Escric perquè estimo la vida. In memoriam Montserrat Abelló

La poeta i traductora Montserrat Abelló i Soler va morir a Barcelona el passat dia 9 de setembre, a 96 anys. Havia nascut a Tarragona l’1 de febrer del 1918. Entremig hi va haver la seva formació, la guerra civil, l’exili, la família, el retorn, i tantes coses bones i no tan bones, tot ho va viure amb l’entusiasme que li era característic.

Dóna fe d’aquest entusiasme la seva biografia atapeïda de vivències, i una obra poètica que l’expressa amb una incandescent intensitat. Sí: Montserrat Abelló estimava la vida tal com és i tal com ella la va viure, i per això volia escriure-la segons ella mateixa. A començaments dels anys 70, en un viatge a Anglaterra amb una amiga, va descobrir la poeta Sylvia Plath, amb la qual es va identificar de seguida: Després de llegir la seva poesia i els seus diaris, per fi vaig trobar una persona que veia la poesia com jo, menys clàssica, més basada en el sentit de les paraules. També volia viure una Vida amb majúscules, tenir home, tenir fills, ser una gran poeta…Resumint podria dir, com dic en un dels meus poemes, que escric perquè estimo la vida i, així, la faig meva moltes vegades.

Vaig veure Montserrat Abelló fa dos mesos, el 19 de juliol, a Poesia des dels Balcons, II Festival de Poesia al Carrer a Riba-roja d’Ebre. Dedicada aquesta exitosa segona edició del Festival a Montserrat Abelló, també se li va fer un homenatge en forma de llibre. En el pròleg, deia Montserrat Abelló a les poetes: Animo a totes les poetes que escriguin des de la seva veritat, perquè sols així poden produir una poesia autèntica.

Montserrat Abelló en estat pur: franca, directa, ho sé per experiència. Vaig conèixer Montserrat Abelló fa molts anys, i en una circumstància que em porta molt bons records. Quan l’any 1988 vaig decidir el meu camí com a escriptora, vaig presentar-me al Premi Don-na (el guanyaria l’any 1990) amb una novel.la que portava per títol Es fa fosc i que va quedar finalista. Montserrat Abelló formava part del jurat, i la seva actitud convidava a parlar-hi. En un moment donat de la conversa, li vaig demanar no pas què li havia agradat del llibre sinó quines falles tenia. Va somriure àmpliament, com sempre feia, i em va dir, categòrica: Potser has precipitat una mica el final. Bona escriptora i bona lectora, Montserrat Abelló em va donar una primera lliçó literària que mai no he oblidat.

El camí literari d’Abelló ha estat fecund, ja que s’ha prodigat també en l’àmbit de la traducció. Al costat d’una obra poètica moderna, sense retòrica, seguint el fil del ritme intern que li dictava una poesia escrita amb una veu tan càlida com sorprenent dins del nostre panorama literari, Montserrat Abelló ha estat una traductora d’alt nivell. A ella devem Cares a la finestra. 20 dones poetes de parla inglesa del segle XX. (Editorial Ausa, 1993). Pel mateix camí, moltes poetes catalanes tenim ben present la seva generositat personal, com apuntava en el seu blog Olga Xirinacs. En una ocasió li va traduir graciosament uns poemes a l’anglès. També graciosament en va traduir uns de meus l’any 1998, quan vaig publicar una plaquette d’autor editada en diverses llengües que duia per títol A sis veus. Va ser presentada en el Congrés Internacional d’Exlibristes celebrat a Sant Petersburg. Sis poemes i sis ex-libris dedicats a tres poetes russos i a tres poetes catalans.

Aquest mateix any 1998 vaig dibuixar un ex-libris per a Montserrat Abelló. Hem compartit vetllades poètiques, i envitricollades jornades en què fèiem de jurats de premis, i els merescuts homenatges que se li han fet. Deia Abelló que la seva poesia és com dialogar amb ella mateixa. Sí: la seva veu poètica, ingènita i vital, flueix amb una gran naturalitat. Celebrem-la.

