Visita guiada

La idea d’una visita guiada a una exposició és un encert. El dia 16 de març, amb Adelaida Murillo, l’autora dels dibuixos o figures d’El Carnaval i les seves figures (El Cep i la Nansa Edicions), vam fer una visita guiada a l’exposició Literatura i Carnaval, que es presenta com un llibre obert, i que fins el 31 de març es podrà veure a l’Espai Betúlia, de Badalona.

     

Vam trobar-nos amb un grup de gent ben interessada en la relació de la literatura i el Carnaval. Després d’explicar les motivacions d’escriure articles sobre el Carnaval, i posteriorment posats en diàleg amb les imatges vigoroses d’Adelaida Murillo, alguns assistents van fer preguntes sobre el que en podríem dir el laboratori de l’escriptura i de l’obra plàstica.

Els mètodes (hi ha tants mètodes com persones i tots són bons) que tenim l’Adelaida i jo s’assemblen. L’Adelaida no esbossa, ataca directament el paper o la tela, això sí, amb una idea preconcebuda al cap, però que en el transcurs de la realització pot variar i, encara, pot sorprendre la mateixa autora. Jo tampoc no faig un esquema del llibre a priori, tot i que l’acaba tenint, però això respon a la segona fase, la reescriptura. D’entrada hi ha l’espurna d’una idea que madurarà uns mesos, anys i tot. Però un cop he trobat la veu, llavors em llanço a l’escriptura que no diré que sigui visionària, però gairebé. És clar que parlo de poesia, i de narrativa fluïda, tot i que després la treballi com l’orfebre la plata. També a l’hora d’escriure articles. Una idea clara com a tronc essencial, i després la faig créixer amb arguments i relacions que la sostinguin i eixamplin. També a mi m’agrada sobretot el camí d’escriure, i la sorpresa del resultat. Pura meravella, encara que l’obra no sigui mai la que voldria escriure. En aquest punt, el públic ja se’ns havia acostant tant que hauríem pogut anar a sopar plegats. Miracles de les visites guiades quan reïxen.

(article publicat al Diari de Vilanova, 24 de març de 2017. En les imatges es visualitza una vista de la mostra i una de les figures o il.lustracions exposades) 

21 de març Dia Mundial de la Poesia

Ulls com planetes

Deixa passar el mal pensament com si fos un núvol.

No entretinguis aquest pes en la ment,

i el pensament volarà com volen les àguiles,

lluny.

No gaire lluny és l’estrella que no veus amb els ulls petits.

Tot és qüestió de proporcions, de distàncies,

d’ulls a la mida dels planetes, encara que no t’ho creguis.

(del llibre inèdit, L'any de l'estrella)

Benvinguda, primavera

Elles, les margarides, també saluden la primavera... Foto feta al jardí de casa aquest matí. Benvinguda primavera!

Paradigma tecnològic

A veure, cap on anem? Sí, anem camí del vent, com diu un nen que fa preguntes a la seva mare sobre la vida i la mort. Però, i mentrestant, cap on anem? On ens porta l’embranzida de l’explosió tecnològica dels darrers temps? S’ho pregunta el filòsof Jordi Pigem al seu assaig Àngels i robots. La interioritat humana en la societat hipertecnològica. El problema no és la tecnologia sinó l’ús de la tecnologia buidant-la de contingut humà, de qualitat humana, com diria un altre filòsof, Marià Corbí.

     

Molts de nosaltres morirem acariciant una màquina, deia en una entrevista Gregorio Martín, catedràtic de computació. I tot això ho estic escrivint en un ordinador que em fa enfadar quan va lent, que és moltes vegades perquè estic als límits de la ciutat i la tecnologia hi arriba amb poc flux, esmorteïda. El professor Martín diu que a les nostres velleses ens cuidaran robots. Ja es fa al Japó. També el filòsof Pigem parla de robots. I ens podem preguntar si no tindran sentiments i seran més humans que els humans. Perquè pel camí que anem, si no hi ha un capgirament total dels valors que s’han anat imposant com aigua que mulla el teixit, no sé.

