El vel d'Harmonia

Ser dins

2012-01-29T19:23:00.000+01:00

Quan escric un arbre o un bosc, sóc un arbre, sóc el bosc. Per a mi sempre és així: em fico dins del que escric per sentir-lo. Tant hi fa que tingui l’arbre o el bosc davant, o imagini l’arbre o el bosc. Igualment sóc dins.

Notícia de Felip Teixidor

2012-01-28T12:50:00.000+01:00

Després de més de trenta anys de la mort de Felip Teixidor Benach (Vilanova i la Geltrú, 1895 – Ciutat de Mèxic, 1980) què en sabem? Teixidor és un d’aquells vilanovins que, per causa de l’exili, econòmic o polític, van haver de desenvolupar la seva vida professional lluny de casa, tot i que mai, mai, no va oblidar els seus orígens, com es posa de manifest en la lectura del llibre El que em va dir Felipe Teixidor, home de llibres (Pagès editors, 2011).

El meu pare era d’origen molt humil, però es va casar amb una dona de molt bona família, per bé que totalment arruïnada: de “Cal Benach”, com es deia de les cases principals. La família de la meva mare era d’un poble molt interessant que es diu Vilanova i la Geltrú, proper a Barcelona. Jo vaig néixer a Barcelona l’any 1895, però em considero del poble de la meva mare perquè hi vaig passar part de la infantesa, períodes de vacances i llargues temporades ja essent adult. Vilanova era un poble que tenia molt contacte amb Amèrica, amb Cuba específicament. L’anomenaven “L’Havana Xica”…

Aquesta publicació d’història oral (primer publicada a Mèxic i ara en traducció al català a càrrec de Roser Carol i Àlvar Valls) és el resultat d’unes entrevistes que va dur a terme l’any 1979 una aleshores jove Claudia Canales, doctora en història per la Universidad Nacional Autónoma de México. En dóna els detalls en un pròleg que posa els lectors en antecedents del personatge entrevistat, l’enorme significança que va tenir don Felipe Teixidor, com li deien, en la vida cultural, política i econòmica de Mèxic des de l’ any 1919 que hi va arribar fins a la seva mort.

Felip Teixidor va tenir un paper molt important en el Mèxic sorgit de la Revolució. A ell es deu, entre altres coses, l’organització de PEMEX (Petróleos Mexicanos), que li va encarregar el mateix president Lázaro Cárdenas. Però també va ser un gran bibliòfil, editor i també escriptor. Entre els seus llibres hi ha Ex-libris i Bibliotecas de México, 1931. D’aquí l’enorme interès que té descobrir Felip Teixidor per tal d’incorporar aquest nom a la plèiade d’homes i dones destacats de Vilanova i la Geltrú.

Alguna notícia en teníem, però, de Teixidor, per la seva vinculació amb el pintor Rafael Sala, del qual va ser molt amic. Sala va morir als trenta-sis anys i Felip Teixidor es va casar amb la seva vídua, Montserrat Alfau, l’entranyable Monna, com li deia tothom: El meu matrimoni amb la Monna va ser una cosa tan sincera, tan natural. El matrimoni va tenir dos fills: Felipe, que va morir a l’edat de set anys, i Antonio, que es va fer frare de la Trapa i va morir l’any 1996. En conèixer la seva mort, Claudia Canales va decidir rescatar del Archivo de la Palabra les entrevistes fetes a Felip Teixidor perquè la figura de Felipe Teixidor sigui coneguda pels catalans moderns, com escriu al pròleg del llibre Miguel León-Portilla.

No vaig tornar a Catalunya fins a l’any 1955, després de trenta-set anys de no veure la meva antiga pàtria –declarava Teixidor-. A Catalunya no cal dir-ho, vaig visitar el meu poble. Hi vaig arribar amb el cotxe i en primer lloc vaig anar a la casa pairal de la família, que, per descomptat, ja no era nostra (...) Durant aquest viatge vaig sentir no la tragèdia, però sí la nostàlgia de l’emigrant, paraula que quasi ja no existeix però que a mi m’agrada molt (...) La paraula catalana adéu és molt bonica. En el meu cas era una nostàlgia doblement nostàlgica, si es pot dir així, perquè tornar-hi ja no era el mateix, m’entén? És molt dífícil tornar…

(publicat al Diari de Vilanova, 27 de gener de 2011)

Consciència

2012-01-27T10:15:00.001+01:00

Observo: els infants petits fan les coses pel gust de fer-les. El resultat? Això interessa als grans, a ells em sembla que no. Construeixen castells perquè els fa gràcia posar les peces una damunt de l’altra i quan s’ensorren, riuen i tornen a començar. No sembla que vulguin posseïr-los. Nosaltres ja no podem obrar com els infants, sigui perquè estem atrapats per l’egoisme o per instint de possessió, i benignament perquè tenim consciència, o n’hauríem de tenir, respecte dels efectes de les coses que fem.

Els contes de l'àvia Maria

2012-01-26T13:14:00.000+01:00

Hi ha un món que és fet d’històries. Les explica la gent, tant si són la veritat estricta com si són inventades en part, tant hi fa: les paraules les fan veritables en aquest altre àmbit que en diem literatura oral o literatura escrita. La meva àvia materna, l’àvia Maria, ens explicava les històries de la Conxita i el Manel. La Conxita no sé si existia, el Manel sí, i sembla que tenia un cafè de poble. L’àvia inventava per a nosaltres, els seus néts, històries de la Conxita i el Manel. Eren divertidíssimes. No s’assemblaven per a res als contes tradicionals, ja que eren tretes de la realitat ambient que la meva àvia transformava amb la seva imaginació. Fins i tot alguna vegada reconeixíem algun escenari, o algun dels personatges que hi feia sortir… Això ens agradava d’allò més! Potser per aquest motiu sempre he cregut que es necessita força imaginació per escriure el real sota diverses formes. Amb la fantasia, sens dubte un bon ingredient, potser hi ha el perill d’allunyar-se massa de la realitat. En canvi, la imaginació, una potència de la ment, fruita sempre en el treball de transmutar tot el que passa pel seu atanor deixant l’essencial.
(extret de La capsa verda)

Llibres d'autors catalans en institucions estrangeres

2012-01-25T11:23:00.001+01:00

“A Liverpool no es pot dir que els llibres catalans siguin abundosos, però tampoc es pot dir que hi manquin. A la biblioteca de la Universitat, o Tate Library, fundada pel mateix fundador de l’esplèndida Tate Gallery de Londres, es poden trobar alguns dels nostres autors medievals i alguns de moderns, entre altres Llull, amb les seves obres completes, i Verdaguer, fent costat amb Mistral (…) i Víctor Balaguer (…) i Eugeni d’Ors…”
Aquest apunt de dietari de Ferran Soldevila a Hores angleses (llibre recentment editat per Adesiara) està fet el curs 1926-1927, el primer dels dos cursos que el gran escriptor i historiador va passar a la Universitat de Liverpool fent de lecturer in Spanish.
En efecte. És una sorpresa per a la majoria d’escriptors catalans –parlo també dels actuals i per experiència pròpia- trobar-se amb les seves obres, o part de les seves obres, en institucions estrangeres. I és molt possible que no les trobin a cap universitat espanyola… Aquest fet respon a un estadi civilitzatori propiciat per l’apertura mental i el respecte a la diferència que posa en valor de manera justa allò que val la pena de conèixer perquè aprofundeix en la percepció pròpia i global del món.

(a la foto, vista d'un parc anglès, a l'estiu)

Harmonia entre ciència i creences

2012-01-24T11:33:00.000+01:00

Podem imaginar-nos com una ceba. Les cebes tenen moltes capes, i cada capa podríem considerar-la com un cos que embolcalla l’altre, com les nines russes.

El primer cos és el físic, compost de matèria orgànica. Després vindria el cos de la sensació i de matèria més fina, tot i que no tan fina com la del cos emocional que ve després. El cos mental és finíssim, tot i que encara estem parlant de cossos subtils. L’interior de la ceba, però, és buit! Podem imaginar aquest buit com l’espai de l’esperit, tot i que l’esperit impregna també tots els altres cossos… Aquí és on les ciències i les religions i creences sobre la naturalesa humana es toquen.

(imatge d'hàbits de monjo, presa a Escaladei l'estiu de 2006)

L'infant i el món

2012-01-22T11:31:00.000+01:00

Els ulls, com una finestra.
El món és més gran,
i la nena el busca per tots els camins,
marinera en una mar d’ales blanques.
L’horitzó, infinit,
ara es bressa a la falda dels pares.

(Poema dedicat a la Carla.
A la fotografia: una parella anònima a la platja de Sitges, un matí de sol)

Traduir poesia

2012-01-20T12:25:00.002+01:00

Traduir poemes és una tasca sempre aproximada, és molt difícil reproduir la música i el ritme dels versos, ja que cada llengua és un món. No obstant això, el traductor, essent fidel a les paraules també procura reflectir aquella musicalitat i ritme interns que fan del poema poesia.

(Us heu fixat que molts poetes traduïm altres poetes? A més del pur goig de fer-ho per afinitat al/la poeta traduït, crec que és perquè som conscients de la dificultat de la traducció del nostre propi treball poètic)

L'obstacle que estimula

2012-01-19T16:17:00.000+01:00

“El treball de cada dia, fet a les palpentes, dòcilment, amb paciència pura i l’obstacle que estimula el fervor com a lema…”, escriu Rilke a Clara Westhoff, la seva dona, el 16 de setembre de 1907 a la ciutat de París. L’obstacle que estimula ens fa anar més enllà no de les nostres possibilitats sinó del que som capaços de veure. La creació sempre és un misteri.

(a la fotografia, Rilke i Clara Westhoff)

Cartes

2012-01-18T09:47:00.000+01:00

Hi havia un temps que les cartes trigaven dies a arribar al seu destí. Rainer Maria Rilke, que va escriure moltes cartes a la seva vida, que necessitava escriure-les, comença una carta a la seva protectora, la princesa Marie von Thurn und Taxis, escrita des de Ronda el 17 de desembre de 1912: “Llangueixo esperant una carta seva, estimada amiga. Sens dubte, la carta em busca només Déu sap per quins camins…”
Ara, a través de la Xarxa, les cartes-missatge arriben en segons. Rilke, que era molt impacient, ho hauria agraït. Però em temo que les cartes no haurien estat les mateixes, tan meditades i profundes, ja que la distància i la immediatesa són coordenades temporals tan diferents.

L'Anunciació

2012-01-17T12:45:00.000+01:00

Quan vivia a prop de la Sagrada Família, des de la galeria on estenia la roba i que donava al petit estudi on tenia la taula de dibuix, cada dia escoltava les campanes que des del Temple anunciaven l’Àngelus. Aturava el meu treball, i com els pagesos d’abans feia uns minuts de contemplació. Des d’aleshores sempre he pensat que si hagués de fer una col.lecció de pintura, faria una col.lecció d’Anunciacions. L’escena de l’àngel Gabriel anunciant a Maria la concepció d’un fill de l’Esperit que s’encarnarà a través d’ella té en mi un efecte colpidor. En una atmosfera de silenci i de recolliment, l’actitud de Maria es serena, tot i que intueix el que li espera. No obstant això diu que sí, que es faci la voluntat de l’Altíssim, que en un sentit més enllà de la creença religiosa vol dir un sí a la Vida. Tal com la iconografia clàssica ens l’ha presentat, en aquest quadre hi ha sempre un llibre. Per una banda el llibre informa de l’acompliment de la profecia segons les Escriptures. Per l’altra banda indica que Maria era una dona culta, educada al Temple en les coses sagrades.

(detall de l'Anunciació de Bernat Martorell, cap a 1445-42)

Després de l'hivern, la primavera

2012-01-16T14:35:00.002+01:00

La primavera, en sentit literal, correspon a una estació de l’any, a l’equinocci que arriba després del llarg temps d’hivern, quan tot sembla que reposa, o simplement hi ha aparença de mort. Aparença, perquè la vida s’esdevé a diversos nivells invisibles, fins i tot a nivell físic.
Com que la primavera estacional esclata després de l’hivern, la primavera en llenguatge metafòric significa renovació. Més enllà d’aquest significant podem dir renaixement o resurrecció si ens referim a estats encara més complexos de la vida, ja sigui que es donin a nivell mental o espiritual.
En aquests darrers temps s’ha parlat i es parla encara de les primaveres àrabs quant a moviments polítics i socials en aquests països. I es parla també de brots verds per indicar tímides creixences o recuperacions en el camp econòmic.
És evident que estem al llindar d'alguna cosa que ha de venir. Així doncs, la primavera es presentarà d’un moment a l’altre. Quan li toqui segons el calendari, però també des d’un punt de vista històric. La tindrem perquè sempre l’hem tinguda, la vida es manifesta de manera cíclica. Arribarà, doncs, la primavera històrica, no sabem quan, i la consagrarem perquè ens omplirà el cor de joia després d’haver sofert tantes pèrdues i haver fet tants dols. Per aquest motiu, que en gaudeixin i siguin agraïts els qui puguin viure aquesta primavera, tot esperant que hagin après dels nostres errors i superat les tendències egoistes. La vida té continuïtat més enllà de nosaltres. La vida, que conté tants hiverns, conté també les primaveres que els segueixen i no només en sentit físic sinó també espiritual.

Creació de la realitat

2012-01-15T19:11:00.000+01:00

Les ciències, valuoses per l’aportació que aporten a la comprensió de la realitat, es queden lluny de la realitat, ja que la realitat és la vida en totes les seves manifestacions, des de les més materials fins a les més subtils. Són les realitats subtils les que escapen a les formulacions tancades. És per aquest motiu que les ciències modernes ja admeten, per exemple, que creem ‘una’ realitat cada vegada que fem una tria. Això no ho pot mesurar la física, no es pot pesar en cap balança, i, no obstant, la nostra decisió té pes en el nostre entorn… És fascinant!

L'ombra

2012-01-14T17:25:00.000+01:00

En avançar la tarda
l’ombra s’allarga,
no ets pas tu qui creix.
O sí,
si el que el s’allarga
són els records
que es nodreixen de tu.

