Fa una hora era al jardí prenent una tassa de te i llegint el llibre de l'amiga Olga Xirinacs. He fet aquesta fotografia amb el mòbil -quina temptació, la imatge, oi? Continuo la lectura a casa, ja que ara fa massa vent. Aquestes proses d'Olga Xirinacs fan entrar dins del seu món, fan caminar amb els seus pensaments...
dissabte, 30 d’abril del 2016
diumenge, 24 d’abril del 2016
Crítica literària
Per sant Jordi sembla oportú parlar d’escriptura, de llibres i, perquè no,
de crítica literària al Diari de Vilanova.
Amb solvència ho va fer Eugeni d’Ors en diaris diversos. Gran part de la seva
obra va ser publicada en periòdics. El filòsof era un home culte que opinava
públicament, fins i tot amb aquella finalitat pedagògica i moral que tant se li
ha criticat. Però és que un opinador, un crític, no hauria de ser pedagògic per
fer-se entendre? I moral, honest intel.lectualment, no s’ho hauria d’exigir
sempre?
Eugeni d’Ors va ser un pensador
originalíssim, creador d’un sistema molt coherent però d’aparença una mica
extravagant, escriu Andrés Amorós a Eugenio
d’Ors, crítico literario. Partint del seus coneixements de la tradició
cultural, D’Ors tenia una virtut a l’hora d’exercir la crítica, ja fos
artística, ja fos literària. D’Ors intuïa el sentit profund d’un autor o d’una
obra, cosa poc freqüent, ja que la crítica convencional es preocupa massa de la
forma. És com si només consideréssim les persones pel seu aspecte físic i no
també pel seu rostre intern, espiritual.
Els temps demanen una crítica literària que s’adigui al moment, lluny del
barroquisme d’Eugeni d’Ors. Ara: la seva expressió conceptista (es poden trobar
molts aforismes en els seus comentaris) i de volguda concisió continua sent
vàlida. La crítica d’Eugeni d’Ors és crítica de sentit. La seva crítica va ser sempre feta amb profunditat filosòfica i esperit
de totalitat, escriu Amorós. D’Ors no era un acadèmic, tot i que coneixia
l’acadèmia. La seva crítica, original per personal, valorava les formes, però
feia èmfasi en els continguts. Com va escriure Dvorak, religió, filosofia i art són aspectes inseparables d’una mateixa
realitat cultural. Si fa nosa la paraula religió diguem espiritualitat.
Sense esperit tot queda als dits i les formes són buides. Bona diada de sant
Jordi!
(article publicat al Diari de
Vilanova, 22 d’abril de 2016. La fotografia està presa el migdia de sant
Jordi, roses il.luminades per la llum)
dissabte, 23 d’abril del 2016
L'orixá Ogún (o sant Jordi)
El poema L'orixá Ogún (o sant Jordi), sant amb el qual sincretitza, és a la pàgina 43 de Quan Jurupari era déu (Un viatge al Brasil). La imatge de sant Jordi / Ogún dins una fornícula la vaig prendre, gairebé 'robar', en una església de Rio de Janeiro el juliol del 2003. Que tingueu una bona Diada de sant Jordi!
dimecres, 20 d’abril del 2016
Una lectura de Quan Jurupari era déu
La poeta i escriptora Marta Pérez i Sierra ha fet aquesta lectura aprofundida de Quan Jurupari era déu, que reprodueixo a continuació. La imatge de Iemanjá, vora el llac, la vaig prendre a Pampulha.
Tinc debilitat per Iemanjá, la deessa aigua del llac i palmeres verdes. L’Orishá del Candomblé que és festeja dins el mar, portant-li ofrenes com
fan a Sitges amb la Verge del Carme. Com Marededéu
d’agost. Teresa
Costa-Gramunt ens acosta a l’espiritualitat genuïna del
Brasil, la que és de tots, perquè tots preguem a una o altra deïtat quan el
brogit calla i en tenim necessitat. Usem
les mans/ per abraçar i pregar:/ ens abracem/ i preguem.../ fins que morim/ i
tornem al mar.
