Nit de Sant Joan

En coedició amb l’Ajuntament de Barcelona, Angle editorial acaba de publicar La nit de Sant Joan a Barcelona, un volum preciós, d’aquells de mirar i remirar, que aplega textos i fotografies de gran interès per a barcelonins i no barcelonins, d’aquesta nit màgica, festiva i tan tradicional a Catalunya, la festa que obre les portes al solstici d’estiu.

      

Diversos autors: Roger Canals, Amadeu Carbó, Xavier Cazeneuve, Marta Contijoch, Manuel Delgado i Albert Torras, cadascun des de la seva disciplina o camp d’estudi, informen de la celebració de la nit més curta de l’any. Aquesta celebració, un culte al sol, es perd en la llunyania del temps ja que abans que fos cristiana, és a dir, que celebrés el naixement de Joan el Baptista, havia estat romana, amb les festes al voltant del déu Janus, el de les dues cares, una que mira al passat i l’altra que mira al futur. Des d’un punt de vista simbòlic, els dos rostres s’associen al destí dels humans.

     

Així, doncs, ens trobem amb una celebració que té molts significats, des del més floklòric fins al més simbòlic. La seva celebració, que té molt de ritual, ha fet que perduri d’una manera natural en la població, tot i que hagi patit els rigors d’èpoques inquisitorials, dictatorials, ja que es tracta d’una festa que trenca amb joc o disbauxa el temps ordinari. Com el Carnaval, la nit de Sant Joan és una festa del festeig, i valgui la redundància. En aquesta nit de la celebració de la llum del sol, de la vida viscuda en el temps extraordinari, es formen parelles, o se’n consoliden amb lligams més estrets. Hi ha moltes pràctiques màgiques en aquest sentit, molts sortilegis amorosos que, siguin efectius o no, la realitat és que es donen molts prodigis en aquesta nit de llums i ombres, que neda i es crema entre el foc i l’aigua. Perquè prodigi és allò que per a cadascú esdevé significatiu.

     

A Barcelona, la festa de la nit de Sant Joan, la revetlla de Sant Joan, es remunta a temps medievals i és una de les més antigues celebrades a la ciutat, amb la invasió de l’espai públic de manera festiva, amb trastos vells cremant en altes fogueres i tirant coets i petards. A la matinada ja era costum anar a la platja a mullar-se i a rebre els raigs del primer sol de l’estiu, tot i que la festa de Joan el Baptista no coincideix ben bé amb el solstici.

En la festa barcelonina, l’oficial i la ciutadana, de la qual hi ha referències documentals de principis del segle XV, de bon matí ja hi havia una cavalcada de les autoritats (una forma visible de ‘restablir l’ordre’) després d’una nit de disbauxa, de celebracions populars per tota la ciutat amb fogueres a cada carrer, a cada plaça, amb pirotècnies, música i balls a la fresca, begudes esperitoses i requisits gastronòmics com les típiques coques de Sant Joan.

     

Tot això i més s’explica amb gran detall, tant per a nostàlgics com per a gent interessada en tradicions populars, a La nit de Sant Joan a Barcelona. Com a barcelonina de naixement, m’he sentit atreta pel capítol en què es parla, amb testimonis personals inclosos, d’aquelles revetlles de Sant Joan de la meva infantesa, amb fogueres a les cruïlles de l’Eixample: castells d’andròmines, fustes i mobles vells arreplegats per la canalla que cremaven com una gran falla. Foc purificador que crema el que ja no serveix.

     

En aquella època, els infants i els adolescents dels barris encara participaven vivament, activament, en la celebració, tenien el seu protagonisme. Nosaltres, poc donats a la vida al carrer, ho miràvem des del balcó de casa, tot menjant un tros de coca i bevent orxata, una beguda d’estiu per excel.lència. Des del balcó de casa vèiem també llums que titil.laven a la muntanya del Tibidabo, on al costat de les festes populars s’hi celebraven també balls elegants en llocs reservats, amb gent molt mudada (era costum estrenar un vestit d’estiu aquest dia) i copes de cristall fi plenes de bon xampany per celebrar la nit màgica. Un any, amb la família més àmplia, vam anar a Montjuïc, lloc també tradicional de la celebració de la nit de Sant Joan. En la meva primera joventut, la nit de Sant Joan la celebrava amb la colla dels amics a la terrassa ben guarnida per a l’ocasió que ens deixaven els pares d’una noia de la colla. Els pares es retiraven discrets, però vigilaven per allò del festeig, ja se sap que, com diu la llegenda, apareixen les amoretes quan menys ho esperes. La música, ben triada i a la moda, sonava a través d’un tocadiscos de marca alemanya.

