Favelas (Quan Jurupari era déu)

Les veig, Jurupari,

només girant el cap.

Barraques de fusta,

piràmides de xapa,

temples de pobresa

on s’encenen magres llums.

Darrere la franja dels grans hotels de Copacabana

els joves somien

convertir-se en futbolistes,

en balladors de samba,

en Carlinhos Brown.

(Favelas, poema publicat a Quan Jurupai era déu (Un viatge al Brasil). La fotografia no és molt bona, ja que està escanejada de la impressió en paper. La vaig prendre a la platja de Copacabana, Rio de Janeiro, el juliol de 2003)

Les 7 dones de Lydie Salvayre

Lydie Salvayre, de soltera Arjona, és una reconeguda escriptora francesa d’origen català i andalús. Va néixer a la població d’Autainville l’any 1948 de pares republicans refugiats de la guerra civil espanyola. Lydie Salvayre es va llicenciar en llengües modernes i en medicina a Tolosa. Posteriorment es va especialitzar en psiquiatria a Marsella. Establerta a París el 1983, ja en els anys setanta va començar a escriure en revistes. És autora d’una vintena de llibres, alguns premiats. Algunes de les seves novel.les han estat adaptades al teatre. Amb Pas pleurer, llibre que va obtenir un notable èxit de crítica i de públic, va guanyar el prestigiós premi Goncourt l’any 2014.

El 2013 Lydie Salvayre va publicar 7 femmes, que ara podem llegir en la traducció catalana de Jordi Vidal Tubau publicat a Pagès editors dins la col.lecció Lo Marraco blau. Escriptura de Dones, que amb tant d’encert dirigeix la professora Àngels Santa.

7 dones va ser escrit després d’un temps de sequera de Lydie Salvayre. És a dir, en un d’aquells moments en què per una sèrie de circumstàncies sembla que es fa difícil escriure. Temps que s’ha de respectar, i que fins i tot pot ser necessari, com el guaret és necessari perquè la terra doni fruit. En aquest moment de parèntesi, l’autora va rellegir els llibres d’aquelles autores que l’havien impressionada, i que potser l’havien influïda. Lydie Salvayre els va anotar i absorbir des de la seva maduresa com a persona i com a escriptora. El resultat és aquest magnífic recull 7 dones, set escriptores amb els seus recorreguts vitals plens d’obstacles i, no obstant això, per a les quals l’escriptura no és una activitat complementària sinó la vida mateixa. Lydie Salvayre s’hi identifica, perquè no.

Vet aquí les meves admirades, que són d’un altre món, que són d’un altre temps, escriu Salvayre. Però malgrat el temps que ens separa de les set autores, quan les llegim les sentim tan vives! En aquest moment de guaret, Salvayre no només va rellegir les obres de les autores que l’havien marcada sinó que també va llegir les biografies. És d’aquesta doble lectura, de la vida i de l’obra de les set escriptores, que sorgeix el llibre 7 dones.

I quines són, aquestes set dones? Emily Brontë, Djuna Barnes, Sylvia Plath, Colette, Marina Tsvetàieva, Virginia Woolf i Ingeborg Bachmann. Dones amb una vida difícil, algunes amb un destí ben tràgic (com Marina Tsvietàieva, que mai no em cansaré de llegir; sí, perquè cadascú té la seva pròpia genealogia, la seva pròpia família espiritual).

No hi ha res fàcil, en la vida d’aquestes dones, d’intel.ligència poc comuna i tan apassionades. I, no obstant les altes parets que van haver de salvar, van lluitar per escriure. L’escriptura per a elles no és un divertiment sinó una manera de ser al món. Tampoc per a Lydie Salvayre l’escriptura no és un divertiment. Per aquest motiu consigna opinions (que podrien ser les seves) de les seves admirades, com ara l’opinió gens convencional expressada en la carta, aquest espai íntim, que Marina Tsvietàieva adreça a Boris Pasternak. Diu Tsvietàieva en un fragment del seu escrit: Provar la gent (fer-la patir) amb una sinceritat excesiva, sense precedents… La temptació per la veritat. Qui la suportarà? És difícil suportar la veritat. És difícil perquè acceptar-la ens obliga no només a reflexionar sinó a actuar. I ja estem bé, en la nostra zona de confort. Però també és cert que no sortir-ne fossilitza, impedeix l’evolució.

Elles, les set dones (vuit si comptem Lydie Salvayre), les set escriptores van sortir de la seva zona de confort per fer la seva obra bella, incandescent malgrat els forats de les ferides existencials que sovint s’hi llegeix. Però és que és possible escriure sense sortir de la zona de confort? Vull dir escriure més enllà d’una història, més enllà d’una impressió, més enllà d’una estètica. Em refereixo al fet d’escriure com un acte de resposta a la vida, sigui com sigui aquesta vida. Un acte imprescindible perquè sinó, la vida què és? Al certificat de defunció de Marina Tsvietàieva, el secretari municipal va anotar fredament, amb ignorància de qui era aquella dona per a la qual escriure equivalia a estimar, va anotar a l’apartat de la professió: evacuada. Avui dia -escriu Lydie Salvayre- tots els seus llibres esmenten: Tsvietàieva, una de les grans escriptores russes del segle XX.

