Un poeta rebel

Manuel de Cabanyes va ser un poeta rebel. A mesura que es va il.luminant la poesia de Cabanyes es va descobrint aquesta veta d’or. En la lectura dels Poemes essencials en la traducció d’Oriol Pi de Cabanyes s’aprecia com mai una ànima que té aquell instint, tan noble, de posar el dit a la nafra en les injustícies, bo i sabent en edat tan jove que no hi ha pau sense justícia. En alguns poemes, Cabanyes parla de guerres. En els seus dies hi havia mala maror i el tema el preocupava com el preocuparia avui. Sembla que no hagi passat el temps, o és que tan sols gaudim de paus efímeres.   

     

Potser no hi ha un gran poeta que no sigui un rebel. Aquest poeta ve a ser com una mena de Prometeu que pren el foc als déus per donar-lo als mortals. Aquest poeta és un intermediari entre el cel i la terra, per dir-ho amb una imatge metafòrica, o entre l’immaterial i el manifestat. Això té un preu. El càstig que va patir Prometeu és cruel: lligat a un arbre, una àguila se li menjava el fetge, li tornava a créixer i l’àguila li tornava a menjar. Els déus grecs tenen un caràcter fort. No menys fort és el caràcter de Yahvé, a qui el poeta, jove de fe i vida espiritual profunda, invocava sovint tot apreciant que les forces de la creació que representen els déus grecs i el Déu bíblic no semblen alterar-se per causa humana. Cel i olimp són lluny. Per això la justícia és aquí, fruit del lliure albir. Amb sentit d’equitat podem redreçar les injustícies en la mesura de la intel.ligència del cor.

Format en el neoclassicisme, Manuel de Cabanyes, que va escriure uns poemes d’un aire trobadoresc i stil nuovo que el situen en el romanticisme, tenia una fibra rebel que el situa en l’àmbit de la denuncia i la reivindicació que farien eclosió en el segle XX. Els poemes de Cabanyes, antiesclavistes, pacifistes i reivindicatius de la poesia com a forma d’art i de justícia, eren la seva plaça, la seva pancarta, el seu vot.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 d'abril de 2017. Demà, dia 22, a la Masia En Cabanyes es presentarà el llibre Poemes essencials de Manuel de Cabanyes, traduïts per Oriol Pi de Cabanyes)

Un retrat de Palau i Fabre, en homenatge i amistat

Ho recalco: un retrat de Palau i Fabre, no el retrat de Palau i Fabre. És molt difícil fer un retrat, ja sigui pictòric o literari. Fins al punt que hi ha pintors de retrats excel.lents que no en volen fer perquè el retratat mai no es veu afavorit. És també per aquest motiu que tants no es vulguin mirar gaire endins no fos cas que en aquelles fondàries es trobessin amb algú que no els agrada.

     

Els rostres humans tenen molts replecs, moltes arestes encara que no siguin visibles a ull nu. Cal comptar també amb la mirada de qui fa el retrat, que no és neutra. De la mateixa manera que escrivim des del conscient i des del subconscient, també veiem la realitat des del conscient i des del subconscient. Sigmund Freud no va témer mirar fit el subconscient, els àngels i dimonis que hi pul.lulen. D’altra banda, és en aquest magma poderós i fèrtil, però també abissal, on hi la font misteriosa de la creativitat.

     

A Josep Palau i Fabre, que tant va estimar Picasso, que va fer tants estudis sobre la seva obra artística i que li va dedicar un llibre de records, Estimat Picasso, tal vegada li hauria agradat que el gran artista li hagués fet un retrat. Potser hauria quedat complagut amb el resultat perquè a Picasso Palau i Fabre li perdonava tot, per a ell era com un déu. Però també podria haver passat que hagués hagut d’amagar els seus sentiments respecte el retrat ofert pel mestre. Perquè ja sabem com les gastava el gran pintor de caràcter fort, amb els seus retrats cubistes, de rostres estrafets en els quals, però, sempre hi ha alguna cosa del retratat que ens el fa reconèixer en els seus trets diferencials.