(la fotografia està presa al vell cementiri de Weimar a l'estiu de 2010)

Record de Cuba

2012-01-13T12:19:00.000+01:00

Un amic ha fet un viatge recent a Cuba. Jo hi aniria sovint: els climes càlids m’atrauen, el meu cos nascut abans de temps agraeix les incubadores ambientals. Però l’atractiu de Cuba va per una altra banda: és un atractiu de signe cultural. En part ho vaig escriure a Estampes de Cuba, després del primer viatge, el desembre de 1998.

Recupero llibres sobre Cuba de les lleixes com ara Tierra madre. Reportaje de un viaje a Cuba, de la sociòloga italiana Gabriella G. Paolucci. En un dels apunts recull l’opinió d’una dissident, “María Elena”, que, entre altres afirmacions saboroses, diu sobre el caràcter cubà: “Los cubanos esconden una sabiduría propia y no tienen necesidad de leer: ya saben todo. No necesitan viajar porque ya han visto todo. Los cubanos forman un pueblo elegido… por ellos mismos.”

Els cubans llegeixen i es formen, i és un poble amb un alt grau d’autoestima, malgrat les circumstàncies adverses actuals i passades, ja que el poble cubà ha estat i és un poble molt sofert. Ara bé: “María Elena” té raó: fins i tot les persones més senzilles sembla que ho sapiguen tot, tenen una saviesa natural que deu sortir precisament de l’humus d’aquesta terra mare que és Cuba per a ells. Els cubans són molt nacionalistes, tant com els nordamericans, que ho són en el mateix grau. Es fan d’espill mutuament. I això no depén tant dels orígens (el poble cubà és mestís) com de la voluntat de ser el que són.

(la foto de la portada del llibre la vaig prendre a la ciutat de l'Havana)

El jo com a sentinella

2012-01-12T11:28:00.001+01:00

Quan estudiava psicologia (vaig estudiar-ne uns anys pel gust d’aprendre’n, ja que la meva formació bàsica és de Belles Arts), el doctor Portuondo –un cubà exiliat que s’enyorava molt de Cuba- sempre ens advertia que si una afectivitat d’alta temperatura ens podia enganyar sobre els nostres sentiments, també la ment ens podia portar pel pedregar i fer-nos creure el que nosaltres volguéssim. Em va quedar gravat. Tant que sempre observo amb detall els moviments d’una cosa i l’altra per veure on sóc jo debò, entés el jo com a eina de discerniment i consciència.

Ahir, a La Contra de La Vanguardia, Petter Johansson, filòsof i neurocientífic, deia en una frase titular que ‘justifiquem les nostres decisions a posteriori’. És el mateix que ens venia a dir el doctor Portuondo. I sembla que només un 20% de persones s’adona de com ens enganyem i com justifiquem els nostres propis enganys. En aquestes circumstàncies, el jo ha d’exercir de veritable sentinella.

(a la fotografia, fragment de l'estupa del monestir budista tibetà Sakya Tashi Ling, del Garraf)

Creació artística

2012-01-10T17:11:00.000+01:00

En el camp de la creació artística –incloc la literària- fer el que un/una sent i creu que ha de fer sense trair-se s’ha tornat difícil, ja que sembla que mana el mercat i l’espectacle. Crec que aquesta manera de fer ha de ser defensada amb fermesa, no per heroisme sinó per coherència. Si un/una deixa de ser qui és, què li queda? L’art es nodreix del més profund de l’ésser i es dóna a través del més profund de l’ésser.

(a la fotografia, El jardí del poeta, pintura d'Alexandre de Cabanyes, Museu de Montserrat)

L'esfera lluminosa

2012-01-09T11:22:00.000+01:00

Ho he dit en tantes ocasions: Vaig viure una època daurada amb els amics del ‘grup’, que dèiem. Però una època daurada també comporta dolor. Em vaig enamorar d’un noi del ‘grup’ de manera romàntica –em sembla que no hauria pogut fer-ho d’una altra manera- i el calvari que va suposar aquesta relació el vaig escriure figuradament a La crisàlide. No obstant això, aquest va ser un temps de vida intensa que ha deixat en mi una petja profunda.
Entre les felicitacions d’aquestes festes he rebut la d’uns amics ben estimats del ‘grup’, l’Hèctor i la M. Dolça, una parella amb la qual ens hem anat escrivint. M’informen que per aquests mateixos dies han acomiadat un dels integrants d’aquella colla de joves, en Jordi Romea de Larrocha, nebot de la gran pianista. El cor em va fer un sotrac que encara em dura, com vaig estar força temps pensant en la mort sobtada de l’Anna Maria Balil, que va ser exercir d’oncòloga amb tanta capacitat professional com generosa, i confident en tantes converses metafísiques d’aquell temps.
És clar que anem fent anys, jo seixanta el març passat. I la mort, veïna de la vida fins a confondre-s’hi, és una amistat que no refuso pas. Però la mort dels amics em provoca un enyorament difícil d’explicar fins que incorporo el seu record en una esfera lluminosa, la dels meus morts, que m’acompanya allà on vaig.
(extret de La capsa verda)

Reaccions d'aniversari

2012-01-07T11:15:00.000+01:00

Aquests dies donen molt de sí, ja que les festes sembla que els allarguin no el sentit de les busques del rellotge sinó en el temps de l’amistat.
Una amiga em comenta un fet que segur que molts de nosaltres hem experimentat tantes vegades: la nostra psique recorda ‘aniversaris’, encara que no siguin al calendari convencional. Són aniversaris de fets personals amb un component traumàtic, la petja dels quals és més o menys intensa. La psiquiatria té un nom per aquesta memòria, segons recordo haver llegit en un dels llibres de la doctora junguiana Jean Shinoda Bolen: “reaccions d’aniversari”, que provoquen diversos malestars, ja sigui a nivell físic o psíquic, o totes dues coses alhora.
La qüestió, que es pot enfocar de moltes maneres, cadascú la seva, en general suposa un aprenentatge de les nostres pròpies reaccions enfront de fets passats, així com una nova oportunitat per a resoldre algun fil –algun problema- que se’ns hagi escapat del teixit de les nostres vides.
Això és el que li dic a la meva amiga, perquè és el mateix que em dic a mi mateixa.

Els regals dels Reis

2012-01-06T16:35:00.000+01:00

La màgia és el natural en els infants, que tant contrasta amb un món ben desangelat i que compartimenta la realitat a tall de ganivet. Amb paraules i sense paraules els infants ho comprenen tot perquè són dins mateix de la comprensió. No hi ha més envitricolls que els que passant el temps se’ns van ficant al cap quan perdem la innocència, quan perdem la visió de les coses en la seva transparència, quan ens allunyem de la plenitud de l’ésser en ell mateix.
Si alguna cosa fa plorar, avui, és l’infant perdut en les fondàries de la ment, la seva capacitat de veure el possible en l’impossible. Així, doncs, Reis d’Orient, una vegada més us agraïm els regals que heu deixat als infants, expressió del que són ells mateixos: un regal que la vida ens ofereix; i us agraïm també que amb la vostra presència màgica ens hàgiu recordat el que encara som a temps de recuperar: la capacitat de ser llum en els camins que nosaltres mateixos hem obscurit.

(a la fotografia, els Reis d'Orient del pessebre situat a la Plaça de la Vila, de Vilanova i la Geltrú)

Salutació de la Carla als Mags

2012-01-05T11:13:00.000+01:00

Hola, Reis Mags! Sóc la Carla, i ja tinc tres mesos. Els pares m’expliquen a cau d’orella que veniu seguint una Estrella… Jo també vaig venir seguint una estrella! Els pares em diuen que vau seguir molts camins fins a trobar-la, i que això és el que a mi m’espera: seguir molts camins fins a trobar la meva estrella. És molt lluminosa, tan lluminosa com la Llum que ja comença a posar colors a les coses que vaig veient. Vosaltres sou mags, i podeu fer moltes meravelles, com ara en una sola nit arribar a totes les cases i regalar joguines als infants. Jo encara no sé què podré fer, però confio en l’estrella que vaig seguir: ella m’anirà indicant l’itinerari. Mentrestant, els pares em donen la mà…

(a la fotografia, la Carla en braços de la seva mare)

Poema i trobada

2012-01-04T10:54:00.001+01:00

Una vegada, un reconegut professor em va demanar una explicació per a un poema difícil. El poema, em semblava a mi, parlava per ell mateix, tot i que, certament, potser no ho donava tot en una lectura. El llenguatge poètic, quan no és descriptiu, precisa o de més lectures o d’aquella compensió instantània que prové de la intuïció.

Ara trobo escrit el que va dir Paul Celan a Israel Chalfen, un dels seus biògrafs, en una ocasió com la que he explicat més amunt: “Llegir, llegir una i una altra vegada; la comprensió arribarà per ella mateixa.”

És clar que també podríem pensar que un poema ‘difícil’ és com una carta adreçada a un lector anònim. Un obre la carta i no li diu res, o a penes res. L’altre obre la carta i de sobte se li il.lumina el rostre. El poema es creua amb ell d’una manera commovedora. És com si dos caminants s’haguessin trobat enmig d’un camí i s’haguessin reconegut en una dimensió que essent la pròpia és també de l’altre.

Amb el flux de la vida

2012-01-03T11:18:00.001+01:00

Per necessitat psicològica volem veure en l’univers un fonament segur. Però l’univers simplement és, i segur com nosaltres voldríem no en resulta pas, només cal mirar entorn i endins. Hi ha, doncs, distància entre el que és i el que voldríem que fos en tots els àmbits. La roca a la qual aferrar-se és tan sols una pila de sorra més o menys compacta, una il.lusió de roca. Quan ens fem conscients d’aquesta realitat comença a canviar el nostre punt de vista pel qual veiem que immergir-se en el flux de les aigües de la vida demana nedar, surar-hi. Però veure-ho és tan sols un tímid moviment, ja que el pas veritable és l’acció de fer-ho, i això és el que costa. Almenys a mi em costa, tot i comprovant que en les ocasions que he seguit aquest corrent em sento més lleugera.
(fotografia presa a Aigüestortes, l'agost de 2009)

El to

2012-01-02T11:50:00.001+01:00

Ho he escrit, em sembla, en altres ocasions. Tinc una idea al cap, que a vegades flueix com l’aigua d’una font. La inspiració és una manifestació de la gràcia pura. Però a vegades la idea s’hi està força temps perquè no troba l’escletxa per on sortir. I és que no troba el to… com si momentàniament fallés alguna connexió.

El to, això tan difícil de definir, té a veure no només amb la musicalitat sinó amb la personalitat literària de qui escriu. Sovint observo com el to, finalment trobat, marca el que serà l’obra futura: un poema, una narració, un assaig.

¿El to té a veure amb l’estil, allò que respon, més enllà del tema i de la forma, a la personalitat profunda de l’escriptor o escriptora?

La meva follia

2012-01-01T11:19:00.001+01:00

Entre les lectures d’autors contemporanis, incorporo lectures d’autors clàssics, sempre sorprenentment actuals. A estones, doncs, aquests dies vaig llegint Mi religión y otros ensayos breves, de Miguel de Unamuno. L’assaig titulat precisament Mi religión és una declaració de principis del seu autor, quan diu, i tradueixo: “La meva religió és buscar la veritat en la vida i la vida en la veritat, tot i sabent que no he de trobar-les mentre visqui.”

No, és clar, ja que la veritat és un absolut i nosaltres, humans, ens movem en el terreny del relatiu. Però hi ha aquest instint vers l’absolut del qual el relatiu procedeix, que ens empeny al retrobament amb aquesta font en última instància. En algun moment d’aquest camí veiem, si és pot dir així, el perquè d’aquest impuls, que és de naturalesa espiritual; veiem el destí de tanta fatiga d’anar contracorrent de la peresa i de la son, veiem que hem de complir aquest destí que no és altre que el de ser humans en el sentit més ple del terme.

Ahir va fer setanta-cinc anys que Miguel de Unamuno va morir a Salamanca, refusat pels uns i pels altres (en el seu cas, per les dues Espanyes), com reportava López-Burniol en un article publicat a La Vanguardia, i en el que recordava una de les seves frases: “Acostuma a dir-se, amb raó, que cada boig té el seu tema; i el meu tema és el de l’espiritualitat, el de l’estat íntim de les consciències d’un país i les seves inquietuds supremes.”

Els qui hagin llegit les coses que he escrit en aquest blog i les dels meus papers, hauran endevinat que, salvant la distància oceànica que em separa del saber del mestre Unamuno, el meu tema (la follia que conscientment no vull evitar) és també l’espiritualitat, o l’estat íntim de la consciència que, al meu entendre, ens fa ser qui som: criatures responsables del ser ser.

Bon començament de l’any 2012!

Vigència del romanticisme

2011-12-31T10:08:00.000+01:00

El romanticisme respon a un estat d’ànim que, entre altres virtuts, insufla coratge. Per aquest motiu, en els moments actuals els romàntics no són gaire abundants, però n’hi ha, de la mateixa manera que hi ha clàssics, il.lustrats, neomedievals, futuristes i post moderns, posem per cas. Tots els moviments culturals que en aquesta part de món (Orient és una altra cosa) hem estat capaços de crear conviuen en el moment present, i a vegades amb una certa promiscuïtat. Entengui’s bé aquest mot, que aquí no vol dir altra cosa que l’aparellament harmònic en una unitat de nivell superior del classicisme mental i del romanticisme coral, com el que al seu dia va assolir Manuel de Cabanyes.
El romanticisme, un moviment de matriu europea i que té les seves peculiaritats segons si es mira des de l’òptica alemanya, anglesa, francesa, italiana o ibèrica, és una reacció filosòfica a l’entronització de la raó a nivell d’absolut. Com de manera precoç ja va intuir Goya, la raó, que pot engendrar monstres mentals, no explica l’última realitat de les coses, el gen de Déu, en diuen els científics d’última fornada, i que continua sent un misteri. La intel.ligència del cor té raons que la raó no comprèn perquè els moviments del cor s’escapen, com un ocell engabiat, de la quadriculació mental on se la vol tancar.
Hi ha un tipus de coneixement de la realitat que cap ciència empírica no pot demostrar. La vida, representada filosòficament en la figura del cor, es miri per on es miri fuig per tots els forats de la mateixa manera que no es pot comprar ni vendre, tot i que es compri i es vengui fent frau, ja que ens ve donada. Vendre’s l’ànima és una vella pràctica que no ha minvat, ans al contrari. Aquest és un aspecte que els romàntics més visionaris com William Blake van denunciar, i poc s’han equivocat a la vista de com tenim el món.
Un apunt il.lustratiu. Llegint El compromís (Labreu edicions), de Sergei Dovlàtov (1941-1990), es pot deduir que sota l’aparença ruda, d’àngel rebel o fins i tot una mica punk d’aquest escriptor que va patir els rigors i arbitrarietats de la societat soviètica, hi ha un romàntic. Qui, sinó un romàntic d’ànima, s’hauria exposat a dir en veu alta davant dels seus caps, i a escriure-ho després en un llibre: ...Per què van callar els activistes del gremi? Cap a on mirava el judici de camarades? Quan ja fa temps que se sap que la cobdícia, multiplicada per la impunitat, desemboca en un crim! Dovlàtov no es refereix a Iñaki Urdangarin, és clar, li queda molt lluny. Però no queden lluny aquestes paraules que es podrien aplicar a la conducta “poc exemplar” del gendre del rei.
Els romàntics tenen molt d’herois grecs, tot i que alguns, perquè no se’ls titlli de tous o massa poètics, vesteixin amb texans i jaquetes de cuir. Els romàntics provenen d’una nissaga espiritual que els empeny, precisament, a conductes morals encara que algun dia, com Dovlàtov, perdin una nit o prenguin una copa de més. Als romàntics –també hi ha romàntiques, eh?- els assalten sentiments de justícia i equitat a cada cantonada perquè senten que el mal que un fa, o que una fa, perjudica als altres.
Un sentiment d’unitat de totes les coses adquireix especial relleu en l’ànima romàntica. Els romàntics perceben que la Naturalesa no és només un concepte orgànic sinó una entitat còsmica, així com perceben que la història no neix d’un home o una dona sols, sinó que és participada per tothom. Així, tenint una concepció de la unitat del temps i l’ànima, els romàntics sempre intenten cosir els estrips de l’existència en un desig de reconstruir el que s’ha enrunat, trobar el que s’ha perdut o recuperar el que s’ha malbaratat. Aquesta manera de sentir la vida és mística i no entra en contradicció amb la ciència més avançada que reconeix aquest nexe, aquest lligam interior entre tots els fenomens de la Naturalesa, que és una i actua en xarxa. I arribats en aquest punt de la reflexió, desitjo als lectors i les lectores un bon any 2012, malgrat les piconadores que ens amenacen. L’esperit romàntic no es rendeix fàcilment.

(article publicat al Diari de Vilanova, 30 de desembre de 2011. La fotografia està presa a Weimar el juliol de 2010)

Proporció

2011-12-30T11:29:00.001+01:00

William Blake va escriure: Mai no sabràs quan n’hi ha prou si no saps quan m’hi ha massa. Una, que sovint hi medita davant dels dilemes que l’existència planteja, potser ho sap, o, si més no, ho intueix, ja que la vida és sàvia i dóna bons consells si n’escoltes el pàlpit. Però, i els altres? En qualsevol àmbit de la vida sembla que el més assenyat, i alhora el més inspirat, és saber les proporcions. Per anar bé tots hauríem de voler ser proporcionats en benefici de tothom.

(a la imatge, un gravat de William Blake)

El somriure de l'orfe

2011-12-29T10:58:00.000+01:00

La mare va morir ahir, desnutrida,

en braços d’una voluntària.

Només tenia un cartell amb el seu nom

i la seva religió escrits al capçal del llit.

A cadascú –diu la Mare Teresa-

adreceu-li una paraula de consol,

ja sigui de l’Alcorà,

de la Bíblia o del Bhagavad Gita.

Minat el paisatge de brossa,

l’orfe mira el carrer amb ulls resplendents.

Les mans brutes i el vestit tacat,

la cara neta d’innocència.

Somriu, i això és tot. Tot.

(a la fotografia, la Porta Índia de Nova Delhi. La vaig prendre el capvespre del 7 de febrer de 1997)

Rosa d'hivern

2011-12-27T11:16:00.000+01:00

La fragilitat de la rosa és cosa certa, però també és certa la seva fortalesa, ja que amb el fred que fa avui, al jardí de casa encara hi ha roses com la de la fotografia… Preneu-la com a testimoniança de l’estat anímic interior que ens ha d’assistir durant el 2012, que estem a la porta d’estrenar.

Taula de Nadal

2011-12-25T13:39:00.000+01:00

La taula familiar de Nadal és a punt, parada amb cura. Mentre me la miro i faig la fotografia, penso que aquest any no s'hi asseurà l'oncle Joaquim de Cabanyes, que va morir al febrer. He sentit la necessitat de recordar-lo. In memoriam dels que ja no hi són, que tingueu una bona eucaristia nadalenca.

Bon Nadal!

2011-12-24T11:34:00.000+01:00

Escriu María Zambrano a El hombre y lo divino, i tradueixo: “I encara l’amor, aquest moviment, el més essencial de tots els que pateix la vida humana i on es resumeix la condició de l’home [i de la dona] –el ser que entre tots es mou-, no serà amor de manera completa si el que es mou no assoleix finalment de moure. Si és que no hi ha un Déu que sigui mogut per nosaltres…”

Déu ens necessita per abocar amor a la vida que ens alimenta en un cercle etern de la creació. Que tingueu un bon Nadal!

(a la fotografia, pessebre sevillà, desembre de 2008)

El pessebre de l'escola

2011-12-23T16:36:00.001+01:00

Quan jo era una nena, la vida laboral i escolar s’allargava fins al dissabte. La gent de la meva generació deu recordar que anàvem a escola els dissabtes al matí. A l’escola on jo anava hi havia una capella, on abans de les classes es resava el rosari de dilluns a diumenge, ja que també s’hi feia missa. No hi havia obligació d’anar al rosari, era optatiu, però a les alumnes ens donaven unes cartilles mensuals amb unes caselles que s’omplien d’assistències mitjançant l’estampació en tinta vermellosa d’un segell. No cal dir que les cartilles plenes tenien premi.

Jo anava al rosari quan podia, ja que vivia a set mansanes de l’escola, prou lluny com perquè arribar tan d’hora fos un veritable sacrifici que no només feia jo, sinó sobretot la meva pobra mare, que em va acompanyar a l’escola fins als 9 anys.

A vegades resava el rosari posant atenció, però moltes vegades no. La imaginació trobava motius reals per deixar-la volar no com un ocell explorador sinó com un ocell que medita sobre una branca. Un d’aquests motius era el pessebre de Nadal, que es confeccionava pels volts de la Immaculada Concepció. Aquell pessebre que cada any es podia veure en un racó de l’altar de la càlida i lluminosa capella estava fet amb unes figures grans, d’estil napolità, és a dir, de factura realista i amb els vestits de robes de colors confeccionats amb un gust exquisit. Eren una meravella.

Asseguda en un costat dels primers bancs, on tenia més visibilitat, el meu pensament es perdia a la vora del riu, fet a una escala imaginària, com tot el pessebre. Allà, inclinada sobre un vidre on a sota hi havia paper de plata, hi destacava la figura d’una dona rentant. Més enllà hi havia un ramat de béns, amb els seus pastors abrigats amb pells, alguns d’ells amb el cap mirant amunt, vers l’àngel que anuncia el naixement de l’Infant Jesús.

La imatge de l’Infant Jesús era la d’un nen coronat, això el distingia dels altres nadons que jo havia vist. Contemplava aquell cercle de metall daurat que envoltava el seu caparró, un gran contrast amb la imatge de l’Infant Jesús que alçava les cames i els braços nus, només cobert amb un bolquer deixat anar damunt el seu petit cos.

Tot i l’escalfor de la capella, la visió d’aquell nen sense roba i emparat sota el sostre de pedra d’una cova que jo intuïa humida i freda, em feia venir esgarrifances. La nuesa de l’Infant coronat s’adeia perfectament al missatge d’extrema pobresa i alhora de majestat que es volia transmetre a l’espectador d’aquella representació del misteri de Nadal, i que a mi, aleshores un infant de pocs anys, m’arribava no només a través de la imaginació sinó també a través d’un calfred emocionat.

Cada any les mestres ens explicaven amb l’alegria pròpia de les festes de Nadal, el capítol de l’infantament de Jesús. Jo l’escoltava amb atenció, com escoltava amb atenció els altres capítols de l’itinerari vital d’aquell home que, mort a la creu, havia resuscitat amb un cos gloriós, tal com es dibuixava a les pintures. D’una manera intuïtiva -ara sóc capaç de valorar-ho, llavors tan sols era una visió-, el naixement i la resurrecció em semblaven el mateix, només que l’un fenomen mostrava el naixement del cos i l’altre fenomen mostrava el naixement de l’esperit, prèvia mort de la naturalesa mortal, però havent-li donat sentit a través de la predicació d’una doctrina espiritual i revolucionària i de la passió que per aquesta causa Jesús va haver de sofrir. Ja més gran, en la catequesi de confirmació vaig començar a comprendre aquest misteri del naixement, mort i resurrecció crístiques, que en l’Evangeli és ben explícit, quan proclama: Allò que és nascut de la carn, carn és; i allò que és nascut de l’Esperit és Esperit. En el pessebre de l’escola, i en tants dels pessebres que després he vist, aquestes paraules prenien forma en la corona que embolcallava el caparró del Nen que prefigura el Crist resuscitat en l’Esperit.

(article publicat al Diari de Vilanova (especial Sitges), 23 de desembre de 2011. En la imatge, un pessebre fotografiat a Sevilla el desembre de 2008)

El sol a Capricorn

2011-12-22T19:17:00.000+01:00

Avui hem entrat al solstici d'Hivern, amb el sol a Capricorn.

És un bon moment per enviar-vos, via blog, la nostra Nadala que recorda, en la figura del Sol, el Naixement de l'Infant de Llum.

Amb una gran i fraternal abraçada

Imaginació i treball

2011-12-20T20:44:00.000+01:00

L’habilitat de la ballarina és, a més de talent per al ball, la culminació de l’esforç realitzat durant mil-i-un assajos. L’acte creatiu, que necessita imaginació, és també obra de l’esforç quotidià. En tota creació, doncs, hi ha la rememoració d’allò imaginat i d’allò treballat? Diria que sí.

(a la imatge, L'ull de la ment, tècnica mixta, 2001, de la pintora Carme Riera)

La imatge

2011-12-19T15:36:00.000+01:00

La imatge no és un vehicle per veure el món interior de les coses, sinó el mitjà que les expressa.
(en la fotografia, espills)

L'habitació imaginària

2011-12-18T11:34:00.000+01:00

El passat 15 de novembre va inaugurar-se a Arts Santa Mònica la mostra L’habitació imaginària, que comissariada per l’arquitecte Enric Granell proposa un recorregut pel món creatiu de Juan Eduardo Cirlot, una personalitat literària complexa, inclassificable i fora dels cànons, i per aquesta raó massa desconeguda encara, tot i que provoca un gran entusiasme intel.lectual en aquells que s’hi acosten.

Al Diccionario de símbolos de Juan Eduardo Cirlot es pot llegir respecte del símbol de l’habitació: “És el símbol de la individualitat, del pensament personal”. En aquesta afirmació sens dubte hi ha una interpretació tan simbòlica com psicoanalítica relacionada amb el món dels somnis. Basti recordar aquí un dels llibres de Cirlot: 80 Sueños, publicat l’any 1951 sota el segell de Dau al Set, grup artístic i intel.lectual amb el qual el poeta, simbolista i un dels crítics d’art més influents del seu temps va estar estretament lligat.

Va existir l’habitació imaginària? Va existir una habitació que el mateix Cirlot descriu al poema Momento, i de la qual parteix la mostra. Però l’habitació que descriu Cirlot és la d’aquell ‘moment’, ja que com el mateix Granell explica al text del catàleg editat per a l’ocasió, sembla que Cirlot no era un home que acumulés llibres i objectes en aquesta habitació de treball: el que hi tenia avui ja no ho tenia demà, tot circulava a una gran velocitat, ja que el poeta sempre necessitava nous estímuls per als seus poemes.

Inalterables en el seu lloc potser només hi havia les set espases que a partir de 1954 s’alçaven en vertical en un fons de paret blanca, i que el fotògraf Francesc Català-Roca va immortalitzar juntament al bust d’un home genial al qual no li van ser estalviades les nits de l’ànima precedents a cada canvi evolutiu del seu esperit inquiet. La vista de les espases devien recordar a Cirlot els símbols que les espases representen (el símbol és una realitat universal i oberta que l’experiència humana actualitza dotant-la així de significats que poden interpretar-se personalment).

Aquell que busca és essencialment un nòmada. D’aquí que l’habitació, símbol de la individualitat i del pensament personal, com el mateix Cirlot va escriure, hagués de ser, gairebé per força, ‘imaginària’ en funció dels treballs del moment. Així, doncs, aquesta habitació és més aviat un lloc per a la poesia, un lloc de signe espiritual que, partint del marc de les quatre parets i del temps històric en què el poeta l’habitava, podia igualment situar-se en el temps mític i dialogar amb les figures arquetípiques en estat pur. Perquè altra cosa no semblen les trobades i connexions més enllà del temps i de l’espai del poeta amb les dones imaginàries que li van inspirar cicles poètics com el de Bronwyn, Susan Lenox o Inger Stevens. L’existència d’aquestes dones és simbòlica. I és la mateixa ciència simbòlica que ens posa sobre la pista dels versos cirlotians que celebren aquestes presències lluminoses, ja que la figura de la dona simbolitza l’Ànima. Deia Jung de l’Ànima: “Tot home porta la imatge de la dona en el seu sí, però no la imatge d’una dona determinada, sinó d’una dona indeterminada”, o arquetípica, caldria afegir. Basti recordar el paper de guia per part de Beatriu en la Divina Comèdia del Dant.

