Mort i dol a l'estiu

     

Estiu passat a l’illa de Còrsega. Primeres hores de la tarda, el sol cau a plom. Veiem una església oberta, entrem. La penombra no m’ha deixat copsar fins que els ulls s’hi acostumen, un cadafal flanquejat per quatre ciris alts. Olor d’encens. Quan hi sóc a la vora, de darrere l’altar surten tres dones de mitjana edat vestides de negre rigorós. Em miren malament, em renyen. Es tracta d’una vetlla. Un home va morir ahir, aquesta tarda l’enterren. Els turistes no tenim perdó de Déu. Quina falta de respecte. Demano disculpes.

     

Sí, a la platja la gent es banya, les terrasses són plenes de gent que veu una cervesa fresca, mengen un gelat. Els estaquirots amants de la cultura com nosaltres visitem museus i esglésies. Avui l’església del poble era ocupada per la gent del poble que vetllava per torns un dels seus. A l’estiu la gent es mor i els seus familiars i amics ploren la seva pèrdua, fan dol.

     

Hi ha moltes maneres d’acarar la mort, des de la més domèstica, popular i tradicional fins a la més freda, mecànica o sofisticada. Hi vaig pensar aquell dia, i hi penso sempre que algú que estimo s’allunya. La literatura s’ha esplaiat en històries de mort, de dol, d’agonies. Mort de dama, de Llorenç Villalonga, és exemple clàssic de la nostra literatura.

     

La mort no cessa en cap temps com no cessa la vida. I ens atrapa per activa o per passiva. Aleshores un escriptor com Vicenç Villatoro reflexiona sobre l’agonia i la mort en l’últim mes i mig de la vida de la seva mare. Va escriure un diari d’aquelles jornades d’hivern que va titular La bona mort (Gregal). La mort que tots voldríem perquè la mare de Villatoro, que va refusar un tractament agressiu contra el càncer, va morir a casa assistida per cures pal·liatives. Es va apagar com una espelma. Però la mort sobtada d’algú estimat, com ara el marit, el company de la nostra vida, pot burxar tots els racons de la psique de qui queda. I és així com l’escriptora Isabel-Clara Simó va escriure, com qui fa una malifeta, diu ella mateixa, Prime time. Irreverències (Gregal). Es tracta d’un conjunt de contes breus plens d’ironia, sarcasme, irreverència, desvergonyiment i rebel·lia en contra la mort, com aquell qui li fa llengotes.

(article publicat a La Fura, 2 d'agost de 2019. A la imatge, flors en una finestra de Santa Eulàlia d'Erill la Vall, a la Vall de Boí)

El que no diuen les guies

     

Vivim en una època d’explosió informativa. És per aquest motiu que resulten tan atractives les descobertes. També en època de vacances i en llocs més o menys publicitats. Vam ser uns dies a la vila termal de Vichy, tan lluminosa, però amb un passat ben obscur. A Vichy no hi ha ni un trist museu que exposi els fets del Règim de Vichy, connivent amb el feixisme del Tercer Reich. Es recorda el que es vol, ho sabem prou bé, aquí, amb una Transició que va fer mans i mànigues per esborrar el franquisme i el seu origen en la Guerra Civil.

     

En els environs de la ciutat vam descobrir el Château de la Palice (o de Lapalisse), propietat de la Famille de Chabannes. El Château, immens, és antic de segles. La Capella de Palicia, de la qual vam veure més aviat un espai per restaurar, ja se’n parla l’any 1165. També els senyors de Chabannes vénen de lluny, encara més que la propietat de la Palice. En el seu origen hi el senyor Abon-Cat-Armat les dades del qual apareixen vers el 895. Sembla ser que és el primer senyor de Chabannes.

     

Trobo aquestes dades escrites en una publicació pulcra que amplia les explicacions que rebem en la visita a les estances d’aquest Château ben conservat (a França, on no hi ha un château?). Els Chabannes han participat en totes les aventures de la història francesa, de totes elles se’n dóna notícia en el quadern il·lustrat. En la visita són moltes les coses que ens criden l’atenció i badem mirant entorn, enlaire, els sostres són bells, els quadres mostren l’art de diferents èpoques: un passeig visual per l’art del retrat i del paisatge. També de l’art simbòlic, com una peça que incorporo a la retina. Es tracta d’una imatge circular de diàmetre 38,5 cm. Representa el Judici Final. L’obra està atribuïda a Jean Cousin (1522-1594), d’altres diuen que l’autor és Antoine Caron. Impressiona el foc de l’infern al final d’un túnel, centre de la imatge. Àngels tocant les trompetes i sofrents per terra alçant els braços. D’aquest cercle dantesc a penes en surt ningú, si bé en el cercle del cel s’hi veuen figures de sants. Una joia que no surt a les guies.

(article publicat al setmanari el 3 de vuit, 2 d'agost de 2019. En la fotografia, una imatge panoràmica del Château de Lapalisse, a l'Allier, França)