     

La celebració ha passat per molts vaivens, històrics i culturals, fins arribar al format d’avui dia, amb restriccions d’encendre fogueres al mig de la ciutat, per exemple, i amb afegitons a la festa provinents de tradicions d’altres indrets, així com, per encendre els focs, hi la incorporació de signe simbòlic de la catalanitat de la ja tradicional Flama del Canigó que crema tot l’any al Castellet de Perpinyà. Tradicional és també celebrar la revetlla a la platja de Barcelona, ara recuperada per a la ciutadania. Però queda com un drap brut. Aleshores és la brigada de neteja qui s’encarrega de ‘restablir l’ordre’ a fi i efecte que els primers banyistes del dia de Sant Joan trobin la platja neta, en condicions.

     

Els temps van canviant, la festa també, tot i que es conserven tantes de les antigues tradicions. És inherent en la humanitat celebrar el pas de les estacions, celebrar els cicles de la vida, per aquest motiu resta l’essencial de la celebració de l’arribada del solstici d’estiu, de la nit més curta de l’any i que proveeix de tantes hores de llum als dies d’estiu. És una celebració pròpia també d’altres cultures. Hi ha un capítol on es parla àmpliament del significat universal de la celebració de la nit de Sant Joan, una festa que és un ritual de pas que connecta dos períodes, que fa de pont entre el temps d’hivern i el temps d’estiu, en el nostre hemisferi nord l’estiu, en l’hemisferi sud l’hivern. D’aquí ve que ja en l’època del déu Janus (la paraula que designa el mes de gener ve de Janus) es parlés de les dues portes que obren els dos solsticis, i que el cristianisme va convertir en la festa dels dos Joans, el Baptista i l’Evangelista, i que coincideixen, dia amunt dia avall, amb els solsticis de l’hivern i de l’estiu. Que tingueu una bona revetlla de Sant Joan!

(article publicat a Eix Diari, 20 de juny de 2016. A la fotografia, una imatge del déu Janus).

Llum de la Selva

Llum de la Selva es deia Isidre Nadal Baqués, i és de les poques persones que va poder dur a terme la vida d’eremita que ell va escollir. Amb la meva amiga Anna M. Balil Gilart, oncòloga, i ja traspassada, vaig conèixer Llum de la Selva l’any 1969 o 1970. Vivia amb la seva companya Carme al Jardí de l’Amistat, un hort als afores de Sabadell, que conreava ell mateix. Era vegetarià i no menjava res cuinat. Amb tres amics, va ser el fundador, l’any 1925, de la Societat catalana de naturisme, la primera de l’estat espanyol. Jo el vaig conèixer, però, en la seva condició de seguidor de la no-violència de Gandhi. Ens n’havia parlat un deixeble directe de Gandhi, Lanza del Vasto, fundador de la comunitat de l’Arca, que l’havia visitat moltes vegades al seu hort de Sabadell. Eren amics.

Havent begut primer de les fonts anarcosindicalistes del moment (va ser seguidor de Ferrer i Guàrdia), havent viatjat per Espanya i Europa, i havent llegit moltíssim, l’esperit de Llum de la Selva va anar evolucionant cap a una espiritualitat genuïna de signe naturalista i pacifista que l’acostava a l’univers de Gandhi. Es diu que fins i tot va mantenir correspondència amb Lleó Tolstoi, un altre gandhià, el qual, des d’unes altres circumstàncies, també va poder dur la vida que va triar. Ho recalco perquè les societats són molt restrictives. Aquest tipus de singularitat i marginalitat és privilegi de molt pocs i sempre sostingut per un petit cercle de persones, com també és el cas de Lluís M. Xirinacs.

     

Nascut la nit de Reis de 1877, Llum de la Selva, que va fugir de l’orfenat als catorze anys, sempre deia que havia estat abandonat com el petit Moisès, en una cistella que es va trobar al port de Barcelona. Llum de la Selva va morir molt vell, pels volts de Nadal (23 de desembre de 1983), als 106 anys. Va ser enterrat com volia: al costat d’un xiprer, entre oliveres i amb una túnica blanca i sense taüt, ‘així les flors naixeran abans’.

(article publicat al Diari de Vilanova, 17 de juny de 2016. A la fotografia, Llum de la Selva amb la seva companya Carme. A Sabadell hi ha un carrer al seu nom).

Amb Olga Xirinacs, ahir, a Forès

A la imatge, caçada al vol, Olga Xirinacs al costat del seu marit, Vicenç, a l'hora de dinar ahir, a Forès, parlant un moment amb Laura Borràs. Per part meva molt contenta d'haver compartit taula amb ella, i d'haver col.laborat a l'homenatge que se li va dedicar dins del programa del VII Forès Poesia i Música. A sota trobareu el text dedicat a la seva poesia i que vaig titular Olga Xirinacs, poeta ascensional:

Olga Xirinacs acaba de complir vuitanta anys, que celebrem amb alegria en aquesta capvuitada d’avui, a la població de Forès, que li dedica tota una jornada d’homenatge amb poesia i música.

