Clotilde Cerdà Bosch

Crida l’atenció l’oblit d’alguns personatges femenins cabdals en el món de l’art i de la cultura. Una d’aquestes figures és Esmeralda Cervantes*, nom artístic de Clotilde Cerdà i Bosch (1861-1926), filla de l’enginyer i urbanista Ildefons Cerdà, autor del pla de l’Eixample barceloní. Ildefons Cerdà va morir en solitud al balneari de Caldas de Besaya, Cantàbria, l’estiu de 1833, potser un estiu tan fred i plujós com el que vam viure nosaltres en aquest mateix indret l’any 2001.

En la biografia que Fabià Estapé va escriure d’Ildefons Cerdà, hi diu que Clotilde, la quarta filla, no era filla seva, tot i que porta el seu cognom. Els pares es van separar el 1864 i Clotilde va viure sempre amb la seva mare, Clotilde Bosch, que va tenir cura d’una jove prodigi: arpista reconeguda a Europa i Amèrica, compositora, alhora que assagista i activista en tants camps. Antiesclavista i feminista, després d’haver rebut la consideració d’Isabel II, que vivia a París, i de la qual la seva mare va ser dama d’honor (1868), quan la jove Esmeralda-Clotilde, ajudada per la seva mare, va posar en marxa un projecte social d’envergadura com ara l’Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis de la Dona, a Barcelona el 1885, rep aquesta ‘amable’ carta de Morphi, el secretari de la reina regent:

Yo creí que V. aspirava a tocar muy bien el arpa o a lo sumo a ser una gran artista; gloria con lo cual, se han contentado hombres como Beethoven y Mozart y que es en mi concepto la mayor de las glorias hermanas; pero un día aparece v. en Cuba, como queriendo resolver por su influencia el problema de la esclavitud; y presidiendo manifestaciones y juntas que nada tienen que ver con el arte, y ahora la veo a v. erigida en protectora de la clase obrera catalana y de la educación de la mujer; pero mas propios de hombres encanecidos en los arduos problemas de que depende nuestra regeneración, que de jóvenes artistas, a quienes tales cuestiones perjudican mas bien que favorecen bajo el punto de vista de su desarrollo intelectual.

Clotilde Cerdà no en va tenir prou en ser una arpista de nivell: es va ficar en camises d’onze vares. Però Morphi no va parlar en va. A partir d’aquest moment a Esmeralda Cervantes li van ser denegades les actuacions, les seves demandes d’indult als condemnats a mort per temes polítics, i, al cap d’un any de funcionament, va haver de tancar l’Acàdemia de Ciències, Arts i Oficis de la Dona. Totes aquestes dades, extretes d’un àlbum que va anar confeccionant Clotilde Cerdà i Bosch amb fotografies, cartes, programes de concerts i retalls de diari, es troben a Els viatges de Clotilde Cerdà i Bosch (Tres i Quatre), una aproximació biogràfica d’aquesta dona de caràcter i tan desconeguda entre nosaltres, escrita per la historiadora Isabel Segura. Esmeralda-Clotilde va viatjar molt. En les gires, en les quals triomfava com a arpista i era rebuda pels més alts mandataris, també donava concerts gratuïts. Viatjar va obrir horitzons mentals a la jove música, una dona no només activa en el camp de la cultura –Clotilde escrivia i va dirigir diverses revistes per a dones-, sinó també una dona sensible als problemes del moment. Aquesta activitat frenètica va quedar disminuïda en casar-se (1895) al Brasil amb Oscar Grossmann, originari de Leipzig. Amb tot, com a arpista va començar una prolífica tasca docent en diversos conservatoris americans, va col.laborar en revistes femenines, i a la ciutat brasilenya de Pará va fundar els Asils Internacionals de Lactància. Va morir a Santa Cruz de Tenerife l’any 1926. L’àlbum amb fragments de la vida de Clotilde-Esmeralda va ser adquirit per la Biblioteca de Catalunya fa més de deu anys a un antiquari de Naumburg. Com diu Isabel Segura, que ha fet una recerca exhaustiva a partir de les dades recollides per la mateixa Clotilde Cerdà, ens trobem amb una riquíssima vida comprimida en un àlbum. Llàstima, però encara sort que l’hem pogut recuperar.

*De la reina Isabel II va rebre el pseudònim de Cervantes i de Víctor Hugo el d’Esmeralda.         

(article publicat al Diari de Vilanova, 21 de febrer de 2014)

Mimoses 2014

La mimosa de casa ja ha florit... Les mimoses floreixen cada any, són puntuals a la cita del mes de febrer, a les portes de la primavera. L'aire del matí encara és molt fred, però al migdia els jardins, les places i els carrers s'omplen ja d'una llum que encomana energia... També la mimosa és un arbre lluminós, amb els seves flors com sols petits que graviten a l'aire i es mouen al vent. Les mimoses del 2014 són com les mimoses de cada any, però aquest és per a nosaltres un any especial....