Ara bé: ¿Es tracta de transcendir la condició humana en la conquesta o assumpció de l’Ànima en la seva bellesa celístia, angèlica? No, tot i que al seu poema Momento, escriu Cirlot: […] no he sabido o no he podido/ trascender la condición humana, y el amor ha sido mi elemento,/ aunque fuese un amor hecho de nada, para la nada y donde nunca. L’amor ha estat el meu element, diu el poeta. És, doncs, el mateix Cirlot qui dóna la clau d’interpretació de la seva Quête existencial. És justament l’amor viscut des de la consciència d’una ferida mortal allò que situa la humanitat en els límits d’ella mateixa. En el límit de la pròpia humanitat, el poeta Cirlot sap que l’amor és la força creadora que mou el sol, les estrelles i busca una vida més alta en un mester tan sagrat com la poesia, que relliga els dos móns: el físic i el metafísic.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 16 de desembre de 2011)

Les "Llànties de foc" de Joan Mascaró

2011-12-15T11:27:00.004+01:00

Ahir, a l’Espai Mallorca, va fer-se una pre-estrena a Barcelona del documental Llànties de foc, un passeig aprofundit per la vida i l’obra de Joan Mascaró (Santa Margalida, Mallorca, 1897 – Cambridge, 1987). El títol d’aquest documental de Sílvia Ventayol i Nofre Moyà, és homònim del llibre de Joan Mascaró, Llànties de foc, un compendi de textos místics i espirituals de diverses cultures que aquest savi sanscritista (que també coixia el pali), va anar recopilant amb la idea que fos visualitzat allò essencial i coincident que nodreix les espiritualitats i religions del món. Traductor del Bhagavad Gita, Les Upanishads i el Dhammapada, Joan Mascaró també va escriure La creació de la fe, un llibre molt personal que commou per la seva saviesa i la seva bellesa transparent, i que podria considerar-se el seu testament espiritual.

Tots aquests llibres estan publicats per l’editorial Moll. El documental Llànties de foc es passarà al Canal 33 al programa “El documental” el dia 23 de desembre, i encara algun altre dia, per la qual cosa us prego que consulteu la cartellera. Després d’haver vist aquest documental, si no el coneixíeu d’abans, us asseguro que us sentireu atrets per la llum que irradia Joan Mascaró.

A London (Arola editors, 2009), vaig dedicar-li aquest poema:

Al Hyde Park amb Mascaró

Exiliat a Anglaterra, el vell Mascaró
visqué als plàcids turons de Tintern Abbey.
La Universitat de Cambridge
fou el seu atanor.

El calor del sol prové de mi,

jo envio i retinc la pluja,

transcriu febrós del Gita,

la sagrada escriptura hindú.

A la cel.la en penombra,

clarors de llàntia encesa

il.luminen lletres polides per la fe:

Jo sóc la vida i la mort;

jo sóc el que és i el que no és.

(a la fotografia, un Joan Mascaró el temps que va ser a Ceilan)

Diòtima de Mantinea

2011-12-13T11:32:00.001+01:00

A El Banquet de Plató, Sòcrates, l’últim a intervenir en el debat, diu haver après de Diòtima, una dona sàvia de Mantinea, una “mestra” veritable, la veritat sobre l’amor. Els senyors filòlegs han discutit molt sobre l’existència de Diòtima, potser per una misogínia que els ha fet creure, erròniament, que cap dona pugui ser una “mestra” veritable.

Les coses van canviant, però, i per bé. I si Diòtima va existir o no, és irrellevant. Plató, per boca de Sòcrates –quin joc de miralls!- dóna a Diòtima autoritat per parlar de l’amor, i ella ho fa de manera tan insòlita que contrasta amb la mentalitat grega de l’època.

No podia ser d’una altra manera. Llegint filòsofes he trobat una gran diferència en el seu pensament respecte del pensament generalitzat. El seu tendeix a lligar l’universal, el personal i les qualitats pròpies del gènere. Una tríada que sempre m’ha semblat més acostada a la realitat, sense perdre’s tant en especulacions. I és que l’amor sí que és el “mestre” veritable i elles, les Diòtimes, sembla que no només hi han pensat sinó que el viuen en forma de coneixement.

Poemes francesos de Rilke

2011-12-11T14:18:00.002+01:00

La lectura dels Poemes francesos (Edicions de la ela geminada), de Rainer Maria Rilke, pulcrament traduïts per Mariàngela Vilallonga, s’han anat demorant, com aquell qui no vol acabar-se’l, no, no encara, un bon vi servit en una copa de cristall. Em calia assaborir-los a poc a poc.

Els lectors d’aquests comentaris saben fins a quin punt estimo Rilke, aquell home que va escriure fins al límit del seu saber per reconèixer-se en el seu ésser recòndit, sempre tan hermètic, tan amagat, tan obscur. D’aquí ve que la poètica de Rilke sigui, si la paraula no sembla agosarada, una teologia, una filosofia de Déu –del Déu interior- desplegant-se en la paraula a fi i efecte de revelar-se, a vegades amb llum encegadora, com la de l’àngel terrible, a tan perseverant buscador.

Escrits en els últims temps, els temps suïssos del poeta, aquests poemes van ser escrits en llengua francesa. La seva poètica continúa sent un camí de recerca de l’essencial de l’existència, però sembla que en aquesta etapa ho és d’una manera més dolça, no tan dramàtica, no tan trencada, com si la ferida de la vida hagués entrat en un procès de guariment.

Hi fa, en aquesta sensació de vida contemplativa, de suavitat inesperada, que el poeta s’inspiri en jardins i vergers? Llocs de pau, són horts i jardins, llocs de meditació. Igual que els paisatges a cel obert, amb rius i llacs de transparència diamantina. En aquests llocs, amb els ulls plens de meravella, sorgeixen presències benèfiques:

Nimfa revestint-se sempre

d’allò que la despulla,

que el teu cos s’exalti per a

l’ona rodona i rude.

Sense repòs canvies de vestit,

fins i tot la cabellera;

rere tanta fugida, la teva vida

resta presència pura.

L’aigua d’un saltant exalta la mirada del poeta, que la contempla en el seu esplendor de presència pura. Si no fos per la distància geogràfica i mental respecte d’Orient, es diria que Rilke s’ha tornat un poeta zen, ja que en el poema hi descriu simplement la impressió que li provoca, en efecte, la presència pura del fenomen.

En una carta que Marina Tsvietàieva escriu a Rilke l’estiu de 1926, recollida oportunament per Mariàngela Vilallonga en l’escrit introductori a la publicació dels Poemes francesos, li fa avinent que, tot i que el reconeix a cada vers, els versos francesos li sonen més breus, gairebé un resum. En efecte: el poeta s’ha tornat més essencial, i Marina ho atribueix a la llengua. Sí i no. Cal atribuir aquest canvi no només a la llengua, que el fa escriure d’una manera diferent de l’alemany, sinó també al seu estat d’ànim, que ara està esponjat i més alleugerit per un entorn que li és favorable.

És en aquest marc, i fruit d’una saviesa antiga que els nous temps, curiosament els més pròxims a la mort, han tendit a amorosir, que el poeta escriu els versos que hauran d’acompanyar-lo en la seva tomba a Raron:

Rosa, oh contradicció pura, voluptat,

de no ser somni de ningú enmig de tantes

parpelles.

Millor imatge no es podia trobar per descriue el viure humil i alhora sublim de la rosa, que floreix per a tothom. Vida finalment deseixida d’ella mateixa sense deixar de ser ella mateixa; la vida en estat pur que el poeta va poder viure finalment, finalment.

(article publicat a L'Eco de Sitges, 9 de desembre de 2011)

Entre gegants

2011-12-10T10:55:00.001+01:00

Es deia Sabina Spielrein. Filla d’una família de metges, va néixer el 1885 a Rostov, Rússia, i va ser una de les primeres dones psicoanalistes, (com també ho va ser Lou Andreas Salomé). Deixeble de Carl Gustav Jung, Sabina Spielrein abans havia estat pacient seva a l’hospital mental de Burghölzli, on hi va ingressar l’estiu de 1904. Segons l’historiador de la psicoanàlisi Peter Loewenwerg, Spielrein i Jung van establir una relació íntima les característiques de la qual ara ha donat lloc a la pel.lícula de David Cronenberg, Un mètodo peligroso. El mètode no és altre que el de la psicoanàlisi i un dels perills a evitar: la transferència afectiva entre metge i pacient.

La pel.lícula, de factura estètica impecable i amb una atmosfera temporal ben resolta, presenta amb mitjans cinematogràfics efectius les diferències de criteri intel.lectual que van portar primer al distanciament i després a la ruptura definitiva entre el pare de la psicoanàlisi, Freud, i el seu deixeble més destacat, Jung. Tot i que l’incomodava, Freud va veure com Jung era l’únic que podia anar més enllà de les seves tesis materialistes perquè s’entestava a explorar altres àmbits de la realitat que no fossin només les pulsions de la libido. Per a Freud, n’hi havia prou de conèixer les causes que porten a la malaltia o a la disfunció mental per curar-se. Jung pretenia anar més enllà i oferir a més camins de transformació de la personalitat a fi i efecte d’arribar a ser el que ja s’és des del principi en potència. Jung mateix ho va escriure quan tenia 83 anys, a l’inici de la seva autobiografia: La meva vida és la història de l’autorealització de l’inconscient. Tot el que està en l’inconscient vol arribar a ser esdeveniment, i la personalitat també vol desplegar-se a partir de les condicions inconscients i sentir-se com un tot. El que proposa Jung és una autorealització integral de la persona que contempla no només els moviments de la psique sinó la realitat de l’ànima i la presència de l’esperit en la vida humana, és a dir: la transcendència.

Els treballs de Freud i de Jung són pedres angulars en l’edifici del coneixement de la realitat humana. Però cal afegir altres pedres a aquesta construcció, altres aportacions com ara la de Sabina Spielrein, tot i que és de lamentar que els seus estudis sovint només apareixen com una nota a peu de pàgina! Poc en sabíem res, doncs, de Sabina Spielrein, que després de graduar-se l’any 1911 amb una disertació sobre l’esquizofrènia, va continuar estudiant amb Jung i va entrevistar-se i cartejar-se amb Freud. La ciència psicoanalista li deu l’anticipació de la teoria de Freud sobre Thànatos, o la pulsió de mort. Spielrein va presentar aquesta concepció de la conducta que abarca també la sexual a la Societat Psicoanalítica de Viena, on havia estat admesa el 1912.

Aquests estudis científics que pretenen, per part de Freud, que els pacients alleugereixin el seu patiment, i per part de Jung que, a més de curar-se, les persones puguin convertir-se en éssers més evolucionats, van esdevenir-se en un temps de gran efervescència creativa abans de les dues guerres mundials que van dur a Europa a la debacle. Jung va anar a Amèrica, va fundar la Societat Psicoanàlitica Internacional i va morir l’any 1961. Freud va morir de càncer a Londres l’any 1939.

Més mala sort va tenir Sabina Spielrein, que va tornar a la Rússia de la Unió Soviètica l’any 1923. Amb Vera Schmidt va fundar l’anomenada Guarderia Blanca, on Stalin va portar el seu fill, Vasily, tot i que amagat sota pseudònim. De seguida, però, l’atmosfera va començar a enterbolir-se, i el marit i el germà de la terapeuta Spielrein van morir en la Gran Purga del règim d’Stalin. Sabina Spielrein, jueva, juntament a les seves dues filles Renata i Eva, van morir afusellades per l’Esquadró de la Mort de la SS nazi l’any 1942.
(article publicat al Diari de Vilanova, 9 de desembre de 2011)

Fer sagrat

2011-12-09T12:30:00.001+01:00

La paraula sacrifici vol dir “fer sagrat”, o així ho vaig aprendre quan estudiava la cultura hindú, la primera font de la qual són els textos vèdics. Així, doncs, sacrificar-se vindria a ser fer sagrat l’acte de sacrificar-nos alhora que sagrada la cosa per la qual ens sacrifiquem. N'hi ha moltes de coses o causes per les quals sacrificar-nos i fer-les sagrades, fins i tot per aquells que pensen que no hi ha res sagrat. En algun racó de l’ànima hi ha la guspira del que és sagrat, en siguem conscients o no.

(a la foto: imatge d'Scala Dei. Juliol de 2006)

Advent

2011-12-08T11:13:00.000+01:00

Hi ha una imatge que se’m presenta sovint, i més en aquests dies d’Advent. Poc es celebra l’Advent, la nostra societat està tan dessacralitzada. No obstant haver posat el meu pensament religiós sempre en qüestió, tinc fe, i contemplo els misteris del cristianisme amb aquesta fe. La imatge que deia és una tomba que veig no com un final de res sinó com un principi, com una matriu que ens ha de permetre néixer de nou un cop enterrat ‘l’home o dona vells’. L’Advent és el temps de gestació de l’ésser de Llum que el naixement de l’Infant representa.

(a la foto: imatge d'un pessebre sevillà, feta el Nadal de 2009)

Afinitats entre Celan i Fiol

2011-12-05T10:21:00.000+01:00

Una de les lluites més grans que ha d’establir el poeta de l’experiència del transcendent és la lluita amb les paraules per tal de fer-les dir el que és tan difícil de dir, ja que pertany al pur misteri de l’ésser recòndit. Lluita que, en contrapartida, a vegades es resol en una rara fluïdesa verbal, tot i que succinta, ja que allà on no arriben les forces humanes arriben les forces divines en forma d’inspiració.

La lectura de dos poetes, Paul Celan i Bartomeu Fiol, tot i que de cultures, èpoques i móns diferents, ha vingut a confirmar-me que a vegades es produeixen afinitats entre poetes, acords que van més enllà de l’estètica i de la proposta intel.lectual conscient per convergir en un punt de difícil definició, com és una tradició cultural i espiritual que sobrepassa les fronteres geogràfiques i històriques.

Aquest punt de trobada entre la poètica de Celan i Fiol és l’estela, tan difusa com es vulgui, de la tradició jueva, sembrada i crescuda per tot Europa, ni que sigui per via del cristianisme. L’última poesia de Bartomeu Fiol, publicada a Carants (Proa), abunda d’un gènere rar en la nostra poesia laica, però escrita amb un cert sentit religiós, que és l’oració en el més pur estil dels salms bíblics, i a vegades lligant amb els kadish (oracions que la tradició jueva ofereix als seus difunts). No hauria de sorprendre, perquè, com a mallorquí, Fiol no ignorava, ni que fos per empatia, els xuetes, descendents menyspreats dels antics jueus.

També pot ser que la vena jueva de Bartomeu Fiol fos cultural com la de Salvador Espriu, amb la poètica del qual cal trobar també semblances. Així, amb una poesia cada vegada més pobra en el sentit franciscà de despullada, i més mística a l’hora d’expressar l’essencial de l’experiència, Fiol escriu una sèrie de pregàries que són continuació de la tradició bíblica (potser Job és el model): La calcinació de qui ha pregat o demanat/ no ha d’afectar per res la seva pregària. És clar. La pregària val per ella mateixa, ja que és pura energia, justament allò que no es calcina ni mor.

