Històries de Berlín (2)

Un Berlín amb fesomia del que s’anomena cultura alternativa propiciada per una gran diversitat de moviments urbans, és ben visible en zones de la ciutat que coincideixen (i no sembla casualitat) amb les que estaven en el Berlín Est. La petja d’aquest esperit contestatari i underground va començar ben d’hora, a penes el Mur s’esfondrava a cops de pic i pala el novembre de 1989. Cases okupes, i pintades monumentals de grafitti a tort i a dret donen un aspecte acolorit, però brut, a imatges estripades, punk. En façanes i en carrers sencers dominen aquestes imatges d’un imaginari agressiu, nocturn i, segons com, diabòlic, ja que hi predominen, amb ferotgia, els colors negre i vermell. Art a les parets? Poques vegades, tot i que l’impacte visual resulta atractiu de fotografiar.

De la Frankfurter Allee, l’avinguda on estàvem allotjats, una tarda vam agafar un carrer perpendicular a aquesta via i vam baixar a peu per la Simon-Sach-Strasse, amb la idea de veure el tros de Mur –aquest tram roman sense urbanitzar- que encara queda a la Stralauer-Strasse, a tocar del gran pont, l’Oberbaumbrüke, que creua el riu Spree, per on volien fugir, nedant, els qui somiaven escapar-se de la RDA. En el passeig per la Simon-Sach vam anar observant la munió de petits restaurants, que un darrere l’altre, i de diverses qualitats, en aquella hora ja començaven a omplir-se de gent. La temperatura, agradable, permetia fer-ho a la vorera. Encara que al principi asseguda hi havia gent vestida força chic, com més avall anàvem més anàvem trobant gent vestida amb combinacions poc harmòniques, amb grans sabatots, i amb ornaments exagerats, alguns exhibint calaveres.

Encara no sabíem que ens trobàvem a prop d’un immens complex d’antigues naus industrials, algunes en ruïnes, les finestres amb els vidres trencats. Però d’altres naus estan actives i conformen un centre alternatiu: el RAW Tempel. Des de les èpoques més glorioses, el RAW ha allotjat petits tallers d’artistes contestataris, galeries d’exposicions d’art heavi, dur, d’altres en diuen antifeixista, etc., sales de concert de música tecno, cafès, bars, un cinema a l’aire lliure, una pista de skateboard. El futur d’aquest centre no està clar, ja que el 2007 un inversor va comprar l’antic complex industrial. Això no obstant, el 2010 l’associació que gestiona aquests tallers amb projectes culturals de tota mena (una mena de Can Vies), sales i cafès, va firmar un contracte per deu anys.  

Parets pintades i grafitti arreu donen un aire particular a aquest indret de naus fetes de maó, ara de color de sutge, i del qual ens informem que abans havia estat la seu dels tallers de manteniment i reparacions dels trens alemanys. Va estar operatiu fins al 1994. Observem que, en efecte, a prop hi ha una estació de tren: la S-Bahn Warschauer Strasse. Pels voltants, pul.lulen rodamons que trontollen, amb ampolles d’alcohol a la mà.

Tot i que podríem haver agafat el tramvia groc que dóna llum a la Warshauer Strasse, vam continuar el camí a peu. Aquesta zona té la gràcia d’un barri una mica degradat, però que s’està posant al dia. Ho comprovem en una llibreria de segona mà, que ofereix un espai decadent, però acollidor, per asseure’s a prendre un cafè. És segur que fan més calaix amb els cafès i els trossos de cake disposats en un petit taulell, que no pas amb els llibres venuts a poc preu. L’esplet de llibres d’aquest establiment és formidable. Vénen ganes d’aprendre alemany per poder llegir-los… No marxem de buit, però, ja que en revisar una lleixa de llibres en francès ens firem Nord, de Louis-Ferdinand Céline. Sembla estrany trobar aquest llibre aquí, a la zona est de Berlín, ja que Céline, que era metge, va ser col.laboracionista del govern de Vichy i, en entrar els aliats a París, se’n va anar a Alemanya. Anticomunista, simpatitzava amb el règim nazi. El recorregut biogràfic de Céline és interessant com ho és el segle XX, tot i les pèrdues i el sofriment que acumula. L’obra de Céline, notable, avui està ben estigmatitzada.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 de juny de 2015. A la imatge, una vista que vaig prendre al RAW Tempel)