(article publicat al Diari de Vilanova, 26 setembre de 2014)

Carta al Greco

Carta al Greco, de Nikos Kazantzakis, és un llibre inclassificable. En la versió castellana que va editar Carlos Lohlé a Buenos Aires l’any 1963, hi ha una introducció escrita per la seva esposa Eleni, en la qual explica com va ser escrit aquest llibre, o itinerari espiritual autobiogràfic, tal com se subtitulen aquestes memòries de Kazantzakis. Va començar a escriure aquestes memòries l’any 1956, després d’una greu malaltia, i demanava al seu déu –així ho escriu Eleni- deu anys més per tal de concloure aquesta obra abans que la Mort (sic) el vingués a buscar. Ara que sé escriure, deia Kazantzakis a la seva dona, podré escriure el Greco. Aleshores ja era considerat un escriptor important, un dels millors escriptors del segle XX, autor d’obres tan conegudes com Alexis Zorba i El Crist de nou crucificat, o aquell altre llibre inclassificable que és Jardí en les roques.

Carta al Greco és un llibre on es mesclen la realitat de la seva experiència i la imaginació creativa amb què se l’explica, descoberta per ell mateix, quan escriu, i tradueixo: Els anys han passat. He intentat posar ordre en aquest caos de la meva imaginació; però aquesta substància, tal com se’m va aparèixer, difusa encara, quan era nen, m’ha semblat sempre el nucli de la veritat.  

La veritat de la seva biografia, o recull de la seva vida, com escriu el mateix Kazantzakis, i que mitjançant el recurs literari d’una carta adreçada al Greco resulta també un homenatge al famós pintor nascut a Creta com ell. En realitat, aquest llibre s’havia de titular Informe al Greco. En aquesta llarga epístola per capítols, Kazantzakis es col.loca davant del Greco com un soldat davant del seu superior, o d’un sacerdot en confessió per tal de donar comptes de la seva vida espiritual. Un llibre valent, sense concessions, que, salvant les distàncies, recorda el Llibre de la vida de Teresa de Jesús.

El Greco, pintor d’inspiració mística, va ser reconegut en el seu temps a Toledo, però la seva obra no va ser compresa gaire més enllà, i fins i tot se les va haver de veure amb la Inquisició per tal com interpretava, massa lliurement!, les escenes bíbliques. Aquelles formes lluminoses, ardents, que tiren amunt, que s’enlairen com flames, que es fan llum a la tela, van ser considerades l’obra d’un mal pintor, l’obra d’un artista que no respectava els cànons basats en l’anatomia clàssica. La pintura del Greco va ser oblidada durant molt de temps. Redescoberta al segle XIX i apreciada aquí, primer per Víctor Balaguer, que va fer dur la impressionant Anunciació a la seva biblioteca museu de Vilanova i la Geltrú (amb el títol de L’Encarnació avui es troba al museu del Prado), i després per Santiago Rusiñol, que va adquirir a París Les llàgrimes de Sant Pere i Magdalena penitent per penjar-les al seu museu del Cau Ferrat, avui dia l’obra del Greco és un dels fars que més brillen en la història de l’art europeu.

En els episodis del relat de la seva vida, Kazantzakis va expressant la mateixa tendència a l’ascensió, a la purificació, a l’espiritualització de la carn, de la matèria, que el Greco. Així, escriu: Un dia vaig anar a la teva casa de Toledo, avi [així anomena familiarment el Greco en aquesta carta-informe], per veure els teus sants, els teus apòstols, els senyors que vas pintar, com els havies alleugerit del pes de la carn i preparat per a convertir-se en flames. Mai no havia vist flames tan ardents. Així és, vaig pensar, com es triomfa de la carn, així és com hom se salva de la ruïna, no amb aquests peus ni amb aquestes mans d’argila, ni amb aquests cabells rossos o negres, sinó amb la substància preciosa que lluita amb aquest bot de cuir i que uns anomenen ànima i altres flama. Els historiadors de l’art han escrit molt sobre el Greco. Però sembla que qui potser millor l’ha interpretat, tot identificant-s’hi en l’esperit, és un poeta, Nikos Kazantzakis.

(article publicat al Diari de Vilanova, 19 de setembre de 2014)

JoVentut

Dues instantànies de la V des de la meva perspectiva de participant en la gran manifestació, ahir, que va cobrir amb escreix les dues artèries principals de Barcelona. Hi havia gent de totes les edats, és clar. Però la gran presència d'infants dóna la imatge clau del que significa això que anomenem el procés: joVentut. Som joves mentalment i això ens portarà a viure un temps auroral, primavera pura, resurrecció de Catalunya com la nació inclusiva que sempre hem estat. 