     

Podem imaginar un retrat de Palau i Fabre sorgit de la mà de Picasso? Provem-ho. Rostre de pell fosca, grans ulls, o un sol ull de perfil, el nas semític, la barba espessa dels últims temps. Res de color. Tota la composició de la fesomia resolta en gradacions d’aquell color gris del Gernika. Som davant d’un rostre concentrat, que mira cap endins i que oculta emocions intenses i profundes. Aquesta imatge té poc a veure amb descripcions com ara que el poeta era un home vitalista, alegre, trempat, extrovertit, divertit. Ho podia ser de visita, fins i tot els grans tímids poden mostrar-se extrovertits i divertits en públic. Però aquests trets del caràcter no s’adiuen amb el retrat de Picasso inspirat en les fotografies que es conserven del poeta alquimista, com Palau i Fabre es feia dir. No es trasllueixen tampoc aquests trets temperamentals a la vista de la seva lletra. La lletra de Palau i Fabre té una gran semblança amb la lletra de Salvador Espriu, un home de rostre igualment concentrat. No escrivim amb la mà sinó a través d’impulsos del cervell, i el que la lletra diu sobre el nostre caràcter té poc marge d’error.

     

Al rostre de Palau i Fabre que aquí imaginem fet per Picasso s’hi entreveu el mateix que a la seva lletra: un gran doll d’energia concentrada, geni i tot, però no alegria ni extroversió sinó l’expressió d’una vida interior entotsolada, meditativa, i amb un profund anhel d’afuament de l’ànima, d’espiritualitat que es va manifestar en un dels seus grans poemes: El cant espiritual (No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis ); o també en el més dolç poema Ombra d’Anna, una figura de la Beatriu del Dant.

     

S’ha parlat molt de l’impuls del desig en l’obra de Palau i Fabre. Hi ha desig, i tant, en l’obra, en el rostre, en els ulls, en la lletra de Palau i Fabre. Però el desig és això: desig. No hi ha res que sigui més durador que el desig que es manté en desig, com no hi ha amor més etern que el que no es consuma. En Palau i Fabre el desig i l’amor com a forces generadores, creadores, sempre es manifesten en forces en tensió permanent.

     

Un retrat no és el retrat sinó una aproximació, un acostament a la personalitat del retratat. El rostre de Josep Palau i Fabre que aquí s’exposa té una semblança amb l’efígie del Conde de Orgaz pintat pel Greco, amb aquella flama interna que se li endevina, una flama que escalfa, que l’amara per dins, però que no li crema l’ànima, ans al contrari, és aquest braser incandescent el que la manté tan viva.

     

Vet aquí la vivesa que expressa el rostre i la lletra manuscrita de Palau i Fabre. Vivesa interior. Aquesta vivesa, aquesta energia interna li va donar la força via tragèdia, no via comèdia, per escriure poemes de despullament moral com La sabata. És tant un cop de puny com un prec. A La sabata no hi ha un home extrovertit sinó un home sofrent que vol mostrar el seu veritable rostre. Aquest home que es busca, com dirà sempre el poeta, aquí filòsof, vol que l’estimin pel que és, no pel que representa: No vull més ficcions al voltant de la vida./ Aquella mascarada ha durat massa temps.

En la poesia de Josep Palau i Fabre hi ha el rostre que sospitem que Picasso hauria pintat del seu amic. El rostre d’un nu integral perquè és el rostre de l’ànima. Un rostre sense màscara, amb les entranyes de l’ànima a la vista, aquest tresor que il.luminava el poeta com la llum que desprèn  la ferida de sentir-se ser home en carn viva.

(Avui Josep Palau i Fabre hauria fet 100 anys. Article publicat a Núvol, 21 d'abril de 2017. En homenatge i amistat. La fotografia està presa a Gifreu l'agost de 2001)    

Evolució

Tot és perible. La immobilitat és reaccionària perquè en la vida tot és mòbil i canviant. També les lleis i constitucions humanes. Les mentalitats evolucionen, i, si no, malament rai.