     

Olga Xirinacs és una escriptora de cap a peus. La seva obra és tan sòlida com una piràmide d’Egipte. Els inicis d’aquesta trajectòria, fèrtil i perseverant com les estacions de l’any, amb fruits saborosos que alimenten la sensibilitat i la intel.ligència dels lectors, es van donar en el camp de la poesia, que mai no ha abandonat. La seva bibliografia en aquest àmbit de la literatura és abundosa. Està recollida a Óssa Major. Poesia completa (1977-2009), publicada per l’editorial Òmicron. Obra completa que des del 2009 no ha fet més que créixer, amb títols ben significatius.

     

La poesia és una mirada sobre el món, alhora que aquest món es viu, tan intensament, amb totes les seves contradiccions. La poesia, que dóna fe de l’expressable, també dóna fe de l’inexpressable, d’allò que m’agrada dir que té lloc entre els intersticis, en les escletxes més amagades. Pur misteri. I en aquest fer-se a consciència part d’aquest món misteriós que ens tant imanta com fa por, i lligant-s’hi amb cos i ànima amb sensibilitat afuada, la poeta Olga Xirinacs flueix.

La poesia d’Olga Xirinacs flueix en una bellesa que, com l’aigua, duu aparellades clarícies de llibertat. La seva és, doncs, una poesia amarada d’una pulsió que l’orienta vers allò bell. L’art és una necessitat. L’art, la cultura de la bellesa entesa també com excel.lència, ens fa més persones. La persona no acaba de ser-ho amb plenitud sense un mínim de llibertat de pensament.

     

L’obra creativa d’Olga Xirinacs no és ocell per a cap gàbia mundana. En una obra poètica tan vasta, complexa i plural com la d’Olga Xirinacs, costa de condensar-la en unes paraules que siguin entenedores per a la crítica i per al públic. La poesia d’Olga Xirinacs es nodreix d’una recerca moral i estètica que la menen a la bellesa i a la llibertat, repetim-ho. Una cosa i l’altra poden semblar un ideal, i ho són. Però en Olga Xirinacs són llei en la seva vida, són directriu en cada passa que fa. És per aquest motiu que he titulat aquest comentari en veu alta, Olga Xirinacs, poeta ascensional.

     

Hi ha una actitud vital en Olga Xirinacs que està estretament lligada a la seva obra creativa: l’impuls ascensional. Diuen estudiosos de respecte en el camp de l’antropologia i de l’imaginari creatiu, com Mircea Eliade i Gilbert Durand, que hi ha un tipus de persona que marcada per la lluita interna entre els dos pols de la realitat, com tothom, aquest tipus de persona, sense refusar la lluita, aspira a superar en un bé d’una altra categoria les dicotomies de les forces de la natura. Són persones que es fan força de la natura elles mateixes, podem concloure. Aquest tret, que no els estalvia ni dolor ni sofriment, els dóna energia per metabolitzar-lo i transformar-lo en obra d’art si en tenen talent. És el cas d’Olga Xirinacs.

     

A què em refereixo, però, quan dic bellesa i llibertat. La bellesa és una qualitat de coses i fenòmens, sí, però en la persona és un estat espiritual. De la mateixa manera, la llibertat no és només una manera d’estar al món sinó una manera de ser.

    

Olga Xirinacs és una gran alquimista de l’experiència i de la paraula que li dóna corporalitat en forma artística. Aviat és dit.

     

Així, una herbeta, un grill de mandarina, la flor de tarongina, un grapat de cireres, un núvol blanc o un paisatge en runes, en Olga Xirinacs prenen sempre categoria de símbol. Es tracta que quan s’escriu la paraula llum veiem i siguem en aquesta llum. La paraula i la cosa són el mateix, en aquesta comunió.

     

Amb aquests crèdits, doncs, seria fàcil situar l’obra poètica d’Olga Xirinacs en la casa dels simbolistes. Però ja ho hem dit. L’impuls vital d’Olga Xirinacs és ascensional, i feina rai, a seguir-la! La seva obra singular no es deixa encapsular fàcilment. No pas en cap definició a l’ús. A aquesta impossibilitat d’encaixonar la lírica d’Olga Xirinacs s’hi refereix el professor Pere Ballart en el seu magnífic estudi de l’obra poètica de Xirinacs publicat a La literatura d’Olga Xirinacs. Poesia, narrativa, dietaris (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014). Recomano la lectura d’aquest treball.

     

En la meva condició de lectora de la poesia d’Olga Xirinacs em sento atreta per aquest seu instint per tornar ingràvides les coses més gràvides sense deixar de ser gràvides. Em sento atreta pel fluir d’una existència de les coses que sempre trasllueixen ànima, en Olga Xirinacs, i que em conviden a acompanyar-les en el corrent de la vida, ara seguint un puntet de llum, ara seguint un far, ara encaminant-se cap a un sol amb tot el seu esplendor!

