Col.lecció Fenosa

En memòria de Nicole Fenosa, que va morir a París el passat novembre de 2012, a la Fundació Apel.les Fenosa d’El Vendrell es pot veure la Col.lecció Apel.les i Nicole Fenosa, una part de l’exquisida col.lecció d’art del matrimoni Fenosa: pintura, dibuixos, gravats, ceràmiques, fotografies, originals de poemes, llibres de bibliòfil.

El col.leccionista d’art Juan Ybarra afirma en el catàleg raonat del seu patrimoni artístic que una col.lecció d’art respon als estats d’ànim del col.leccionista, a les seves vivències, als seus impulsos emotius.

A la vista de la col.lecció Fenosa, no hi ha dubte dels fets viscuts en una trajectòria artística fèrtil i les emocions personals que componen el relat visual de la col.lecció. En la seva contemplació, el visitant té la sensació que ha entrat en un espai de privilegi, així com se sent amarat d’una estètica molt particular. I és que els gustos estètics ens revelen tant o més que un retrat reeixit, com ara el que Jean Marie del Moral va captar de Fenosa l’agost de 1981, a la seva casa vendrellenca del Portal del Pardo, avui seu de la seva Fundació. La nuesa d’elements de la imatge resalten la figura nimbada de Fenosa en actitud concentrada, mentre traça una de les seves figures estilitzades a l’aiguatinta.

Una col.lecció personal d’objectes artístics, peces antigues i de valor bibliòfil, com és el cas, mostra uns gustos estètics que responen a una visió del món, que en el cas de Fenosa cal afegir-hi el do de les amistats. Una part de les peces exposades són obra dels amics artistes de Fenosa, entre ells el gran Picasso.

Cadascuna de les peces en exposició té una història al darrere, com ara la dels llibres i gravats japonesos antics de l’època Edo (els anomenats Ukiyo-e), que Apel.les Fenosa va adquirir l’any 1966, quan va exposar al Japó i va viatjar per l’illa a la recerca d’aquestes meravelles. 

Una col.lecció d’art descriu una història personal, però també un relat de l’entorn. Així, una col.lecció pot esdevenir un exponent magnífic d’un període artístic dins la història general de l’art i de la cultura. És el cas. En la col.lecció Fenosa s’hi pot veure el traçat d’aquell bullit artístic i cultural europeu del segle XX, que va omplir París amb el bo i millor d’artistes, intel.lectuals i escriptors de relleu com ara Paul Éluard, un dels fundadors del moviment surrealista, que abarcava tant la plàstica com la literatura. El poeta Éluard va ser un dels grans amics de Fenosa fins al punt que se’n va autoproclamar pare, com consta en una de les fotografies exposades, on es llegeix: Pour Fenosa, ton père, Paul Éluard.

En la visita vam trobar molt a faltar la Nicole, que ens rebia a casa seva amb aquella hospitalitat elegant que la caracteritzava. Sempre parlàvem d’Apel.les. Avui dia no hi ha homes com l’Apel.les. Ell mai es fixava en les coses petites, ni en les gelosies, que són ben humanes. Ell sempre a dalt, pensant en les coses de dalt, grans, mai petites, va dir-li una vegada Nicole Fenosa a Josep Miquel Garcia, el director de la Fundació, que amb encert va anar recollint paraules de la Nicole i que ara han estat publicades en una plaquette en homenatge. Les peces que integren aquesta col.lecció responen a aquesta sensibilitat afuada de Fenosa. Tanmateix, com les seves obres, que es presenten als ulls de l’espectador amb una bellesa ingràvida sorprenent, tractant-se d’escultures en bronze. Apel.les Fenosa era una ànima gran, molt gran, tant com a artista com com a persona. I Nicole Fenosa, que també era artista, l’adorava.

(amb Nicole Fenosa, al jardí de la seu de la Fundació Fenosa, estiu de 2009)

Ombrel.les

Ombrel.les de colors al cel festiu del carrer Major de Reus. Guarden de la pluja i del sol.