Històries de Berlín (1)

Berlín és una ciutat de grans dimensions. Una ciutat moderna, però caòtica, ja que, a desgrat que el Mur que la dividia des de l’any 1961 va esfondrar-se l’any 1989, les restes d’aquesta frontera, que sobretot ho va ser mental, perduren en un urbanisme totalment disharmònic. Un dels centres d’enllaç entre les zones est i oest de Berlín és la famosa Alexanderplatz. Els berlinesos de la RDA en deien l’Alex, i era lloc de trobada dels joves els caps de setmana, tal vegada per anar al Cafè Sybille o al Cafè Moscú, avui dia visitats com peces de museu per viatgers curiosos com nosaltres, càmera en mà ni que sigui per atrapar-ne el fantasma, o pels berlinesos ostàlgics, paraula amb què també es designa el comerç d’objectes d’aquesta època passada.   

La nova Alexanderplatz és un conjunt d’edificacions modernes i centres comercials que esborren la fisonomia d’una plaça faraònica (80.000 m2.), malmesa completament pel desastre de la guerra, i que va ser remodelada per les autoritats de l’Alemanya de l’Est, desitjoses de donar una imatge imponent del seu govern. Al mig de la plaça hi ha la Torre de la Televisió, visible des de tants indrets de Berlín. Aquesta torre, far d’orientació, coronava la perspectiva de la Karl-Marx Allee, l’avinguda que acollia les desfilades del règim, flanquejada per cases de pisos amb aquell estil ostentós, pretensiós i exagerat, i que la gent corrent en diu pastís de noces. Aquestes cases fatxendoses no eren per a tothom. Només hi vivien els capitostos del règim, els empleats i treballadors més qualificats, i la gent que prestava els seus serveis en el departament que fos de l’Stasi (Ministeri de Seguretat de l’Estat). Abans de caure el Mur, a l’Stasi hi treballaven 15.000 persones.

Hi vam anar la tarda del 4 de juny, a visitar el que ara és el museu de l’Stasi, que es troba al número 103 de la Ruschestrasse. És fàcil d’anar-hi amb la línia 5 del metro que parteix de l’Alexanderplatz, nus d’enllaç de tantes comunicacions. El museu està en un edifici anodí, amb un punt ombrívol, sinistre, i construït amb aquell estil que vol ser modern i que resulta tan desangelat, propi dels anys seixanta, i del qual aquí també en tenim exemplars horrorosos.

Vam deambular per habitacions amb panells informatius de les activitats de l’Stasi, amb fotografies dels seus comandaments i amb vitrines plenes dels més enginyosos objectes d’espionatge, delació, informes, arxius. En el seu temps d’esplendor, aquest edifici, un dels que componien l’immens complex del Ministeri de Seguretat de l’Estat, era l’edifici del quarter general. El museu de l’Stasi revela amb tota cruesa i transparència l’aparell repressor de la RDA. Una visita com aquesta, amb un alt valor històric i humà, interroga visitants com nosaltres. Com ens agradaria veure les fotografies dels caps de la repressió del règim dictatorial de Franco… Els alemanys, malalts de tantes ferides, i els de l’Est amb dues dictadures a les espatlles, per sanitat no han trigat gaire a mostrar les imatges.  

Un dels punts interessants de la visita és el gran despatx, al tercer pis, d’Erich Mielke. Està tal com el va deixar. Mielke va ser el cap de l’Stasi entre el 1961 i el 1989, és a dir, des que es va aixecar el Mur a Berlín el 13 d’agost, diumenge. A la 1.11 hores, la ràdio de l’Alemanya de l’Est va interrompre l’emissió del programa Melodies de nit, per retransmetre la notícia: Els governs dels estats membres del Tractat de Varsòvia es dirigeixen a la Càmera Popular i al govern de la RDA amb la proposta d’establir un ordre de tal manera que obstrueixi el camí a les intrigues en contra dels països socialistes, i que garanteixi una vigilància segura en tota la zona del Berlín Est. Aquesta declaració no significava altra cosa que el tancament de les fronteres i el Berlín Oest bloquejat. En l’últim any, la gent que fugia de l’est cap a l’oest europeu havia estat un milió sis-centes mil persones. El Mur de Berlín ho va acabar en sec.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de juny de 2015. La imatge la vaig prendre al museu de l'Stasi)

