El senequisme de la Trini

Es deia Trini L. R. Era una dona soferta i generosa, treballadora i pragmàtica. Havia emigrat a Catalunya, a Barcelona va construir la seva vida, va formar una família. Després d’una estada breu a cures pal·liatives –hi ha mals terribles que necessiten aquest consol-, ha mort amb lucidesa, deixant les coses ben endreçades com a bona cuidadora que era dels seus. Benaurats els moribunds i famílies que poden acomiadar-se així, amb aquesta pau.

     

Pensava en aquestes coses mentre es celebrava el funeral de la Trini, i com un flaix em va venir al cap la figura d’aquell gran pensador que va ser Sèneca i el que en podríem dir el senequisme, que més que una idea filosòfica és una actitud que no només propicia un art de viure sinó també un art de morir. No en va, molts escrits de Sèneca, que havia nascut a l’Espanya romana, temps a venir van ser incorporats per l’Església catòlica al repertori dels sermons populars. Les Cartes a Lucili o les consolacions a Hèlvia, a Màrcia, es predicaven des de la trona i així arribaven a tothom.

     

De la veritat de la mort, i de la seva comprensió cabal, depèn la nostra actitud davant de la vida. Els nostres temps postmoderns, asèptics i descreguts miren de lluny la mort amb una incomprensibilitat que sembla impròpia de les societats més alfabetitzades i informades de la història. És una actitud senequista contemplar la realitat tal com es presenta, i negociar-hi tot el que faci falta, com convida a fer el filòsof. L’hàbit de l’estrateg, tan útil en qualsevol campanya que emprenguem, es mostra en la vida i, si pot, també davant la mort, ja que no sempre ens són donats aquests moments de lucidesa si morim de forma malaguanyada, com és un accident o un atemptat, posem per cas.

     

Els estoics, i Sèneca ho era, aguanten el tipus. Res més antisenequista que la queixa de Job, el ploricó, el demanar comptes a la divinitat, la que sigui. Quina elegància, la dignitat humana. És la màxima bellesa, al meu entendre, aquest capteniment auster que es retira del pensament i de l’acció vulgar o inútil. Sèneca, el senequisme, procedeix amb raó, però molt més tendeix a procedir amb harmonia, que vindria a ser l’estètica de l’ètica. Tot un estil.

(article publicat a La Fura, 25 de maig de 2018)

Jocs Florals a la Llar Pàdua

Juntament amb Marta Miró, Quim Boleda i Miquel Lligadas, i invitada per Xènia Milà, responsable del Grup Atra, he exercit de jurat als IV Jocs Florals convocats per la Llar Residència Pàdua, Pisos, Club Social i Actua tots per tots. Els treballs presentats, 34. Els premiats, que també ho van ser en la modalitat de dibuix, van rebre el guardó amb aquella alegria íntima que fa de tan bon sentir.

     

En molts moments els qui escrivim som sol·licitats per exercir de jurats de Jocs Florals. La lectura dels treballs demana atenció a tots els nivells, el literari per descomptat, però també l’humà, aquell fons que dóna llum a la forma, que la il·lumina, que crida des de dins amb aquell so de les mars profundes. I més en aquest cas, ja que es tractava de la recepció d’escrits de persones amb un trastorn mental, sovint sever. Justament l’escriptura creativa, un primer graó en l’escala literària, és un sender benèfic per al procés d’integració i normalització social de les persones usuàries d’establiments com la Llar Residència Pàdua o el Club Social del Garraf.

     

Manllevo unes paraules del psiquiatra Ricardo Ramos quan diu que les persones no tenen una història sinó un passat, i que aquest passat és un viver d’històries virtuals. D’històries virtuals és plena la literatura alimentada per la vida. Parlant amb Marta Miró, que condueix un taller d’escriptura creativa al Club Social, em deia que quan a algun dels seus alumnes li feia la pregunta de si allò que havia escrit tenia res a veure amb una experiència pròpia, la resposta era que s’ho havia inventat. Com sigui, és cert. Perquè el que anomenem memòria és una reconstrucció dels fets. D’aquí ve que una teràpia que ajudi a construir una història alternativa pugui oferir possibilitats de reduir el sofriment mental. En artistes plàstics com Joaquim Pijoan, i dit per ell mateix, l’escriptura, que li ha fet guanyar bastants premis literaris, li ha servit de teràpia.

(aquest article s'havia d'haver publicat avui, 4 de maig de 2018 al DV -Diari de Vilanova-. Avui mateix s'ha sabut que aquesta capçalera ha acomiadat tota la plantilla després d'un procés empresarial fallit. Em fa tant de mal al cor, aquesta pèrdua, que ni sé què dir)