Per aquestes set dones de Lydie Salvayre amb viure no n’hi havia prou. Tampoc per a ella. Per això se les fa seves, s’agermana aquestes dones escriptores. D’elles aprèn, o ratifica el que ja sap a través de la pròpia escriptura: Un escriptor, com el cor o les marees, un escriptor té el seu ritme interior. I si no sent el seu ritme interior, no és escriptor. És així de senzill i implacable. El ritme és l’escriptor. La veu pròpia. Inimitable.

(article publicat a Núvol, 20 de febrer de 2016)

Nou poemari: Quan Jurupari era déu (Un viatge al Brasil)

Aquí  teniu la coberta del meu últim poemari: Quan Jurupari era déu (Un viatge al Brasil), publicat a la col.lecció Cadre Noir de l'Editorial Comte d'Aure. A continuació, els fragments del pròleg que es poden llegir a la contracoberta:

Una matinada de juliol vam aterrar a l’aeroport de Sao Paulo. Així va començar el meu viatge per diversos indrets del Brasil, que cal considerar un veritable subcontinent. Es tracta d’un viatge al Brasil, és a dir, una petita panoràmica personal de la descoberta, ja que conèixer el Brasil demanaria anys, tasca difícil per al viatger d’ocasió.

La cultura brasilera és una cultura mestissa. Diverses ètnies índies habitaven aquest territori, ètnies que tenien la seva cultura i els seus déus. Un déu hi destacava : Jurupari. Al segle XVI, amb la conquesta, els portuguesos van emprendre l’evangelització del Brasil que, pel que sembla, va requerir diverses fases que inclouen la presència de Tupá, una deïtat que prové de la mitologia del indis guaraní.

Els vells Jurupari i Tupá han estat superats per la Història, com un dia en la cultura grecollatina va ser superat el vell Zeus. Un cop instal.lat el cristianisme, la realitat del Brasil, en matèria religiosa, ha anat més lluny. Com en d’altres països d’Amèrica, els esclaus africans hi han deixat una petja profunda. Tan profunda és aquesta petja, que, a les oïdes del viatger, ressonen noms rítmics i exòtics com Macumba, Candomblé, Umbanda, Quimbanda… Són noms de religions afrobrasileres. No és fàcil conèixer-ne les diferències que a vegades només ho són de matís. Al final del llibre incloc un petit glossari orientatiu al respecte.

Altres imatges poblen aquest poemari que, tot anant a les arrels, arriba fins als nostres dies descobrint-hi paisatges de favelas i sentint, per empatia, el dol per les morts dels nens del carrer.

(La fotografia de la coberta la vaig prendre en la visita en el museu de les cultures indígenes com la guaraní) 

Llibre prohibit

Tenia poc més de 20 anys quan vaig anar a París per primera vegada. Hi vaig anar amb la Natàlia Senmartí Tarragó, companya meva a l’escola de Llotja i amiga de l’època de noia guia. Va ser un viatge sensacional. La primavera a París és un espectacle –els jardins es desperten!-, les passejades pel museu del Louvre són un atractiu sense límits; la visita a Montmartre i als bouquinistes a la riba del Sena, camps de pintures i de llibres per explorar.

A la Natàlia sempre li ha agradat travessar fronteres (viu a Andorra des de fa més de 30 anys), també fronteres artístiques i personals (professora de belles arts i cinema, el 2014 va publicar La paz de Troya). Jo sempre he estat més contemplativa. Precisament per aquest tarannà, la Natàlia em va convèncer que jo no seria sospitosa. Sospitosa de què, de seguida li vaig dir, una mica esverada. Vull comprar un llibre de les Éditions Ruedo Ibérico: Francisco Franco. Historia de un mesianismo, de Luis Ramírez. Es tracta d’un pseudònim, és clar, és un llibre antifranquista, un llibre prohibit a Espanya... Vam anar a una llibreria del barri llatí i vam comprar el llibre que d’amagatotis va viatjar a la meva maleta emparat pel meu posat de no haver trencat gaires plats. No les teníem totes, però. De forma aleatòria, a l’aeroport a vegades s’obrien maletes de gent amb tan males intencions com portar llibres a l’equipatge. Llibres il.legals, clandestins.  

El llibre va arribar sa i estalvi. Encara veig la cara de la meva mare quan vaig desfer la maleta: Què és ‘això’? Joves de la generació contestatària, vam voler dur a terme aquesta ínfima transgressió amb la voluntat de saltar les altes parets d’un franquisme ja caduc, però que encara era una mena de presó invisible que, juntament al tancament polític, volia castrar la possibilitat de formació cultural més enllà del permès per la censura.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de febrer de 2016. A la imatge, un ventall de quaderns editats per Ruedo Ibérico)

A Mallorca amb Llull, Mascaró, Porcel... i Miró, Barceló...

