divendres, 25 de maig del 2018

El senequisme de la Trini


Es deia Trini L. R. Era una dona soferta i generosa, treballadora i pragmàtica. Havia emigrat a Catalunya, a Barcelona va construir la seva vida, va formar una família. Després d’una estada breu a cures pal·liatives –hi ha mals terribles que necessiten aquest consol-, ha mort amb lucidesa, deixant les coses ben endreçades com a bona cuidadora que era dels seus. Benaurats els moribunds i famílies que poden acomiadar-se així, amb aquesta pau.
     
Pensava en aquestes coses mentre es celebrava el funeral de la Trini, i com un flaix em va venir al cap la figura d’aquell gran pensador que va ser Sèneca i el que en podríem dir el senequisme, que més que una idea filosòfica és una actitud que no només propicia un art de viure sinó també un art de morir. No en va, molts escrits de Sèneca, que havia nascut a l’Espanya romana, temps a venir van ser incorporats per l’Església catòlica al repertori dels sermons populars. Les Cartes a Lucili o les consolacions a Hèlvia, a Màrcia, es predicaven des de la trona i així arribaven a tothom.
     
De la veritat de la mort, i de la seva comprensió cabal, depèn la nostra actitud davant de la vida. Els nostres temps postmoderns, asèptics i descreguts miren de lluny la mort amb una incomprensibilitat que sembla impròpia de les societats més alfabetitzades i informades de la història. És una actitud senequista contemplar la realitat tal com es presenta, i negociar-hi tot el que faci falta, com convida a fer el filòsof. L’hàbit de l’estrateg, tan útil en qualsevol campanya que emprenguem, es mostra en la vida i, si pot, també davant la mort, ja que no sempre ens són donats aquests moments de lucidesa si morim de forma malaguanyada, com és un accident o un atemptat, posem per cas.
     
Els estoics, i Sèneca ho era, aguanten el tipus. Res més antisenequista que la queixa de Job, el ploricó, el demanar comptes a la divinitat, la que sigui. Quina elegància, la dignitat humana. És la màxima bellesa, al meu entendre, aquest capteniment auster que es retira del pensament i de l’acció vulgar o inútil. Sèneca, el senequisme, procedeix amb raó, però molt més tendeix a procedir amb harmonia, que vindria a ser l’estètica de l’ètica. Tot un estil.


(article publicat a La Fura, 25 de maig de 2018)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada