U i molts tot és u

Al Daodejing, o El llibre del 'dao', es llegeix: "El 'dao' engendra l'u; l'u engendra el dos; el dos engendra el tres i el tres engendra totes les coses."

De manera que allò que sembla més petit, l'u, en realitat és el més gran, ja que l'u (o l'U) conté totes les coses.

Improcedent

La notícia, un requadre en les pàgines salmó de La Vanguardia del dia 20 d’octubre, es feia ressò d’una pregunta duta a terme per un usuari de Telecinco publicada a la seva pàgina web. Es va retirar “per improcedent” després que fos assenyalada l’existència d’aquesta pregunta al web de Telecinco per part d'E-noticies: “Si tinguessis un fill què prefiriries? que fos homosexual, que fos negre o que fos català?”

Malauradament, no han passat gaires dies perquè Gregorio Peces-Barba, un home il.lustrat, se suposa, ratifiqués una opinió sobre els catalans igualment “improcedent”.

Vicis i virtuts

En la meva infantesa i adolescència, es parlava, i no només a les esglésies, de vicis i virtuts. Una i altra paraula semblen haver desaparegut del llenguatge corrent de tal manera que si algú les diu sembla que parli d’un temps que mai no ha existit. A mi em semblen paraules exactes per dir el que senzillament volen dir com a tendències contraposades en el cor dels éssers humans. En aquest cor, si ho volem, es poden elevar temples a la virtut i excavar masmorres per als vicis.

Dol

Quan mengem de pressa ens ennueguem. Quan caminem més de pressa del que poden les nostres cames, correm el perill de caure. No obstant això, sembla que no es vulgui respectar el temps que demana cada cosa. Anem estressats, amb el cap a un pam del cos, a vegades fins i tot voluntàriament perquè ens empenyen i no som capaços d’aturar-nos. Més que caminar ens fan caminar: cal agafar les regnes a les nostres mans i dir prou.

Un dels temps que cada dia es respecta menys és el temps del dol. Es mor algú que estimes i sembla que no hagi passat res. En el temps de la intranscendència entronitzada, la majoria de gent no et consola, simplement t’empeny perquè oblidis el més ràpid possible el mal tràngol. Doncs no senyor, no senyora. Fer el dol no només és necessari i sanitós per a l’ànima adolorida sinó que demana un temps llarg. Un any pel cap baix per anar curant les ferides, dos anys per tornar al centre vital des d’on recordar la figura de la persona estimada sense aquell dolor agut que aclapara.

Si tots coneixem aquesta experiència, ¿per què ens hem endurit fins al punt de no mirar de comprendre que la persona que ha perdut un ésser estimat passa per estats anímics que hem de respectar? Cal entendre fins i tot aquella ràbia, fruit de la rebel.lia contra la vida que sembla injusta, que algunes persones experimenten en un moment determinat. Després ja ve la calma. Perquè al final s’acaba entenent que la vida no és justa ni injusta, simplement és com és i ho hem d’acceptar.

Si el naixement d’una criatura és una lliçó de vida, també ho és la mort d’algú. Aleshores, ¿per què aquest refús a acostar-se a allò que per la seva mateixa naturalesa ens explica radicalment com a éssers humans en el doble vessant de limitats i d’infinits? Perquè infinita és la vida que ens conté, ja sigui sota terra ja sigui asseguts a la taula compartida.

Dies enrere, el doctor Broggi fill ens convidava a no deixar que ningú s’apropiï de la nostra mort, a viure amb intensitat la vida fins al final, això sí, sense patir inútilment. Hi ha cures pal.liatives a les quals ens podem acollir amb tota lucidesa. Morir amb lucidesa és una sort, un privilegi que a vegades es rebutja. Sovint se sent dir: “Vull morir sense assabentar-me’n”. No sabem la mort que tindrem, però a mi si em deixen escollir trio morir amb el cap clar de la mateixa manera que trio viure amb consciència de viure.