Aquesta calcinació, o mort dels cossos pregants i la seva comunió amb Déu malgrat tot, o precisament per això, és present també en els poemes de Paul Celan, els pares del qual van morir al gueto on havien estat internats: Cavem una tomba a l’aire no s’hi jeu estretament. Els cossos evaporats en fum que troben àmplia tomba a l’aire és una clara referència a l’Holocaust. Cossos calcinats i evaporats troben aixopluc en un cel al qual el poeta Celan, malgrat tot, s’adreça, encara que sigui a través del nom Ningú: Lloat siguis, Ningú./ Per tu volem/ florir./ Cap/ a tu.

I és que la vida no cessa, el Déu atemporal no cessa de fer-se temporal per veure’s en el mirall de de les seves criatures. I a desgrat de tots els Holocausts de la història, el cel continua viu damunt dels nostres caps perquè aquest és el sentit de la vida segons l’arbre de la Càbala: Déu (Keter, la Corona) descendint fins a Malkut, nosaltres. I nosaltres en reciprocitat pujant fins a Keter amb penes i treballs, però amb voluntat d’ascendir fins aquella dignitat perquè és el mateix Déu qui ens va insuflar aquest desig d’elevació. Celan ho descriu així: També aquesta/ terra fèrtil es bada,/ aquest descendir/ és, d’entre les que floreixen/ salvatges, la corona.

Cal situar les poètiques de Fiol i Celan en la tradició bíblica, juntament a les tradicions literàries d’on han sorgit i que ells vigoritzen amb les seves aportacions creatives. En un esforç per dir l’indicible, ambdós domen i estilitzen el llenguatge (Amb tot allò que a dins hi té cabuda,/ també sense/llenguatge, diu Celan) i el converteixen en una oració, encara que pugui semblar irreverent, com aquesta de Fiol: Perquè un crucificat, qualsevol,/ ha de ser considerat, certament, sense cap dubte,/ fill de Déu.

(In memoriam Bartomeu Fiol (1933-2011), article publicat a L’Eco de Sitges, 2 de desembre de 2011)

El somriure de l'infant (per a la Carla)

2011-12-04T12:38:00.000+01:00

La inspiració de la vida

és llum en els teus ulls,

claror que busca sintonia amb l’univers.

L’equinocci que tenyia

amb colors daurats i vermells les magranes de casa

ara somriu en el teu rostre menut.

Una lliçó d’estètica que prové de la memòria

dels avantpassats que treballaren

sense plànyer l’esforç tantes vinyes

per collir el vi nou del futur.

El somriure de La Gioconda

2011-12-03T10:10:00.000+01:00

En la mirada, la pregunta i la resposta.
Però no dius res,
deixes que el misteri obri una escletxa
invisible, un somriure tènue, a penes insinuat.
Les paraules farien malbé el silenci eloqüent,
llum que dóna rostre a la nit més obscura.
Una particula de més malmetria
el missatge que transparenta el teu gest
ingràvid que, tot i el seu origen celest,
respira amb la terra.

(poema inèdit)

El somriure de l'esfinx

2011-12-02T15:44:00.001+01:00

S’han mogut els teus llavis de pedra,

els teus ulls han parpellejat?

Veus alguna cosa que jo no veig,

més enllà del desert que esborra camins?

Per un moment he cregut que somreies.

No hi ha déus que visquin sols –m’he dit.

Necessiten el cor dels humans per ser.

Tu no ets pas diferent,

la teva carn mineral té les seves febleses,

aquell ròssec del pas del temps que t’esmicola.

Malgrat tot, somrius mentre observes el silenci.

(poema inèdit)

Instint d'autocuració

2011-12-01T20:51:00.001+01:00

Diu Jung respecte del trauma psíquic: “Esdeveniment que té lloc de forma repentina i directament perjudicial per a l’ésser vivent, com ara espant, angoixa, vergonya, repugnància”. Plens de traumes psíquics estem, almenys jo en recordo bastants. I els que no recordo també han deixat el seu senyal. D’aquí ve un instint d'autocuració, que a vegades passa per la creació.

La nina de sal

2011-11-30T17:16:00.000+01:00

Una vegada hi havia una nina de sal que es feia preguntes sobre la seva naturalesa.

Un dia va acostar-se al mar, i quedà fascinada per aquella massa d’aigua que es movia rítmicament, com si fos un gran cor. “Qui ets tu?” -preguntà la nina al mar. Amb un somriure d’escuma, la mar li respongué: “Entra i comprova-ho tu mateixa.”

La nina es ficà dins l’aigua. I a mesura que s’hi endinsava, anava dissolent-se fins que a penes en quedava res. Abans de dissoldre’s del tot, la nina exclamà amb sorpresa i comprensió alhora: “Ara ja sé qui sóc!”

(recreació d'una contalla hindú)

Carl Gustav Jung

2011-11-29T16:37:00.000+01:00

Al començament del seu llibre Recuerdos, sueños, pensamientos, Carl Gustav Jung va escriure, i tradueixo: Així, doncs, avui m’he proposat, als meus vuitanta-tres anys, explicar el mite de la meva vida. No obstant això, no puc fer altra cosa que afirmacions immediates, només puc ‘contar històries’. Si són vertaderes no és problema. La qüestió consisteix només en si aquest és el meu conte, la meva veritat.

Es tracta d’una autobiografia interior de l’home que va fer evolucionar la psicoanàlisi pel camí de la transcendència i que escapa a qualsevol classificació.

Que corri la imaginació

2011-11-28T12:27:00.000+01:00

Charles Darwin va dir que no és l’espècie més forta, la que sobreviu, ni la més intel.ligent, sinó que sobreviu l’espècie que respon millor al canvi. En aquests moments en que la resistència al canvi de la vida que portem és manifesta, tot i que com mai en veiem la necessitat (tenim prou informació) ens resulta tan difícil fer el primer pas. I és que la rutina dóna seguretat. Però en el món que ve sembla que de rutina n’hi haurà ben poca. Finalment la imaginació al poder? Ara bé, que no s’hi estanqui, ja que aquest sempre és el mal…

Bones paraules

2011-11-26T15:34:00.000+01:00

En tot moment és bo fer servir bones paraules per dir les coses, però en aquests moments és especialment necessari. Es tractaria, doncs, de buscar paraules que fossin d’ajuda, no que anulessin l’energia. La necessitem!

Tat tvam asi, això ets tu

2011-11-25T13:13:00.000+01:00

Sortir de la zona de confort, en diuen els experts, per avançar vers el coneixement de qui som realment. No es tracta de deixar de ser qui se’s, perquè se’s, sinó de deixar que l’Ésser, o la veritable naturalesa de qui som, surti a l’exterior. Tat tvam asi “Això ets tu”, és l’expressió sànscrita per dir: l’Absolut és radicalment un amb tu.

Les espases de Cirlot

2011-11-24T16:07:00.000+01:00

La fotografia de Juan Eduardo Cirlot amb les seves set espases és famosa. Li va fer Francesc Català-Roca, l’any 1954, a la seva habitació de treball. L’11 de novembre del mateix any, Cirlot va publicar l’article “Mis espadas” al número 135 de la Revista. En l’escrit explica els motius d’aquesta col.lecció, l’opinió d’alguns dels seus amics i la seva pròpia reflexió sobre la imatge de l’espasa. Cal no oblidar que Juan Eduardo Cirlot és l’autor del Diccionario de símbolos, un treball sobre aquest àmbit del coneixement que encara no ha estat superat. Com en tota realitat, el símbol de l’espasa es desplega en mil interpretacions. Recordem-ne dues: l’espasa és un símbol de conjunció entre dos vectors (temps/espai, masculí/femení, etc.) quan adopta la forma de la creu, així com és símbol de discerniment enfront del caos, de llum enfront de la tenebra, ja que imita la forma d’un raig solar o d’un llamp.

(a la fotografia de Francesc Català-Roca, Juan Eduardo Cirlot i les seves espases. Es pot veure a l’exposició L’habitació imaginària, comisariada per Enric Granell, i que té lloc aquests dies al Centre d'Arts Santa Mònica, que dirigeix Vicenç Altaió).

Canvi real

2011-11-23T10:56:00.000+01:00

Deia Einstein que la solució dels problemes mai no provenia del lloc que els havia generat. Així, doncs, i tal com estan les coses, sortim dels punts de vista periclitats i mirem la realitat d’una altra manera, amb ulls nous. Però és tan difícil treure el pensament de la caixa on l’hem tancat! D’aquí ve la dificultat dels canvis reals.

Progenitura

2011-11-22T11:04:00.000+01:00

Som com criatures desvalgudes. Només comencem a ser algú amb cara i ulls quan som nosaltres qui abracem. L’amor ens fa persones. Ens afaiçonem una existència humana quan ens fem càrrec de la intempèrie que comporta viure, i malgrat aquesta intempèrie adquirir la força per esdevenir, quan en som capaços, progenitors de nosaltres mateixos.

Ahir

2011-11-21T16:30:00.000+01:00

Una foto de la petita Carla, feta ahir, 20 de novembre. Està molt serieta i amb els ulls ben oberts, i és que el dia, històric en tants sentits, també demanava posar atenció i enteniment.

Emancipació de les llengües i evolució literària

2011-11-20T17:42:00.001+01:00

Són molts els autors que en aquest moment ja coincideixen a senyalar l’estreta relació que existeix entre la constitució de comunitats lliures integrades per dones –les beguines-, entre el desenvolupament de viles i ciutats, l’emancipació de les llengües i una renovació de l’espiritualitat. Estem parlant del segle XIII, en què veritablement les llengües vernàcules agafen cos i troben la millor expressió literària en els escrits de les beguines, que creen i recreen el llenguatge per expressar les seves experiències, per dir-se a elles mateixes en relació al sagrat i per cantar l’amor a Déu. Una contribució de primer ordre a les literatures dels seus respectius països d’origen que no sempre ha estat reconeguda, més aviat al contrari: s’ha intentat amagar tant com s’ha pogut aquestes trovairitz que s’inspiren en la poesia cortesa. El vigor dels seus escrits i la fulgència de les seves imatges poètiques encara sorprenen avui.

(Dependències de les beguines d'Anvers, imatge presa el juliol de 2011)

Acostar-se al matís

2011-11-18T10:47:00.000+01:00

Quan jo era nena, i la meva mare encara ho recorda, feia una pregunta impertinent:

Els humans naixem bons, perfectes, o dolents, imperfectes?

En les meves càbales no em semblava que els infants fossin imperfectes encara que no fossin especialment bells o molt intel.ligents. Els grans no em semblaven més perfectes pel fet de tenir més coneixements i l’autoritat de manejar el món, almenys el meu món. Els veia defectes.

Però aleshores també em fixava que hi havia infants que petits petits ja mostraven una maldat per a mi desconeguda, fins i tot sorprenent en unes persones tan petites. De la mateixa manera observava gent gran que com més gran es feia més de bona jeia em semblava que es tornaven, com si l’edat els atorgués no només una saviesa per capes sinó una gran comprensió pel matís. Espero no ser gaire lluny d’aquesta comprensió pel matís.

(extret de La capsa verda)

Significat de les paraules

2011-11-17T11:18:00.000+01:00

A Raimon Panikkar (entre ahir i divendres, s’està celebrant la I Jornada Raimon Panikkar per estudiar la seva obra tan desconeguda com mal compresa) li agradava molt buscar l’origen de les paraules. En l’estudi de les paraules s’hi revela el seu significat profund, deia, i del qual sovint se n’ha perdut la memòria.

No sé per quines estranyes connexions, m’ha vingut al cap la paraula company, que vol dir “el que comparteix el pa”. Eixamplant el significat, sabem que no només de pa vivim els humans, que necessitem d’un altre pa que ens alimenti. Així, compartir el pa significaria no només generositat i despreniment envers els altres, sinó inclinació per compartir amb ells l’amor i la bellesa. D’aquí ve que la perversió que de la paraula company n’han fet segons quins postulats polítics sigui de lamentar.

Vestits

2011-11-16T13:02:00.000+01:00

Aquests "Vestits de dona", de l'artista Dolors Puigdemont, formen part de l'exposició "Mirades". Són vestits que sembla que hagin de respirar amb el cos, i conviden al ball. Poser pertanyen a cendroses que han esdevingut dames lliures.

Juan Eduardo Cirlot

2011-11-15T15:13:00.000+01:00

Avui, al Centre d’Arts Santa Mònica, s’inaugura L’habitació imaginària, una aproximació al món del poeta, simbolista (és autor del famós Diccionario de símbolos) i crític d’art Juan Eduardo Cirlot (1916-1973).

La seva és una personalitat complexa que es mostra en una particular i heterodoxa visió del món, i en una poesia d’una espiritualitat holística, ja que integra, o intenta integrar, les contradiccions humanes i espirituals viscudes pel poeta d’una manera extrema, apassionada i intel.lectual al mateix temps.

Però tot això són paraules, i l’obra de Cirlot les depassa.

A rel de la trasbalsadora lectura del seu cicle poètic Bronwyn vaig escriure Cinc visions (Pagès editors, 2005). La versió en castellà, a càrrec d’Antonio García Lorente, la va publicar Comte d’Aure (2010). Tant com un homenatge, Cinc visions és una trobada-conversa amb el poeta en aquella regió que no es pot dir que no existeix, ja que jo l’he viscut, i el que es viu és experiència.

Consells sobre política

2011-11-14T10:38:00.000+01:00

“Els insults no escauen en absolut als polítics […], aquesta mena de coses ridiculitzen més a qui les diu que no pas a qui les sent dir”, diu Plutarc en un dels fantàstics capítols del seu llibre Consells sobre política. A un governant incompetent, publicat de manera oportuna, i tan necessària!, per Adesiara Editorial. Aquest llibre, traduït de forma excel.lent per Montserrat Nogueras, és una joia recomanable de llegir ara, en plena ‘dialèctica’ electoral, però també convindria anar-lo repassant de tant en tant. Convé a tothom, però sobretot convé que el llegeixin els polítics, la majoria per desgràcia tan ignorants del que hauria de ser el seu mester. Sap greu dir-ho amb tanta nitidesa, però és justament per manca de claredat i deshonestedat intel.lectual que s’ha generat tanta confusió i desprestigi entre els polítics. No cal dir que hi ha excepcions.

