Quan es fa insuportable

N’hem fet un gra massa. Quan el 9-N va ser una butifarrada, vés, que facin, tot i que per als dirigents va tenir conseqüències penals; quan l’1-O havia de ser una performance i sota una pluja de porres vam votar dos milions tres-centes mil persones; quan després d’estires i arronses, amb l’amenaça del 155 com l’espasa de Damocles es va arribar a pronunciar la República catalana, definitivament ens va caure el clatellot de la Consti amb tot el rigor, que som criminals, tant que tenim els Jordis a la presó, mig Govern a la presó i l’altra meitat a l’exili. I és que n’hem fet un gra massa, gent independentista, tots apuntats a la llista negra de l’Espadaler per si algun dia han de despertar-nos de matinada. Hem demanat l’impossible i hem lluitat per l’impossible, ja que España es una, i això es paga en un règim totalitari, llop disfressat de falsa democràcia.

     

La catalanitat sempre ha estat mal vista, és una fòbia que no sabem d’on surt. Però ara això que hem fet és tan insuportable que s’ha decidit fer cau i net, bombardejar no cada cinquanta anys sinó cada cinc minuts. Som massa gent amb aquest cargol desenroscat, com diu l’Albiol. La societat ambient no ho aguanta. És una qüestió de nombre, la dissidència. Ho vaig estudiar a la Fundació Pere Tarrés, en aquells cursos d’animació sòcio-cultural que tant m’han servit. En una classe magistral, on també es va explicar que de res no servia fer cent activitats culturals si aquestes no s’enquadraven en un projecte, vaig aprendre que les societats tancades només admeten un nombre petit de minories, o de causes minoritàries, com no admeten més d’un escriptor, artista o músic que destaqui si la comunitat és petita, si és més gran, dos o tres, als altres se’ls fa avorrir. Ens hem passat. Som un nombre massa gran de gent que vol ser lliure en una societat de mentalitat colonial, esclava, i això no pot ser. Però serà. Disposats a trencar motlles, farem una revolució abanderada.

(article publicat al DV -Diari de Vilanova-, 17 de novembre de 2017. La fotografia la vaig prendre en la manifestació per l'alliberament dels presos polítics, al carrer Marina amb Ausiàs Marc, el dia 11 de novembre de 2017) 

Llenguatge i perversió

El llenguatge no és neutre en cap circumstància, i es pot tenyir del color que es vulgui. Amb esgarrifança, per la perversió que suposa, he llegit Cataluña: el asalto al lenguaje (Revista de Libros número 192), un article que emparant-se en el llibre de Viktor Klemperer, La llengua del Tercer Raich (que vaig llegir arran de l’esment que en fa Rosa Planas a Literatura i Holocaust), titlla de contaminació lingüística la que l’independentisme català ha dut a terme en el procés. Ens compara amb els nazis, i fa mal a la veritat atesa l’honestedat intel·lectual de Puigdemont, Junqueras, Muriel Casals, o els Jordis, que justament han estat empresonats per una paraula, sedició, que no s’aguanta des del punt de vista dels fets. Les paraules sedició i tumulto van sorgir del vocabulari de l’unionisme associat als poders de l’Estat espanyol que faria emergir de l’infern fins i tot la paraula pau. A la boca se li fa dir el que es vol, deia el meu pare, que deia poques paraules i molt mesurades. Jo treballo amb paraules, vaig molt en compte.

Estic llegint Mitologies, de Roland Barthes, un llibre d’articles publicat l’any 1954. A Dominici o el triomf de la literatura, Barthes explica el cas, tràgic, de Dominici, un home senzill, un pastor, que va ser executat per causa del llenguatge. Les proves en contra seu eren incertes i es va recórrer a les proves mentals, és a dir, inventades, per dur-lo al cadafal. La brillant exposició dels lletrats, que van fer molta literatura, van condemnar un innocent. Dominici no es va poder defensar perquè no parlava el mateix llenguatge que els seus acusadors. El llenguatge dels amos, diu Barthes, un llenguatge que referma la psicologia dels amos, que prenen l’altre com un objecte, i això no només els permet descriure’l sinó condemnar-lo. L’autodeterminació comença per no donar autoritat a afirmacions abusives, però sobretot faltades de veritat.

(article publicat al DV - Diari de Vilanova, 3 de novembre de 2017. A la imatge, fragment d'un trencadís de Gaudí)