De la mateixa manera que no ens hem de deixar arrabassar la nostra mort, no ens hem de deixar arrabassar el temps de dol per les persones estimades. Es necessita un temps per assimilar la pèrdua, cadascú el seu temps. Un cop passat el dol, els morts ens fan dolça companyia. Aleshores les llàgrimes de dolor i d’impotència es transformen en llàgrimes d’alegria íntima: és el regal que ens fan els nostres morts.

Aquests propers dies –dia de Tots Sants i dia dels Difunts- és tradicional anar al cementiri a retre’ls memòria, a posar flors a les seves tombes. Morts llunyans que cada dia apareixen en el nostre record tan vívids com els morts recents. I és que els morts ja no estan subjectes al temps i això els fa intemporals. L’observació d’aquesta realitat ens porta a pensar sense contradir la ciència –com així ho han cregut també durant mil.lennis religions, savieses i espiritualitats diverses- que res no mor, tot és viu, només que en una altra forma d’existència.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 d’octubre de 2011)

París es balanceja...

París es balanceja com una cançó de bressol. Una teranyina de somnis embolcalla el perfil metàl.lic de la Tour Eiffel.

Els límits de la felicitat qui sap on són quan em miren els seus ulls esbatanats per Amor i la sorpresa del seu descobriment.

Iniciem el trajecte de tornada a casa agafats de la mà. Em deixa a la porta. Al cancell, un bes furtiu nodreix els llavis del desig incipient.

Plantada com la dona de Lot, tota jo sal de la vida!, no goso moure’m de por que es desfaci l’encant.

Alba i cendra a París. Editorial Comte d'Aure, 2011

Anima i animus

Segons la Càbala (o Kabbalah), els elemens femenins i masculins de l’ànima (de tota ànima, ja sigui la d’un home ja sigui la d’una dona) provenen de les esferes còsmiques, ja que l’ànima és una combinació dels principis mascle i femella, o Nefesh i Shajah. C.G. Jung ho diu de manera semblant: anima i animus. 

Explorar aquests elements dins nostre, més encara, harmonitzar-los, casar-los, quina aventura vital!  

Digueu-li consciència

Al llibre De Verbo Mirífico, del renaixentista Johannes Reuchlin, es troba escrit: "Senyor, lliura la meva ànima del llavi pervers i de les paraules fraudulentes."

"Molts polítics, banquers, professionals de diverses disciplines i intel.lectuals deshonestos no han sentit mai ni volen sentir res semblant", em diu una amiga. "A més, no creuen en el Senyor!" "Però bé deuen creure en la consciència -li dic jo-, o en això tampoc...?"

Sirenes

La sirena es descriu com un ésser de mig cos de dona i cua de peix, que ha personificat la bellesa inaccessible, l'aparença enganyosa, l'atracció pel desconegut i, per sobre de tot, el misteri del mar. Però Andersen va recrear aquest mite clàssic i va convertir la sirena en un ésser capaç de la més gran abnegació.

La sirena d'Andersen renuncia a la seva immortalitat per l'amor d'un home que al final la rebutja.

Lliçó a ulls de la dona contemporània: mai no hauríem de renunciar a la pròpia naturalesa.

(a la imatge: pintura de Sabina Álvarez)

Biblioteques

No sé si els llibres en paper perillen o no, a casa continuem a comprar-ne i es pot dir que no hi ha dia que no hi entri un llibre. La nostra biblioteca és enorme. Tant que hi ha molts llibres fora de la biblioteca, vull dir que als prestatges ja no ens hi cap res més i tenim llibres pertot.