Històries personals, història col.lectiva

2011-11-13T16:27:00.002+01:00

He llegit que el vell d’esperit jove Moisès Broggi fa uns quants dies que està ingressat perquè s’ha trencat el fèmur. L’edat –l03 anys- li ha tornat els ossos fràgils. És el natural. El doctor Broggi, gran humanista, home d’esperit lliure i savi història viscuda, es presenta per senador. És admirable i tan de bo tingui molts vots.

Les històries personals mai no estan aïllades de les històries col.lectives ni, segons com, de personatges de renom com Moisès Broggi.

La meva mare sempre m’ha relatat amb aquell detallisme que la caracteritza, que als tretze mesos em vaig trencar la cama dreta i que me la va operar el doctor Broggi, que ja llavors era considerat una eminència. En aquell temps jo ja devia tenir els ossos fràgils. Sóc filla de la llarga postguerra criada amb llet Pelargon allargada amb aigua i aquesta és una factura que és paga a la curta i a la llarga, ja que des dels quaranta-tres anys que tinc osteoporosi i una escoliosi detectada als divuit.

El caparró, però, el devia tenir clar i el geni força viu, ja que a la clínica on em van operar una hora o altra tothom entrava a l’habitació per escoltar, embadalits, com aquella criatura tan petita explicava com s’havia trencat la cama.

L’operació potser va anar bé, però no el postoperatori, ja que la cama va gangrenar-se. El doctor Broggi no va fer res, devia creure que no hi havia res a fer i simplement em va donar per morta. La meva mare plorava amb lògica desesperació, i la gent que m’havia conegut també. Les monges infermeres de la casa també es compadien de la meva mare i de mi, un infant de tant poc temps, i així que la feina els ho permetia baixaven a la capella a resar, tot esperant el fatal desenllaç. Només un miracle podia salvar-me.

No em va salvar un miracle sinó la compassió, la gosadia i la fe en ell mateix d’un metge jove. Aquest home, del qual no sé el nom, però que mai no oblido, va arriscar-se i amb el permís de la meva mare, en aquella hora decisiva tan valenta com ell, va provar de treure’m la carn podrida fins arribar a l’os, que va deixar pelat. La macabra operació va tenir èxit, la carn va tornar a crèixer i només tinc un petit senyal a la cama que em recorda la força que a vegades amaga la fragilitat.

(extret de La capsa verda)

Cançó d'amor i de guerra

2011-11-12T12:37:00.000+01:00

La meva és una generació afortunada: no ha patit guerres en el seu territori. Guerres cruentes, vull dir. Perquè les batalles per la vida diària en cap temps no s’estalvien més que a uns pocs. La meva generació va viure molt de temps sense tenir coneixement de la història que ens havia situat en un lloc subaltern. En tenir notícia d’aquest greuge, alguns de la meva generació lluitem per alliberar-nos d’aquesta servitud que el franquisme va revalidar i els seus acòlits (en ambdós extrems de l’arc polític) continuen. En concret: una guerra terrible ens va ser nefasta en el passat: la Guerra de Successió, que finalment es va perdre el 1714.

La gran literatura sempre s’ha fet ressò de les grans gestes històriques, fins i tot de les batalles perdudes. Però aquí l’ocultació dels fets, el silenci històric interessat ha planat amb persistència fins a ofegar la imaginació d’escriptors i poetes. Però ja fa temps que els temps estan canviant, com diu la cançó de Bob Dylan. I a les envistes dels 300 anys que farà d’aquell daltabaix, Jordi Carrió i Figuerola acaba de publicar Suite Barcelona (Editorial Fonoll), una crònica dels tràgics avatars que va viure la ciutat asetjada, en guerra, fets que en la seva recreació literària transcorren entre els anys 1710 i 1715.

La crònica de Jordi Carrió ens ve servida amb un seguit de postals literàries –quaranta-sis- d’una bellesa corprenedora. Feia temps que ho havia llegit uns poemes en prosa amb unes imatges visualment tan impactants. Només les podria comparar amb les de Herta Müller, la Premi Nobel de Literatura de 2010.

A Suite Barcelona, un veritable poema musical d’aires barrocs, Jordi Carrió ens presenta un tema clàssic de la literatura, i això és el que converteix en universal la seva reeixida aposta literària: la cançó d’amor i de guerra que podem trobar, per exemple, a les pàgines de la Ilíada grega, al Mahabharata hindú o als Cants d’amor i de guerra de l’Ahaggar tuaregs (traduïts per Teresa d’Arenys).

Finalment un episodi tan dramàtic de la nostra història entra a formar part de la República de les Lletres, precisament una iniciativa cultural de l’època, com queda registrat en una de les pàgines de Suite Barcelona, un dietari sentimental (l’encertada expressió és de Joan Santanach en l’epíleg d’aquest llibre extraordinari) escrit per un home madur, un barceloní de classe benestant i culta que té amors amb una dona napolitana molt més jove que ell. Tot i que això és l’anècdota, ja que el relat va molt més enllà, els goigs i les tragèdies personals entronquen amb l’arbre que ha alimentat les grans epopeies universals.

Perquè mentre anava llegint amb interès creixent les proses poètiques de Suite Barcelona, em passaven pel cap fragments d’El Paradís perdut, el llarg poema de John Milton, que escriu al Llibre IV: Ah, parella gentil que no suposes/ el canvi pròxim, quan les tals delícies/ seran no-res, lliurats a les angúnies,/ llavors més grans quan ara és més la joia! Sense reserva es pot comparar amb el poema amb què Jordi Carrió conclou Suite Barcelona: L’ànima del verb/ aitant penetra en la pau de les constel.lacions/ i remembra l’abisme de la guerra/ com fa transparent la carn/ i despulla els sentiments.

Suite Barcelona és, sens dubte, una magistral lliçó d’humana i històrica versemblança que a través d’un llenguatge poètic d’alta volada posa de relleu la fràgil condició dels éssers humans, sempre subjectes a les forces en tensió de l’amor, de la mort i del sentiment de pèrdua (“la mort avança pels carrers de Barcelona”, escriu Jordi Llavina, en un pròleg il.luminador del treball excel.lent del poeta). Escrita entre el maig de 2010 i el maig de 2011, Jordi Carrió dedica a Ernest Lluch Suite Barcelona. Un record per a un servidor de la pau que en aquests moments històrics commou d’una manera encara més profunda.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 11 de novembre de 2011)

Revisió de vida

2011-11-11T16:38:00.000+01:00

En l’escriptura d’una autobiografia segurament el que és important no és el que va passar al peu de la lletra sinó el significat que acaba tenint per al narrador o la narradora allò que va passar. Escriure sobre una cosa passada en realitat és una revisió de vida, així com d’una trobada amb el present.

(a la fotografia, uns hàbits penjats en una cel.la de Scaladei, Priorat)

Montserrat Roig, 20 anys

2011-11-10T09:17:00.000+01:00

El dia que va morir Montserrat Roig, el 10 de novembre de 1991, ara fa vint anys, tot creuant la Diagonal em vaig fer un esguinç al peu que em va deixar immobilitzada uns quants dies. L’anècdota no tindria més importància si no hagués donat lloc en primera instància a la lectura de Digues que m’estimes encara que sigui mentida, llibre de reflexions que, al meu parer, és al llindar del que hauria estat la literatura de la Roig en els propers anys, i que la seva mort prematura va segar; en segona instància aquesta immobilitat forçada va donar lloc a la llarga carta (més de trenta pàgines) que li vaig adreçar, i que resta entre els meus papers inèdits. En aquesta carta dialoguen l’escriptora aprenent i l’escriptora reconeguda, tot i que no sempre va ser així: la crítica literària catalana durant molt de temps va rebre amb fredor l’obra de Montserrat Roig. L’acusaven de ser autobiogràfica.

Però el temps passa i posa les coses al seu lloc. S’ha dit i estudiat sota aquests paràmetres, que la literatura de Montserrat Roig és un exponent vigorós del moviment feminista de l’època, de l’esquerranisme social, polític i antifranquista, i de la Barcelona urbana, concretament de l’Eixample. Tot això és cert. Però cal anar més enllà a l’hora d’aproximar-se a l’obra de la Roig. Ho ha fet M. Àngels Francès Díez a l’assaig Literatura i feminisme. L’hora violeta, de Montserrat Roig (Arola editors).

Montserrat Roig tenia una gran habilitat a l’hora de posar títols. Tant que alguns ja formen part de la mitologia literària, com ara El temps de les cireres o L’hora violeta. L’hora violeta, aquella hora màgica entre dues llums, és tant un títol descriptiu com un títol metafòric del que en podríem dir l’hora històrica de les dones, el seu desvetllament (ara sembla cosa del passat, tan aviat perdem la memòria recent). L’hora violeta de la Roig va més enllà quan es constitueix en una filosofia de vida que, salvant les distàncies, a mi em sembla que entronca amb la filosofia que María Zambrano expressa a les pàgines del seu llibre De la Aurora.

L’aurora és també una hora màgica entre dues llums. La filòsofa utilitza la metàfora de l’aurora per parlar de trànsits, de naixements de noves realitats humanes, de la mateixa manera que l’escriptora utilitza l’hora violeta per parlar d’un feminisme actiu que ha de resoldre, i ja és hora!, un vell, insolidari i injust estat de coses que situa les dones en un lloc subaltern. Una i l’altra, la filòsofa i l’escriptora, utilitzen la buscada bellesa en el llenguatge literari per seduir lectors i lectores envers la seva causa, que és la d’un ésser nou, una dona nova sorgida del propi esforç, o, com diu la mateixa Zambrano, nascuda per ella mateixa.

La idea de seducció aplicada a Montserrat Roig és d’Àngels Francés. I la seducció, com diu Francés, només la pot produir la bona literatura, la literatura de qualitat. Ho comparteixo plenament: Montserrat Roig és una novel.lista amb arguments, però en tant que dona de cultura, una intel.lectual, també és una novel.lista d’idees amb les quals intenta fer emergir un nou estat de consciència. Descrivint la realitat en la seva doble cara, l’amarga i l’esperançada en horitzons més amplis, Montserrat Roig va desbrossant camins fins arribar al nucli de la qüestió que vol posar sobre la taula –al clar del bosc, en paraules de María Zambrano-: la societat patriarcal que li ha tocat viure. Roig és conscient que l’ordre simbòlic de la realitat ambient no és vàlid ni ho pot ser perquè no és humà, perquè relega la identitat femenina en segon terme. I com les feministes de la diferència -les anglosaxones, perquè hi ha un feminisme de la igualtat, que és el francès-, l’autora reconstrueix identitats personals trencant arquetipus i perfent-ne de nous segons l’ordre dels nous temps que es van fent mentre es camina. I ho fa a través d’una escriptura que arriba a la màxima expressió literària i profunditat simbòlica a L’hora violeta.

(article que es publicarà demà al setmanari Diari de Vilanova, 11 de novembre de 2011)

Rilke i les deu ratlles

2011-11-09T09:35:00.000+01:00

Rainer Maria Rilke era exigent. Demanava viure una llarga vida i viure-la amb profunditat abans no s’escrivissin aquelles deu ratlles veritablement bones. Això en l’ideal. Perquè ell, tot i que a vegades li costava molt escriure, va escriure molt. Per necessitat, és clar. S’hauria mort si no hagués pogut escriure. De fet es moria quan no podia escriure.

Instint de recerca

2011-11-08T10:37:00.000+01:00

La recerca del coneixement és obra d’un instint tan potent com ho pot ser satisfer la gana, només que d’una altra naturalesa més subtil.

(a la fotografia, vista de l'ermita de la Mare de Déu de la Roca, de Mont-roig del Camp, una vista pintada per Miró)

L'escriptura: un humanisme

2011-11-06T12:13:00.000+01:00

Entenc l’escriptura com un humanisme, com una via no només per entendre la realitat –de fet, aproximar-s’hi, com en qualsevol art o ciència- sinó també com a eina de millorament personal i, per extensió, social. Veig l’escriptura, doncs, com una lliçó diària de la qual extreure alguna forma de saber que obri els ulls. El desvetllament de la consciència i el seu eixamplament comporten un major grau de responsabilitat. Entesa així, l’escriptura és una ètica, una moral.

(foto presa a Weimar, l'estiu de 2010)

Rosa

2011-11-04T09:49:00.000+01:00

Quan tenia l’oportunitat de viatjar a Londres perquè la meva filla Cristina hi va viure cinc anys, em sorprenia l’afecció que dones i homes anglesos tenen pel color rosa. Aquí la progressia ha practicament desterrat de l’armari el color rosa, no fos cas que algú pensi que som tous o carrinclons… Doncs val la pena tenir coneixement que la vibració que emana del color rosa és la de l’Amor al cent per cent! El color rosa, un color càlid, significa la mare, la comprensió, la protecció, l’amabilitat personificada. Ho afirmen els qui han estudiat a fons el significat i el valor dels colors seguint els ensenyaments de la teoria dels colors elaborada per Goethe i Steiner, com Marta Povo.

I si ens anem posant peces de color rosa de manera visible o invisible... A veure si cridem l’Amor! Ho diu la dita: Rosa que l’amor s’hi posa. A mi em sembla que no fa tou, l’Amor, sinó més persona.

Teràpia

2011-11-03T10:19:00.000+01:00

Segurament la teràpia consisteix en anar modificant, sense estrafer-lo, el relat amb què s’arriba davant del terapeuta. El treball de modificar-lo no és del terapeuta sinó del consultant. La informació –el que es diu no només de forma directa sinó sobretot de manera indirecta- que va sorgint de les consultes dóna eines al terapeuta per ‘ajudar’ al pacient a ‘enfocar’ el relat des d’un altre punt de vista. A partir d’aquí es pot anar modificant el relat sense estrafer-lo. El fet d’explicar-lo d’una altra manera pot tenir un efecte guaridor, i aquest és l’objecte de la consulta.

Ajudar algú -o a nosaltres mateixos!- a enfocar d’una altra manera el relat que corseca, mirar-lo des d’un altre angle allibera del seu pes. Però això demana sortir d’un mateix i escoltar -o escoltar-se en profunditat- no perquè ‘l’altre’ –el terapeuta, el familiar, l’amic, nosaltres mateixos en aquest paper- tingui més raó, sinó simplement perquè enfocar les coses des d’altres perspectives ajuda a veure-hi millor.