La marinada sempre arriba

No determinem els orígens, però sí que podem decidir si ens en fem mereixedors, siguin quins siguin. Perquè no hi ha bressol petit ni gran, no hi ha vida petita ni gran, sinó persones d’ànima petita o d’ànima gran. Ser una cosa o l’altra depèn de cadascú.

El futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa cada dia, escriu el reconegut periodista Lluís Foix (www.foixblog.com) al seu esplèndid llibre de memòries de jovenesa, La marinada sempre arriba (Columna). Perquè som homes i dones inacabats podem construir o reconstruir el futur, com aquells marges i cabanes de pedra viva, tan característiques de les terres de secà, les catedrals dels pobres, com en diu Foix en un dels capítols del llibre. I és que mentre tenim vida sempre som a temps de crear el futur, de la mateixa manera que la marinada sempre arriba refrescant l’atmosfera tòrrida de l’estiu. La marinada és un vent molt agradable que arriba de la banda de mar a les terrers de l’interior.

Catalunya és un país a mesura humana on tot acaba sent a prop: els paisatges i les persones. La vall del Corb se’ns ha apropat molt, amb les comunicacions tan millorades. Una bona manera d’amarar-se de la bellesa secreta d’aquesta vall del riu Corb, que lliura les seves aigües al Segre, és visitar-la amb aquest llibre a la mà, asseure’s de tarda en un pedrís al costat de l’entrada d’una casa de poble i deixar-se acaronar pel vent de la marinada. Al seu llibre l’escriptor Lluís Foix hi explica les seves vivències de postguerra, és a dir: quan ell era un noi, en aquest indret que no dubta a qualificar de petita pàtria, la més gran de totes.

Nascuda l’any 1951 a Barcelona, vaig tenir la sort de viure tots els estius de la meva vida fins que vaig fer 14 anys en un poble de l’Alt Penedès. La vida llavors anava a poc a poc, almenys a pagès, i he pogut reconèixer en aquest llibre de Foix els trets fonamentals d’una vida rural molt dura, suportada per una gent soferta que sempre mirava al cel tement gelades o calamarssades que malmetien el treball de tot l’any. Tanmateix, i això m’admirava, aquestes experiències no endurien la gent, sinó que la feien sensible i conforme al que la vida és, sense pal.liatius. Una lliçó moral que mai no s’oblida i que forma part del meu bagatge existencial. Certament som el que som segons els orígens, som el que som pel que hem viscut, però sobretot som pel que hem après de l’experiència de viure. Quan la vida no plany, si no enfonsa fortifica l’ànim i fa crèixer la persona.

Una munió de persones, amb noms i motius, poblen les pàgines de La marinada sempre arriba. No són personatges inventats, són éssers reals dels quals l’autor fa memòria, la millor manera d’homenatjar-los. Perquè ells un dia van ser som ara nosaltres. És per aquesta raó que Foix dedica aquestes memòries als seus pares i a la gent del seu poble, Rocafort de Vallbona, i, afegeix, de tots els temps. És clar, som llavor de la llavor dels nostres avantpassats.

Les memòries de Lluís Foix són personals, però també són memòries col.lectives. No podem escriure res que ens atenyi en el més profund sense escriure sobre els nostres pares, la nostra família, el lloc on hem nascut, el lloc on ens hem format, el lloc on vivim, la llengua que parlem. Tot el que s’explica a La marinada sempre arriba forma part d’una història personal, però que entronca amb la història d’un poble, d’una vall, d’una comarca, d’una província i d’un país: Catalunya. Les arrels no moren mai, escriu Lluís Foix amb Josep Vallverdú, fill de Sant Martí de Maldà. Passem nosaltres, però no moren les arrels, que són tan velles com el temps perquè són la vida.