Hem estat una setmana a Mallorca. Amb Ramon Llull, per descomptat, seguint les seves petges. 700 anys no són pocs, cal celebrar-los. Però també hem seguit les petges de Joan Mascaró; i Baltasar Porcel; i Costa i Llobera; i Alcover; i Jovellanos, presoner al castell de Bellver. I Miró, i Barceló i la seva intervenció ceràmica a la capella del Santíssim a la catedral de Palma després de 7 anys de treball. Vam veure aquesta 'pell' ceràmica quan encara s'estava muntant... Encara no hi havia l'altar que es veu a la fotografia feta el passat dia 6 de febrer. Al santuari de Lluc, al cor de l'illa, vam escoltar els 'blauets'... 

La màgia de l'ordre

 La japonesa Marie Kondo és una experta en l’ordre. Marie Kondo es dedica professionalment a l’organització d’espais, ajuda als seus clients a ordenar casa seva o el lloc de treball, a transformar l’espai en un lloc endreçat. Amb els seus coneixements i experiència, Marie Kondo ha escrit un llibre, publicat a més de 30 països, que és un éxit de vendes: La màgia de l’ordre (Ara llibres).

Tant si som persones més o menys endreçades o desendreçades del tot, és a dir, caòtiques, la lectura d’aquest llibre resulta molt útil. Ho provem sovint, de fer net d’una vegada, però pocs se’n surten. Perquè del que es tracta, segons Marie Kondo, és, en efecte, de fet net una sola vegada per totes. Cal, això sí, fer-ho bé, cal fer-ho a consciència per mantenir aquest ordre, perseverar-hi. Al seu llibre Marie Kondo explica com fer-ho. Es necessita un gran determini per destriar el gra de la palla, és a dir, allò que has de guardar i endreçar de la millor manera possible, ja que un espai endreçat no només resulta airós, al meu entendre, sinó també bell en la seva organització. L’ordre com a estètica.

Marie Kondo, que en el seu llibre per fer-lo més proper i didàctic també ens parla d’ella mateixa i la seva batalla enfront de l’ordre, es declara una perfeccionista que es va passar anys, els de la seva jovenesa, mirant de trobar maneres d’endreçar el seu espai vital, la seva cambra, però també la casa familiar.

Aquest fet resulta curiós, perquè la idea que tenim a Occident del Japó és precisament l’ordre, la seva contenció i polidesa, lluny del barroquisme i l’horror vacui. Aquesta imatge ens ha arribat a través de pintures, gravats i pel.lícules en les quals hem vist espais que són el súmmum de l’ordre i del bon gust, amb pocs objectes a la vista i sempre molt escollits segons l’època de l’any. Però potser en les últimes dècades, amb el consumisme rampant que a uns i altres ens omple els espais d’andròmines, això ha variat, i cal retornar a les fonts, és a dir, a no tenir més del que es necessita, a no acumular, sobretot si les llars no són gaire grans. I si acompanya i és inspiradora una paret plena de quadres, com en un museu, o tenim lleixes fins al sostre plenes des nostres llibres estimats amb els quals dialogar, també ha de ser ben estimulant per a l’esperit moure’s en espais zen, la qual cosa és ben pròpia de la cultura japonesa tradicional.

Marie Kondo és de l’opinió que ordenar casa nostra és ordenar la pròpia vida, que una cosa porta a l’altra. Potser per aquesta raó l’autora titula el seu llibre La màgia de l’ordre. Perquè més enllà de l’ordre que ens facilita la vida, l’ordre també ens la pot canviar com per art de màgia. Explica Marie Kondo en el seu llibre que algunes de les seves clientes –no sembla que els homes es preocupin gaire per l’ordre, en els seus exemples no surten gaires homes- li diuen que quan han fet aquesta posada en escena de l’ordre que necessitaven per trobar-se a gust en el seu espai, ja sigui a casa o al despatx professional, comencen a veure què necessitaven de debò en l’aspecte més personal de les seves vides. És clar. Perquè quan ha fugit del camp visual tot allò que fa de pantalla, deixa prou espai mental com perquè sorgeixi, acompanyat d’una certa alegria íntima, un confort interior, un respir que surt del més profund de la persona. Sorgeix del nostre interior un respir espiritual com quan s’entra en una petita església o en un temple, espais que per la seva mateixa naturalesa provoquen recolliment i sensació de pau.

(article publicat a Eix Diari, 1 de febrer de 2016. A la fotografia feta a casa, llibres apilats amb bones intencions... I és que a casa hi ha unes quantes piles, així, abans de ser col.locats a les lleixes)