Imatge (artística) de la tardor

2011-11-02T10:31:00.000+01:00

Al Celler de “Can Ginestar”, de Sant Just Desvern, té lloc l’exposició ARBRES, del col.lectiu Artsanjust. Es podrà veure fins al 20 de novembre. La fantàstica instal.lació de la fotografia porta per títol “Coberta de Tardor”. És obra de l’amiga Dolors Puigdemont.

Forma i contingut

2011-11-01T15:15:00.000+01:00

La poesia és un bon exemple de com la forma no es pot considerar independent del contingut. La rima, la mètrica, el ritme, la cadència, la musicalitat expressen quelcom que seria impossible d’expressar sense aquests ingredients que no són, doncs, un ornament, sinó part imprescindible del poema.

U i molts tot és u

2011-10-31T12:09:00.000+01:00

Al Daodejing, o El llibre del 'dao', es llegeix: "El 'dao' engendra l'u; l'u engendra el dos; el dos engendra el tres i el tres engendra totes les coses."

De manera que allò que sembla més petit, l'u, en realitat és el més gran, ja que l'u (o l'U) conté totes les coses.

Improcedent

2011-10-30T20:34:00.000+01:00

La notícia, un requadre en les pàgines salmó de La Vanguardia del dia 20 d’octubre, es feia ressò d’una pregunta duta a terme per un usuari de Telecinco publicada a la seva pàgina web. Es va retirar “per improcedent” després que fos assenyalada l’existència d’aquesta pregunta al web de Telecinco per part d'E-noticies: “Si tinguessis un fill què prefiriries? que fos homosexual, que fos negre o que fos català?”

Malauradament, no han passat gaires dies perquè Gregorio Peces-Barba, un home il.lustrat, se suposa, ratifiqués una opinió sobre els catalans igualment “improcedent”.

Vicis i virtuts

2011-10-29T20:20:00.000+02:00

En la meva infantesa i adolescència, es parlava, i no només a les esglésies, de vicis i virtuts. Una i altra paraula semblen haver desaparegut del llenguatge corrent de tal manera que si algú les diu sembla que parli d’un temps que mai no ha existit. A mi em semblen paraules exactes per dir el que senzillament volen dir com a tendències contraposades en el cor dels éssers humans. En aquest cor, si ho volem, es poden elevar temples a la virtut i excavar masmorres per als vicis.

Dol

2011-10-28T10:54:00.000+02:00

Quan mengem de pressa ens ennueguem. Quan caminem més de pressa del que poden les nostres cames, correm el perill de caure. No obstant això, sembla que no es vulgui respectar el temps que demana cada cosa. Anem estressats, amb el cap a un pam del cos, a vegades fins i tot voluntàriament perquè ens empenyen i no som capaços d’aturar-nos. Més que caminar ens fan caminar: cal agafar les regnes a les nostres mans i dir prou.

Un dels temps que cada dia es respecta menys és el temps del dol. Es mor algú que estimes i sembla que no hagi passat res. En el temps de la intranscendència entronitzada, la majoria de gent no et consola, simplement t’empeny perquè oblidis el més ràpid possible el mal tràngol. Doncs no senyor, no senyora. Fer el dol no només és necessari i sanitós per a l’ànima adolorida sinó que demana un temps llarg. Un any pel cap baix per anar curant les ferides, dos anys per tornar al centre vital des d’on recordar la figura de la persona estimada sense aquell dolor agut que aclapara.

Si tots coneixem aquesta experiència, ¿per què ens hem endurit fins al punt de no mirar de comprendre que la persona que ha perdut un ésser estimat passa per estats anímics que hem de respectar? Cal entendre fins i tot aquella ràbia, fruit de la rebel.lia contra la vida que sembla injusta, que algunes persones experimenten en un moment determinat. Després ja ve la calma. Perquè al final s’acaba entenent que la vida no és justa ni injusta, simplement és com és i ho hem d’acceptar.

Si el naixement d’una criatura és una lliçó de vida, també ho és la mort d’algú. Aleshores, ¿per què aquest refús a acostar-se a allò que per la seva mateixa naturalesa ens explica radicalment com a éssers humans en el doble vessant de limitats i d’infinits? Perquè infinita és la vida que ens conté, ja sigui sota terra ja sigui asseguts a la taula compartida.

Dies enrere, el doctor Broggi fill ens convidava a no deixar que ningú s’apropiï de la nostra mort, a viure amb intensitat la vida fins al final, això sí, sense patir inútilment. Hi ha cures pal.liatives a les quals ens podem acollir amb tota lucidesa. Morir amb lucidesa és una sort, un privilegi que a vegades es rebutja. Sovint se sent dir: “Vull morir sense assabentar-me’n”. No sabem la mort que tindrem, però a mi si em deixen escollir trio morir amb el cap clar de la mateixa manera que trio viure amb consciència de viure.

De la mateixa manera que no ens hem de deixar arrabassar la nostra mort, no ens hem de deixar arrabassar el temps de dol per les persones estimades. Es necessita un temps per assimilar la pèrdua, cadascú el seu temps. Un cop passat el dol, els morts ens fan dolça companyia. Aleshores les llàgrimes de dolor i d’impotència es transformen en llàgrimes d’alegria íntima: és el regal que ens fan els nostres morts.

Aquests propers dies –dia de Tots Sants i dia dels Difunts- és tradicional anar al cementiri a retre’ls memòria, a posar flors a les seves tombes. Morts llunyans que cada dia apareixen en el nostre record tan vívids com els morts recents. I és que els morts ja no estan subjectes al temps i això els fa intemporals. L’observació d’aquesta realitat ens porta a pensar sense contradir la ciència –com així ho han cregut també durant mil.lennis religions, savieses i espiritualitats diverses- que res no mor, tot és viu, només que en una altra forma d’existència.

(article publicat al Diari de Vilanova, 28 d’octubre de 2011)

París es balanceja...

2011-10-27T09:45:00.000+02:00

París es balanceja com una cançó de bressol. Una teranyina de somnis embolcalla el perfil metàl.lic de la Tour Eiffel.

Els límits de la felicitat qui sap on són quan em miren els seus ulls esbatanats per Amor i la sorpresa del seu descobriment.

Iniciem el trajecte de tornada a casa agafats de la mà. Em deixa a la porta. Al cancell, un bes furtiu nodreix els llavis del desig incipient.

Plantada com la dona de Lot, tota jo sal de la vida!, no goso moure’m de por que es desfaci l’encant.

Alba i cendra a París. Editorial Comte d'Aure, 2011

Anima i animus

2011-10-26T11:20:00.000+02:00

Segons la Càbala (o Kabbalah), els elemens femenins i masculins de l’ànima (de tota ànima, ja sigui la d’un home ja sigui la d’una dona) provenen de les esferes còsmiques, ja que l’ànima és una combinació dels principis mascle i femella, o Nefesh i Shajah. C.G. Jung ho diu de manera semblant: anima i animus.

Explorar aquests elements dins nostre, més encara, harmonitzar-los, casar-los, quina aventura vital!

Digueu-li consciència

2011-10-25T15:51:00.000+02:00

Al llibre De Verbo Mirífico, del renaixentista Johannes Reuchlin, es troba escrit: "Senyor, lliura la meva ànima del llavi pervers i de les paraules fraudulentes."

"Molts polítics, banquers, professionals de diverses disciplines i intel.lectuals deshonestos no han sentit mai ni volen sentir res semblant", em diu una amiga. "A més, no creuen en el Senyor!" "Però bé deuen creure en la consciència -li dic jo-, o en això tampoc...?"

Sirenes

2011-10-24T10:42:00.000+02:00

La sirena es descriu com un ésser de mig cos de dona i cua de peix, que ha personificat la bellesa inaccessible, l'aparença enganyosa, l'atracció pel desconegut i, per sobre de tot, el misteri del mar. Però Andersen va recrear aquest mite clàssic i va convertir la sirena en un ésser capaç de la més gran abnegació.

La sirena d'Andersen renuncia a la seva immortalitat per l'amor d'un home que al final la rebutja.

Lliçó a ulls de la dona contemporània: mai no hauríem de renunciar a la pròpia naturalesa.

(a la imatge: pintura de Sabina Álvarez)

Biblioteques

2011-10-23T17:34:00.000+02:00

No sé si els llibres en paper perillen o no, a casa continuem a comprar-ne i es pot dir que no hi ha dia que no hi entri un llibre. La nostra biblioteca és enorme. Tant que hi ha molts llibres fora de la biblioteca, vull dir que als prestatges ja no ens hi cap res més i tenim llibres pertot.

Però hi va haver un dia que jo no en tenia cap, de llibre, i em delia per llegir-ne. La primera biblioteca que hi va haver a casa dels meus pares la vaig fer jo, i durant la meva vida n’he fet més d’una, de biblioteca, fins i tot la biblioteca preciosa que em van robar de resultes de la separació. D’aquest episodi n’he parlat en altres llocs. Només diré que per poder preservar tres llibres de l’ànima, llibres d’aquells que s’estimen com un tresor, vaig haver de prendre’ls com si fos un lladre de mi mateixa. Algun altre, pocs, els ha recuperat la meva filla. En aquestes circumstàncies doloroses encara hi ha qui vol fer mal de manera superlativa, i a mi el pitjor mal que em podien fer era prendre’m la biblioteca.

No sóc pas el primer cas d’escriptora que s’ha format llegint llibres de biblioteques alienes, ja sigui la biblioteca de l’escola, del barri o del municipi, ja siguin biblioteques familiars com la d’uns cosins de la meva mare o la dels pares d’amigues meves. Conscient del valor que tenen els llibres per als seus amos, sempre els vaig tornar religiosament.

Res de més terrible que no et tornin els llibres. Més d’una vegada i més de deu vegades he hagut de tornar a comprar llibres deixats, la qual cosa cada dia és més difícil, ja que a les llibreries poc hi ha llibres de fons i llibres publicats deu anys enrere, per exemple, ja són absolutament introbables. Sort de les llibreries virtuals que vénen llibres de segona mà: en més d’una ocasió m’han resolt el problema. Perquè hi ha llibres que no puc deixar de tenir, llibres que consulto cada vegada que ho necessito, llibres que formen part de la meva geografia mental.

N’estic certa que sense haver llegit el que he llegit i en les circumstàncies en les que ho he llegit, jo no seria l’escriptora que sóc. En la biografia de tot escriptor hi ha llibres fundacionals, generalment llegits en la infantesa o en adolescència, com aquells llibres que Jacint Verdaguer va llegir a la biblioteca de Vic, i que segons es diu el van fer néixer com a poeta i creador d’un català excepcional.

La mare d’Albert Camus, Catherine Sintes, néta d’emigrants menorquins a Alger, era analfabeta. Però la dona empenyia el fill perquè anés a llegir a la biblioteca del barri. El futur premi Nobel de 1957, l’escriptor que va atrevir-se a desafiar intel.lectualment Jean- Paul Sartre, el filòsof aleshores tan rellevant i al costat del qual s’havia format, va descobrir a la biblioteca de la seva joventut que els llibres eren com finestres obertes al món.

Més d’una biblioteca, doncs, podria dir-se que és la mare de tal o qual escriptor. La meva va ser la biblioteca de l’escola, ampliada a la biblioteca que tenia al seu despatx donya Rosa Robert, la directora. Donya Empar, la mestra que jo tenia aleshores, veient que ja havia esgotat els llibres de la biblioteca, va sol.licitar a la directora d’obrir-me les portes de la seva. Va ser com si m’haguessin obert les portes d’una catedral. Vaig entrar en aquell recinte convençuda que en aquells prestatges de bona fusta hi havia tot l’or del món. I metall pur, metall incorruptible pel seu valor espiritual han resultat ser per a mi alguns dels llibres que vaig llegir aquells anys (entre els deu i els catorze), seleccionats per donya Rosa, que els depositava a les meves mans delicadament, com si fossin copes de cristall.

(article publicat a L’Eco de Sitges, 21 d’octubre de 2011)

Esmeralda Cervantes

2011-10-22T10:42:00.000+02:00

Sabeu qui va ser, Esmeralda Cervantes? Jo no en sabia res, i greu que em sap, fins que he llegit l’article de Fabiàn Estapé, publicat a El Punt Avui, que n’explica tots els detalls. Esmeralda Cervantes és el pseudònim de Clotilde Cerdà Bosch, filla de Clotilde Bosch, l’esposa d’Ildefons Cerdà, que la va adoptar com a filla. Clotilde Cerdà, una dona de molt talent, va ser una arpista molt famosa de seva època. Però al mateix temps va ser una “personalitat intel.lectual destacada amb idees republicanes, federalistes i lliurepensadores.” I aquí és on topem, no només amb les esglésies religioses sinó també amb les esglésies pseudoprogressistes, tant o més estretes que les primeres, pel que reporta Fabiàn Estapé. Per a qui ho vulgui saber, diu, Clotilde Cerdà va ser iniciada a la maçoneria l’any 1880, i atenent la seva ideologia liberal i de caràcter filantròpic, va fundar l’Acadèmia de la Il.lustració de la Dona.

Fabiàn Estapé està escandalitzat, ja que sembla que en la biografia d’Esmeralda Cervantes que ja s’ha publicat al Diccionari biogràfic no consta res de tot això. Encara som aquí, amb la ment tancada com una closca d’ou. El pitjor, però, és que la tergiversació o omissió de dades, en aquest i en altres casos, es va perpetuant i pel que sembla ningú no diu res. De debò hem entrat al segle XXI?

Picasso i la matèria

2011-10-21T10:13:00.000+02:00

Llegeixo María Zambrano. Ho faig de tant en tant, la seva és una filosofia que alimenta. En un llibre seu que no tinc, Algunos lugares de la pintura, que l’altra setmana, en el nostre viatge a Madrid, vaig consultar a la Biblioteca Nacional, vaig trobar aquesta valenta afirmació, que tradueixo: “L’art de Picasso és el document més fidel de la nostra època i com a la nostra època se l’acusa de no tenir ànima.” I encara afegeix: “Humà, enterament humà, l’art de Picasso refusa el diví.” En efecte, l’art de Picasso sembla que refusi donar a entendre el transcendent de la matèria, ja que en tantes de les seves obres la deixa nua i esparracada a la vista, “reduïda a pols”, com la filòsofa diu en un altre paràgraf.

