existència: els humans necessitem un lloc, nosaltres mateixos, en el qual sentir que hi som presents. Altrament algú viu en comptes de nosaltres.

La lectura ha estat un bon agafador en temps de tribulació. «La nostra societat de consum està construïda en base a ferides i experiències insatisfetes; tractem de compensar-les a base d’excitar-les per satisfer-les, però sense sanar-les ni arribar a curar-les fins que no siguin desvelades i integrades», escriu Javier Melloni a D’aquí a Aquí (Kairós). La tasca de viure i de completar-nos es nostra, la tasca de sanar les ferides és nostra. Som nosaltres qui ha de viure en nosaltres. No podem triar moltes de les circumstàncies de la nostra vida, però sí la manera de viure-les. Aquesta és la nostra sobirana llibertat.

(article publicar a La Fura, 26 d'agost de 2021)

Mestratge d'Eugeni d'Ors

 

L’any 1967 l’editorial Aguilar va publicar Menester del crítico de arte, d’Eugeni d’Ors, que comprèn un conjunt de textos escrits entre els anys 1924-1934, en els quals es veu el pensament orsià en «la seva admirable contribució a la construcció de la teoria de l’art i a la formació de la sensibilitat artística de l’home contemporani», tal com es diu al text de presentació.

Qualsevol llibre d’Eugeni d’Ors és una mina intel·lectual i, per tant, també de mestratge, en aquest cas sobre la crítica d’art i el mester o ofici de practicar-la. D’entrada el filòsof pren posició quan escriu, i tradueixo: «La meva primera actitud crítica davant l’obra d’art nova –o nova per a mi- se centra en el silenci... No s’aconsella a ningú que me n’arrenquin, forçant l’aparició del judici. No em porta bon resultat, per impaciència, forçar-me».

Una actitud sàvia ja llavors, en què els dies s’acceleraven al compàs dels futurismes en tots els camps. Ara aquesta actitud està totalment fora del nostre temps i, per tant, és més necessària que mai. Què es pot copsar, de profund, mirant res a la velocitat del llamp? Com a espectadora de qualsevol obra d’art necessito un temps determinat per absorbir amb els cinc sentits l’obra que tinc davant dels ulls, tot i la meva ràpida intuïció, facultat que em serveix per apreciar el fulgor, si n’hi ha, i el cop de cor afectiu que em provoca en la sensibilitat. Però tot això demana una posterior i «llarga etapa de calmós mirar», com escriu Eugeni d’Ors, quan de l’obra es desprèn la cristal·lització d’alguna forma de bellesa, també l’abstracta, és clar.

Eugeni d’Ors tenia respecte per la pràctica de l’art i es demanava un silenci contemplatiu per fer-se’n càrrec. D’Ors dibuixava i sabia del secret que conté tota manifestació plàstica i volia apreciar-lo amb una observació atenta, no apressada. El temps permet percebre ‘allò’ que val la pena descobrir. El mestratge d’Eugeni d’Ors com a crític hauria de circular com un bé preciós en una època en què es tracta la cultura com un bé material per consumir, no per gaudir, i l’opinió crítica sembla una flor en el desert de Mart.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 6 d'agost de 2021)

La pintora Montserrat Fargas

 

Montserrat Fargas (Barcelona, 1908 – circa 1975) va ser la companya d’Apel·les Fenosa entre els anys 1930 i 1939, entre la tornada de l’exili parisenc de l’escultor i la fugida després de la desfeta de la Guerra Civil. Però Montserrat Fargas, una dona elegant i gestualitat expressiva en la posa, tal com es veu en els retrats d’aquells anys i en l’escultura que li va fer Fenosa, va ser una artista ben coneguda i activa durant aquesta dècada prodigiosa: Montserrat Fargas va exposar de manera individual i col·lectiva els seus dibuixos, aquarel·les i pintures a l’oli a les sales més rellevants de Barcelona i va participar en una munió de certàmens artístics tal com queda reflectit a la premsa del moment i en els comentaris crítics de la seva obra. Ara podem resseguir les traces de la seva vida i obra en les obres exposades amb el bon gust habitual de Josep Miquel Garcia, comissari de l’exposició i autor del catàleg de la mostra que es pot visitar a la Fundació Fenosa del Vendrell.

En l’exposició es pot admirar l’habilitat artística de Montserrat Fargas pel dibuix, el tractament del color i l’espontaneïtat dels traços i taques de la tinta xinesa molt més enllà d’algun comentari micromasclista, com en diríem ara (a l’època devia ser freqüent) sobre els seus «dibuixos delicats i sensibles». El traç de Fargas no violenta ni el paper ni la tela, i tant que no, el deixa fluir sobre la superfície segons el seu temperament artístic que, posats a buscar companys d’estètica, es podria agermanar al d’artistes com Enric-Cristòfol Ricart, Francesc Domingo o  Pere Pruna. Amb aquesta associació tracto de situar al seu lloc una artista que tenia la seva personalitat, ara desconeguda potser perquè la pintora va anar a viure un temps a Madrid, si bé la carrera artística de Montserrat Fargas va continuar després del daltabaix bèl·lic. Fargas va continuar treballant i va exposar a Barcelona en diverses ocasions. L’any 1953, Juan Barcino diu d’unes litografies: «Montserrat Fargas demuestra también saber poner atención a rasgo, línia y forma». Aquesta apreciació ja s’ajusta més a l’art de Montserrat Fargas, al seu estil estilitzat, essencial, però ferm en el que Barcino en diu atenció i que jo en diria intenció en l’expressió.

(article publicat a La Fura, 29 de juliol de 2021. A la imatge, una aquarel·la de Montserrat Fargas exposada a la Fundació Fenosa del Vendrell)