Històries de Berlín (6)

Fem uns quants tombs abans no trobem l’entrada. No és fàcil arribar al cementiri de Dorothennenstrasse, i això que és al cor de Berlín. Aquest cementiri, que data del 1762 i que ha estat ampliat diverses vegades –ara no, ara té numerus clausus-, és el cementiri dels francesos protestants. Així se’n diu popularment, però el cas és que hi ha enterrats no pocs artistes, i sobretot importants escriptors i filòsofs alemanys. Està discretament amagat entre els edificis de la urbs. L’ambient que s’hi respira aquest matí de juny és tan gràcil com recollit, el sol somriu damunt d’algunes esteles, les més blanques.

En aquest jardí de repòs hi ha unes tres-centes tombes, antigues i modernes. Totes estan cuidades i conservades amb una gran pulcritud. Sempre són plenes de flors, ja que en la majoria les flors creixen de la mateixa terra. Mentre passegem entre les tombes distribuïdes en espais gens atapeïts, trobem jardiners o familiars que treballen la terra de les sepultures, treuen les fulles seques, sembren noves plantes allà on hi ha un buit.

Una pedra irregular amb els noms gravats és la tomba més fotografiada d’aquest també anomenat cementiri de les celebritats. Pertany al poeta i dramaturg Bertold Brecht. Al costat hi ha la tomba de seva esposa, la també dramaturga Helene Weigel-Brecht. Veiem alguns visitants que només s’hi aturen. La contemplen una estona i amb un capteniment seriós, reverencial, hi deixen una flor.

A pocs metres de les tombes del matrimoni Bertold i Helene Brecht hi la tomba d’Heinrich Mann, germà del gran escriptor Thomas Mann. Escriptor ell també, és autor de la famosa novel.la Professor Unrat, que va inspirar, l’any 1930, la no menys famosa pel.lícula L’àngel blau, filmada a Berlín i dirigida per Josef von Sternberg. La protagonista, Marlene Dietrich, va fer-se famosa a partir d’aquest moment. El bust d’Einrich Mann, damunt d’una columna, apareix vibrant entre una mata de plantes verdes.

Algunes tombes antigues són monumentals; d’altres destaquen pel contrari, per la seva sobrietat i contenció formal. Posades de costat trobem les tombes de dos filòsofs, Hegel i Fichte. Una té la forma d’una pirámide truncada (Fichte), l’altra és una alta pedra quadrada on estudiants, admiradors o els qui se senten deixebles de Hegel, hi deixen missatges escrits sota una pedra.

Entre les tombes de factura moderna –pedres tallades de manera que esdevenen veritables escultures-, hi ha la tomba de l’escriptora de la RDA, Anna Seghers.

Un senzill, però elegant monòlit amb una inscripció dóna fe de la tomba d’Herbert Marcuse, nascut a Berlín i amb orígens jueus per part del seu pare. Reconegut filòsof i sociòleg del segle XX, de l’Escola de Frankfurt, hegelià i teòric del marxisme, és autor d’alguns dels llibres que van nodrir la nostra educació intel.lectual -encara que alguns sense entendre’ls en tota la seva profunditat, érem tan joves i en un país on el franquisme de primera hora havia imposat la foscúria en l’àmbit del pensament-, entre els quals destaquen títols tan emblemàtics com L’home unidimensional i Eros i civilització. No m’hi resisteixo i em faig una fotografia al costat de la tomba de Marcuse. No pas pel seu marxisme de tall freudià, sinó per una seva idea que comparteixo: l’art ens pot treure de la vulgaritat. Ne pas mal.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 d’agost de 2015. A la fotografia, la tomba d'Herbert Marcuse que vaig prendre el matí de la visita a l'anomenat cementiri dels protestants francesos de Berlín)

Històries de Berlín (5)

Els nazis volien aniquilar els jueus berlinesos, i a fe de Déu que gairebé ho van aconseguir. Però en aquests moments, la comunitat jueva que viu a Berlín està ben activa després de la reunificació d’Alemanya. Des del pont que dóna a l’anomenada Illa dels Museus, d’imprescindible visita, es veu la preciosa cúpula d’estil moresc de la sinagoga de la Oranienburgerstrasse, la més gran del Berlín de preguerra.

