María Zambrano, exili i retorn

     

Aquest ens que anomenem ‘Espanya’ presenta una característica que es repeteix en el temps: l’expulsió de la diferència, començant per l’expulsió dels jueus el 1492, els morescos entre 1609 i el 1613, les víctimes de la Inquisició, els adversaris polítics de signe liberal, els lliurepensadors i, més recentment, tants artistes, científics i intel·lectuals exiliats a causa de la Guerra Civil que van deixar Espanya bastant orfe de mestres i d’idees en tants camps, entre ells la filòsofa María Zambrano.

     

No és cap secret que María Zambrano (Vélez-Màlaga, 1904 – Madrid, 1991) era una republicana compromesa de cap a peus i, com a tal, va viure exiliada en diversos indrets d’Amèrica: Mèxic, Cuba i Puerto Rico, i d’Europa: França, Itàlia i Suïssa, fins al seu retorn. Va romandre exiliada més de quaranta-cinc anys. Va creuar la frontera francesa a finals de gener del 1939 i no va retornar a Espanya, ja vella i malalta, fins al novembre de 1984. A partir del 1985, i per requeriment dels amics que li havien facilitat el retorn, va començar a escriure articles per la premsa. L’any 2009 van ser publicats en el volum titulat Las palabras del regreso (Ediciones Càtedra).

     

Aquests articles de María Zambrano són veritables lliçons del seu pensament fins al punt que ara la seva publicació potser no seria possible en els mateixos mitjans: ABC, El País i el suplement de cultura del Diario 16. El nivell de reflexió de la filòsofa no només resultaria estrany a un públic cada vegada menys format en humanitats i menys lector, sinó també a nivell moral, espiritual i polític. Perquè des de fa almenys una dècada que hi ha un gran silenci moral i espiritual lligat als afers polítics en aquest lloc que anomenem ‘Espanya’. Es poden comptar amb els dits de les mans els qui es permeten bussejar en la realitat tal com és i descriure-la amb mots denunciadors com els de María Zambrano quan l’any 1939 va escriure: Se asesina hoy al pueblo español porque se intuye su magnífica potencia para renovar el mundo. Tant es va drenar i adormir la potència (republicana) d’aquest poble que viu, sí, però no viu en ell sinó per als seus botxins i ni se n’adonen. Excepcions n’hi ha, però comença a ser urgent obrir els ulls.

(article publicat a La Fura, 11 de gener de 2019)

Calendari dels Pagesos

M’agrada saber amb precisió astronòmica a quina hora tindrà lloc l’inici de la primavera, quan la terra reverdeix, les flors esclaten en mil colors i a l’aire es respira una temperatura més càlida. Me n’assabento sempre a través del Calendari dels Pagesos, un almanac que s’edita des del 1861.

     

Consultant el Calendari em faig la il·lusió, això és la memòria poètica, que segueixo la tradició del padrí de la meva mare, en Vicenç Gramunt, home a qui tothom demanava consell. El meu rebesavi collia sempre al contrari que el meu avi, que no feia atenció dels consells del pare i algun any s’enduia un disgust. El besavi tenia cura de sembrar i treballar la terra seguint les recomanacions, fruit de molta experiència pagesa acumulada, que es donen en aquest Calendari com assenyalar el moment més adient per cada feina del camp, de l’hort o de la vinya, i el sistema més eficaç de fer-ho des del més clàssic o ancestral al més modern, amb incorporacions com ara els drons, artífex que en l’agricultura té un gran potencial ‘que pot ajudar a fer-la més productible i sostenible’, tal com llegim al Calendari dels Pagesos del 2019.

     

Res no m’agrada tant com saber el dia que tindrà lloc el Carnaval o la Pasqua, festes mòbils a causa de la lluna, així com m’agrada llegir els refranys que il·lustren el Calendari dels Pagesos, el vell m’enamora tant com m’exalta el nou, a dir del poeta Foix. El 13 de març en què vaig néixer amb el sol a Peixos aquest any serà dimecres i al Santoral es recorda que ‘per l’Espòs de Maria, tan llarga és la nit com el dia’, donant a entenent que som a la vigília de l’equinocci de primavera. I així va rodant l’any, pel que fa al cultiu sembla que el 2019 serà estèril segons la Roda Perpètua ideada pel frare Domènec Varni i publicada l’any 1617 pel frare Miquel Agustí, prior del temple de Perpinyà. Però com llegim en els sempre inspirats rodolins del Judici de l’Any: Infèrtil és l’any vinent/ però els pagesos no s’aturen/ i la roda en té talent/ de més verdes en maduren. I així en tots els camps, també en el polític, per més fosc que el veiem.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 4 de gener de 2019)