Però hi va haver un dia que jo no en tenia cap, de llibre, i em delia per llegir-ne. La primera biblioteca que hi va haver a casa dels meus pares la vaig fer jo, i durant la meva vida n’he fet més d’una, de biblioteca, fins i tot la biblioteca preciosa que em van robar de resultes de la separació. D’aquest episodi n’he parlat en altres llocs. Només diré que per poder preservar tres llibres de l’ànima, llibres d’aquells que s’estimen com un tresor, vaig haver de prendre’ls com si fos un lladre de mi mateixa. Algun altre, pocs, els ha recuperat la meva filla. En aquestes circumstàncies doloroses encara hi ha qui vol fer mal de manera superlativa, i a mi el pitjor mal que em podien fer era prendre’m la biblioteca.

No sóc pas el primer cas d’escriptora que s’ha format llegint llibres de biblioteques alienes, ja sigui la biblioteca de l’escola, del barri o del municipi, ja siguin biblioteques familiars com la d’uns cosins de la meva mare o la dels pares d’amigues meves. Conscient del valor que tenen els llibres per als seus amos, sempre els vaig tornar religiosament.

Res de més terrible que no et tornin els llibres. Més d’una vegada i més de deu vegades he hagut de tornar a comprar llibres deixats, la qual cosa cada dia és més difícil, ja que a les llibreries poc hi ha llibres de fons i llibres publicats deu anys enrere, per exemple, ja són absolutament introbables. Sort de les llibreries virtuals que vénen llibres de segona mà: en més d’una ocasió m’han resolt el problema. Perquè hi ha llibres que no puc deixar de tenir, llibres que consulto cada vegada que ho necessito, llibres que formen part de la meva geografia mental.

N’estic certa que sense haver llegit el que he llegit i en les circumstàncies en les que ho he llegit, jo no seria l’escriptora que sóc. En la biografia de tot escriptor hi ha llibres fundacionals, generalment llegits en la infantesa o en adolescència, com aquells llibres que Jacint Verdaguer va llegir a la biblioteca de Vic, i que segons es diu el van fer néixer com a poeta i creador d’un català excepcional.

La mare d’Albert Camus, Catherine Sintes, néta d’emigrants menorquins a Alger, era analfabeta. Però la dona empenyia el fill perquè anés a llegir a la biblioteca del barri. El futur premi Nobel de 1957, l’escriptor que va atrevir-se a desafiar intel.lectualment Jean- Paul Sartre, el filòsof aleshores tan rellevant i al costat del qual s’havia format, va descobrir a la biblioteca de la seva joventut que els llibres eren com finestres obertes al món.

Més d’una biblioteca, doncs, podria dir-se que és la mare de tal o qual escriptor. La meva va ser la biblioteca de l’escola, ampliada a la biblioteca que tenia al seu despatx donya Rosa Robert, la directora. Donya Empar, la mestra que jo tenia aleshores, veient que ja havia esgotat els llibres de la biblioteca, va sol.licitar a la directora d’obrir-me les portes de la seva. Va ser com si m’haguessin obert les portes d’una catedral. Vaig entrar en aquell recinte convençuda que en aquells prestatges de bona fusta hi havia tot l’or del món. I metall pur, metall incorruptible pel seu valor espiritual han resultat ser per a mi alguns dels llibres que vaig llegir aquells anys (entre els deu i els catorze), seleccionats per donya Rosa, que els depositava a les meves mans delicadament, com si fossin copes de cristall.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 21 d’octubre de 2011)

Esmeralda Cervantes

Sabeu qui va ser, Esmeralda Cervantes? Jo no en sabia res, i greu que em sap, fins que he llegit l’article de Fabiàn Estapé, publicat a El Punt Avui, que n’explica tots els detalls. Esmeralda Cervantes és el pseudònim de Clotilde Cerdà Bosch, filla de Clotilde Bosch, l’esposa d’Ildefons Cerdà, que la va adoptar com a filla. Clotilde Cerdà, una dona de molt talent, va ser una arpista molt famosa de seva època. Però al mateix temps va ser una “personalitat intel.lectual destacada amb idees republicanes, federalistes i lliurepensadores.” I aquí és on topem, no només amb les esglésies religioses sinó també amb les esglésies pseudoprogressistes, tant o més estretes que les primeres, pel que reporta Fabiàn Estapé. Per a qui ho vulgui saber, diu, Clotilde Cerdà va ser iniciada a la maçoneria l’any 1880, i atenent la seva ideologia liberal i de caràcter filantròpic, va fundar l’Acadèmia de la Il.lustració de la Dona.