(la foto, feta amb el mòbil, està presa avui mateix, fa una estona)

Establiments singulars

Hi ha polèmica, a la ciutat condal, a causa de la llei d’Arrendaments Urbans que en aquests moments posa de cara a la paret molts establiments que no podran renovar el contracte per mor d’uns preus abusius. Com les peces d’un dòmino, moltes botigues han tancat o estan en perill d’haver-ho de fer. Sap més greu si els que han d’abaixar persianes són establiments singulars, botigues tradicionals o històriques, moltes de les quals tenen el valor afegit d’un disseny que per el mateix explica tota una època.

Llegeixo amb un cert alleujament que una de les botigues que se salvaran de la crema és la cereria Subirà, a la Baixada de la Llibreteria. El passat mes de setembre hi vaig anar a comprar el ciri per batejar la meva néta. La botiga és preciosa i vaig sentir-m’hi com en un decorat de pel.lícula; això no obstant, vaig poder-hi comprar un ciri de factura moderna que tan sols duia pintat, això sí, a mà!, un dibuix estilitzat dels pans i els peixos. M’enamora el vell i m’exalta el nou, deia el poeta Foix.

Per Nadal, com si haguéssim sentit alguna mena de crida interna, una part dels Reis del néts la vam encarregar a la botiga de joguines Montforte, a la plaça de Sant Josep Oriol, que després de festes va haver de tancar després de 173 anys d’activitat.  Ens en va informar, amb pena, Mercè Morral, l’amable encarregada de la botiga més que centenària. Ara hi ha peluixos amb la figura del Mickey Mouse per tot arreu, però quan els Reis n’havien de portar un a la meva filla, ara fa trenta anys, només el vam trobar en aquesta botiga.

Aquests establiments són més que establiments: formen part del paisatge patrimonial de la ciutat. Sembla que finalment s’està treballant per protegir aquests indrets que formen part del panorama no només estètic de la ciutat sinó també el seu paisatge viu, ja que comercialment no són pas una ruïna, com expliquen les famílies o raons socials que els habiten.

No tot ha de passar pel ribot ni ha d’anar a parar a les escombreries, ens hauríem de regir per una sàvia combinació de sensibilitat i sentit comú. Quan estudiava disseny gràfic, aleshores una novetat, una vegada un alumne company meu va creure que els meus dissenys, molt estilitzats, molt zen, no s’adeien gens amb l’entusiasme que vaig manifestar una vegada per unes meravelloses peces de vidre reproduïdes en un llibre de disseny nord-europeu. El vidre no està de moda! -va bramar-, sembles del segle passat! Vaig contestar-li que les modes van i vénen, i que no hi havia pas contradicció en la meva tendència zen i l’enamorament per aquelles peces de vidre de manufactura artesana, popular. El que és bell és bell sempre.

Al fil d’aquest comentari, recordo amb esglai perquè no podia fer-hi res!, era una nena en casa aliena, com una cosina de la meva mare bàrbarament va fer miques, perquè era ‘antiga’, la vaixella de porcellana de La Cartuja de Sevilla, que va ser substituïda per uns anodins plats de Duralex… Són de moda –deia tota satisfeta la cosina-, els hem comprat a Andorra! A vegades encara somnio aquells plats amb ornaments ‘negro vistas’, com figura al catàleg de l’empresa, que deixaven veure amb tota la seva esplendor les llunes del brou de Nadal, que feien ressaltar els talls daurats del rostit de festa major, que contenien la bellesa de la crema de sant Josep amb canyella i llimona. Instal.lats en la ‘modernitat’, menjàvem a casa de la cosina de la meva mare en plats de vidre artificial, que es va ratllar en dos dies, però eren tan pràctics, això sí. Hi vam perdre molt, amb el canvi; perquè una taula són molts detalls, i una vaixella de La Cartuja de Sevilla com la que es va esbocinar amb tanta desconsideració era un detall preciós.

(article publicat al Diari de Vilanova, 14 de febrer de 2014)

Moments epifànics

Hi ha moments epifànics. Aquesta fotografia, presa des de les costes del Garraf el dilluns, dia 10 de febrer, amb el meu mòbil no només una mica passat de moda sinó amb unes prestacions d'allò més senzilles, voldria haver captat la magnificència d'aquest paisatge que combina meravellosament el color verd de la mar i els tons blaus, liles i rosa pastel de les nuvolades... Una imatge de bellesa grandiosa que a penes pot recollir la fotografia que, això no obstant, us ofereixo a la contemplació.

Blau de nit a Praga

Estic d'estrena, aquí teniu la coberta del meu darrer llibre de poemes publicat, Blau de nit a Praga. 

Per a més informació: www.cossetania.com/blau-de-nit-a-praga-1456.