Zenobia Camprubí

Per poder viatjar a Boston des de Puerto Rico amb l’objectiu de tractar-se el càncer que ja creia curat (li havien extirpat un tumor l’any 1951), Zenobia Camprubí Aymar (Malgrat de Mar, Barcelona, 1887 – San Juan de Puerto Rico, 1956), va haver de contractar un jove metge perquè l’acompanyés. No podia fer el viatge sola, no s’aguantava dreta, uns dolors aguts la immobilitzaven.

Juan Ramón Jiménez, el poeta colossal, es va revelar, una vegada més, neurastènic i incapaç de fer les funcions de marit i company que la situació demanava. I justament perquè Zenobia volia continuar tenint cura d’aquell home que es mostrava tan misantrop com invàlid, és que volia curar-se. Hi havia moments, però, que apuntava en els seus Diaris: És massa no poder viure la pròpia vida.

Abans d’agafar l’avió, Zenobia Camprubí va tenir seriosos problemes amb Juan Ramón Jimènez, que, a més de no acompanyar-la, li demanava, fent el ploricó, que no el deixés sol… No sé si s’ha de parlar d’egoisme, de ceguesa, de covardia o d’inconsciència. El cas és que, en moments tant transcendents, el gran poeta continuava fent xantatge emocional a una dona que li havia donat tot.

El moment era crític. Zenobia havia retrassat la partença, el mal avançava i això va determinar el curs de la malaltia que finalment se la va endur. Abans de volar a Boston, però, aquesta dona previsora va fer a mans a la seva assistenta un grapat de cartes numerades. Les havia d’anar lliurant a Juan Ramón, una per dia durant la seva absència, que es va allargar més del previst. També va deixar preparats una pila de sobres amb l’adreça de l’hospital per tal que al poeta li fos més fàcil escriure-la. Mentre va durar l’estada a l’hospital, des del llit seguia governant casa seva, tal com es desprèn de les cartes enviades als Guerrero, un matrimoni amic de la parella.

Poc abans de morir, Zenobia va tenir una recompensa quan a l’autor de Platero y yo se li va concedir el merescut Premi Nobel. Però amb la malaltia terminal d’ella, la celebració va ser trista. Zenobia, una dona culta i independent, havia cregut i treballat amb energia per una empresa literària: la carrera de Juan Ramón, que finalment havia donat els seus fruits.

Només una dona forta com Zenobia Camprubí, l’excel.lent traductora de l’obra de Rabindranath Tagore, podia haver sostingut les vicissituds del seu matrimoni i els avatars de l’exili a causa de la Guerra Civil. Hi devia contribuir no només el seu caràcter i intel.ligència viva sinó també la sòlida formació que va rebre. El pare, català, era enginyer militar i voltava per mig món, i la seva mare, amb arrels als Estats Units, s’havia educat en escoles nordamericanes a Puerto Rico. Zenobia va rebre educació bilingüe i parlava altres idiomes. Un cop casada, aquella burgesa sempre es va guanyar la vida, contribuint, i no poc, a l’economia familiar, ja que ni tan sols Juan Ramón Jiménez podia viure d’escriure, si més no com estava acostumat.

En els seus Diaris, tan punyents, Zenobia Camprubí mostra que a desgrat de ser l’esposa abnegada del gran poeta, no va deixar que la seva personalitat quedés completament anulada, oculta sota les aigües. Va ser lleial al seu company, ella sí. La figura intel.lectual de Zenobia Camprubí, amb un llarg currículum com a escriptora i traductora, cal recuperar-la amb les seves pròpies llums i ombres.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de juny de 2015. A la imatge, Zenobia Camprubí i Juan Ramón Jiménez)

Ors i biografia

Carmen Masoliver, germana de l’intel.lectual franquista Juan Ramón Masoliver i factòtum de tantes iniciatives culturals, que signava els cultes articles a La Vanguardia amb una enigmàtica M., durant la Guerra Civil, i en el País Vasc, va fer de secretària d’Eugeni d’Ors. A la saleta d’estar tenia emmarcada una carta d’Eugeni d’Ors en la qual felicitava la jove parella acabada de casar. La parella van ser pares de quatre nois i una noia. El quart fill Oromí Masoliver és el pare dels meus fills. La meva aproximació a la persona i a l’obra d’Eugeni d’Ors ve d’aquesta època.

