Escriure a mà i el seu valor

     

Cada dia escrivim més en el teclat d’un ordinador, o en la pantalla del mòbil. Són útils, sens dubte, aquests avenços que ens estalvien feina, ja que en el mateix acte d’escriure podem rectificar i presentar un text impecable, a punt per ser publicat si aquest és el seu destí.

     

Davant d’aquesta realitat, els experts han començat a estudiar si això tindrà efectes en el nostre cervell. A la mà la dirigeix el cervell, així com els gestos de la mà impressionen el cervell. En això es basa precisament la grafoteràpia. Un gest gràfic fet a voluntat i repetit moltes vegades pot canviar una tendència a la mandra, a la ira o a la depressió, així com, per exemple, escrivint cap a la dreta del paper (segons la divisió de l’espai estudiada per Max Pulver és la zona paterna i de la projecció, i molt típica de la cal·ligrafia anglesa), pot anar empenyent la persona cap a una acció que el projecti endavant, això sí, a dosis homeopàtiques, ja que el canvi és un procés lent, si bé efectiu.

     

Quan escrivim a mà? Quan fem la llista d’anar a comprar, quan escrivim unes notes per recordar alguna cosa, quan prenem apunts en una classe o conferència... Cartes manuscrites n’escrivim poques o cap, i és una llàstima perquè la carta és un espai privilegiat d’intimitat. Una carta manuscrita ens aproxima als altres perquè ens revela, ja que la lletra ens identifica.    

     

Quins són els avantatges d’escriure a mà, un fet que és cultura i art? L’escriptura manuscrita facilita la concentració i la memorització, així com promou la creativitat. No és difícil comprovar-ho. Quan de joveneta estudiava una matèria d’examen, mentre llegia els capítols que havia de saber em feia uns resums escrits amb els conceptes principals. Com que els llegia varies vegades, a l’hora de l’examen els recordava tot ampliant-los. Abans d’estudiar grafologia, doncs, vaig saber que escriure l’essencial que, és clar, demanava concentració en el que llegia, em facilitava la memòria del que havia de recordar. Quan a la part artística, la lletra és dibuix. Determinades cultures aprecien la cal·ligrafia artística, l’harmonia dels gestos, la bellesa que es respira entre el traç i el blanc del paper...

(article publicat al setmanari La Fura, 3 de gener de 2019. La cal·ligrafia està feta per Sylvie Marc, de Sallagosa, França)

En la mort d'un amic

Ha mort un amic molt estimat, mestre no només pel seu saber de les ciències de l’esperit que ens fan veritablement humans sinó també pel seu exemple en obres. Una sobrietat alegre presidia la seva actitud de braços oberts de forma permanent i mai no deia una sola paraula en va. Els seus consells, donats amb tant rigor com humilitat, eren mannà. Un tresor que ara m’acompanya, consol sobre les espatlles que encongeixo davant del desconcert: aquesta sala de vetlla ha pres la fesomia d’un carnaval. La gent que s’hi amuntega riu, crida, beu cafè, menja pastes, fa tertúlia. La frivolitat hi regna descarnada. No es percep reverència i a penes commoció llevat d’algunes persones que potser com jo no saben on posar els ulls mentre les despulles de l’amic són al fèretre a la sala del costat: una cambra petita plena de corones. Cobert el cos amb una mortalla blanca veig el seu rostre lívid, perdut el rosa de la seva carn. La consciència de la mort es fa present. Ploro des d’allà on floreix, però, l’esperança.

     

Mentre contemplo el rostre del qui va ser el meu amic de vida espiritual profunda i intensa, penso en el que es reflecteix en aquesta sala de tanatori. L’atmosfera de mercat contrasta tant amb el seu grau de qualitat humana. Com si fossin dos móns que no es toquen l’un a l’altre, com si visquessin d’esquena l’un a l’altre, el cos de l’amic està acotxat pel taüt, el qui va ser està deixat a la intempèrie. Qui l’acompanya? Experimento desolació. Hem perdut la capacitat sagramental envers els nostres morts i, per tant, envers nosaltres mateixos?

     

Mentre sento l’esperit que sobrevola i aixopluga els nostres cors –amic, potser aquesta és la teva última lliçó: fer-me viure aquesta transcendència-, em pregunto si no patim una crisi d’identitat humana. El nostre món tan superb, la nostra civilització d’alta tecnologia, marxa en direcció a un col·lapse espiritual? Però alguna cosa hi ha en els intersticis: un món en embrió que, com l’au fènix, ha de ressuscitar de les cendres la nostra humanitat ofegada. No perdo la fe, hi confio, hi ha gent com el meu amic.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 1 de febrer de 2019)