(article publicat al Diari de Vilanova, 16 d'agost de 2013)

Elogi de l'ombra

Quan la llum del sol bat amb tota la seva potència a les parets blanques, busco un lloc en la penombra del jardí per llegir Elogi de l’ombra (Angle Editorial), de Junichirô Tanizaki (1886-1965), traduït amb bon ofici per Albert Nolla. Aquest llibre, publicat el 1933, és un clàssic de l’estètica tradicional japonesa, que tant contrasta amb la nostra.

Si algú té intenció de visitar la magnífica exposició Japonisme (que aquests dies d’estiu es pot veure al CaixaForum), i vulgui conèixer a l’avançada el gust i l’art japonès, que miri d’asseure’s sota l’ombra d’un arbre amable i llegeixi aquest petit assaig, que no es pot qualificar de cap més manera que de poètic.

Tot i que entre Orient i Occident hi ha, i ha hagut molts prèstecs culturals, una observació atenta ens farà veure de seguida que l’ideal de bellesa a Occident es basa en la importància de la llum, la netedat, les línies rectes, els perfils, la recerca de simetries i proporcions. En el llibre de Tanizaki trobem expressada tota una altra cosmovisió, la japonesa, que troba bellesa en els jocs de llums i ombres, la sensació de profunditat, la visió allargada i oblíqua, la llum tènue que embolcalla de misteri els objectes, els matisos i clarobscurs que els imanten de vida, l’harmonia que es desprèn de l’asimetria, la força d’allò no explícit, tan sols suggerit…

De fet, la bellesa d’una habitació japonesa només depèn del joc d’ombres més o menys intenses que s’hi produeix; no necessita res més –escriu Tanizaki. En aquest joc de llums i ombres hi té molta importància la construcció de les cases japoneses, amb els ràfecs molt allargats i fondos i amb galeries al costat de les habitacions, per la qual cosa la llum hi arriba tamisada. Per a nosaltres, aquesta llum i aquestes ombres de les parets [arrebossades amb colors mats] valen més que qualsevol ornament i no ens cansem mai de mirar-les. Com no cansa mirar el moviment de les ones, les flames del foc o el balanceig de les branques amb el vent.

La llum tènue i la nuesa d’ornaments (a penes un arranjament floral, ikebana, i la presència d’una pintura enrotllable penjada al tokonoma, un espai sagrat semblant a una fornícula) de les cambres japoneses no es diferencia gens de la llum sedassada, elegant i austera que es troba a les cases de te i als temples. Als occidentals, l’estètica tradicional japonesa ens sembla zen. És a dir, pròpia de la visió que dóna aquesta forma d’espiritualitat búdica tan arrelada al Japó, i que tan bé hem tingut l’ocasió de conèixer amb la lectura d’un altre clàssic japonès, El llibre del te, d’Okakura Kakuzo (1862-1913), que va traduir Carles Soldevila.

La simple descripció d’allò que conforma l’estètica japonesa ja és poesia pura, poesia de l’essencial, tant si qui escriu és Tanizaki com si és Kakuzo. Al seu Elogi de l’ombra escriu Tanizaki: Quan veiem la foscor que s’amaga darrere una biga, al voltant d’un gerro de flors o sota unes prestatgeries, tot i saber que no són més que ombres, tenim la sensació que en aquests llocs l’aire conté un silenci dens, que en aquesta foscor hi regna una serenitat immutable. “L’Orient misteriós” del qual parlen els occidentals potser es refereix a l’estranya calma que transmet aquesta foscor. La mateixa serenitat i calma que devíem sentir en la penombra del ventre de la nostra mare. Amb els ulls tancats, la claror ambient i els sorolls externs ens hi arribaven com la remor suau d’una barca creuant un llac. 