Ens presenta al principi del poemari el déu originari Jurupari, el déu dels xamans que el feien present a través de la veu. La veu de la natura, dels esperits, de la procreació,
condensada en les llavors dins el ventre de les maraques. Cants i balls per lloar
déu. Després Tupá substitueix Jurupari, i Yahvé a Tupà. La
humanitat segons avança compon déus i religions. Entre llums i ombres. Entre gratacels, verticalitats faraòniques, la poeta troba a Jurupari, sap captar la sensibilitat, la memòria, d’un poble sempre
alegre i rialler, malgrat l’entorn, el desconcert, el vertigen, les favelas i la pobresa. I així ens
descriu la pell bruna dels mulats
confosa amb les estàtues brillants i les llegendes. Un món de símbols i sensualitat
a flor de pell. Un món de cants i d’esperança malgrat tot. Hi troba llibres,
infants, rituals. La borsa que amb el seu enrenou oculta l’amuntegament de favelas. I copsa la bellesa de la nit: s’hi mostra esplèndida la nit/ que
es revela en un imaginari vestit/ de gasa negra i fils d’or.
El poemari es divideix en cinc parts cada una d’elles
encapçalada per una encertada cita que ens avança la ruta de la poeta pels
carrers d’una o altra població de Brasil, per un o altre paisatge brasiler. Una terra fèrtil que ara parla en llengua
tan melosa.
Quan acosta al lector a les favelas ens fa pensar que potser si Jurupari encara fos déu, no existirien aquests barris de barraques i precarietat. Potser hem desterrat la veritat. Potser hem oblidat la llum. Però queden els somnis i els xamans que els beneeixen. I potser, si els turistes deixem de fer fotografies a la babalà, la redempció del Crist de Corcovado.
Mentre, i ara que s’acosta la data senyalada, on roses i llibres es barregen, podem
festejar a Ogun, l’Orishá Ogun. Vestit amb
calçons/ i ornat amb collarets turquins,/ els devots del Candomblé/ li fan
festa el 23 d’abril. Què ens ajudi a vèncer les nostres pors, les duals
adversitats que conviuen dins nostre i ens retorni la força dels guerrers. És a
dir, que amb ell matem el drac i ens acostem a Jurupari.
I el llibre acaba amb un vers “Allunya’ns la por del cor i fes-hi néixer la voluntat de no fer mal” i amb una cita que reprodueixo:
L’energia universal
presenta múltiples formes, que són
els nostres déus.
Però creiem en una força suprema.
Xaman d’una nació
amazònica
divendres, 8 d’abril del 2016
Kaddish per a Imre Kertész
A Imre Kertész li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura l’any 2002.
Aleshores vaig llegir Sense destí, el
llibre on per personatge interposat, l’adolescent Gyuri Köves, Kertész parla de
la seva experiència de deportat a Auschwitz amb només quinze anys. En un relat
magistral, d’aquells que un, una, no oblida mai haver llegit, assistim a
l’horror dels camps d’extermini nazi i dels quals ell va ser supervivent.
Amb Kertész acaba de morir l’últim gran escriptor que va sobreviure als
camps nazis on va ser internat per jueu. Sóc
jueu perquè em van portar a Auschwitz, per res més, havia dit. La seva
família estava totalment integrada a Hongria i a la seva cultura europea i ni
tan sols eren practicants, tal com es revela en aquest relat estremidor
precisament perquè està escrit amb una gran naturalitat, lluny de paraules
grandiloqüents.
Quan l’any 2007 Imre Kertész va venir a Barcelona a presentar Dossier K., (un llibre d’auto entrevistes,
una aposta literària ben original) vaig tenir l’oportunitat de parlar amb ell i
la seva esposa Magda gràcies als bons oficis d’Adan Kovacsics, el traductor
d’Imre Kertész. Vaig trobar un home afable i d’expressió oberta darrere un discret
jersei negre que va respondre les preguntes sense defugir Auschwitz i Buchenwald,
on també havia estat.
He anat llegint Kertész, els seus llibres d’idees. Em va impressionar molt Kaddish pel fill no nascut. Sembla
difícil pensar a tenir un fill després del trauma de l’Holocaust, paraula que
no agradava gaire a Kertész. Amb tot, com recorda Adan Kovacsics, hi ha una
cosa que fa realment singular l’obra de Kertész: la consideració del significat de l’Holocaust com a mite universal i
també com a cultura. Cultura de la mort, és clar.