Fabiàn Estapé està escandalitzat, ja que sembla que en la biografia d’Esmeralda Cervantes que ja s’ha publicat al Diccionari biogràfic no consta res de tot això. Encara som aquí, amb la ment tancada com una closca d’ou. El pitjor, però, és que la tergiversació o omissió de dades, en aquest i en altres casos, es va perpetuant i pel que sembla ningú no diu res. De debò hem entrat al segle XXI?

Picasso i la matèria

Llegeixo María Zambrano. Ho faig de tant en tant, la seva és una filosofia que alimenta. En un llibre seu que no tinc, Algunos lugares de la pintura, que l’altra setmana, en el nostre viatge a Madrid, vaig consultar a la Biblioteca Nacional, vaig trobar aquesta valenta afirmació, que tradueixo: “L’art de Picasso és el document més fidel de la nostra època i com a la nostra època se l’acusa de no tenir ànima.” I encara afegeix: “Humà, enterament humà, l’art de Picasso refusa el diví.” En efecte, l’art de Picasso sembla que refusi donar a entendre el transcendent de la matèria, ja que en tantes de les seves obres la deixa nua i esparracada a la vista, “reduïda a pols”, com la filòsofa diu en un altre paràgraf.

Llengües i tradició

“El medi de la tradició és el llenguatge i cada llengua és una visió del món”, escriu Javier Moreno al seu recomanable llibre Muchas religiones, una verdad (Erasmus).

I és que el llenguatge -les diverses llengües- és tant una eina de comunicació com una via de transmissió de l’experiència humana viscuda per unes comunitats determinades. Preservar les llengües, el patrimoni que comporten, no només és necessari per no empobrir la cultura general sinó també la pluralitat d’expressions de l’experiència. No sembla gaire democràtic, doncs, menystenir-les, i encara menys intentar fer-les desaparèixer -no hi ha llengües superiors a les altres- per mètodes sofisticats però efectius. Allò tan conegut de “sin que se note el cuidado.”

(a la imatge: esglèsia de Sant Jaume Sesoliveres (Anoia), el poble on va néixer el meu pare)

Inspiració

En la inspiració se sent… com ho diria, una ajuda, una influència que ve d’una força superior. Però la inspiració no suplanta la feina titànica d’escriure. Qui escriu és l’agent actiu del seu propi treball, tot i que experimenti aquest, com ho diria, suport?

Tradició és també modernitat

La tradició –no el tradicionalisme- procedeix de l’experiència acumulada per la humanitat, és saviesa adquirida per les generacions que ens han precedit i que ens han traspassat. La tradició viscuda amb respecte i creativitat ens dóna eines per entendre el present i projectar-nos en el futur. Si una societat prescindís de la seva tradició seria com algú que llencés a la claveguera la seva experiència, la seva memòria, en realitat allò que és. És per aquest motiu que cal entendre la tradició com una potència dinàmica, ja que si nosaltres evolucionem la tradició evoluciona amb nosaltres.

Andante Sostenuto

El juny passat, a Vilanova i la Geltrú vam estrenar l’Auditori Eduard Toldrà, músic de gran categoria nascut a Vilanova i del qual aquest proper 2012 es commemoraran els 50 anys de la seva mort.