Neu, fang, rosada, constel.lació

Amb aquest títol, Neu, fang, rosada, constel.lació (El Cep i la Nansa), extret d’uns versos de Llibre d’amic, de Joan Vinyoli, Jordi Llavina ha volgut contribuir a l’Any Vinyoli, per si no fos poc el que està duent a terme com a comissari de l’efemèride que commemora el centenari del naixement i els trenta anys de la mort del poeta barceloní. Amb la coberta de color aram, una picada d’ullet a Vent d’aram, un altre llibre de Joan Vinyoli, en aquest volum hi recull saboroses col.laboracions a la premsa, juntament a un seguit d’apunts i treballs més llargs sobre la poètica de Vinyoli, sens dubte un dels autors més sobresortints en el panorama de la lírica catalana del segle XX.

En els seus escrits, afirma Jordi Llavina que Joan Vinyoli és el seu poeta de capçalera, i que la seva poesia acompanya sempre. Sí. Perquè Vinyoli va saber donar forma i intensitat poètica a l’experiència humana, que comprèn també la dimensió metafísica, un aspecte bastant menystingut en altres escriptors no només contemporanis seus si no també de l’actualitat.

Aquest viure a fons, immergir-se en l’existència a vegades fins a topar amb els ulls del mateix diable (que gairebé sempre som nosaltres mateixos, és a dir, la nostra part d’ombra), agermana Joan Vinyoli al poeta Rainer Maria Rilke, que exhortava a no posar límits a les grans experiències de la vida com pot ser també la trobada amb els morts i l’experiència del transcendent: Ens fa falta acceptar la nostra vida de la manera més àmplia possible… si se senten abismes, aquests també ens pertanyen… La vida sempre té raó, sempre.

Digue’m, terra, el secret, es pregunta Joan Vinyoli, i va a l’encalç del secret de la terra encara que això li suposi baixar al pou més fosc. Des de la seva experiència transformada en poesia, Vinyoli, com Rilke, ens està dient que no hi ha llum sense ombra, i que de l’ombra en pot surgir la llum? Escriu Jordi Llavina en les seves reflexions: Els crits malden per no esclatar en tota la seva cruesa esqueixada: Escolta’m aquests crits/ mal ofegats, plens d’experiències/ doloroses o alegres. Hi ha alguna cosa de profundament humà en aquesta revelació, i el lector, en conèixer-la, per força ha de sentir una atracció intel.lectual i estètica.

El plany o els crits que l’experiència de viure provoca en les ànimes que se senten engabiades en un cos massa estret sempre són mal ofegats, sembla que no hi pugui haver cos humà que pugui contenir-los. D’aquí ve la set de transcendència sense de perdre de vista, però, allò amagat a l’inconscient. Només així es pot esdevenir constel.lació sense deixar de ser neu, fang, rosada. Viure de forma integral, doncs. Rilke, que no en va va traduir Vinyoli, ho expressava d’aquesta manera: Deixar que s’acompleixi tota impressió de sentir-se ser també en allò obscur i indicible, en allò inconscient, en allò inaccesible fins i tot al propi enteniment, i aguardar amb fonda humilitat i paciència l’hora del part d’una nova claredat.

Fer conscient l’inconscient, extreure la llum de l’ombra, obrir escletxes tot estimant les coses, totes les coses, ja que la vida té raó sempre, no hi ha res que no porti un bri d’ensenyament. Vinyoli ho diu amb paraules clares, en el poema un dels versos del qual dóna títol al llibre-homenatge del poeta Llavina al poeta Vinyoli: Varem emprendre un llarg, difícil/ perillós camí. I estimàvem les coses/ -fossin neu o fang,/ rosada o constel.lació./ I les fèiem nostres per causa/ de l’amor que ens havia ensenyat com anostrar-les. Vinyoli, com Rilke, dóna una fòrmula: acceptar també l’abim, anostrar-lo (abraçar-lo) per transformar-lo. És la mateixa fòrmula del mític cavaller sant Jordi: domestica el drac (la seva part fosca) per amor a la donzella, figura simbòlica de l’ànima.