     

Alguns simbolistes, de lectura atractiva, sens dubte, potser pecaven una mica d’intel.lectuals. En canvi, l’actitud vital i creativa d’Olga Xirinacs és artística. L’artista és, o hauria de ser, un mitjancer entre el que de forma metafòrica en diem el cel i la terra de l’existència. El savi Henry Corbin, que va estudiar amb profunditat la mística sufí, ho va formular amb aquestes paraules: espiritualitzar la matèria i donar cos a l’esperit.

     

Olga Xirinacs dóna cos a les coses de l’esperit i espiritualitza la matèria des de la fermesa d’un caràcter treballat amb pic i pala, amb exigència, al costat d’una imaginació creativa formidable, capaç de donar forma a una constel.lació literària que uneix, amb saviesa, vers i vida, natura i cultura.

     

L’obra d’aquesta poeta d’impuls ascensional amanyaga el lector amb la seva habilitat per trobar la paraula adequada, per escandir els versos amb mestria; però també invita el lector als treballs de mirar més enllà de l’horitzó, a aixecar una mica els peus del fang, a respirar amb l’alè del món. I tot això combregant amb la fosca matèria i els límits que imposa aquesta matèria. I és que Olga Xirinacs és així: tota sentits, tota cor i tota ales. El seu art, la seva poesia, també.

Teresa Costa-Gramunt

Forès a Olga Xirinacs, 4 de juny de 2016

Bicicletes

Josefina Peraire Alcubierre, de 69 anys, el passat 28 d’abril va ser atropellada per una bicicleta a l’avinguda Diagonal de Barcelona, a l’altura del carrer Pau Claris. Va ser atesa i d’entrada es va poder aixecar i va seguir el seu camí. Però uns minuts després, quan va arribar al seu lloc de destinació, es va desmaiar, va perdre la consciència. Des d’aleshores la meva amiga, poeta i persona culta i de maneres exquisides, estava en un coma que no ha pogut superar. Ha mort avui, 30 de maig. La família està desolada.

Amb la memòria encara recent de la trista mort de Muriel Casals a causa del fort impacte d’una bicicleta, s’està comprovant el que potser ja sabíem sense posar-hi, amb mà ferma, els remeis adequats: la difícil, conflictiva convivència, sobretot en els espais urbans, entre ciclistes i vianants. Ciclistes i vianants són figures fràgils davant d’un accident, però sens dubte la més fràgil és la figura del vianant.

L’any passat, a Berlín, sovint vam patir, amb esglai, els embats dels ciclistes que circulen a primeres hores del matí, aquells que fan tard a la feina i corren com uns esperitats... per damunt de la vorera! Havíem de caminar fregant les parets per tal de protegir-nos.

A Barcelona es prohibeix que els ciclistes vagin a més de 20 quilòmetres per hora pel seu carril; però hi ha molts infractors, massa. Els meus pares, i parlo potser de deu anys enrere, ja van deixar d’anar a passejar per la Diagonal pels volts del Turó Park, i mira que la vorera és ampla, per por de les bicis, millor dit, dels ciclistes que hi circulaven a una velocitat excessiva. Tots correm el perill de prendre mal amb un cop de bicicleta; però un avi que cau per terra per causa d’una estrebada forta d’un ciclista que es pensa que és en un circuït de carreres pot ser un avi mort.

No penseu que a les petites ciutats o pobles el tràfic de ciclistes sigui més diàfan, més tranquil. Hi ha ciclistes modèlics, és clar. I l’ús de la bicicleta com a mitjà de transport és ben recomanable tant des dels punt de vista ecològic com funcional. Però moltes vegades hem trobat ciclistes per l’asfalt o la carretera que a hores foscanes van sense llums i que no veus fins que els tens davant mateix. Un perill per al ciclista que no segueix les normes més elementals i un maldecap per a l’automobilista conscient.

Sembla que és obligatori circular sense auriculars de música... Doncs tampoc aquesta normativa no es respecta gaire, com no es respecten els carrils bici i trobes ciclistes serpentejant per les voreres, a pocs centímetres dels vianants.

La seguretat total no existeix. Allà on hi ha el cos hi ha el perill, deia el meu pare amb sentit comú. Però les autoritats pertinents han de procurar crear el màxim de seguretat en l’espai de convivència de pobles i ciutats, entre la gent més o menys motoritzada i la gent que va a peu. Certament que no s’hi val a badar, vianants...  Però cal tenir present, repetim-ho tot fent memòria de les víctimes, que el vianant és la part més feble i, per tant, la part que més cal protegir.

(article publicat a el 3 de vuit, 3 de juny de 2016. La fotografia està feta a Múnic l'estiu del 2008)