     

Biblioteques i hemeroteques no només són un tresor de coneixements sinó que, a més, mostren en el present estadis de l’evolució humana. Així m’apareix entre els meus llibres d’antropologia i etnologia Resumen de etnología. Las etapas de la cultura, de Francisco Jordá Cerdá, editat per Editorial Seix Barral l’any 1951, l’any que vaig néixer. Jordá diu: La cultura es el resultado de la acción del hombre sobre las fuerzas de la Naturaleza. Fins aquí, bé, perquè ja li podem perdonar que no esmenti les dones. Llavors la nostra societat era lluny de les reivindicacions feministes que vam dur a terme amb força la nostra generació.

Per això fa mal a l’enteniment llegir: El hombre por su naturaleza es un ser activo y vertido hacia el exterior. Le atrae la lejanía y lo abstracto. Dispara su intelecto a la caza de ideas igual que dispara su arco o fusil para cazar animales. La mujer por el contrario es constitutivamente pasiva, no razona, sino siente e intuye, prefiere la contemplación y es amante del trabajo continuado y sencillo, no brilla por sus ideas y sí tan solo por sus sentimientos. Els subratllats són meus. Mots d’escàndol.

Segons aquestes idees, les dones fa dies que hem deixat de ser dones d’aquesta forma, si és que mai hem sigut així. Poso l’exemple que tinc més a prop: no sóc passiva, raono, potser massa i tot pel que és convenient en una societat que mal interpreta la igualtat i talla el cap a qui pensa pel seu compte. Les meves idees potser no brillen de forma genial, però haberlas hailas. D’ençà l’escrit de Jordá sens dubte hi ha hagut un salt de mentalitat que fa que es compleixi l’única llei estable, que ho és de la natura i de la cultura: l’evolució, també de les idees.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 d'abril de 2017)

Palau i el senyor Esteve

Aquest any es commemora el centenari del naixement de Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008), poeta, picassòleg, narrador i assagista. Una de les millors formes d’homenatjar-lo és llegir-lo. Aquest poeta excel.lent que es feia dir alquimista –tota poesia veritable és fruit d’un procés de transformació de la matèria basta en una obra subtil-, va escriure un conjunt d’assaigs que va titular Quaderns de vella i nova alquímia. En aquests Quaderns hi ha textos on l’autor assaja sobre temes complexos, entre d’altres, el treball de Ramon Llull, reflexions sobre episodis bíblics o l’actitud del poeta davant de la seva obra. Però en aquests Quaderns que fan de bon llegir també hi ha textos curts i saborosos, on l’autor reïx a posar damunt la taula temes com ara la idiosincràsia del senyor Esteve, la criatura creada per aquell altre escriptor genial que va ser Santiago Rusiñol. Per la seva actualitat, tot i que estem en procés de girar-la, no resisteixo la temptació de reproduir el text que Palau signa el 17 d’abril de 1994.

     

El senyor Esteve? Tots en som fills, o néts, o besnéts. El senyor Esteve és l’home d’un país ocupat, que prou feina té a guanyar-se la vida, i que no vol saber res de res que no sigui aquest guanyar-se la vida amb el treball obstinat i incessant, perquè qualsevol cosa li fa por que pugui comprometre la seva activitat, l’única que durant molt de temps li fou permesa. Guanyar-se la vida, i gràcies!

     

Rusiñol tingué prou flaire per donar-li un nét artista. Després de moltes generacions de treball anònim apareix el luxe.

     

El cas és que el senyor Esteve s’ha revoltat, s’ha cansat no de treballar, que treballa com llavors, de sol a sol, sinó de l’abús exercit més que mai pel país ocupant, i d’aguantar el menyspreu que li esmussa la dignitat. El senyor Esteve ha dit prou, estimat Josep Palau i Fabre, i aquest luxe, aquesta veta creativa del nét, ha donat lloc a unes generacions que hem perdut la por i estem a punt de convertir-nos en els artistes del segle. Tant que som a punt d’afaiçonar un nou país, el que ens volem permetre. Tu n’estaries content, poeta.

(article publicat al setmanari El 3 de vuit, 7 d'abril de 2017. A la imatge, l'ex-libris que vaig dedicar a Josep Palau i Fabre i publicat a la carpera A sis veus)