Primavera Paradís

Diu Emmanuel d’Hooghvorst que en hebreu el mot Paradís, PRDS, és format per les inicials dels quatre mots que fan referència als quatre sentits de l’Escriptura:
Pshat: el sentit simple
Remez: l’al.lusió (signe)
Derash: l’explicació
Sot: el secret (o sentit ocult)
Aquests sentits de l’Escriptura que constitueixen el Paradís no són quatre sentits diferents, tots quatre estan relligats al secret, són com esglaons o passes que hi menen. Fins i tot el sentit simple ja transmet el secret. Trobar el Paradís és llegir l’Escriptura tal com ha de ser llegida.
És evident que la majoria poc sabem llegir encara que ens ho sembli.

Transcendir: donar el millor de sí

És propi de l’ésser humà –els animals més evolucionats no tenen aquesta consciència- voler anar més enllà dels seus límits; o, si voleu, de la seva ignorància. Aquest impuls (amorós) el llança a donar el màxim de sí, a superar-se, a transcendir.
Transcendir és transcendir-se, mirar més enllà, donar el millor de sí a alguna cosa que és més gran que hom mateix.
L’amor és una forma de transcendència, allò que alhora que ens sobrepassa ens inclou. El mateix podem dir de la fe, de l’esperança, o de qualsevol altra forma de creació com ara l’art, l’escriptura.

Pasqua de Resurrecció

Jesús es va aparèixer a Maria Magdalena, la deixebla estimada.
Li va dir: Maria. Ella, girant-se, li va dir en hebreu: Rabuní! que vol dir: Mestre!

Cronos i kairos

Els grecs -que ho van inventar gairebé tot!- distigien dues classes de temps: kairos i cronos.
Cronos, aquell déu que es menja els seus fills només néixer -les hores, els dies, els anys- és el temps lineal, de rellotge, el temps mensurable, implacable, temps amb límits com les nostres vides mortals.
Kairos és el temps de l’esperit. Podem experimentar-lo. Quan formem part de kairos, quan hi estem immersos, quan ens concentrem en alguna cosa que ens absorbeix, el temps sembla que s’aturi: és el temps present i etern al mateix temps. El temps dels enamorats és el temps de kairos. El temps d’allò que anomenem Déu és el temps de kairos.

Escriptura i compromís

Als vint anys vaig experimentar la nit de l’ànima. Més de trenta anys em va costar posar per escrit aquella experiència. La crisàlide n’és el fruit. Em va salvar d’aquell abim del desamor un metge de capçalera dels d’abans. Tot i que la sala d’espera estava plena, es va prendre el temps necessari per a conversar amb mi i al final fer-me la pregunta: Què t’agradaria fer en aquesta vida? Li vaig respondre: Escriure.
Escriure no només és la meva manera de respirar en la vida, sinó de comprometre-m’hi.

Tiges

Bon dia, primavera

De vegades es fa necessària una salutació, una carta, una conversa íntima. Algú a l'altra banda: espill que transparenta el món i les seves criatures. La primavera té això: amb la força de la tija verda demana pas a l'aire, a la terra, truca les portes de l'ànima, tot i que no sembla època d'elegies al port sinó de viatges en alta mar. Però, cap a quin món?