Ningú com els vells japonesos (Tanizaki es lamenta ferm de la pèrdua d’aquest tresor amb l’esclat de les bombetes elèctriques!) per apreciar la bellesa de la llum tènue i el misteri de les ombres en permanent creació de formes i d’atmosferes màgiques, com en les nits de lluna plena.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 9 d’agost de 2013)

L'inútil

¿Per a què serveix un poema, o la poesia mateixa? Per a res d’útil, si es mira amb ulls interessats, o positivistes i materialistes, segons els corrents de pensament que s’han anat imposant en els dos darrers segles, i que han donat grans drames de la humanitat en voler-ne aniquilar una part: la considerada prescindible des d’una posició de supèrbia colossal.

La més gran preocupació dels carcellers, ja fossin soldats nazis o esbirros dels gulags -són personatges intercambiables- era que els presoners esdevinguessin ‘ningú’ al més aviat possible. I és que eliminar ‘coses’ (fruit d’un pensament que cosifica la realitat) no sembla que hagi de ser punible. D’aquí ve que aquests botxins no tinguessin consciència d’haver fet el mal que han fet. Aquest estil cosificador es dóna també ara, amb la despersonalització que comporta que a les persones només se’ns consideri consumidors, recursos humans…  

La poesia no serveix per a res d’útil, i tanmateix se sap que en aquell infern de terror que va ser Kalyma, un famós camp de concentració rus, s’hi recitaven poemes de Pasternak, de Mandelstam o d’Akhmatova. Una taula de salvació per a l’ànima d’aquells desgraciats, una taula que feia surar els interns en un oceà de misèria integral, ja que aquells camps de treball forçat eren miserables en tots els fronts de la nostra humanitat una i trina: el físic, el psíquic i l’espiritual. Presoner a Sibèria, el mateix poeta Mandelstam recitava versos del Petrarca com si fos una oració.

La poesia, quan invoca l’etern, o quan manifesta l’etern, és oració. En l’oració, i en la poesia que és oració, recuperem el nostre lligam amb l’etern. L’oració vivifica l’ànima perquè no es perdi, perquè no mori l’esperit de l’ànima. Al respecte de l’ànima com a centre de vida que connecta amb el cosmos (Déu mateix per als creients), recordem unes paraules del pintor poeta Louis Cattiaux: S’ha de posseir el propi cos en esperit i el propi esperit en cos, essent l’ànima com el centre d’una roda i la unificació per excel.lència, és a dir, l’amor, per sobre mateix de la intuïció i de la ciència. La intuïció i la ciència són les dues vies d’accès al coneixement de la realitat. Però és a través de l’amor que coneixem la veritat de l’existència.

¿La poesia és útil quan ja res més no pot servir, com en el cas d’aquells pobres internats en els inferns de la Terra? La poesia que és com una oració és útil sempre, a desgrat que no sigui compresa i, per aquest motiu, sovint escarnida o negligida. L’enteniment humà és limitat. Però és a través de l’oració que s’obren escletxes de llum en aquest cel enfosquit per la matèria opaca que nosaltres mateixos ens entestem a reforçar amb l’egoisme o el que és el mateix: amb la ignorància de l’amor que dóna ulls a l’ànima per veure la veritat.

¿La poesia com una oració en els nostres (atribolats) temps moderns? Ah, poetes estimats dels vells i nous temps, quina companyia em fan, els vostres versos! Inútil, la vostra veu? Si fos inútil no hauria servit d’aliment en aquelles presons arbitràries on l’ànima per força s’havia de neulir, ni ara, a l’aire lliure, aire ben contaminat per les aigües pútrides de la corrupció i la immoralitat intel.lectual! Si no fos per la vostra poesia útil com una oració poc en sabríem res del plany de les belles criatures, humans de totes les edats i condicions en perill d’ofegar-se. Allò que feu a meves criatures m’ho feu a mi, va dir Jesús, el Crist. La poesia ens ofereix mans per aixecar-nos plegats, la seva acció com a oració espiritualitza la nostra vida material, l’eleva.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 26 de juliol del 2013)

Imatge de Festa Major

Aquí teniu la geganta de Vilanova i la Geltrú, que aquests dies s'ha pasejat pels carrers de la vila. Com us podeu imaginar, ha estat fotografiada pel dret i pel revès... Vaig prendre aquesta imatge en un moment que era davant una senyera.