És a punt de sortir el seu darrer llibre, L’última posada. No és un llibre amable, complaent. Kertész no va
fer-se escriptor per entretenir sinó per sacsejar les consciències. Un kaddish
per a Imre Kertész.
(article publicat al Diari de Vilanova, 8 d’abril de 2016)
dimarts, 5 d’abril del 2016
Presentació de Quan Jurupari era déu (Un viatge al Brasil)
Per als qui em pugueu acompanyar aquest dia 14 d'abril, l'acte, organitzat per l'ACEC, començarà a les 7 de la tarda, a l'Aula dels Escriptors de l'Ateneu Barcelonès. La presentació anirà a càrrec de l'escriptor Miquel-Lluís Muntané.
dissabte, 2 d’abril del 2016
Refugiat, exiliat
Refugiat i exiliat poden semblar paraules sinònimes, però no ho són. María
Zambrano, la filòsofa, les distingia, i encara n’hi afegia una altra:
desterrat. Sabia de què parlava, Zambrano, ja que, arran de la nostra Guerra
Civil, ella les va patir totes tres. Tot i que al final en faria una tesi de la
condició humana, com a exili, i fins i tot arribaria a considerar l’exili com a
pàtria.
En veiem fileres, de desterrats, de refugiats, d’exiliats, pels camins
d’Europa, trobant les portes barrades gairebé a tot arreu. Les seves cares són
de desesperació. Fugen de la guerra, fugen de la terra que els va veure néixer,
fugen del terror que també assola les nostres zones de confort. El de
Brussel.les ha estat l’últim episodi terrorista.
L’home pateix la Història, escriu María Zambrano. Sovint, però, qui
pateix el pes de la Història no és qui la fa, ho sabem prou bé. Ningú no
decideix ser desterrat ni ser un refugiat. Una altra cosa és l’exili, o les
migracions per motius econòmics, que poden i acostumen a ser voluntàries.
Les categories, doncs,
afecten per igual la història d’un poble que les vides senzilles d’aquells que
l’integren, raona
Zambrano. Les vides senzilles de les fileres de desterrats que veiem cada dia a
les pantalles buscant no només un lloc per viure i treballar, sinó per ser…
Estan amenaçats de mort per un adversari que no tem la mort, que la busca i li
dóna justificació. Potser això encara no s’havia vist mai, i tants horrors com
ha vist l’Europa del segle XX! També nosaltres, encara que no ens en fem prou
cabal, estem amenaçats de mort pel mateix adversari: soldats del nihilisme, no
de la religió, encara que se’n revesteixi. Estem amenaçats de mort violenta, no
pas de la mort ordinària, que aquesta ja la sabem. D’aquí ve que no s’entengui
la indiferència general envers les fileres de desterrats, de refugiats; no hi
ha indiferència particular, hi ha molta gent de bé, però no s’entén la manca
d’operativitat envers un problema que si encara no ens afecta ens acabarà
afectant.
Es desconeix la condició d’exiliat en general. En particular, sí. Perquè a
vegades sembla ben bé que un sigui desconegut fins i tot per als seus. Però
aquest és argument per a un altre article. Es desconeix la condició d’exiliat
en aquest peregrinar continu que desfila davant dels nostres ulls. Només ho
saben aquells que han patit alguna mena de desterrament, d’exili, en un procés
dolorós, molt dolorós d’anar fent salts al buit… És clar que a vegades, per
salvar la vida, s’han de fer aquests salts al buit. I no sempre es troba una mà
que acull, que salva, ni que sigui la nostra pròpia mà. No puc deixar de pensar
el difícil que és conèixer-nos. No només els uns als altres, si no també
nosaltres mateixos. No hi ha cap avantatge en l’exili, llevat que ens mantingui
desperts. Mentrestant, ja prou que es veu, tanquem els ulls fins que la
Història truqui a la pròpia porta. Ja respondrem, se’m dirà. Però, i si ens
avancéssim en la resposta?
(article publicat al setmanari El 3
de vuit, 1 d’abril de 2016)