La façana de la sinagoga major de Berlín ha recuperat el seu esplendor, si be la reconstrucció interior s’ha volgut molt sòbria, tal vegada per fer que hi destaqui una enorme peça llisa, amb els noms gravats de tots els jueus berlinesos morts. El visitant no sap on posar els ulls si no és per tancar-los i iniciar una oració interior en la seva memòria. En el pis de la sinagoga que dóna al carrer es pot visitar una exposició on es mostren la història i els avatars de la comunitat jueva de Berlín. La sinagoga va acabar molt malmesa a causa dels bombardejos dels aliats. Només va sobreviure un rotlle de la Torà i una làmpada perpètua, i això que el 9 de novembre de 1938, en la famosa Nit dels Vidres Trencats, un cap de la policia local va impedir que les SA incendiessin l’edifici. Un acte de considerable valor, en aquells temps, que es troba explicat en una placa commemorativa.

L’últim servei religiós en aquesta bella sinagoga inaugurada el 1866, amb una capacitat per a tres-mil dues-centes persones, va tenir lloc el març de 1940, abans que la Wehrmach la convertís en magatzem. El govern de la RDA no la va pas tractar millor, ja que l’any 1958 va fer dinamitar la sala de pregàries. L’excusa és que estava molt deteriorada. Era veritat, però l’hauria pogut fer restaurar. La sinagoga no va començar a ressuscitar de les seves cendres fins després de la caiguda del Mur, i a mesura que arribaven a Berlín jueus de l’Europa de l’Est i de Rússia.

El barri on es troba la sinagoga, abans de la guerra acollia una nombrosa comunitat jueva. L’actual comunitat ha anat recuperant el pols del barri amb els seus cafès i restaurants sense perdre peu en la memòria. S’hi ensopega sovint, ja que, aquí i allà, es troben les Stolperstein, petites llambordes de bronze on hi ha escrit el nom i la data del ciutadà o ciutadana deportat. No hi ha lloc, a la ciutat de Berlín, on no hi hagi per una banda un bocí de memòria i, per l’altre, una constant recerca de si mateixa, això sí, amb els comptes ben clarificats.

El Museu Jueu, obra arquitectònica de Daniel Libeskind, i inaugurat el 2001, deixa el visitant amb el cor encongit després de contemplar les peces que, com petites joies, es mostren en unes vitrines amb un fondo fosc per tal de fer-les ressaltar. Aquestes peces donen fe del que hem vist en pel.lícules i documentals: les estrelles grogues que els jueus s’havien de cosir a la roba, quaderns de notes i dibuixos procedents de la gent internada en els camps de concentració, àlbums amb retrats de famílies que van morir per l’efecte del gas emanat de les dutxes, documents, fitxes i passaports que ho eren cap a la mort. Darrere una porta negra, de ferro pesant i que costa d’obrir, hi ha la Torre de l’Holocaust, una habitació altíssima i estreta que trasllada al visitant una sensació d’ofec i que, en efecte, sembla una xemeneia. En l’anomenat Jardí de l’Exili hi ha uns passadissos que formen un laberint amb unes peces de formigó que semblen esteles d’un cementiri.    

En aquests moments hi ha deu sinagogues a Berlín, que amb un gran dinamisme organitzen activitats religioses i culturals. Escoles, botigues de menjar caixer, cafès, establiments de bona restauració, llibreries i centres culturals jueus floreixen a la ciutat. Una altra bona notícia que va amb els signes dels temps: l’any 2010 es va ordenar una rabina.

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 d’agost de 2015)

Històries de Berlín (4)

En els environs de la Porta de Brandenburg –environs és un dir, ja que a Berlín les distàncies acostumen a ser quilomètriques-, en una cruïlla de la Wilhelmtrasse s’encara la Niederkirchnerstrasse. En el número 7 d’aquest carrer hi ha un edifici magnificent i restaurat amb cura: el Martin-Gropius-Bau. Aquest edifici, d’estil renaixentista, va ser construït a finals del segle XIX per Martin Gropius, oncle-avi de Walter Gropius, fundador de la Bauhaus. Abandonat, o més aviat oblidat en l’època de la RDA, ara ha recuperat el seu esplendor i s’hi fan exposicions de nivell. Nosaltres vam gaudir d’una exposició esplèndida sobre la cultura de Papúa-Nova Guinea, en la qual l’expressió artística està tan vinculada a les creences i als seus rituals. A la vista d’algunes de les millors peces exposades, espectaculars i que desmenteixen radicalment que aquest art sigui primitiu, porta a pensar fins a quin punt Picasso, i també Miró, no van estar molt influenciats per aquest art dels primitius. Si hem de fer cas de la proclama de Gaudí segons la qual deia que ser original era retornar als orígens, doncs això.