Carmen Masoliver, una noia instruïda, amb carrera de mestra, en aquells temps convulsos va viure uns mesos emancipada de la  família. Ha recordat sempre aquesta experiència de llibertat responsable, fins ara mateix, a tocar de complir cent anys. Els fills me’n donen notícia, ja que quan la visiten la fan parlar dels ‘seus’ temps, i ella encantada. En la seva memòria hi ha també el record idealitzat de la seva estada a Itàlia, acompanyant el germà Juan Ramón que un temps va ser secretari del poeta (feixista) Ezra Pound. Totes aquestes dades que són a la biografia familiar no van impedir que els meus sogres i els meus pares es tinguessin un tracte molt respectuós, sobretot amb el meu pare, que havia estat un soldat roig. Les històries particulars entronquen amb la història general, que aquí és la que és, com jo sempre he estat la que sóc. Per aquest motiu em va costar una mica atansar-me a la filosofia i a la literatura d’Ors quan el veia vestit de falangista, tot i que sempre vaig sospitar que tanta exageració tenia bastant de comèdia.

De la gran biblioteca que hi havia en aquella casa en vaig extreure el primer llibre que vaig llegir d’Eugeni d’Ors, La Ben Plantada (a la coberta hi havia un dibuix d’Enric-C. Ricart!). L’impacte va ser colossal. Després vaig llegir els glossaris escrits en català, i els posteriors escrits en castellà a partir de la seva defenestració (1920), quan va anar a viure a Madrid. Vaig llegir la biografia d’Enric Jardí per saber més detalls d’Ors. I vaig seguir amb les històries de les oceànides: Tel.lina (Gualba la de les mil veus), i Sijé, i Lídia de Cadaqués. I Prometeu encadenat, i Oceanografia del tedi, i les glosses que parlen de les seves estades a l’ermita de Sant Cristòfol, i el llibre de Nicolau Barquet sobre l’estada de Xènius a Vilanova… A través de la literatura d’Eugeni d’Ors vaig ‘visitar’ aquesta ciutat molts anys abans de venir-m’hi a casar.

Pensava en tot això, com en una pel.lícula, mentre es feia una pausa a mig matí (28-5-2015), en la jornada Eugeni d’Ors. Potència i resistència, organitzada per la Institució de les Lletres Catalanes i que va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans. Hi participava amb una ponència: Eugeni d’Ors i el doble angèlic. El text ha estat publicat (a cura de Xavier Pla) en un llibre amb el mateix títol de la jornada dedicada a aquest pensador controvertit, excessiu, extravagant, antipàtic, ple de clarobscurs polítics i de difícil classificació literària. Potser per això mateix, tot i la cabalosa bibliografia del que s’ha escrit sobre ell i la seva obra, encara és un continent intel.lectual per apamar i una biografia incògnita, malgrat els centenars d’anècdotes que s’expliquen d’ell.

En la bibliografia d’Ors vaig descobrir l’existència d’Introducción a la vida angélica, llibre que Ors no va publicar a Madrid, sinó a Buenos Aires l’any 1939. Vaig llançar-me a buscar el llibre, introbable fins que el va reeditar Tecnos. Cal posar l’accent en l’any: 1987, i en democràcia. A la vista de les glosses recollides en el llibre, aquest no devia passar el nihil obstat. És un llibre que he llegit i rellegit, té un gran interès conceptual i està escrit de manera molt bella. És una obra de gran calat metafísic que, com tantes d’Eugeni d’Ors, repta, inquireix. I agafant el guant, he gosat dir-ne alguna cosa.

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de juny de 2015)

Dies de parèntesi

Obro un parèntesi, aquests primers dies de juny. Serem uns dies de viatge. El lloc? Aquesta imatge us pot donar la pista... Fins a la tornada!