Llengües i tradició

2011-10-20T09:30:00.002+02:00

“El medi de la tradició és el llenguatge i cada llengua és una visió del món”, escriu Javier Moreno al seu recomanable llibre Muchas religiones, una verdad (Erasmus).

I és que el llenguatge -les diverses llengües- és tant una eina de comunicació com una via de transmissió de l’experiència humana viscuda per unes comunitats determinades. Preservar les llengües, el patrimoni que comporten, no només és necessari per no empobrir la cultura general sinó també la pluralitat d’expressions de l’experiència. No sembla gaire democràtic, doncs, menystenir-les, i encara menys intentar fer-les desaparèixer -no hi ha llengües superiors a les altres- per mètodes sofisticats però efectius. Allò tan conegut de “sin que se note el cuidado.”

(a la imatge: esglèsia de Sant Jaume Sesoliveres (Anoia), el poble on va néixer el meu pare)

Inspiració

2011-10-19T19:43:00.000+02:00

En la inspiració se sent… com ho diria, una ajuda, una influència que ve d’una força superior. Però la inspiració no suplanta la feina titànica d’escriure. Qui escriu és l’agent actiu del seu propi treball, tot i que experimenti aquest, com ho diria, suport?

Tradició és també modernitat

2011-10-18T10:22:00.000+02:00

La tradició –no el tradicionalisme- procedeix de l’experiència acumulada per la humanitat, és saviesa adquirida per les generacions que ens han precedit i que ens han traspassat. La tradició viscuda amb respecte i creativitat ens dóna eines per entendre el present i projectar-nos en el futur. Si una societat prescindís de la seva tradició seria com algú que llencés a la claveguera la seva experiència, la seva memòria, en realitat allò que és. És per aquest motiu que cal entendre la tradició com una potència dinàmica, ja que si nosaltres evolucionem la tradició evoluciona amb nosaltres.

Andante Sostenuto

2011-10-17T09:55:00.000+02:00

El juny passat, a Vilanova i la Geltrú vam estrenar l’Auditori Eduard Toldrà, músic de gran categoria nascut a Vilanova i del qual aquest proper 2012 es commemoraran els 50 anys de la seva mort.

En el concert d’ahir tarda, entre Jordi Cervelló i Dimitri Xostakóvitx, vam poder escoltar el seu Quartet en do menor “Per l’art”. La peça té quatre parts, que van estar molt ben executades per l’Orquestra de Cambra del Garraf (la nostra orquestra!) sota la batuta del director Guerassim Vorontov. L’Andante Sostenuto, la tercera part de la peça, va sonar amb una gran perfecció, o a mi m’ho va semblar, perquè em va commoure fins al moll dels ossos. He de dir, però, que els moviments lents són els que més m’agraden, segurament perquè la meva ànima hi troba un major ressò.

Interior

2011-10-16T11:53:00.000+02:00

Qui pot arribar a l’interior de la Realitat si no és una mateixa immergint-se a l’interior de la Realitat, confonent-s’hi com una gota d’aigua es confon en la mar?

Sumar

2011-10-15T11:14:00.000+02:00

Sempre resta alguna cosa. Del que resta, sumem. Posat així, tot junt, potser en farem alguna cosa i la podrem compartir. Les restes sumen...

La Neus

2011-10-10T09:57:00.001+02:00

A la Neus li agradaven molt les mimoses. Esperava amb delit veure-les florir cada any, encara amb el temps fred, però apuntant ja a la primavera amb les seves flors de color groc, com sols petits. Escric li agradaven en temps passat, i em dol, perquè la Neus Calpe Gimeno ens va deixar el dia 16 de setembre: vaig llegir la seva esquela a La Vanguardia i el cor em va fer un salt. Cada dia em trobo més en aquesta circumstància: amics i amigues que se’n van, que tot d’una se’m representen en temps passat.

Vaig conèixer la Neus –vídua de Lluís Masvidal i Pagès, afegia sempre, perquè mai, mai, no va oblidar l’amor de la seva vida- en les classes de literatura catalana que un curs vaig fer a l’ICESB amb el professor Ramon Cotrina. El professor Cotrina, que va apadrinar el meu primer llibre publicat, El vel d’Harmonia, amb un pròleg de la seva ploma, va ser el traductor al català dels llibres de Michel Quoist. Recordeu Michel Quoist, l’autor de Reeixir?

La Neus Calpe assistia a aquestes classes de literatura catalana que fèiem cada dimarts. Una vegada el professor Cotrina va creure que els seus alumnes ‘escriptors’ podíem escriure un o dos contes cadascú i presentar el conjunt (seleccionant els contes prèviament, és clar!) a un concurs literari, a veure què passava. Vam titular aquell conjunt Contes del dimarts i amb el pseudònim de Milena Roïç (escrit així, d’aquesta manera tan estranya) vam presentar-lo al “Víctor Català”. No el vam pas guanyar. Però l’aventura d’escriure un conte amb cara i ulls ens va estimular d’allò més.

La Neus Calpe també escrivia. Més encara: animava i publicava una revista literària que duia per nom L’Arboç Tornaveu Literari. L’havia heretada del seu marit, vull dir la direcció de la revista. La Neus es va prendre molt seriosament aquesta tasca començada per Lluís Masvidal. Un cop mort, convocava cada any un premi literari amb el seu nom.

En un prestatge de casa tinc guardats alguns exemplars de L’Arboç Tornaveu Literari amb col.laboracions meves, així com un exemplar de l’inèdit Contes del dimarts. Jo n’hi tenia dos: Un perfum indiscret i Miralls. Llegits ara veig que tenen alguna possibilitat… però s’haurien de refer de dalt baix! M’he tornat molt severa. En canvi, en aquesta època de les provatures escrivia tan alegrement. La ignorància és atrevida.

Recordo una tarda la Neus Calpe asseguda al meu estudi. Volia que li dissenyés un ex-libris. Va ser aquella dia que em va dir que li agradaven tant les mimoses, una flor una mica salvatge comparada amb la meravella de flors que la Neus tenia a la floristeria que va posar en quedar-se vídua. Encara la veig entrant amb un gran ram de flors el dia que vaig presentar Alfa és Omega al Cercle Artístic de Sant Lluc. Aquell dia feia l’ofici de presentador Baltasar Porcel, que ens va deixar fa dos estius, i entre el públic hi havia Jordi Llimona, que va morir l’11 de setembre de 1999. Recordo que en acabar l’acte vam repartir les flors. Així era la Neus.

(article publicat a El 3 de vuit, 7 d’octubre de 2011. A la foto, les mimoses de casa un any que va nevar al febrer. Retornaré a aquest espai dissabte vinent, ja que serem uns dies a Madrid)

No volia viure en una tomba...

2011-10-09T11:34:00.000+02:00

No volia viure en una tomba. El meu cos guardava el seu calor.

En el mezzo del camin della mia vita, volia beure en les fonts de la celebració més alta, més lluminosa. Allà on s’aturava el desig hi havia d’haver una festa esclarida com el cel de la tramuntana.

Vaig anar al temple d’Amor amb els cabells deixats anar, la vesta de fil subjectada amb una joia de plata.

Els himnes dels déus emergien a l’aire com aiguamarines en la mar d’Odisseu.

Però Amor venia d’un altre món.

Sota la lluna creixent, ell i els seus havien patit ferides en el camp de batalla. Tota Europa se’n va plànyer, d’aquella vergonya que ens posava una altra vegada davant del mirall de l’horror.

Quan el vaig conèixer, la guerra li havia fet un sangtraït a l’ànima.

De Penèlope havia après a teixir la paciència. I com les seves mans blanques, les meves també sabien com guarir els estrips del cor.

(poema en prosa d'Alba i cendra a París)

Dirigir la vida

2011-10-08T11:16:00.000+02:00

Hua Nan Zi (Zi vol dir savi), és a dir el savi Hua Nan, filòsof xinès del segle II a.C., va escriure: “El qui es conforma al curs del Tao (o Dao en grafia moderna), seguint els procesos naturals del Cel i la Terra, troba fàcil dirigir el món sencer.”

Tinguem present quan va ser escrita aquesta cita, i les dificultats de la traducció. Si se’m permet, ara podríem dir: “El qui s’adapta al curs de la Vida coneixent els seus procesos naturals (vessants materials i espirituals de l’existència), li és més fàcil dirigir la seva vida.”

Poesia i gratuïtat

2011-10-07T11:15:00.000+02:00

Els nostres caps allotgen una capsa privilegiada respecte d'altres formes de la naturalesa, una capsa plena de complexitats, que és el cervell. El cervell –i quan més evolucionat, més- funciona més enllà de la supervivència. Tant és així que de 10.000 anys d’història enrere, i molt més enllà fins arribar als neandertals, també s’ocupa de coses aparentment inútils. L’art i la poesia, per exemple, que una ment utilitària diria que no donen de menjar. I és absolutament cert. Però, com deia Raimon Panikkar, “la poesia és pura gratuïtat”, i del do de la gratuïtat en tenim necessitat perquè la nostra ànima no mori d’inanició.

El canvi

2011-10-06T10:02:00.000+02:00

Recordo que el professor Antoni Prevosti ens deia que, contrariament al que es creu –la Xina sempre ha estat envoltada d’un aire hermètic, de misteri- el pensament xinès és d’una gran claredat, fàcil d’entendre i molt pràctic.

Ara trobo escrit en el llibre sobre el Feng Shui de Pablo Rico que els agricultors xinesos –fa 10.000 anys que cultiven el seu territori- afirmen que el canvi és l’única llei fixa sobre la Terra, que l’únic que roman és el canvi.

En efecte: només cal fer atenció al vaivé de les estacions, al dia que arriba i se’n va, al sol que surt després de la pluja, a la lluna que creix i minva… El canvi és el més natural del món. El budisme, que tant va arrelar a la Xina, ho anomena impermanència. De res no serveix, doncs, revoltar-s’hi, voler que les coses no es moguin de lloc. Val més caminar en paral.lel al canvi, assumir-lo en tot temps i circumstància. La saviesa popular també ho diu senzillament: No hi ha mal que duri cent anys.

Les tres Sorts

2011-10-05T10:42:00.000+02:00

Com alguns de vosaltres ja sabeu, tinc una gran estima per les cultures orientals, amb les quals m’identifico sovint ateses les característiques de la meva psicologia. De manera que sempre que en tinc ocasió les estudio. Ara estic llegint un assaig interessantíssim sobre el Feng Shui escrit per l’arquitecte Pablo Rico, que acaba de publicar Erasmus Ediciones. En un dels capítols trobo el que la cultura xinesa tradicional considera “els tres tresors”: la Sort del Cel, la Sort de l’Home i la Sort de la Terra. Aquestes tres sorts són les influències que l’ésser humà té en la seva vida, representant cadascuna d’elles un terç sobre el seu destí… Mirem-ho amb més detall.

La Sort del Cel és el destí que ens ve donat en néixer, i els xinesos pensen que en aquest destí no es pot intervenir gaire per no dir gens.

La Sort de l’Home (i de la Dona, és clar) és la seva força de voluntat, les seves qualitats, valors o defectes, en definitiva: tot allò que fa que les persones poguem agafar les regnes de la vida a les nostres mans.

La Sort de la Terra és el camp d’aplicació del Feng Shui. Els xinesos entenen que el nostre planeta és només un gra de pols dins de l’univers i que les energies de l’univers ens afecten de manera constant: afecten la nostra salut, els nostres pensaments, les nostres decisions i fins i tot les nostres accions. Això vol dir que aquestes energies universals són la causa d’algunes de les coses que ens passen més enllà de la nostra voluntat.

Cal dir que de seguida m’he agafat al ferm pensament de que puc intervenir en el meu destí amb la meva Sort de l’Home-Dona, ja que és la Sort en què tinc més poder i així puc mitigar el desafecte de les altres Sorts…

Un xiscle de gavina...

2011-10-04T11:28:00.001+02:00

Un xiscle de gavina esquinça l’aire quiet.
La solitud m’estreny el pit, l’ofega. Ens havíem estimat, i ara el temps del mannà amorós s’escola com l’arena en el rellotge del temps. La platja de l’ànima és deserta, l’aigua del mar contaminada: ni somnis, de peixos vius que ens alimentin.
Com Ariadna he fet niu en el plor, la desolació habita la meva illa.
“Fuig”, em diu Eros a cau d’orella.
“Salva’t”, em diu Hèlios dalt del carro de foc.
No em puc moure. Em sento les cames sense ossos. La tempesta de vent, ahir, va ser tan forta que va ensorrar la casa que havíem alçat.

(primer poema, aquest en prosa, d'Alba i cendra a París)

Alba i cendra a París

2011-10-03T10:12:00.000+02:00

En aquest poemari que acaba de sortir a la llum, s'escenifica a París un amor malaguanyat, però també la resurrecció anímica de la seva protagonista. Espero que us agradi.

Vetllada Literària i Cultural

2011-10-02T11:39:00.000+02:00

Ahir vaig participar a la Vetllada Literària i Cultural organitzada pels Amics de la Unesco de Barcelona, entitat que, entre moltíssimes altres activitats, ja fa catorze anys que duu a terme els cursos Altaveu de les Cultures.

En la Vetllada hi van participar escriptors, associacions, editorials, llibreries i fotògrafs que representaven els cinc continents. A la fotografia (feta a la gran terrassa de la seu dels Amics de la Unesco) es veuen escriptors com el Salem Zenia, algerià que escriu en llengua amaziga, i l’Agnés Agboton, poeta, i molt coneguda pels seus reculls de contes de Benín. Assegut al meu costat hi havia el professor Miquel Izard, amb el seu llibre sobre una Patagònia més enllà del turisme.

Forta i amb caràcter

2011-10-01T10:32:00.000+02:00

Carla -o Karla- és un nom germànic derivat de Karl. Significa "aquella que és forta i amb caràcter". Ahir, tot just nascuda i en braços del seu pare, es mostrava fràgil, com tots els nadons, però aviat li veurem el caràcter... La Carla obre molt els ulls i mou molt les manetes, a vegades tapant-se la cara en un gest de protecció, com en aquesta fotografia.

Els nascuts sota el signe de Balança, en general són gent que estimen la pau i la justícia, i busquen l'equilibri de forces, l'harmonia oculta en coses i fenomens.

Dels infants n'aprenem tant. L'aprenentatge és mutu, tot i que de moment és a nosaltres a qui ens toca fer el paper més visible de mestres.