L'essencial és invisible als ulls

Carl Gustav Jung va obrir les portes a la comprensió de la psique profunda, o dimensió espiritual de l’existència, que segons les paraules de Antoine de Saint-Exúpery és l’essencial que és invisible als ulls (corporals). Jung va ser bandejat per la comunitat psicoanalítica del seu temps. Freud el va foragitar a rel d’haver publicat Symbols of transformation. Malgrat ser titllat del contrari, Jung era un científic de cap a peus, ja que no va escriure res que no hagués experimentat per ell mateix, de la mateixa manera que Teresa de Jesús, posem per cas, no va escriure res que no sapigués per experiència pròpia. És clar que el camp d’experimentació l’àmbit de l’espiritual, l’invisible als ulls, i, con sant Tomàs, els materialistas no poden donar res per bo si no ho toquen amb les seves mans, o ho veuen a través d’una lent de microscopi. Ara bé, l’amor no es pot comprovar si no és amb les obres, com la ràbia tampoc si no és dient un exabrupte o clavant una bufetada…

( a la imatge, presa al Museu d'Atenes el setembre del 2013, una màscara que expressa dolor)

Dames antigues

No en tenim gaire notícia, però ‘elles’, les dames antigues, hi eren, en aquell temps reculat que la historiografia anomena l’edat de bronze. L’edat d’or havia quedat a l’altra banda de la història, com en el mirall d’Alícia, si ens atenem als relats bíblics i grecs que en parlen, d’aquest paradís perdut o jardí de les Hespèrides, i que voldríem recuperar.

La literatura moderna de qualitat no ha fet més que anar afegint llibres a aquests relats universals de l’existència humana. L’escriptor i historiador de la religió, Mircea Eliade, va ser el primer a formular la hipòtesi segons la qual els nostres relats culturals, i en particular la novel.la moderna (els contes i les narracions no hi poden faltar!) són reinversions mitològiques més o menys confessades.

I és que la cultura es fa per capes, de forma que podem resseguir les traces deixades per aquelles dames, tot i que la història i la literatura, de signe patriarcal, ens ho ha posat tan difícil. La història que ens ha estat llegada és la història de l’home, com escriu la sociòloga Marina Subirats al seu interessant assaig Forjar un hombre, moldear una mujer (Editorial Aresta). A ningú no escapa la ironia del títol, que marca el tractament que fins ara hem rebut uns i altres, situant l’home al centre de l’univers, i essent nosaltres el segon sexe, tal com el va conceptuar la filòsofa Simone de Beauvoir, és a dir: un sexe subordinat, un sexe de segona.

La cultura es fa per capes, dèiem, i la construcció dels gèneres ha estat un fet cultural, com afirma Marina Subirats al seu llibre. Des d’un altre àmbit, el de la teologia, també ho afirma Michela Murgia (autora d’aquell relat extraordinari que és L’acabadora) al seu llibre de reflexions, Y la Iglesia inventó a la mujer (Ediciones Salamandra).

Però no sempre la dona ha estat tan invisible i relegada, si ens atenem a les investigacions sobre les societats matriarcals (gens bel.ligerants, per cert) del món antic, que l’antropòleg J.J. Bachofen va posar sobre la taula. Bachofen, que també era expert en Dret, afirma al seu llibre El matriarcat que la paraula matrimoni descansa sobre la idea del matriarcat.

Tots tenim al cap la impactant imatge de la Dama d’Elx. Es tracta de la figura d’una sacerdotessa o d’una antiga deessa lligada a l’agricultura i als cicles lunars, si tenim per bons els relats d’autors clàssics com Estrabó, Polibi, Salusti o Titus Livi. Sembla que la dona va tenir un paper força rellevant en la societat ibèrica, tant en l’àmbit del privat com en el públic. Així, doncs, aquells íbers no devien ser tan bàrbars ni tan desconsiderats, ja que les dones íberes participaven activament de grans cerimònies i rituals religiosos, i possiblement dirigint-los. Els íbers ens són bastant desconeguts en comparació amb altres pobles i cultures del món antic. De la tribu ibèrica dels cossetans (s. V-I a.C) no en sabem gaire coses, tot i les petges que podem trobar al nostre jaciment d’Adarró.

En les mines prehistòriques de Gavà, l’any 1994 va ser descoberta la Venus de Gavà, en realitat la figura d’una deessa de la fertilitat procedent de l’època del neolític mitjà (entre 5.500 i 5.800 anys a.C). Es tracta de la figura més antiga trobada fins ara a Catalunya, i vindria a demostrar la similitud dels cultes religiosos que es realitzaven a la Mediterrànea oriental i occidental. La figura d’aquesta Venus és molt anterior a la figura ibèrica de la Dama d’Elx… El que dèiem: elles eren ben presents, al món antic, i fa bo d’espitllar-se en aquelles dames, que són àvies de les nostres àvies, dones de carn i ossos que respiren noblesa i dignitat humanes.

(aquest article, publicat al Diari de Vilanova el 31 de gener de 2014, està dedicat a Judith i a Núria, víctimes recents de la violència masclista a Vilanova i la Geltrú. A la imatge, la Venus de Gavà)