(article publicat al Diari de Vilanova, 12 de setembre de 2014)

La V

Aquest 11 de setembre de 2014 hem de dibuixar una gran V humana a la Ciutat Comtal. Barcelona es mereix aquesta celebració-manifestació d’estima per Catalunya i de reivindicació nacional en una ciutat que fa 300 anys que va defensar els drets de tots els catalans en una batalla cruenta que va acabar amb un saldo negatiu. Els seus efectes encara duren sota diverses màscares i procediments per part de l’Estat espanyol que ningú no pot negar que tenim en contra, els fets parlen per ells mateixos.

A petita, o gran escala, segons la perspectiva, no fa gaire encara vaig haver de respondre (quin cansament!) pel fet d’escriure la meva obra en català, aquest crim, o fet insuportable, del qual també en fa esment José M. Murià al seu llibre testimonial Per què en sóc? (Pagès editors).

José M. Murià, eminent historiador nascut a Mèxic, i que ha escrit els seus treballs naturalment en el castellà de Mèxic, és fill de Josep M. Murià, independentista de pedra picada, i nét de Magí Murià, pioner del cinema català. Fill i nét de catalans exiliats arran de la desgraciada guerra civil, no va trepitjar Catalunya fins als vint-i-un anys en el primer viatge a la nostra terra. Entre altres activitats a favor del nostre país, va ser l’artífex de la presència de Catalunya a la Feria Internacional del Libro de Guadalajara, Mèxic, l’any 2004. La primera llengua que va escoltar, entendre i parlar, però, és la catalana, que ha anat perfeccionant amb el temps. Murià parla el català amb una gran fluïdesa i naturalitat quan es troba amb catalans. Això més d’una vegada li ha valgut patir incomoditat, n’explica una anècdota en un dels capítols de Per què en sóc? Imaginin els lectors l’escena, esdevinguda a Madrid. En una conversa telefònica amb un català, José M. Murià li parla en català davant d’un auditori que no li treu l’orella de sobre. A continuació, s’esdevé l’interrogatori: ¿Qué motivos tienes para hablar en catalán? El motiu cau pel seu propi pes. O és que hauria d’haver parlat en castellà amb una persona amb la qual sempre parla en català? Aquests personatges amb mentalitat inquisitorial, li haurien fet la mateixa pregunta si hagués parlat en anglès? Aquesta actitud intolerant envers la nostra llengua, que la majoria de catalans hem patit, fora i dins de Catalunya, cal dir-ho, no només és impertinent i desconsiderada, sinó humiliant. 

 Ara és l’hora de tots els catalans, deia Pere Cardús al seu Mail obert publicat a VilaWeb, tot invitant-nos a la participació a la V, però anant més enllà, amb el desig d’obrir un nou capítol en la història. Ara és l’hora de tots els catalans, sí, també dels qui tenen com a llengua materna el castellà, o la llengua que sigui, els horitzons culturals de Catalunya sempre han estat oberts. Som en un moment històric del procés cap a l’assoliment d’un estat propi, cap a la V(ictòria) definitiva, sigui com sigui a partir del 9-N, un punt d’inflexió. Som afortunades, les generacions que ho podrem compartir, ja que moltes persones abans que nosaltres han treballat cadascú segons el seu pensar i sentir perquè poguéssim arribar fins aquí.

Entre la gent propera que ho hauria viscut amb l’alegria serena que el caracteritzava en els seus anys de vellesa, hi ha l’amic Jordi Llimona, que justament va morir l’11 de setembre de 1999, enguany farà 15 anys. A L’hora dels pobles (1993), escrivia: Espero que Catalunya pugui arribar a tenir una vida més fàcil que la que ha tingut durant tants anys de sofriment, de persecucions i de regateigs. Que frueixi d’un Estat, que pugui arribar a la plenitud, a la qual té dret com qualsevol altre poble. A la V humana portaré les seves paraules al cor, perquè entre somni i somni puguem arribar al gran somni de la nostra plena llibertat, com m’escrivia a la dedicatòria del llibre. En nom de què hauríem de renunciar a construir un país diferent, millor, amb els seus defectes, però amb moltes més virtuts, com diu el jove Cardús. De moment, ens trobarem a la V!

(article publicat al Diari de Vilanova, 5 de setembre de 2014)