     

Quan un s’ha perdut al  bosc mira de tornar sobre els propis passos. Els avenços no han de tornar enrere, som nosaltres els que hem de revisar els passos que fem des d’un punt de vista humà. Perquè, quin és el nostre lloc al món? Fem, conservem, cuidem, o desfem, depredem, destruïm? La voluntat de domini sobre la natura i el món tendeix a reduir-ho tot al que és material i quantificable, escriu Pigem. Som al cap del carrer. Matèria i quantitat. I el pensament? I la qualitat humana? Preguntes metafísiques van acudint a la ment en aquests dies de Quaresma que poc es recorda que és temps de meditació, de revisió de vida. Els antics ens poden semblar antics perquè ho són des d’un punt de vista temporal, però sabien el que feien.

(article publicat al Diari de Vilanova, 10 de març de 2017. A la imatge, àngel de l'església de San Giusto, de Trieste).

El somriure de Lilith - 8 de març, Dia Internacional de les Dones

Sóc Lilith, la desconeguda.

S’ha escrit molt, sobre mí,

                             sense haver-me escoltat.

Per malobedient se’m va enviar a l’exili.

L’exili és la meva pàtria,

però en el pelegrinatge, un saber incògnit s’obre pas.

Saber hermètic per a qui no veu

que el dia i la nit procedeixen de la mateixa força,

que el somni i la vigília s’abracen d’amagat.

Eva, la segona, es plany perquè voldria ser com jo:

                                                                                    una dona lliure,

nascuda per ella mateixa, no del costat d’Adam.

(El somriure de Lilith és un poema que pertany al llibre inèdit El somriure de l'esfinx. A la imatge, Lilith, una figura llegendària hebrea, o Isthar, una figura de la cosmologia mesopotàmica) 

Les Tolrà

Les nostres mares i àvies tenen memòria dels excel.lents teixits de cotó de la Casa Tolrà. Però pocs deuen recordar que va ser una dona, Emília Carles Tolrà, qui va donar tanta empenta a la més moderna fabricació de teixits, augmentant amb un seguit de fàbriques les que va heretar del seu marit, Josep Tolrà, oncle amb qui s’havia casat. Donya Emília va ser un empresària de talent, i generosa, ja que els seus treballadors estaven en millors condicions laborals que en altres indústries tèxtils de l’època. Ho llegim a la biografia que de l’empresària en fa Elisenda Albertí a Decidides. Set dones contra corrent.

     

Emília Carles Tolrà va néixer el 1848 a Cabrils, a la comarca del Maresme. A Cabrils també hi va néixer, el 1880, Josefa Tolrà Abril. Na Pepeta, com era coneguda al poble, era una dona senzilla. Per això no n’hem sabut res fins a ser descoberta com una figura singular dins del món de l’art amb els seus dibuixos visionaris, de factura naïf i que mai no es van comercialitzar. Ella no ho hauria consentit, ja que les misterioses i simbòliques imatges de Josefa Tolrà són producte del seu paper de mèdium. Na Pepeta va participar del món de l’espiritisme gràcies a la seva qualitat de vident d’aquell món que no sabem, però del qual ens arriben imatges a través de la imaginació creativa, els somnis, les visions. Món ben estimat pels surrealistes amb Breton al capdavant, que, com la bona de Na Pepeta, practicaven l’escriptura i la pintura automàtica.

     

Vam tenir notícia de Josefa Tolrà arran de l’exposició que va tenir lloc a Can Palauet, de Mataró, entre el desembre de 2013 i el març de 2014. Entre el 1941 i el 1959 Josefa Tolrà va realitzar més d’un centenar de dibuixos, va il.lustrar i escriure un gran nombre de llibretes, va compondre poemes i va brodar meravellosos xals amb els seus dibuixos fluídics, com en deia ella. I tot això atenent a la família i fent de guaridora a qui li anés a demanar. Va començar aquesta activitat quan va morir un dels seus dos fills. El dolor per aquella mort és va transformar en un art extrasensorial, sense filtres, transparent.

(article publicat a El 3 de vuit, 3 de març de 2017. A la imatge, coberta del catàleg de l'exposició dedicada a Josefa Tolrà)