En el concert d’ahir tarda, entre Jordi Cervelló i Dimitri Xostakóvitx, vam poder escoltar el seu Quartet en do menor “Per l’art”. La peça té quatre parts, que van estar molt ben executades per l’Orquestra de Cambra del Garraf (la nostra orquestra!) sota la batuta del director Guerassim Vorontov. L’Andante Sostenuto, la tercera part de la peça, va sonar amb una gran perfecció, o a mi m’ho va semblar, perquè em va commoure fins al moll dels ossos. He de dir, però, que els moviments lents són els que més m’agraden, segurament perquè la meva ànima hi troba un major ressò.

Interior

Qui pot arribar a l’interior de la Realitat si no és una mateixa immergint-se a l’interior de la Realitat, confonent-s’hi com una gota d’aigua es confon en la mar?

Sumar

Sempre resta alguna cosa. Del que resta, sumem. Posat així, tot junt, potser en farem alguna cosa i la podrem compartir. Les restes sumen...

La Neus

A la Neus li agradaven molt les mimoses. Esperava amb delit veure-les florir cada any, encara amb el temps fred, però apuntant ja a la primavera amb les seves flors de color groc, com sols petits. Escric li agradaven en temps passat, i em dol, perquè la Neus Calpe Gimeno ens va deixar el dia 16 de setembre: vaig llegir la seva esquela a La Vanguardia i el cor em va fer un salt. Cada dia em trobo més en aquesta circumstància: amics i amigues que se’n van, que tot d’una se’m representen en temps passat.

Vaig conèixer la Neus –vídua de Lluís Masvidal i Pagès, afegia sempre, perquè mai, mai, no va oblidar l’amor de la seva vida- en les classes de literatura catalana que un curs vaig fer a l’ICESB amb el professor Ramon Cotrina. El professor Cotrina, que va apadrinar el meu primer llibre publicat, El vel d’Harmonia, amb un pròleg de la seva ploma, va ser el traductor al català dels llibres de Michel Quoist. Recordeu Michel Quoist, l’autor de Reeixir?

La Neus Calpe assistia a aquestes classes de literatura catalana que fèiem cada dimarts. Una vegada el professor Cotrina va creure que els seus alumnes ‘escriptors’ podíem escriure un o dos contes cadascú i presentar el conjunt (seleccionant els contes prèviament, és clar!) a un concurs literari, a veure què passava. Vam titular aquell conjunt Contes del dimarts i amb el pseudònim de Milena Roïç (escrit així, d’aquesta manera tan estranya) vam presentar-lo al “Víctor Català”. No el vam pas guanyar. Però l’aventura d’escriure un conte amb cara i ulls ens va estimular d’allò més.

La Neus Calpe també escrivia. Més encara: animava i publicava una revista literària que duia per nom L’Arboç Tornaveu Literari. L’havia heretada del seu marit, vull dir la direcció de la revista. La Neus es va prendre molt seriosament aquesta tasca començada per Lluís Masvidal. Un cop mort, convocava cada any un premi literari amb el seu nom.

En un prestatge de casa tinc guardats alguns exemplars de L’Arboç Tornaveu Literari amb col.laboracions meves, així com un exemplar de l’inèdit Contes del dimarts. Jo n’hi tenia dos: Un perfum indiscret i Miralls. Llegits ara veig que tenen alguna possibilitat… però s’haurien de refer de dalt baix! M’he tornat molt severa. En canvi, en aquesta època de les provatures escrivia tan alegrement. La ignorància és atrevida.

Recordo una tarda la Neus Calpe asseguda al meu estudi. Volia que li dissenyés un ex-libris. Va ser aquella dia que em va dir que li agradaven tant les mimoses, una flor una mica salvatge comparada amb la meravella de flors que la Neus tenia a la floristeria que va posar en quedar-se vídua. Encara la veig entrant amb un gran ram de flors el dia que vaig presentar Alfa és Omega al Cercle Artístic de Sant Lluc. Aquell dia feia l’ofici de presentador Baltasar Porcel, que ens va deixar fa dos estius, i entre el públic hi havia Jordi Llimona, que va morir l’11 de setembre de 1999. Recordo que en acabar l’acte vam repartir les flors. Així era la Neus.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 d’octubre de 2011. A la foto, les mimoses de casa un any que va nevar al febrer. Retornaré a aquest espai dissabte vinent, ja que serem uns dies a Madrid)

No volia viure en una tomba...