Festa Major

Tota concepció religiosa del món implica la distinció entre en sagrat i el profà. Des d’aquesta òptica, el temps de la Festa Major es considera sagrat. Però és evident que en les nostres societats secularitzades la concepció religiosa del món s’ha anat esvaint com el fum. Tanmateix, la necessitat de ritualitzar l’existència, de donar-li un sentit més profund que ens connecti amb el devenir del cosmos, roman en la nostra psique. La celebració de la Festa Major en el seu origen religiós, ara pren fesomia d’esdeveniment cultural més o menys popular.  

    

En la celebració de nostra Festa Major, almenys fins avui, els elements religiosos –la celebració de la Mare de Déu de les Neus i el Vot que el Poble li renova cada any- no han desaparegut. Una altra cosa és si aquests elements religiosos són viscuts de manera essencial, primordial, per la majoria de la gent, o, simplement, són viscuts com a tradició cultural, tanmateix, com passa a tants llocs.

Sigui com sigui que visquem la Festa Major–cada persona és un món-, tinguem present que la nostra Festa parteix de la celebració de la Mare de Déu de les Neus, una figura materna, igual que les poblacions que celebren l’Assumpció de Maria o la Mare de Déu d’Agost.

Des del punt de vista espiritual, Maria, ja sigui de l’Assumpció o de les Neus, és, com sabem, més que el personatge històric que va infantar Jesús. Maria, que segons la teologia catòlica és la mare del Crist, el Salvador, el Redemptor del món, respon també a un arquetip universal del femení i matern de la creació. És per aquest motiu que pren tants noms que la manifesten en les seves qualitats, particularitats o llocs on es venerada, de manera semblant a aquest fragment de pregària dedicada a l’Isis egípcia, esmentada a l’Ase d’or per Apuleu: Sóc la mare de la immensa natura, la senyora dels elements, la soca que origina les generacions…

Des del segle XVIII, amb el Vot del Poble a la Mare de Déu de les Neus es recorda la petició de protecció de les vinyes –l’origen d’aquesta tradició va ser la calamarssada que les va malmetre- per per part d’aquesta Senyora dels elements. Les Festes Majors d’estiu acostumen a ser celebracions d’acció de gràcies per la sort de les collites, els fruits de la terra. Actualment és poca la terra que es cultiva al terme de Vilanova i la Geltrú, i són molt poques les vinyes que hagin de ser salvaguardades per la Senyora dels elements. No obstant això, molts no voldríem perdre contacte amb aquesta Soca fèrtil que origina les generacions. Sense la fertilitat de la nostra Mare interna, espiritual, correm el perill d’esdevenir terra erma, ànima erma, cor eixut. No deu ser per casualitat que el santoral dediqui el mes d’agost al cor pur de Maria. Cor net, això tan difícil avui dia.

Antigament, després de l’àpat de Festa Major, àpat abundant i compartit per la família àmplia, hi havia el costum de resar tres parenostres i tres avemaries per les ànimes dels avantpassats. Aquest ritual no només té el sentit de fer memòria d’aquells que hem estimat sinó també de recordar la soca d’on provenim. Aquest ritual dels parenostres i avemaries dedicats als ancestres ha desaparegut, direu. No del tot... Perquè en qualsevol taula de Festa Major sempre es recorden d’una manera o altra els que ja no hi són. I és que per més que alguns hagin volgut desvestir-se del sagrat i dels rituals religiosos considerats com andròmines dels temps passats, per més que ara molts es proclamin ateus de pedra picada o simplement indiferents, el record d’aquells que ens han precedit resta en el nostre interior, temple de l’amor que travessa les fronteres del temps. Que tingueu una bona Festa Major!

(article publicat al Diari de Vilanova, 2 d’agost de 2013)