Unes passes més endavant de la Niederkirchnerstrasse es troba el Museu de la Topografia del Terror. L’afluència de visitants era notable, el dia 6 de juny, entre els quals hi havia no poca gent vestida amb la samarreta del Barça. Al vespre s’havia de celebrar el partit que havia d’atorgar a l’equip, no sense patiment, la copa de la Champions, la tercera de la temporada. No cal dir l’alegria que ja es respirava en la confiança de la victòria (la multa per l’exhibició d’estel.lades al camp ha vingut després, com un gerro d’aigua freda).

Algunes colles barcelonistes es feien una fotografia davant del tram del Mur que encara queda dempeus. Davant mateix del Mur hi ha l’espai que havia ocupat l’antic palau Prinz-Albert, posteriorment ocupat i remodelat pel règim nazi, amb la seva megalomania. Enrunat pels bombardejos dels aliats que van assolar Berlín, en l’esplanada que va quedar, i deixant molt d’espai, ara hi ha un edifici sobri, un rectangle de formigó que combina el vidre amb un revestiment metàl.lic, com una reixa, i que resulta molt simbòlic.

En aquest edifici, inaugurat el 2010, es pot fer un recorregut visual amb textos i fotografies impreses que s’exhibeixen en uns panells on s’explica com el nazisme va fer miques la democràcia, què eren les SS i els membres de la Gestapo (amb els noms coneguts i també els menys coneguts, hi és tothom), i de quina manera el Tercer Reich, aquell règim totalitari, va estendre el terror per tot Europa. En una maqueta i en diverses fotografies de l’època es recorda al visitant que en aquest lloc hi havia el quarter general de la Gestapo, el comandament central i el servei de seguretat de les SS… Fa venir calfreds. També se li recorda les ínfimes accions legals que es van emprendre després de la guerra contra els funcionaris. Aquí, pel sol fet d’haver estat mestre en l’època de la República ja no es va poder exercir de mestre en l’època de Franco. Els mestres van ser represaliats. Un es pot preguntar quin va ser el seu crim.      

Per això admira que Berlín sigui una ciutat molt activa en el treball sobre el seu passat, en reelaborar de manera perseverant i sanitosa el seu dol. En les visites en els camps de concentració de Dachau i de Buchenwald sempre hi trobàvem grups d’estudiants, acompanyats dels seus mestres i professors, que els expliquen una història que potser no voldrien sentir, però amb la qual han de conviure i estar oberts a un futur que han de fer ells amb les eines mentals adients. Aquest dia 6, en ser dissabte, eren pares o avis els qui donaven explicacions a infants i joves. No ha de ser fàcil, aquesta pedagogia, però es fa imprescindible quan s’adquireix consciència del mal fet.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 d’agost de 2015. A la imatge, un grup de barcelonistes fent-se una fotografia davant d'un tros del Mur. Vaig fer la foto el dissabte 6 de juny de 2015)

A la Vall de Boí

Hem estat uns dies a la Vall de Boí. Han estat pocs dies de calendari, però tinc la sensació interna d'haver viatjat fins molt enllà del temps i d'haver fet una immersió en la natura, que no només ha consistit en una intensa contemplació d'aquest paisatge de muntanya, sinó també pel fet d'haver gaudit dels serveis termals del balneari de Caldes de Boí, que recomano. Hem visitat pràcticament tot el conjunt romànic de la Vall: Sant Feliu de Barruera, Santa Eulàlia d'Erill la Vall, Sant Joan de Boí (que recordava de quan vam anar, uns anys enrere, al Parc Nacional d'Aigüestortes), Sant Climent de Taüll i Santa Maria de Taüll i la Nativitat de Durro. La imatge correspon a l'altar de Sant Climent de Taüll. Les pintures originals, ja ho sabeu, són al MNAC. Les que es veuen són una còpia molt fidel. Malgrat ser còpies, impressionen. Vaig prendre aquesta fotografia de l'interior de Sant Climent de Taüll el matí del'11 d'agost. A fora feia un sol esplèndid.