No volia viure en una tomba. El meu cos guardava el seu calor.

En el mezzo del camin della mia vita, volia beure en les fonts de la celebració més alta, més lluminosa. Allà on s’aturava el desig hi havia d’haver una festa esclarida com el cel de la tramuntana.

Vaig anar al temple d’Amor amb els cabells deixats anar, la vesta de fil subjectada amb una joia de plata.

Els himnes dels déus emergien a l’aire com aiguamarines en la mar d’Odisseu.

Però Amor venia d’un altre món.

Sota la lluna creixent, ell i els seus havien patit ferides en el camp de batalla. Tota Europa se’n va plànyer, d’aquella vergonya que ens posava una altra vegada davant del mirall de l’horror.

Quan el vaig conèixer, la guerra li havia fet un sangtraït a l’ànima.

De Penèlope havia après a teixir la paciència. I com les seves mans blanques, les meves també sabien com guarir els estrips del cor.

(poema en prosa d'Alba i cendra a París)

Dirigir la vida

Hua Nan Zi (Zi vol dir savi), és a dir el savi Hua Nan, filòsof xinès del segle II a.C., va escriure: “El qui es conforma al curs del Tao (o Dao en grafia moderna), seguint els procesos naturals del Cel i la Terra, troba fàcil dirigir el món sencer.”

Tinguem present quan va ser escrita aquesta cita, i les dificultats de la traducció. Si se’m permet, ara podríem dir: “El qui s’adapta al curs de la Vida coneixent els seus procesos naturals (vessants materials i espirituals de l’existència), li és més fàcil dirigir la seva vida.”

Poesia i gratuïtat

Els nostres caps allotgen una capsa privilegiada respecte d'altres formes de la naturalesa, una capsa plena de complexitats, que és el cervell. El cervell –i quan més evolucionat, més- funciona més enllà de la supervivència. Tant és així que de 10.000 anys d’història enrere, i molt més enllà fins arribar als neandertals, també s’ocupa de coses aparentment inútils. L’art i la poesia, per exemple, que una ment utilitària diria que no donen de menjar. I és absolutament cert. Però, com deia Raimon Panikkar, “la poesia és pura gratuïtat”, i del do de la gratuïtat en tenim necessitat perquè la nostra ànima no mori d’inanició.  

El canvi

Recordo que el professor Antoni Prevosti ens deia que, contrariament al que es creu –la Xina sempre ha estat envoltada d’un aire hermètic, de misteri- el pensament xinès és d’una gran claredat, fàcil d’entendre i molt pràctic.

Ara trobo escrit en el llibre sobre el Feng Shui de Pablo Rico que els agricultors xinesos –fa 10.000 anys que cultiven el seu territori- afirmen que el canvi és l’única llei fixa sobre la Terra, que l’únic que roman és el canvi.

En efecte: només cal fer atenció al vaivé de les estacions, al dia que arriba i se’n va, al sol que surt després de la pluja, a la lluna que creix i minva… El canvi és el més natural del món. El budisme, que tant va arrelar a la Xina, ho anomena impermanència. De res no serveix, doncs, revoltar-s’hi, voler que les coses no es moguin de lloc. Val més caminar en paral.lel al canvi, assumir-lo en tot temps i circumstància. La saviesa popular també ho diu senzillament: No hi ha mal que duri cent anys. 