Primer viatge en tren a Vilanova

Coincidint amb la Festa Major del 1990, es va inaugurar el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. Aquest any compleix un quart de segle. Per molts anys, Pilar Garcia, Ana Grande i tot l’equip que li dóna carta d’identitat! El Museu del Ferrocarril és un museu molt estimat pels vilanovins, amb tanta tradició ferroviària. Però també per tots aquells que al llarg d’aquests vint-i-cinc anys l’han visitat, alguns més d’una vegada, atrets per la màgia del tren, icona d’un transport que, per curt que sigui l’itinerari, sempre es converteix en un viatge. Ja sabeu: el viatge sempre és una experiència, un aprenentatge, i a vegades una aventura i tot.

La primera vegada que vaig venir a Vilanova i la Geltrú va ser en tren, però va ser per error. Em vaig perdre. No acostumo a perdre’m, tinc bon sentit de la orientació, llegeixo bé els mapes i tinc la previsió de buscar sempre algun punt de referència. Però alguna vegada m’he perdut viatjant en metro o en tren. La causa és perquè no feia atenció, perquè tenia el cap en un altre lloc, perquè algun pensament em tenia atrapada.

Els que tinguin la meva edat recordaran l’antiga estació de Sants (l’actual es va inaugurar l’any 1979). No era una meravella arquitectònica com l’estació del Nord. Amb els pares i el meu germà hi anàvem de tant en tant, quan no agafàvem la llacuna, així era com anomenàvem el cotxe de línia que anava a aquesta població frontissa entre les comarques de l’Alt Penedès i l’Anoia. Nosaltres baixàvem molt abans, a la carretera a l’altura de Can Canals, a uns pocs quilòmetres de Monistrol d’Anoia. El poble de la meva mare, Can Benet de la Prua, està entremig, amagat entre vinyes, boscos, torrents i timbes. El poble de la meva mare és un veïnat de Sant Sadurní d’Anoia. El tren té estació en aquesta vila, aleshores capital del xampany. Però, igual que ara, s’havia d’anar en compte (això no ha canviat!) i agafar la línia que va a Vilafranca del Penedès. Altrament podies anar a parar a Vilanova i la Geltrú, i això és el que em va passar.

Hivern del 1975. Feia fred. Va començar a nevar. Era romàntic veure com nevava allà, a l’andana de l’estació de Sants. El contrast entre la foscor del dia i del paraigua de ferro de l’estació amb la neu blanca era de pel.lícula. Hi pensava mentre ho contemplava. Però en la contemplació d’aquell instant epifànic hi havia un altre pensament que m’encongia el cor. Anava a veure la tia Angeleta, germana de la meva mare, que estava malalta de càncer. Sabia que li quedava poc temps de vida. Havia de baixar a l’estació de Lavern, aquell dia de fred, de neu blanca i flonja que enfarinava la via.

Per l’altaveu prou que ho devien dir que el tren que entrava a l’andana anava a Vilanova i la Geltrú. Aleshores no hi havia tantes andanes, el tren de Vilafranca i el de Vilanova passaven per la mateixa via, alternant-se. Però jo mirava com queia la neu, enfredorida com enfredorit tenia l’ànim amb el pes feixuc de la malaltia d’aquella dona càlida que tantes vegades m’havia fet de mare.

Vaig agafar el tren com un autòmat. Vaig asseure’m al costat de la finestra com un autòmat. Tenia el pensament penjat en vés a saber quins llimbs. Perquè no va ser fins que el tren passava a prop del mar que vaig adonar-me que m’havia equivocat de tren. A Vilanova i la Geltrú, aquella vegada, hi vaig arribar per equivocació. Ara hi visc, i ja fa vint-i-dos anys, per vocació.

(article publicat al Diari de Vilanova, 7 d’agost de 2015. A la imatge, una postal antiga de l’estació de tren de Vilanova i la Geltrú)