Les tres Sorts

Com alguns de vosaltres ja sabeu, tinc una gran estima per les cultures orientals, amb les quals m’identifico sovint ateses les característiques de la meva psicologia. De manera que sempre que en tinc ocasió les estudio. Ara estic llegint un assaig interessantíssim sobre el Feng Shui escrit per l’arquitecte Pablo Rico, que acaba de publicar Erasmus Ediciones. En un dels capítols trobo el que la cultura xinesa tradicional considera “els tres tresors”: la Sort del Cel, la Sort de l’Home i la Sort de la Terra. Aquestes tres sorts són les influències que l’ésser humà té en la seva vida, representant cadascuna d’elles un terç sobre el seu destí… Mirem-ho amb més detall.

La Sort del Cel és el destí que ens ve donat en néixer, i els xinesos pensen que en aquest destí no es pot intervenir gaire per no dir gens.

La Sort de l’Home (i de la Dona, és clar) és la seva força de voluntat, les seves qualitats, valors o defectes, en definitiva: tot allò que fa que les persones poguem agafar les regnes de la vida a les nostres mans.

La Sort de la Terra és el camp d’aplicació del Feng Shui. Els xinesos entenen que el nostre planeta és només un gra de pols dins de l’univers i que les energies de l’univers ens afecten de manera constant: afecten la nostra salut, els nostres pensaments, les nostres decisions i fins i tot les nostres accions. Això vol dir que aquestes energies universals són la causa d’algunes de les coses que ens passen més enllà de la nostra voluntat.

Cal dir que de seguida m’he agafat al ferm pensament de que puc intervenir en el meu destí amb la meva Sort de l’Home-Dona, ja que és la Sort en què tinc més poder i així puc mitigar el desafecte de les altres Sorts…

Un xiscle de gavina...

Un xiscle de gavina esquinça l’aire quiet.
La solitud m’estreny el pit, l’ofega. Ens havíem estimat, i ara el temps del mannà amorós s’escola com l’arena en el rellotge del temps. La platja de l’ànima és deserta, l’aigua del mar contaminada: ni somnis, de peixos vius que ens alimentin.
Com Ariadna he fet niu en el plor, la desolació habita la meva illa.
“Fuig”, em diu Eros a cau d’orella.
“Salva’t”, em diu Hèlios dalt del carro de foc.
No em puc moure. Em sento les cames sense ossos. La tempesta de vent, ahir, va ser tan forta que va ensorrar la casa que havíem alçat.

(primer poema, aquest en prosa, d'Alba i cendra a París)

Alba i cendra a París

En aquest poemari que acaba de sortir a la llum, s'escenifica a París un amor malaguanyat, però també la resurrecció anímica de la seva protagonista. Espero que us agradi.

Vetllada Literària i Cultural

Ahir vaig participar a la Vetllada Literària i Cultural organitzada pels Amics de la Unesco de Barcelona, entitat que, entre moltíssimes altres activitats, ja fa catorze anys que duu a terme els cursos Altaveu de les Cultures.

En la Vetllada hi van participar escriptors, associacions, editorials, llibreries i fotògrafs que representaven els cinc continents. A la fotografia (feta a la gran terrassa de la seu dels Amics de la Unesco) es veuen escriptors com el Salem Zenia, algerià que escriu en llengua amaziga, i l’Agnés Agboton, poeta, i molt coneguda pels seus reculls de contes de Benín. Assegut al meu costat hi havia el professor Miquel Izard, amb el seu llibre sobre una Patagònia més enllà del turisme.

Forta i amb caràcter

Carla -o Karla- és un nom germànic derivat de Karl. Significa "aquella que és forta i amb caràcter". Ahir, tot just nascuda i en braços del seu pare, es mostrava fràgil, com tots els nadons, però aviat li veurem el caràcter... La Carla obre molt els ulls i mou molt les manetes, a vegades tapant-se la cara en un gest de protecció, com en aquesta fotografia.

Els nascuts sota el signe de Balança, en general són gent que estimen la pau i la justícia, i busquen l'equilibri de forces, l'harmonia oculta en coses i fenomens.

Dels infants n'aprenem tant. L'aprenentatge és mutu, tot i que de moment és a nosaltres a qui ens toca fer el paper més visible de mestres.